GIRONA, IMMORTAL O TRASMUDADA?

Quan es va fer la repintada, o es va decidir donar vives pinzellades de color a les decadents cases de l’Onyar, la Immortal Girona es va reinventar a ella mateixa. Va passar de ser la grisa, freda i tancada ciutat a la rereguarda de la costa Empordanesa, per convertir-se en l’alegre i pintoresca Florència dels catalans. Però clar, quedava aquella via del tren que la travessa; per a alguns ferida, per a d’altres camí… 

Aquests dies dels voltants de Sant Narcís, les castanyeres i els castanyers s’aixopluguen sota la via, a tocar de la Devesa. Els viatgers del tren que van a Figueres, en passar veuen un fumerol, o diversos fumerols, que pugen i que desdibuixen la gran mola de la catedral i l’esvelta punxa de Sant Feliu. Quantes vegades no hem aparcat sota l’ombra de la via del tren! No és però qüestió de sentir nostàlgia per aquest gris i tronat viaducte que travessa la Immortal…però la sentirem! Això de la nostàlgia és tan poc racional que sempre ens sorprendrà. Ens agrada el pont de Pedra, però encara ens agrada més el pont de Ferro, també repintat i renovat. Les coses noves es fan velles, algunes de velles s’aterren, algunes d’antigues es restauren, es fan coses noves precioses, d’altres són grans errors, dels quals se’n pot treure profit. Per exemple: aquell edifici de pisos de la Plaça Catalunya, el més alt de la ciutat, és un nyap, però jo sempre dic que m’agradaria viure-hi (de pas faig pública la meva predilecció per Girona), perquè des d’allà dalt és l’únic punt de la ciutat des d’on no es pot veure el bloc de pisos del que parlem i, en canvi, es pot contemplar tota la resta i encara el Canigó quan està nevat. Ara foradaran per sota la ciutat, per fer-hi passar el TGV. Girona tremolarà, però no patiu que no caurà. És immortal.

A LA RECERCA DEL MOLTÓ SALVATGE

Que què em sembla Murakami? Home, tampoc el conec gaire! D’entrada he de dir que el primer llibre que vaig llegir d’ell va ser “Kafaka a la platja” i no em va desagradar però em va deixar fred. Sí, sí. Davant l’entusiasme que veia al meu voltant vaig aventurar dues raons per la meva freda resposta a Murakami: 1. Que en aquell moment jo acabava de ser pare i qualsevol ficció era poca cosa al costat de la realitat que estava vivint. 2. Que hi havia alguna cosa -suposo que d’arrel japonesa- que no em deixava arribar més enllà en les emocions. Ara la meva resposta ha estat diferent: 1. Perquè la cosa de la paternitat s’ha anat estabilitzant. 2. Perquè el llibre va d’un xai (o moltó)… 

….i clar, jo vinc d’un món -el del Lluçanès- on els xais, els ramats i els moltons formen part del paisatge i la cultura. Casa meva és al peu del camí ramader i pels volts de sant Joan encara veig pujar algun ramat cap a les pastures del Pirineu i per sant Miquel els veig com baixen fugint dels primers freds. Als nostres pobles la “carn” és carn de xai, la resta és vedella, costella de porc, conill o pollastre, però no és “carn”.  L’altre llibre de Murakami que vaig llegir, el que no em va acabar de convèncer, anava molt de gats i els gats i jo no acabem de tenir-les totes. En canvi el moltó, el marrà, el xai, la xaia, tot això forma part del meu paisatge i ho he mamat dels ancestres (tinc alguns avantpassats i parents pastors). També aquest element màgic, surrealista i animista que hi ha en la novel.la “La course au mouton sauvage” (ho escric en francès perquè és en francès la versió que tinc, regal de Nadal d’un bon amic que a vegades també deixa algun comentari en aquest blog), aquest element màgic, deia, lliga molt bé amb tota la mitologia de les meves contrades: ramats d’ovelles foragitant invasors del castell, anyells de Déu que lleven el pecat del món i, fins i tot, a un parell o tres de quilòmetres de casa meva, un indret màgic i misteriós, La Ramada Encantada. I és en aquest punt de contacte entre la novel.la i el meu món ancestral per on he pogut salvar l’avenc cultural que ens separa a nosaltres del món japonès. Amb tot, és veritat que aquest aire pop i postmodern que respiren les novel.les de Murakami són un pont de molt fàcil passar, però no és això. És aquest surrealisme, aquesta mena de puntet màgic, fins i tot de ciència ficció, aquesta marca Murakami de fer-te avançar intrigat per portar-te a algun no-lloc angoixant. I és sobretot la introspecció que practiquen els personatges, són les glacials relacions de parella i la vida social que porten, tot això tan japonès, que si per una banda m’allunya i em refreda, per l’altra m’atrau i em fascina.

ODIAR JACQUES BREL

Sempre he tingut una flaca per Jacques Brel. Les seves lletres m’han alegrat i engruixit la vida i la seva veu m’ha transportat molts cops. Brel va néixer a la Bèlgica flamenca (en una localitat al nord de Brussel.les), de pare flamenc, però va triar ser un cantant francès….res a dir. De fet, si conec Brel i si admiro les seves lletres és perquè va cantar en francès. Diuen que Brel odiava els flamencs i els flamenquistes…

Podria ser que Brel odiés els flamencs i els flamenquistes i també podria ser que tingués aquell “mal d’identitat” que fa dir i fer coses estranyíssimes a qui no s’acaba d’aclarir o no es vol aclarir (i té tot el dret a no voler-ho). Joan de Sagarra, en un article aparegut a El País amb motiu dels vint-i-cinc anys de la mort de Brel (l’article ja té cinc anys, perquè aquest mes d’octubre es commemoren els 30) s’apunta a aquesta tesi, basant-se en declaracions i lletres del mateix cantant. Aquests dies hi ha a la fundació Brel de Brussel.les una exposició feta per France, una de les filles del cantant, on s’intenta explicar l’ambivalent relació de Brel amb el seu país d’origen i que porta l’eloqüent títol de J’aime les belges (llàstima que no la podrem veure!) A mi no m’estranya gens tot això. Molts artistes han tingut aquests alts i baixos en la relació amb el seu país. Recordeu Sisa marxant a Madrid i canviant d’identitat (perquè a la Catalunya pujolista s’hi ofegava). Brel va enregistrar quatre temes en flamenc -Joan de Sagarra diu que per fer-se perdonar o més aviat per diners- jo vull pensar que ho va fer per gust. Les lletres de Brel, però, tot i ser majoritàriament en francès, són molt i molt belgues. I molt i molt flamenques, encara afegiria. Estan plenes de canals, puntes de coixí, borratxos, catedrals, Friedas, pagesos xarrupant sopes, beates sucant els dits en aigua beneita, garrepes pèl rojos, petites gents, olor de cervesa….Jo m’apunto a la tesi que Brel estava tan amarat de la seva terra que l’havia de criticar per força. Ara, odiar, odiar…això és molt lleig! Ah, i una darrera cosa que ara em ve al cap: Brel diu en una cançó que Londres és una barriada de Bruges perduda al mig de la mar…què voleu de més xovinista! Sigui com sigui, jo admiro l’extraordinari lletrista, músic i, sobretot, intèrpret de cançons, encara que no combregués amb les reivindicacions flamenques. I si ell odiava les petites identitats, jo no puc, de cap de les maneres, odiar Jacques Brel!

A LA CAÇA DE LA FELICITAT

Es fa difícl parlar de la síndrome d’Stendhal després de l’anunci de l’Audi A8, però en aquest blog, com que no tenim manies, ens hi  posarem. La frase on Stendhal descriu per primera vegada els símptomes de la famosa malaltia, seria la següent: Havia arribat a aquell punt d’emoció on es troben les sensacions celestes donades per les Belles Arts i els sentiments apassionats. Sortint de Santa Croce, el cor em bategava, la vida estava exhaurida dins meu, caminava amb por de caure.

El curiós del cas és que ni asiàtics ni americans pateixen la síndrome…

Segons la psicòloga italiana que va fixar els detalls d’aquest trastorn psicosomàtic, sobrevingut per excés de bellesa, la síndrome no la pateixen ni els asiàtics ni els americans perquè no és la seva cultura (s’entén la clàssica?) i tampoc els italians, perquè ja neixen voltats d’art. En canvi, la pateixen més les persones que viuen soles, les que tenen una formació clàssica o religiosa i també més sovint les dones que els homes. N’hi ha que no estan per romanços i diuen que la síndrome d’Stendhal és una barreja de cansament físic i histèria. En fi, que és una gran troballa, sobretot el nom. Però Stendhal és considerat un mestre de la novel.la realista -també va ser ell el que va dir que “la novel.la és un mirall que es va passant per un camí”- i això de la síndrome  i tota la faramalla que l’envolta, alimenta i molt el romanticisme. Però Stendhal, que en realitat es deia Henri-Marie Beyle, també va ser l’inventor del beylisme que, simplificant molt, ve a ser un amor apassionat per la bona vida, la “chase au bonheur”, la caça de la felicitat, combinat amb una gran capacitat d’anàlisi i un fort individualisme. El flirteig, la bona taula, l’art, la felicitat com a sistema de vida. Per això la seva literatura és vitalista, presenta personatges ambiciosos, arribistes, triomfadors i seductors. Al mateix fer busca atrapar el lector amb les giragonses de la trama, que sembla realista. Quin un aquest Stendhal! 

L’ESTATUT KITSCH

A finals dels anys setanta va aparèixer una gravació, un casset, que molta gent tenia a casa o al cotxe. El meu pare també el va comprar. Era El ball de l’Estatut, de Rudy Ventura i el seu Conjunt. El recordeu? Era molt xaró, una mica kitsch, ho reconec, però també reconec que el vaig arribar a escoltar moltes vegades…

El casset (o la cassette) tenia versions de l’Estaca, els Segadors, l’Emigrant, tot això barrejat amb temes més aviat frívols, com La Monyos, Mustafà Català, la tieta i la trompeta i la Loles…en fi, tot un fenomen musical i pseudocultural que crec que és significatiu d’aquells temps de transició. Una de les cançons catalanes que jo vaig descobrir gràcies a la gravació del Rudy Ventura va ser El cant del Poble. Recordo que un avi que vivia amb nosaltres, en sentir que aquesta cançó sonava ben alta al radiocasset, ens va dir que allò no es podia cantar, que estava prohibit. La meva germana gran i jo li vam recordar que Franco feia dos o tres anys que havia mort i, per demostrar-li que no passava res, vam sortir a la plaça Major i vam cantar ben alt allò de “Ningú ens prendrà la nostra llibertat!” Crec que el disc, com molts de la Trinca i d’altres, va arribar a ser un fenomen popular, que va arribar a totes les capes de la societat i que va complir la seva funció d’animar les festes, recuperar algunes velles cançons i, per què no, potser va ajudar a decantar alguna gent en favor de l’autogovern. Tot això m’ha vingut al cap ara que fa tres anys -concretament ahir- de l’aprovació al Parlament de l’Estatut, que s’havia de dir Estatut de Miravet, però que tothom coneix com Estatut del Trenta de Setembre. La Montserrat Caballé va anunciar un dia, davant de l’Albert Om a El Club, que Maragall li havia demanat de fer una cosa molt important un cop l’Estatut fos aprovat. Evidentment que devien pensar en alguna creació molt diferent d’això del Ball del Rudy Ventura, ai uix!, però a mi de seguida em va  venir aquest disc al cap (amb perdó). Després, Estatut, Maragall i Caballé han anat per altres camins….mare de Déu, com canvien els temps! Avui dia seria inimaginable treure una gravació com aquella i molt menys que arribés a ser popular. I no rigueu, no, que segur que també l’heu escoltat més d’una vegada!