AQUESTA SENYORA (Fernández de la Vega)

Maria Teresa Fernández de la Vega em fa pensar en aquelles mestres que hi havia a les escoles públiques dels nostres poblets a finals del franquisme…i que no necessàriament havien de ser franquistes. Aquelles “señoritas” venien de províncies allunyades, parlaven un castellà sobri i pausat i vestien una mica més alegres del que semblaria prudent…
Gràcies a aquelles “señoritas” vam aprendre allò de “El gato la miraba, laran, laran larito, el gato la miraba, con ojos golositos…” o bé cançons molt més boniques i suggerents, com aquella de la transhumància: “ya se van los pastores para la majada, ya se queda la tierra triste y callada; ya se van los pastores a la Extremadura, ya se queda la tierra triste y oscura!” En fi, que ens van omplir el cap amb un imaginari nou. I ara, cada vegada que sento la veu greu i contundent de la senyora vicepresidenta del Gobierno, em ve a la memòria alguna d’aquelles mestres de nom compost, altes , seques i de vestimentes virolades (roses, verdes, turqueses), guarnides amb collarets de perles majòriques i braçalets de fals ivori,  que xisclaven davant d’una aranya o una granota, que tenien una veu gruixuda però maternal i que ens duraven menys que un curs. Però la Maria Teresa, amb el seu aire retro de senyoreta de províncies, a vegades diu coses que a mi, la veritat, m’esgarrifen una mica. Per exemple quan diu -fa poc li vaig sentir- que “estén tranquilos los ciudadanos, que no vamos a permitir…etc., et.,” referit a la consulta d’Ibarretxe. I no va precisar a quins “ciudadanos” es referia, perquè clar, n’hi deu haver alguns que van quedar tranquils i uns altres -igualment respectables- que devien quedar emprenyats (i també són ciutadans, tot i no pensar com ella). I ara, “aquesta senyora”, que diria el conseller Castells, també ha renyat al president Montilla, amb un to de perfecta senyoreta de las “Escuelas Nacionales”…Certament, la senyora Fernández de la Vega ve del psuc i l’antifranquisme i jo la respecto per la seva trajectòria i el seu càrrec, però a vegades quan parla, no trobeu que fa venir com unes esgarrifances?

LLUM QUE ESTABORNEIX

Hi ha una llum tan forta a l’estiu, que tot es veu lleig (sobretot durant les hores centrals del dia). Si tot es veu lleig, vol dir que realment ho és, o només vol dir que la llum que se li està aplicant no és l’adequada? Els suaus contorns dels pobles, els paisatges endolcits i les cares amables de les persones quan arriba l’horabaixa, és real o és un miratge? La cosa en sí és més real sota la llum, en la penombra o en la foscor? La nostra cara ullerosa sota un focus, és la nostra realitat? 
La lletjor de l’estiu, sense matisos, és verídica o també és una enganyifa? La bellesa de la tardor, és un parany? La llum brillant i tímida dels inicis de primavera, és una falsa promesa? Qui decideix quina llum és la més neutra? Qui va dissenyar les coses i sota quina llum? Sigui com sigui, és ver que hi ha llum que estaborneix. I ja no parlem de la perspectiva, perquè si ens posem a divagar sobre la perspectiva podríem prendre mal…perquè, clar, no sempre hi ha la Sagrada Família de fons quan sortim a un balcó de Barcelona (i no sempre ens agrada, quan hi és), no sempre trobem Saint Paul al final de la passarel.la de Forster, en sortint de la Tate Modern; no us podem assegurar que hi hagi neu rere aquell campanar d’Erill-la-Vall, tal com el veieu en el póster! I justament l’estiu, l’horrible temps que el sistema reserva a les vacances de la majoria, és el que té la pitjor llum i les pijors perspectives de l’any: la gent, la marabunta, envaeix els llocs més impensats i ens impedeix mirar de gairell, mirar de dalt a baix o mirar alguna cosa molt alta des de sota (proveu de jaure a la gespa, sota la torre Eiffel un dia d’agost, ja em direu què!) Llavors, durant el nostre temps més llarg d’esbarjo, només veiem que les coses sota la llum més blanca i des de la perspectiva més beneita (de cara i a peu pla: mireu un mandril de cara i després mireu-lo de cul….feu la prova!) I tornem a casa l’u de setembre, abaixem la persiana, ens estirem a la gandula i, de cop, la nostra realitat quotidiana, en la penombra i a la fresca del temps de la verema, i la nostra postura (i perspectiva) ens sembla la perfecció absoluta.