L’ILLA DEL TRESOR (O COM SENTIR-SE REALITZAT)

“Les celebrities llegeixen tan poc!” es queixava una clienta d’una carnisseria (o això ens va semblar). Abans els famosos deien (perdó, declaraven) que la seva feina els feia sentir-se “realitzats”, ara, en canvi diuen (perdó, fan unes declaracions que diuen): “sóc un privilegiat, faig el que m’agrada” o bé “és una sort, em diverteixo i per postres encara em paguen.” Quan dic celebrities em refereixo a tota la colla del safareig còsmic, la vanitat i l’enveja cíclica, i els llençols bruts airejant-se a la pantalla…aquesta gen(-tota) es podria acabar sentint realitzada?

Pensava en aquests pirates del mar d’Aràbia que s’estan fent tan famosos. Ells segur que també es deuen sentir molt privilegiats, ells també es diverteixen “i per postres els paguen”, però a més de tot això, posaria la mà al foc que ells sí que es senten realitzats: mireu les cares (perdó, els posats) que fan a la foto que publicava fa unes setmanes vilaweb, no noteu que tenen tot l’aire de la satisfacció, de la realització personal? En canvi els famosets i les famosetes de la gran rentadora universal, no trobeu que sempre posen cara de pomes agres? Vull dir en el fons, darrere la ganyota riallera, cap al fons dels ulls? Aquesta ganyota riallera i falsa que amaga la infelicitat, no serà culpa -entre altres problemes més difícils de tractar- de la migradesa de les seves lectures? Mira que seria senzill, barat i fins i tot “un gran privilegi”, que totes aquestes persones vanitoses, infelices i mai suficientment realitzades, descobrissin, què hi sé, per exemple l’Illa del Tresor. No demano pas gaire. No demano l’Ulisses de Joyce ni la Plaça del Diamant de la Rodoreda (que, amb dedicació, tot podria arribar), només demano començar per allà on tot va començar: la novel.la d’aventures. Penseu, celebrities que em llegiu, que aquesta novel.leta plena d’enjòlit, misteri, dolenteria, bondat, aventura i coratge, se la llegeixen criatures de deu o onze anys de tot el món. I també joves, vells i persones de mitja edat. Podreu vosaltres? És un simple exercici que fa que la persona s’expandeixi (creixi, coi, creixi) cap a dins (en comptes d’expandir-se i inflar-se per fora). Si no trobeu el moment o no hi trobeu el què, us asseguro que llavors sí que creuré (perquè tinc tot el dret a creure el que vulgui) que esteu acabats per sempre. I acabades. Llavors, pel meu modest pensar, ja només us queda tornar al centrifugat, parar la mà i posar cara (amb posar cara n’hi ha ben bé prou) de felicitat!

SOM 20 N? DONCS FRANCO ÉS MORT!

Fa trenta-tres anys jo em llevava i el meu pare em va dir: “ja te’n pots tornar al llit, que avui no hi ha escola, Franco és mort!” Era vint de novembre, plena tardor lluçanesa, i s’hi estava de perles dins el llit, entre els llençols brodats, tot i que la bossa d’aigua calenta ja s’havia refredat…

S’estava tan bé al llit aquell dijous de novembre -perquè es veu que aquell any 1975 el vint ena, igual que avui, també va caure en dijous- que m’hi hauria quedat de bon gust fins a mitja tarda, si no fos que ja era hora de dinar i ja venia de la banda de la cuina econòmica una aroma d’escudella de carbassa que tenia el poder de fer-te saltar del llit. Em vaig llevar i, mentre l’escudella es refredava al plat, vaig sortir un moment a la plaça. A l’escola i a l’Ajuntament van posar la bandera espanyola amb un crespó negre i era la primera vegada que jo veia una bandera espanyola. I també era la primera vegada que veia un crespó negre. Després vam posar la tele i la gent plorava i hi havia llargues cues davant la caixa. Hi havia gent que feia genuflexions, fingia desmais o s’abraonava sobre les mans del dictador mort, però la majoria -la immensa majoria, la silenciosa- passava amb por i respecte (o fent veure que tenia respecte). Tot això ho dic, perquè jo llavors tenia uns nou anys i ho recordo perfectament. El jutge Garzón, en canvi, es veu que ho acaba de descobrir. Som vint ena? Doncs Franco deu ser mort. Davant l’absurd que m’envolta, agafo un llibre de poesia, per exemple un de Blas de Otero, que trobo que fa per un vint ena (assoleiat), i miro de desconnectar del món.

AUTOAJUDA (especial de tardor: El Casalot)

Hi ha gent -raríssima- que es veu que no tolera bé la tardor. No aguanten els elegants cels grisos, la pluja, tan amorosa com és, els fa cruixir els ossos i la  grata companyia que ofereix la boira els provoca plorera. Aquesta gent, que necessita ajuda externa (si no n’hi ha prou amb l’autoajuda), ja cal que es tanqui a casa, que posi estores sota les portes (que mai tanquen prou bé) i que s’instal.li vora un radiador, a falta de llar de foc. Mentrestant, a fora, se sent el bram del vent…

 

Se sent el bram del vent que escombra el carrer i et vénen ganes de fer-te una infusió o d’engolir un whisky. Encens la llar de foc (i escoltes els seus espetecs) o encens l’estufa i contemples com es va tornant vermella. O bé, si és el cas, t’instal.les vora un radiador i et poses a llegir. Per exemple El Casalot (Bleak house), de Dickens. Has de mirar de tenir, com a mínim, tota una tarda amb la seva nit. O tot un diumenge, que pot començar al llit a les deu i es pot desplaçar -cap allà a la una- al sofà i pot continuar després tota la tarda a l’estora del menjador -amb dos coixins- per acabar, ja de vespre i amb el vent braolant i escombrant els carrers deserts, a la butaca instal.lada just a tocar del radiador. La magnífica tardor -tan bescantada per alguns- és el temps ideal per atacar una novel.la “victoriana” de més de mil cent pàgines, plena d’orfes, fills il.legítims, judicis eterns (però terrenals), pobres de solemnitat, xafarderes de pati de veïns, damisel.les amb mirinyac, cotxes de punt, grans casalots, garrepes escanyapobres, velles sonades, vells torrats, escrivents solitaris, misterioses dames, escombradors de cementiri, boira, fum, guspires que pugen xemeneia amunt, gats que es passegen pels racons, pluja, fang, xim-xim, i encara més inclemències. Una joia de la novel.la de tots els temps, que no pots deixar però tampoc pots -ni voldries- acabar. De tant en tant reposes i -si tens la sort d’estar vora una llar de foc- agafes l’atiador o els amolls i engresques una mica la xera: sempre hauria de ser tardor!

LA POETESSA LLAVORS ENCARA NO HAVIA NASCUT

 Imagineu l’any 1961, un àpat a can Costa. Imagineu un professor d’anglès amb una bassa d’ànecs a casa seva, imagineu també la Rosa Leveroni. Imagineu molts més poetes. I l’illa de Sicília. Com a nexe de tot això hi poso una fotografia de la Susanna Rafart (sense el seu  permís). La poetessa de Ripoll llavors encara no havia nascut; ara som companys d’editorial i fa uns mesos que vaig tenir el gran gust de conèixer-la (fa poc ella em va presentar un simpatíquissim Francesco Ardolino)…

Tal com dèiem, es veu que el 1961 hi va haver un dinar a can Costa. Hi van assistir el poeta sicilià Salvatore Quasimodo, que dos anys abans havia rebut el premi Nobel de literatura, la Rosa Leveroni, el Manent, el Garcés, el Palau i Fabre, el Valverde, el Triadú i “una jove acompanyant del poeta” (a qui la Leveroni es veu que va descriure amb gràcia). També hi havia, diuen, el que vint anys més tard seria professor d’anglès -a estones perdudes- per a molta gent del meu poble: en Josep Maria Bordas. El senyor Bordas, que li dèiem, va morir fa uns anys en caure mentre donava menjar als ànecs (els de la bassa de la seva casa de Barcelona) i va ser enterrat en aquella bucòlica parròquia de sant Genís dels Agudells, Horta amunt. De jubilat va gaudir molts anys de casa, bassa, ànecs (i també piscina) als afores del meu poblet. Era un home culte, portava barret i bastó i l’acompanyava, fent saltironets, una dona petita, enjoiada i coqueta. Els havia portat i anat a buscar molts cops, amb el meu primer cotxe, a l’estació de tren més propera, la de Sant Quirze de Besora. Un dia, jo encara molt jove, l’home em va regalar dos llibres: el seu recull de poemes Del cor i de la terra i una traducció seva de l’Obra Poètica de Salvatore Quasimodo (el llibre que havia vingut a presentar el premi Nobel aquell dia de 1961 que va començar amb un dinar a can Costa). Es veu que el dinar va ser memorable i potser còmic, tal com explica Francesco Ardolino al prefaci de les noves traduccions de Quasimodo fetes -diuen que molt encertadament- per Eduard Escofet i Susanna Rafart. Jo encara no tinc el llibre, ni he llegit els poemes, ni tampoc he pogut llegir la introducció d’Ardolino (però n’he sentit a parlar i ja friso). Mentrestant, m’he començat a imaginar aquell dinar a can Costa, amb aquells comensals, amb un jove senyor Bordas…Tot plegat m’ha fet una gràcia immensa. Vull dir aquest punt de contacte poètic entre el meu vell professor d’anglès, la imparable Susanna Rafart i l’incansable Francesco Ardolino. 

Nota: Avui fa dos anys i tres dies que va néixer El camp de l’Erra. Estic content, perquè sóc el monarca absolut del meu blog. Vull dir que aquí m’esplaio, em desfogo i m’hi passejo a lloure. Ningú em diu què ni com ho he de fer. Però, coneixent-me el poc que em conec, penso: a qui pot interessar? Amb tot, sou uns quants centenars els que el visiteu cada setmana. Petit miracle!