BABY BOOM

Quan la criatura ja ha fet l’any la cosa s’esvera. Hi ha unes corredisses -a dues o a quatre grapes, depèn del nen-, unes esllavissades, uns catacrincs i catacrencs, uns terrabastalls, que fan feredat. Els pares sospiren, els avis giren els ulls a una altra banda, les àvies no poden i la criatura només mira aviam quina de nova en farà….

D’aquesta etapa -per dir-ne alguna cosa- en direm “la crisi del moviment”. Quan apareix aquest moment de crisi, si no s’hi ha pensat abans, es comença a pensar en la guarderia…però, ai! Vivim uns temps de Baby boom i pares i mares s’estiren els cabells i es donen cops de colze per una plaça a una llar pública. Sempre hi ha indrets que ho tenen pitjor que d’altres: si vius en un poble d’aquests que han crescut molt -com ara Canet- ja cal que et calcis! I si a més, el dilluns vas al sorteig de les places municipals i no et toca i el dimarts et diuen que la llar d’infants privada tanca i que l’altra que queda, la més petita, no té ni un trist racó pel teu fill als matins….la primera cosa que et ve al cap són els 400 euros del gran ZP i tot seguit et vénen ganes de quedar-te tot el matí al llit i dir que estàs malalt. Però no ho faràs. Ajuntaràs totes les teves forces i començaràs a empaitar el teu nin per sota i per sobre dels mobles, per entremig de les làmpares, recolliràs tots els llibres que esllavissa i tornaràs a omplir els calaixos que buida. L’amor ho pot tot.

LA PÈRDUA DE LA INNOCÈNCIA

Recordeu el fred de l’or de la medalla al pit? Recordeu el pes del primer rellotge al canyell? La suau pressió de l’anell al dit? Recordeu el desencís de l’enèssima caixeta de bombons (aquelles amb unes làmines representant calzes, espigues de blat i sagrades formes, que regalaven els que no sabien què més regalar)? Sou capaços d’evocar l’olor purificador del bany d’aquell matí o l’olor de romàtic del confessionari, la tarda abans?

Al vostre poble o barri, es feia xocolatada amb els amics per esmorzar? Recordeu els noms i les cares de tots els que hi havia? Quant temps havia de passar des de la darrera menjada per poder fer la primera Comunió… una hora, dues hores?Sou capaços de repetir quins pecats vau confessar aquella primera vegada? Recordeu el vers que vau dir al restaurant a l’hora de dinar? Recordeu si anàveu amb pantaló curt o llarg, de mariner o de frare o de carrer, els nois? I si anàveu llargues o curtes, amb vel o sense, les noies? I si portàveu els mitjons a garró, si les sabates us van fer llaga, si la samarreta imperi us anava massa llarga de cintura? Podeu evocar encara l’olor d’encens i de ciris i de flors blanques, aquell migdia, dins l’església, i la processó de la tarda, esbarriant catifes de flors músties, i les quatre gotes que van passar en aquella hora absurda, quan ja menjàveu gelat i anàveu tacats de la camisa i jugàveu per la part de fora del restaurant amb els cosins? Podeu recordar, aproximadament, què vau pensar aquella nit al moment d’entrar al llit?

PUXE ASTURIES!

Durant una Patum de Berga qualsevol -però posem la de fa quinze anys- vaig conèixer, si se’n pot dir conèixer de beure mau-mau plegats i xerrar pels descosits, una colla de joves fills de la immigració asturiana al Berguedà. Un d’ells va dir una o dues frases en bable i sé que vaig pensar que allò ja devia estar quasi mort (vull dir allò del bable o de la llengua asturiana o com en volguessin dir). Amb tot, una frase em va quedar gravada: “Puxe Asturies, borratxus e carbonerus!” (ja em perdonareu la transcripció, que és inventada meva). Avui, posem que quinze anys després, la primera part de la frase ha aterrat definitivament dins meu. Avui sento que camino amb uns digníssims esclops nous!
Vull dir que tinc la sensació d’haver descobert un país nou on em trobo molt a gust. Tot això és culpa d’haver llegit la “Història universal de Paniceiros”, de Xuan Bello, traduïda no fa gaire al català per Jordi Raventós.  I quan dic un país nou, vull dir un país que no és el dels miners -o no només-, el de la sidra, el de la Regenta, el dels prats verds i els “prestigiosos” premis. No només! Xuan Bello ens redescobreix Astúries i ens el presenta com el vell país entre muntanyes i mar, ple de fantasmes, pescadors, monestirs, poesia, neu, bojos, savis, àvies que anaven a totes les Festes Majors, erúdits d’Oviedo (una nova, boirosa i enigmàtica ciutat anomenada Uviéu) i tot el país caminant dins uns digníssims esclops (que a diferència de les sabates, al ser de fusta deixen passar les energies que emanen de la terra). Un país que podria ser Bretanya, Irlanda, Cuba, Catalunya, Argentina, Galícia, que a tots aquests llocs va de visita el llibre magnífic de Xuan Bello. Va i torna a Astúries, a la llengua asturiana. Quin gust poder escriure en una llengua quasi verge! Això li responc a qui pugui trobar estrany que un jove -un homenet nascut el 1965-, aquest Xuan Bello, s’hagi posat a fer la seva obra literària en una llengua que deuen parlar unes 600.000 persones a tot estirar (entre Astúries, Lleó, una pétita part de Galícia i Extremadura i a la ciutat de Miaranda de Douro, a Portugal), però que al Principat representa més del vuitanta per cent de la població. I penses, quantes coses es poden dir amb una llengua petita, pagesa, sense gaire tradició literària (tot i que actualment viu una gran revifalla, amb important presència a internet i amb un estol d’escriptors i escriptores com mai havia tingut). Ara, hi ha una cosa que m’ha emocionat: es veu que el primer text literari conegut en asturià és un document de 1639 escrit per mossèn Antón de Marirreguera, on el bon home argumenta en favor del retorn a Santolaya (Astúries) de les cendres de Santa Eulàlia, que eren a Mèrida (Extremadura). L’obra és coneguda com “Pleitu ente Uviéu y Mérida poles cenices de Santolaya”. Aquesta Santolaya és també la patrona del  meu petit poble del Lluçanès, des d’on també podríem reclamar les cendres (o uns quants grams, posem tres unces). Aquest tràfic de cendres i relíquies hauria fet les delícies dels meus admirats Cunqueiro i Perucho i potser d’aquell enyorat Atxaga, el que va escriure Obabacoak. De tots ells, Xuan Bello podria ser digníssim successor.  Però no calen successors. Cadascú és com és i escriu com vol o com pot. Jo avui em sento asturià. Demà ja veurem.

PÈRICLES, LINCOLN I CHACÓN

El dia que vaig sentir la Carme Chacón cridant allò de “Capitán, mande firmes!” i allò altre de “Viva España y viva el Rey!” alguna cosa dins meu es va remoure. La Chacón, per entendre’ns, és de la meva generació, fins i tot és més jove que jo. I clar, la nostra generació -amb les variants que es vulguin, fins i tot les socialistes- havíem pensat un món amb exèrcit europeu i missions humanitàries de l’ONU. Santa innocència! Després, veient-la recollint aquell pitet i aquell peluix de la cabra, vaig estar a punt de defallir… 
O sigui, que ara que la nostra generació ja és al poder, resulta que tot canvia perquè tot segueixi igual. Una dona -això és nou, però la veritat, tampoc n’hi ha per tant (diem els de la meva generació, que ja fa temps que compartim l’espai públic amb les dones)- i embarassada -però això passarà!- i catalana (justament!). Doncs ella de seguida avió, amb tota mena de metges i llevadores i pediatres i cap a l’Afganistan i cap al Líban i cap a Bòsnia -s’oblida de Kosovo; no passa res!- i li fan aquell regal del pitet i el peluix de la cabra, que surt a totes les televisions. De sobte em venen al cap dos clàssics del discurs militar -fúnebre, per desgràcia- el que va fer Pèricles al segle V abans de Crist, davant alguns dels soldats morts a la guerra del Peloponès i el discurs de Gettysburg, d’Abraham Lincoln, inaugurant el Cementiri Nacional de Soldats durant la Guerra Civil americana. Després veig la Chacón posant una corona a no sé quin monument i penso: quina mena de discurs, nou de debò, podria fer la Carme Chacón per deixar clar que de veritat es volen canviar les coses? Perquè tant Lincoln com Pèricles van parlar de la grandesa de la seva nació, de l’exemple de democràcia que eren per a altres pobles i del servei que havien fet els soldats morts i les seves famílies a la nació i a la democràcia. Seria possible un nou discurs, d’exèrcit europeu, de missió humanitària, de missió de pau al servei de l’ONU? Però la Carme Chacón arriba i ja li fan dir “Viva España y viva el Rey”. Jo no  sé què hi veuen de nou la gent que està tan entusiasmada. Jo hi veig el mateix de sempre, amb l’agravant que tot plegat sembla una broma pesada del Zapatero i una extranya reacció de la sempre optimista Carme. Vull dir que tampoc havia de dir per força que sí al càrrec, oi?