Quan dic bibliobús…

El senyor Granados, el nostre mestre, ens va dir que ens havíem de fer un carnet. Era una cartolina de color sèpia, que havíem d’omplir. Vaig signar el carnet amb mà insegura (amb l’esquerra). A la plaça hi havia un autobús, també de color sèpia, i dins el bus un home i una dona, la cara dels quals no oblidaré mai…

El Bibliobús de la Diputació va aparèixer un dia al nostre poble. Era a principis dels setanta. Vaig agafar un llibre que es titulava “El tren que va perdre una roda”. Jo tenia sis anys, crec. Després el bibliobús va tornar. Ja l’esperàvem. Vaig agafar llibres dels Cinc, dels Set secrets, de Jules Verne. A vegades agafava llibres que no eren de la meva edat. Vaig llegir “La señora de Mellin”. També recordo haver llegit “La senyora” del mallorquí Antoni Mus (una novel.la picanteta). Un dia vaig llegir Alvaro Cunqueiro. També Tolstoi. I Hermann Hesse. Una altra vegada vaig agafar El carrer de les Camèlies, de la Rodoreda. Els llibres eren gastats. Passaven els anys i el bibliotecari i la bibliotecària continuaven sent els mateixos (venien de Berga). El meu carnet, de color sèpia, també era el mateix: la meva signatura tremolosa dels sis anys m’acompanyava a agafar noves lectures, als quinze, als vint anys. Va passar un temps que no se sabia quan vindria el bibliobús (nosaltres li dèiem “la” bibliobús); i quan no t’ho esperaves, allà el tenies. El bibliotecari i la bibliotecària, de qui no he oblidat ni oblidaré mai les cares, em deixaven agafar tot un lot de llibres. No sé…encara ara, parlant-ne, m’emociono.

P.S. El “nostre” bibliobús no era el de la foto (era més modern). Però la foto m’agrada. Tot això m’ha vingut al cap ara que ha fet setanta anys que la Rodoreda, el Trabal, l’Armand Obiols, etc. van marxar cap a l’exili dins del bibliobús de la Institució de les Lletres Catalanes. El de la foto, aquest sí.

GUARDIOLA (ENTUSIASTES DE)

Sempre hi ha algun motiu per estar contents. Ara mateix tenim aquest Guardiola que entrena el Barça (que entrena la colla de ricatxos que són els jugadors del Barça). I és ara quan el Barça dóna el millor que porta dins. És curiós que no s’hagi “desfermat” el gaurdiolaentusiasme, mentre que els obamaentusiastes campen sols pels carrers (i això que Obama -quina delícia, és esquerrà: no li falla ni un detall!- encara ho té tot per demostrar). No valen les comparacions. Ja ho sé. Però el futbol…

….el futbol interessa més que la política (sembla), per això trobo tan important que la gent del futbol també sàpiga parlar, comportar-se, treballar, entusiasmar, engrescar i fer somiar. Jo, que no sóc gaire de futbol, confesso que m’he fet entusiasta de Guardiola. I no perquè reconegui que llegeix poesia -que tampoc no hauria de ser un mèrit, en principi- ni tampoc perquè s’hagi presentat com a seguidor incondicional de Martí i Pol. I aquí deixeu-me fer un incís:

Mai em va agradar -ni m’agrada ara- aquesta mena de seguici, de cort aristocràtica, que es va muntar al voltant del poeta de Roda. Sempre he pensat que això el perjudicava més que no pas el beneficiava (i en canvi beneficiava més als “cortesans”). El temps m’ha donat la raó, en part. Per una banda, l’embaf Martí i Pol l’ha perjudicat (de moment), tot i que amb els anys la seva figura recuperarà el seu lloc, que potser no és l’Olimp, però segur que és un bon lloc. I sobre els “cortesans” de la Cort del de Roda, he de confessar que, a part del Llach, que sempre m’ha agradat (menys quan es passa de rosques amb el tema Martí i Pol), la resta, en la seva feina fora de la cort, m’ha sorprès molt gratament. Jo no podia ni veure la Tura fins que es va fer consellera i la vaig començar a valorar molt més (i en alguns episodis l’he admirat i tot). I pel que fa a Guardiola…d’això estàvem parlant.

Torno, doncs, a l’entrenador actual del Barça, que representa “les virtuts” més bones d’aquest país: constància, treball, entusiasme, fredor, il.lusió, confiança, por a les pedregades, amor i dedicació a un somni, fidelitat, rauxa, compromís, imaginació, respecte per l’adversari, austeritat, elegància…Entenem-nos, Guardiola no és el típic paio que ganduleja pels platós de Gran Hermano, ni tampoc és el dropo que es pensa que sent famós, dient quatre gracietes i renegant, ja està tot fet. I és jove. I té èxit. I parla català. I diu coses interessants. 

 

OBAMA TAMBÉ ÉS IRLANDÈS

Un estat del Sud, finals dels anys cinquanta. Uns joves negres van a apuntar-se al cens per a les primeres eleccions en què  els és permès votar. Els apunten, però els mateixos responsables de l’oficina del cens els regalen uns petits taüts fets de paper….

Aquesta anècdota ara  no recordo si l’explica un personatge d’una novel.la de Toni Morrison o de Carson McCullers (només em queda una neurona activa), però sí que tinc clar que una mica més avall, qui l’ha explicat com a cas personal, es retracta i diu que en realitat això només ho havia sentit a dir. Uns anys abans, el desembre de 1955, la Rosa Parks, una dona negra d’Alabama, es nega a cedir el seu seient a l’autobús…bé, no cal que hi donem més voltes: El proper dimarts, una família negra entrarà a la Casa Blanca. Fins aquí un camí de cinquanta anys. De cent cinquanta anys. De molt més temps. Un final d’etapa que fa posar la pell de gallina.  El que vindrà després, ja ho veurem. Jo no tinc un excés d’esperances, de manera que serà difícil que quedi molt decebut. Jo era més de la Hillary. Ara també podré desencantar-me d’ella (com a secretària d’Estat manarà molt i es podrà equivocar molt). M’encanta aquesta foto -que he trobat a la xarxa- d’Obama de petit, amb la seva germana (o mitja germana, com diuen alguns puristes), amb l’avi i amb la mare (que es veu que era mig anglesa i mig irlandesa). El novel.lista Frank McCourt explica com la seva pobríssima família va emigrar als Estats Units i també explica la duresa de la vida dels blancs pobres, sobretot dels irlandesos (alguns els han qualificat com els negres d’Europa, per la misèria i l’opressió que van patir i per les seves qualitats per a la música). Però els descendents d’irlandesos ja fa temps que van entrar a la Casa Blanca. Bona combinació la dels ancestres d’Obama. I quin país més especial, Amèrica! 

EL CRIST DE BARTRA

Deixeu-me treure el santcristo gros. Tinc els meus motius per treure’l. Hi ha un intent de genocidi cultural (motiu de sobres per treure el santcristo gros), hi ha un drama humà, hi ha un món que en mata un altre: a finals d’aquest mes que hem estrenat es compliran els setanta anys de l’exili republicà…els setanta anys, els setanta anys. I, tal com recordava algú fa dies en aquest mateix racó de la xarxa, una nit de lluna plena, lentament sense dir res, desenes de milers de persones van travessar el Pirineu. I no per ganes. En arribar a la plana rossellonesa van quedar estesos a la sorra d’Argelers, talment un crist de 200.000 braços…   

Entre ells hi havia algú que després he conegut i que ja és mort i que em va dir que “els francesos” els tiraven cacahuets per les reixes que tancaven el camp de concentració d’Argelers. I entre ells hi havia altra gent, que no he conegut però amb qui he connectat (gent que vivia en la modernitat literària, artística, personal…) i que m’han fet veure que hi ha coses que encara no hem superat (estadis on va arribar la cultura d’aquí i que encara no hem sigut capaços d’atrapar). Però jo m’he banyat a la platja d’Argelers. Jo he menjat una copa de gelat en una terrassa de la platja d’Argelers (sur Mer). I, en fi, que a vegades no pensem en les coses tal com són (i com han estat). I sovint som frívols. I per això m’indigna la gent que vol treure ferro a tot allò. Gent que ara s’embolica, alegrement (frívolament) amb la bandera de qui va matar aquell món, de qui va intentar i quasi aconseguir un genocidi cultural. El genocidi Català (que encara sembla que no ha acabat). I així, personalment, i respectant la llibertat de cadascú de fer el que li convingui (fins i tot el ridícul), trobo indecent que ara es vulguin girar les coses com un mitjó. I per això trec aquí davant de tothom (almenys davant els seguidors d’aquest blog) el sublim monument literari a l’exili català i republicà i humà que és el Crist de 200.000 braços, d’Agustí Bartra. Un llibre que si no fos català seria universal (no sé si se m’entén!) Des que l’he llegit no puc parar de pensar-hi. No puc parar de sentir-me proper als quatre homes de la xabola del camp d’Argelers, uns homes dels anys vint i trenta, homes moderns, doncs, que van patir, i un va morir, al lloc on anys més tard jo he menjat una frívola copa de gelat. I no puc deixar de sentir-me proper, des de la distància, a una manera de fer literatura que fuig dels camins fressats i busca la bellesa (i la troba sovint en la desesperança o en la lletjor). Després hi ha l’exili, l’escampadissa, l’anar enrere de l’interior, els quaranta (o setanta) anys perduts. Perquè d’aquí uns dies farà setanta anys d’allò i encara hi ha qui no se n’adona que hi ha hagut víctimes i hi ha hagut botxins….un pètal es desprengué d’una branca alta i rodolà per la galta de l’aire. L’arbre també havia estat vençut, pensà Tarrés incorporant-se lentament. També? ¿És que ell ho havia estat realment? I també sé que hi ha “víctimas de los dos bandos” i que hi ha moltíssims “francesos” que no van tirar cacahuets i que hi havia molts i molts espanyols “espanyolíssims” igualment exiliats, igualment vençuts. Jo només dic que després de llegir aquesta obra fa mal sentir i veure depèn de quines coses, depèn de quins arguments, depèn de quines capitulacions, depèn de quines persones donant depèn de quines lliçons. Però llegir aquesta obra també ens fa adonar de la grandesa de la nostra literatura (i de la llengua petita que fa tanta nosa a la gran). I la reedició d’aquest llibre, d’aquesta gran obra, per l’editorial Lleonard Muntaner i la seva descoberta per part de les noves generacions i el fet que ara en parlem, tot això vol dir que no se’n van acabar de sortir. I que potser no se n’acabaran de sortir mai.