SERGEI DOVLÀTOV BEVIA MASSA.

La nota biogràfica del primer llibre de Dovlàtov que apareix en català: La zona, apunts d’un vigilant de camp (Labreu edicions), explica que l’autor rus va morir “víctima de l’alcoholisme.” A El compromiso (que de moment només hem pogut llegir en castellà, gràcies a l’editorial de Gasteiz, Ikusager) s’hi explica que “bebió mucho vodka para ahogar las penas.” La diferència de to és manifesta…

També els dos llibres  -els dos únics que de moment he llegit d’aquest autor- són d’un to molt diferent. El compromiso, tot i la implacable crítica al règim soviètic que el travessa de cap a cap, és d’un humor corrosiu. La zona és un llibre molt més cru. La zona és cru amb el règim soviètic i amb la humanitat. És una novel.la -si se’n pot dir novel.la d’aquesta aparentment absurda barreja de cartes a l’editor i narracions inconnexes sobre un camp penal- que no et dóna agafador. I sense agafador, se t’emporta cap a l’infern. Deia Pierre Michon que entenia l’alcoholisme de Faulkner, però que no acabava d’entendre el de Malcolm Lowry. No sé què en deu pensar -si és que hi ha pensat mai- del de Dovlàtov (no per casualitat, l’alcohol és un dels temes dels seus llibres). Alcoholisme i literatura a vegades van junts (i a vegades donen bons fruits).  Ja està tot dit.

Però aquest apunt -que he hagut de fer de pressa i corrents- havia d’anar dedicat a la feineta que fan les editorials independents, que no paren de donar sorpreses. Com aquesta que ens acaba de plantificar al mig de la cara la gent de Labreu edicions, això de treure Dovlàtov en català (amb un interessant pròleg de Ricard San Vicente i una bona traducció de Miquel Cabal). El llibre enceta la col.lecció de narrativa La Intrusa. I m’ha dit un ocellet que darrere hi ha -entre d’altres- el famós Subal Quinina, aquell que va dignificar el món dels blogs amb el seu famós (i ja tancat) La Segona Perifèria. És el de la foto. Res, doncs. Que gràcies pel llibre. Per publicar-lo.

INFLANT EL GOS (una història primaveral)


Als boscos ja cantava el cucut. Hi havia a la ciutat una immensa gata maula amagada sota una fina i amorosa pell de xai; era una guilla sense escrúpols que aprofitava els descuits, la primavera, el que fos per matar dos pardals endormiscats d’un sol tret. Hi havia també a la ciutat el típic rata que per estalviar aniria conill…I un bon dia, gata maula i rata es coneixen a La Paloma….

Abans, però, de convertir-los en colomins, vegem com va anar la cosa. L’una diu que aquell d’allà està com un toro i ell comenta que aquella de més cap aquí està com una vaca, però encara faria el fet. Ella, la molt gata maula, llença una mirada lasciva. Ell hi cau com un passerell i al seu cap veu imatges i sent la música del Llac dels Cignes. Ella pensa: ruc, ja et tinc al pot! I beuen una pantera rosa, ella, i una mahou, ell. Es grapegen i de seguida es posen calents com rucs. Ell la convida al seu cau. Agafen les jaquetes al guarda-roba. Ell caçadora d’ant (gastada i bruta, recordeu: és un rata!), ella coll de guineu (per amagar que no té coll, recordeu: està com una vaca). Pugen a un taxi color d’abella. El conductor està com una cabra, fa tombs absurds i giragonses sobtades i ella es mareja; està a punt d’escorxar la guilla, però no ho fa. Arriben al pis d’ell i hi troben la cangur, que dorm al sofà. L’acomiada. La cangur deixa anar llàgrimes de cocodril. El rata va a l’habitació a veure els seus dos pollets…la lloca els va abandonar.

-La meva dona era una garsa!

La gata maula l’agafa per la camisa i l’estira cap al sofà. Li diu:

-Vine aquí, cap de ruc!

I tot rutlla i es diuen mico, gateta, moix i colometa. Però ell li pessiga un pit i ella li diu, “cabró” i s’aixeca i, lleugera com una daina, agafa el coll de guineu i surt volant com una vespa que ha clavat l’agulló.

Ell es mira l’ocellet, que se li ha espantat de cop. De seguida es posa la mà a la butxaca dels pantalons:

-La mare que la va parir, la molt garsa, m’ha cardat la cartera!

I surt a la finestra i va cridant:

-Hiena, gossa, truja, escurçó!

Però amb els crits, els pollets es desperten. Ell els diu, tranquils, era un quisso que rondava, un bup-bup que ha vist un mau…vine aquí tironet meu…vine aquí mico filós.

S’asseuen tots tres al sofà, gastat i amb molles fluixes, i ell els abraça i els protegeix com una perdiu als seus perdigons.

Al carrer, al bell mig de la nit, un gos borda molt esverat.

 

AITANA, PUIGCAMPANA, CARMELINA…

L’edició que tinc és de 1982, la tercera. Això vol dir que la vaig llegir -com a lectura obligatòria- a segon o tercer de BUP. Als setze anys. I als meus setze anys aquesta obra tenia unes quantes coses que la feien estranya: la portada, que era una foto sèpia de dues nenes (una d’elles amb el cap marcat amb una rodona de rouge de llavis). El lloc de naixement de l’autora: Madrid. I el títol, que feia pensar en una altra mena de cosa…..

Matèria de Bretanya és d’aquells llibres que et deixen un esquerdill a l’ànima. La mort de la seva autora, la Carmelina Sánchez-Cutillas (i Martínez del Romero) aquest febrer, m’hi ha fet tornar. No recordava gairebé res de la primera lectura de la novel.la, només una sensació de surar per les seves pàgines. I el nom. El nom, no sé per què, no l’havia oblidat. Tornar-hi ara ha valgut la pena. El llibre és sensual, líric i nostàlgic. El retorn al món de la infantesa en una vila alacantina -Altea- dels anys trenta té tots els gustos, totes les olors, totes les esgarrifances, tota la teatralitat, tota la humanitat que només la infantesa sap veure i conservar. És igual si és Altea als anys trenta, Santa Eulàlia de Puig-oriol als anys setanta o, què hi sé, el Canet de Mar dels anys deu del segle XXI. El de la infantesa és un temps intens i únic. Les paraules, els noms dels llocs se’t fiquen molt endins i agafen significats amplíssims i es converteixen en històries i contes de la vora del foc…Aitana, Puigcampana, la serra de Bèrnia, Capnegret, la vall de Tàrbena…i els noms de les persones són autèntiques biografies…el tio Mut, el Moreno, la tia Agnamaria, la Cantarrana, la Canària, Teresa la telegrafista. I els records les persones els “guarden al seu si” (com les dones de l’Altea d’antany hi guardaven, dins un mocador nuat, els diners o les joies). El “si” era la regatera. Carmelina, dona d’empenta al País Valencià dels anys foscos, es pintava els llavis, fumava i tractava amb intel.lectuals com Joan Fuster, Manuel Sanchis Guarner o Vicent Andrés Estellés. Deliciosa aquesta Matèria de Bretanya. Lluny queda aquell País Valencià.

LA TELE ENTRA A L’ARMARI

La tele és lletja. Per amagar aquesta lletjor, tota la vida (des que hi ha tele) s’han fet acrobàcies: per exemple, cobrir-la en part amb un tapet de ganxet amb farbalans (com un ponxo), solució que ara ja només s’aplica a casa d’algunes besàvies, a les cuines-menjador de les ties solteres i en cabanes de pastor d’alta muntanya (o en cases realment fashion on hi ha una tele vintage, millor si és portàtil, d’aquelles vermelles o blanques amb antena de banyes)…

La tele és lletja. I em refereixo a l’objecte tele: l’aparell televisor. No dic res de continguts, que això depèn del canal, l’hora i el dia. Amb un documental en marxa, la tele es pot convertir en una finestra esplèndida a la sabana, amb baobabs o amb monàrquiques testes de lleó mascle. Si fan un videoclip, pot ser una autèntica festa amb banyeres daurades, museus d’art i miralls infinits. Si fan cinema negre americà, les imatges poden donar un toc elegant a la sala. Però quan la tele està apagada es converteix en un objecte sobrer, exagerat i, sobretot, lleig. La llar de foc, fins i tot apagada, és agradable de mirar; a la seva lleixa sempre hi van a parar objectes nobles: pipes, retrats dels avis, canelobres, un didal de plata…Les finestres, fins i tot tancades, mantenen la màgia d’allò que han ensenyat: tenen pedrissos, cortines voleiadores, porticons envernissats i, a la banda de fora, geranis, cintes, alfàbrega…

Però les teles, quan estan apagades són lletges. I si els posen alguna cosa damunt, sol tractar-se de cendrers de la torre de Pisa, espelmes ritualitzades, fotos de Primera Comunió, calendaris en forma de piràmide o ballarines de faralaes. A vegades, és veritat, la cosa s’arregla una mica si hi ha una gata d’angora o persa a la casa, que aprofita la caloreta de damunt el televisor per fer la migdiada. Però les teles actuals de plasma no admeten galindaines (i molt menys gates fent la migdiada) i també són lletges; potser són les més lletges que han existit mai: realment poden arribar a espatllar una sala, amb aquell aire que tenen de pantalla d’ordinador de la feina! És per això que hi ha algunes cases -des del meu punt de vista, les més avançades- que han decidit ficar aquestes teles tan primes, tan negres i tan xuclades, dins de mobles amb portes que es tanquen. I, amb un mecanisme fàcil, només les fan sortir de l’armari quan hi ha ganes de mirar-les…Damunt el moble, que pot ser de molts estils, s’hi pot posar qualsevol objecte decoratiu, sempre noble: una gramola, una ràdio d’aquelles dels anys trenta, que semblen televisors, o una màquina de fotografiar dels anys de la polca. El que sigui. Però d’antiquari. I així, voltats de coses nobles i amb el televisor de plasma dins l’armari, anirem esperant que aquest darrer i banal objecte vagi cobrint-se amb la pàtina dels anys -que donen patent de noblesa- fins que els nostres rebesnéts el valorin pel seu “disseny perfecte” i se n’enamorin (si arriba mai aquest dia).  També hi ha qui demana que les teles quan estiguin apagades tinguin fixades a la pantalla una d’aquelles alegres “cartas de ajuste”, que ara jo no es veuen gaire. Si pot ser una que s’adigui amb la seva catifa i amb les cortines de la sala. Que es pugui triar la mostra. Conxo.