LA VIDA ÉS A UNA ALTRA BANDA

Se m’ha acudit fer una llista de paraules estranyes, d’aquelles intraduïbles o amb significat dubtós, ambigu. Tot ha començat amb la paraula txeca LITOST, que Milan Kundera explica al seu Llibre del riure i de l’oblit. També havia pensat en SAUDADE, MORRINHA, REGRET i RECANÇA, però he de reconèixer que m’he encallat a LITOST…

I segons el mateix Kundera i altres comentaristes ad hoc, la paraula LITOST vindria a significar un estat d’ànim turmentós provocat per la visió de la pròpia misèria; una mena d’insatisfacció amb el present, una recança (ep, aquí sense voler m’ha sortit l’ambigu mot català RECANÇA!) amb el passat -sobretot amb la infantesa- un sentiment de pena, de fracàs i d’autocompassió…en fi, que per sort el LITOST sembla més aviat propi de la joventut, que sempre és més insegura (però tampoc s’ha de descartar en societats i fins i tot en nacions sense Estat, recordem que Txèquia ha passat per molts tràngols històrics). Aquesta insatisfacció que descriu el mot LITOST, s’acosta a la SAUDADE portuguesa, que diuen que no és tristesa ni enyor, sinó desig de ser allà on un no és: a casa, al passat, al futur, fora de casa…una mena de síndrome del cul del jaumet, però més de l’ànima que del cos. La MORRINHA té un sentit bastant més clar, perquè els gallecs, poble mariner i emigrant, l’ha anat definint i li ha anat concretant el sentit, clarament d’enyor de la terra dels pares. Sobre el REGRET dels francesos, el meu diccionari el traudeix com a Recança, Pesar, Penediment, Plany…De manera que a la inversa, Pesar, Penediment i Plany, també ens poden servir per definir la nostra RECANÇA. Un altre dia m’agradaria aprofundir una mica més en aquestes paraules i amb el seu significat, amb tot, diria que la insatisfacció amb la pròpia vida i amb el present, l’enyor i la inquietud de no estar bé enlloc és universal: tothom ha pensat alguna vegada o altra que la vertadera vida ÉS A UNA ALTRA BANDA.

HEU DIT ROMANTICISME?

Romanticisme vol dir tantes coses que potser ja no vol dir res. I si un cas gosem aventurar alguna hipòtesi, segurament pensarem en termes de nyonya, tonteria, desfassat, truculent, marcit, fleuma…o bé, si ho agafem pel seu cap més èpic, ens vindran al cap termes com ara aventura, heroi, exotisme, dramatisme, torturat. I encara histèria, melangiós i crepuscular. Dit això, també he de dir que les grans obres d’art són imperfectes (si són perfectes no fascinen). I ara us parlaré del Gran Meaulnes…   

“Va arribar a casa nostra un diumenge de novembre de 189… En continuo dient casa nostra, tot i que la casa ja no ens pertany. Aviat farà quinze anys que vam deixar la comarca i sé del cert que no hi tornarem mai més.”
Així comença la mítica novel.la d’Alain-Fournier (l’escriptor francès mort als 28 anys als camps de batalla de la Gran Guerra, quan feia poc més d’un any de la publicació de la seva obra principal). Que la novel.la és mítica es veu de seguida que es diu el títol en veu alta: al moment surt algú que arrufa el nas, però també surt algú que es comença a esverar…”l’has llegida? Ai, ai, el gran Meaulnes, en vols parlar?” I la gent en parla. La gent, els lectors, aviat farà cent anys que en parlen. I diuen que si té una segona part tan truculenta que espatlla la primera, tan dolça i equilibradament melangiosa i continguda. O bé diuen que és tan rara, tan mal conjuntada, que posa nerviós. O que és tan romàntica, tan passada de moda, que fa feredat. O que és tan antirromàntica, tan moderna (en el sentit de la Modernitat de principis del segle vint, l’època de “la consagració de la primavera” d’Stravinsky i del cabaret, les disfresses sexualment equívoques i tot allò que es pintava, es ballava i s’escrivia durant la transició entre la Belle Epoque i les Années Folles) i tan subtilment innovadora, tan del seu temps, que inquieta. Que trasbalsa. Que se t’emporta. Que ens retorna a la infantesa. Que ens trenca les il.lusions. Que ens porta al centre dels nostres somnis adolescents. Que ens toca la fibra. De fet, ens consta que ha tocat la fibra o, com en diuen ara, ha fascinat, lectors d’arreu del món, entre els quals molts i diversos escriptors. Direm Anaïs Nin, Henry Miller, García Márquez i Borges, que són els primers que ara mateix ens vénen al cap.  Jo l’acabo de llegir i, la veritat, m’ha fet el seu efecte. M’ha provocat una sensació semblant a la que em provoca la novel.la -també immortal- d’Emily Brönté, Cims Borrascosos, la pueril i turmentosa sensació d’ennuegar-te amb un llibre segurament imperfecte, però inspirat. Emily Brönté i Alain-Fournier van morir tots dos molt joves, per això alguns romàntics empedreïts diuen que van venir a lliurar-nos una única gran obra i, un cop acomplerta la seva tasca, se’n van tornar per sempre més. Qui ha dit Romanticisme?

ASES, XARLATANS I FIRA

Feia dies que se’n parlava: el primer dijous de setembre, la gran fira! S’esperaven multituds, com cada any. La setmana va començar amb sol, però ja el dimecres a la tarda es va sentir un tro que va ressonar per tot el llac Léman. Cap al vespre diluviava. El dijous van caure vuitanta litres…la fira de Thonon-les-Bains es va fer sota un interminable xàfec.

Però els xarlatans van obrir igualment les parades. I els compradors van obrir el paraigua i, vinga, cap a deixar-se engatussar! Hi havia venedors de fregalls màgics, d’expremedors de llimones ultrafins, de trituradors de verdures artístics i de tota mena de menges i abrigalls imprescindibles. Un dels xarlatans (dels bonimenteurs, que en diuen allà), un dels que tenia més èxit, era el que proposava als passants de donar-li a ell deu euros a canvi d’una gran bossa de paper buida, que ell aniria omplint de bagatel.les, fins que ell mateix digués prou…llavors els compradors “de res en concret” podien decidir si es quedaven la bossa amb el seu contingut o bé reclamaven el retorn dels seus deu euros. Com a espectacle era sublim. Allà sota la pluja, set o vuit dones -en el moment que ho vaig contemplar eren tot dones, però podien haver sigut homes-, sota els paraigües de colors, sota l’entoldat regalimós d’una parada, anaven veient com un xarlatà els tirava -literalment- capses de tres ous kinder, xocolatines diverses, paquets de xiclets de maduixa, fruits secs pelats, ferreros rochers i tot de coses que, llançades i proclamades d’aquella manera (el xarlatà es servia d’un micro d’aquells que es pengen a l’orella), semblava que valien molt i que ja feia estona que juntes havien superat, i de llarg, la xifra rodona dels deu euros. Al final, després de moltes falses temptatives de plegar (com els cantants quan van fent bisos programats per cansar el públic i fer-los anar a casa quan els interessa a ells) el firandant va donar per definitivament plena la bossa. Convenientment preguntades, cap de les clientes va acceptar el retorn dels seus deu euros. I totes van marxar cap a casa, sota la pluja, sota el seu paraigua virolat, contentes i enganyades. Vull dir que sabien perfectament que d’aquells productes, la meitat no els interessaven. Però què? Era la fira, no? Van passar una bella estona, no? Doncs cap a casa sota el xàfec! Pel camí de retorn van veure els porcs, les vaques, els cavalls i els rucs, que també paraven el xàfec allà a la zona d’exposició i uns homes, sota uns paraigües negres, que discutien i regatejaven el preu d’un ase, euro amunt, euro avall, un no res, però què carai, era la fira, no?
Tot això, no sé per què, em va fer pensar en la política.