UN MIRALL LLEUGERAMENT FRANCÈS

Entre abril i maig els dies s’allarguen. Hi ha uns vespres en el record, de silenci i una gran quietud pels carrers buits, crits sobtats dins de bars i cases, i claror mat del dia que s’allargassa: són vespres de finals i semifinals europees del Barça.  Suposo que a totes les ciutats amb equip de nivell europeu, aquesta atmosfera especial d’abril o maig, algun dia s’hi instal.la. Però els carrers europeus ja hi estan acostumats…

Els carrers europeus estan molt acostumats a la buidor i la quietud mentre la llum del dia encara aguanta. Però els camps, els estadis -diuen- són plens d’eufòria, cants, càntics diria jo! En canvi als nostres camps, als estadis, “gairebé no es canta i gairebé no es veuen banderes, sembla l’òpera” diu que va dir un afeccionat del Liverpool a Llibert Tarragó una nit d’aquestes al camp del Barça. Tarragó, nascut a França de pares catalans exiliats, ha escrit un llibre magnífic on parla de coses com aquesta. El llibre, titulat EL PUZLE CATALÀ, aborda, sense manies, però amb simpatia i passió, un tema tan rebec com el de definir la identitat catalana. El futbol, la cuina, la literatura, la política, la història, la gent, el paisatge…tot això. El llibre va sortir primer en francès -ignoro amb quina difussió- i ara fa poc ha sortit en català. Jo, la veritat, és un llibre que recomano sense reserves. Ben escrit, documentat, nostàlgic, crític, elogiós. Aixeca l’autoestima -lluçanesos,busqueu la descripció que fa del monestir de Lluçà!- i va més enllà del català emprenyat i dels optimistes que ens volen fer combregar amb rodes de molí. Ara pot ser un bon moment per mirar-se al mirall.  Ara que ja s’ha acabat el somni europeu del barça i molta gent no sap què fer, ara que els vespres s’allargassen i només se senten crits d’orenetes i roquerols volant, clavant-se en un cel mat.

CONTRACRÒNICA DE SANT JORDI

El meu primer esmorzar de Sant Jordi al Regina. Sota la marquesina, gent saludant-se, besant-se, abraçant-se. Entro al costat de la Isabel Obiols i no es passa de ple. Busco cares conegudes, però totes les cares són conegudes. Passa la Lucrècia. Es veu que ara també és escriptora. Vaig a la barra a demanar un cafè. Dues noies asseguren que altres anys hi havia cava per esmorzar. Les miro i veig que una és la Lucía Echevarría… La Isabel em diu que el Biel Mesquida em vol saludar. Trobo la Blanca Busquets, que sembla que domina la situació. Busco canapès. No en trobo. Veig passar el Pep Coll, el Boris Izaguirre. Em presenten no sé qui. Passa el Carles Reixac. Es veu que ara també és escriptor. Passen micros i càmeres. Tothom posa cara d’ Entrevistat Interessant. Aviam si piquen!

Es fa la foto de grup. Quaranta o cinquanta flaixos es disparen. Els fotografiats es pensen que són importants, però al final només es distingiran les trenes de la Lucrècia. Veig l’Eva Piquer prenent notes en una llibreta: porta unes sabates estranyes. La gent va marxant. Per fi descobreixo els canapès. Veig passar el Manel Baixauli amb una maleta de rodes. El saludo. Xerrem i això justifica la meva anada al Regina. Torno a la taula. Agafo dos croissants de crema. Ja quasi no queda ningú. Surto al carrer i un d’Icat Fm em pregunta si he vist el Mathew Tree, que l’han perdut. Dic que al WC hi havia una porta tancada. Un cop al carrer sóc encara més anònim que mai. A la Gran Via veig una immensa cua: és el Zafón! Vaig a la llibreria Ona i signo uns quants llibres. Al meu costat, la Mercè Ibarz. El públic de l’Ona és majoritàriament d’Alpens ¿? Els de La Magrana em porten a dinar. A l’altra punta de la taula -ovalada i gegant- hi ha una dona que em sona…és la Carmen Posadas. Crec que m’ha mirat un moment, però no m’ha trobat gens interessant. Xerro amb el Llibert Tarragó, amb la Isabel Obiols i amb el Rudolf Ortega. Encara no acabat el dinar, la Joana em fa córrer cap a la parada d’Abacus. Sec al costat del lletrista d’Antònia Font. És home de poques paraules! Veig el Bassas. Arriben el Florenci i el Josep Ferrer. Els d’Abacus em regalen una rosa. Anem a fer un got. Regalo la rosa a la dona que frega el vàter: no vull dur res a les mans.  Més tard compro una rosa a una gitana que m’ha dit “guapo”. És la rosa de la Mercè. M’acosto a la parada de La Central. M’hi trobo la Mercè, el Biel, el Marçal, la tieta Carme i el Ramon. Regalo la rosa. Signo uns quants llibres. El Biel saluda al Màrius Serra. Veig que també hi ha el Vila-Matas. El públic de la Central és variat, però vénen quatre persones que tenen relació amb el LLuçanès. Tinc a un costat la Susanna Rafart. A l’altre costat, la Patrícia Gabancho. Parlem de futbol ¿? Passa una senyora i em demana si jo he escrit el llibre que hi ha allà damunt. Li ensenyo la foto de la solapa. Em demana que “a quant el venc” li dic disset i em diu “ja passaré després”. No torna. La Joana de RBA m’acompanya fins la parada de Laie. És última hora. Signo força llibres. Tots a desconeguts. Menys un. Unes noies de Solsona es volen fer una foto amb mi, però no compren el llibre.  Les nou del vespre. Estic fet pols. Anem a un Pans amb la família, el Cesc, el Josep i el Florenci. Ens separem. El Josep Ferrer puja en el meu cotxe. La Mercè i els nens van en un altre. Amb el Josep xerrem de l’experiència de signar llibres a Barcelona. A mitja autopista del Maresme em comença a sagnar el nas. El Josep em passa un mocador. Quan arribo a casa, em miro el mocador tacat de sang i em sembla una rosa de Sant Jordi.

TRES PERSONATGES DEL CANIGÓ

Hem passat uns dies a la plana del Rosselló i al Conflent. Feia sol, bufava el vent i el Canigó estava nevat. De tant en tant un ocell travessava l’autovia. Els plàtans, ben podats, començaven a brotar. A voltes, un dos cavalls de matrícula groga, deixat en un camí entre fruiterars, ens feia gràcia. Els fruiters florint, les abelles anant per feina, les cabres trescant, el formatge fermentant. Primavera rossellonesa: bon moment per conèixer tres personatges únics, que viuen a l’ombra del Canigó; un frare, un anacoreta i una vídua parisenca.  

El frare ens ha dit que va néixer fa vuitanta anys a Sant Pere d’Egara. “Voleu dir Terrassa?” Hem aventurat. I ens ha dit que no, que el seu lloc de naixement fou Sant Pere d’Egara, un indret on quan ell era petit encara s’hi segava amb el volant, però que la gran Terrassa, “la Terra Rasa”, se’n va apoderar. El frare és un dels sis que queden a Sant Miquel de Cuixà -el monestir de la foto- i conserva un català formós, d’aquells de fa vuitanta anys. Li diem adéu: entre les dotze i les dues no hi ha visites a Cuixà, perquè els frares “descansen”. Ens els imaginem dormint vestits, potser tots rondant la vuitantena. Més enllà, a la turística Vilafranca, un home d’ulls vidriosos obre l’església a primera hora de la tarda. Encén els ciris, dóna una mirada als sants i surt a la plaça a prendre el sol. Aprofita per escridassar els turistes, que no entren a l’església, i “mira que és gratis”, i llavors crida als quatre vents, en un català que ja poca gent entén, “mecagumdéu, turistes de merde, mira que jo baixo de molt amunt a obrir l’església, però com que és gratis, no entra ningú”. Parlem amb ell. Diu que som del mateix món. Parlem el mateix. Però ell és capellà, va amb sandàlies i mitjons i viu en algun lloc solitari de la muntanya. Quan baixa, aquest vell anacoreta, s’esgarrifa del turisme de masses, la seva buidor i la seva ximpleria. També ens diu que en altre temps va ser capellà de Sant Marçal, a prop de La Bastida (es sorprèn que coneguem la cançó; però ell mateix ho ha dit: som del mateix món!) Més tard anem a Eus, poble fantàstic -probablement un dels pobles del món amb més bona vista- i ens perdem pels seus carrers rostos i empedrats, buscant la casa on viu l’Úrsula Vian, vídua del mític Boris Vian. Veiem la casa. No té cortines i dins, voltada de penombra, hi ha una làmpara de llum tènue amb vidres de colors vermells, verds i grocs. Sabem que la dona hi és. Potser allà en una butaca, mirant-nos, o potser pesant figues, o dormint vestida, hi ha la dona del turban al cap, la parisenca, la rat de cave que va compartir uns anys de vida amb l’autor de l’Escuma dels dies…voldríem tocar el timbre, parlar, tocar la mà d’aquella dona. Però un cambrer -el que porta el bar amb la més bona vista del món- ens ha dit que millor que no, perquè la senyora Vian és molt gran i ja no està gaire per visites. Deixem el Canigó. Deixem el vent, els fruiters i els ocells. Els tres personatges, però, sen’s queden a dins. Qui sap, potser un dia farem un conte on sortiran tots tres!

QUÈ ÉS L’AIGUA?

Quina cosa té de sagrada l’aigua? Per què ens molesta tant la pluja o ens agrada tant la pluja? Com és que ens emociona una cosa tan senzilla com sentir el xema-xema de l’aigua damunt el ràfec de la teulada? Com és que unes gotes, un xim-xim, uns bots i uns barrals, una bona gotellada o una senzilla passada només dels senyals, ens fan estremir, ens fan arronsar dins el llit? Què coi és l’aigua que no es pot ni parlar de comprar-la als països de fora, on els en sobra, i en canvi el petroli, la llet i el gas sí?
Ho dic ara que acaben d’anunciar pluges imminents a les assedegades comarques del nord, que potser amb sort arribaran al meu poblet assedagat del Lluçanès. I ho dic, no perquè pensi que l’aigua s’ha de llençar, que tot el que es pot pagar i es pot comprar es pot malgastar. Ai no. Al contrari. Jo penso que no s’ha de malgastar res, ni el petroli, ni el gas, ni la llet, ni l’aigua. Ni el pa. Però clar, quan no n’hi ha i no en raja, perquè
Déu (o la Natura, que diuen alguns que és tan sàvia) han tancat l’aixeta damunt nostre, sense donar cap explicació… llavors no es pot anar allà on n’hi ha de sobres i comprar-la? No es pot? No es pot calmar la set com s’apaga el foc i com es calma la gana? Doncs què coi és l’aigua? Per què ens posen tan tristos uns pantans buits, uns rius secs, unes fonts eixutes, uns boscos cruixents sota els peus? Què és l’aigua? Quina cosa  té de sagrada l’aigua? Per què no ens entristeix igualment veure com els ramaders dels nostres pobles van plegant les vaques lleteres i hem d’anar no sé on a comprar la llet? I la fugida de les fàbriques de teixits de les nostres ciutats cap a altres continents, com és que no ens turmenta? I el podrir-se d’avorriment de les pomes autòctones davant l’allau de kiwis, fruites de la passió, pinyes americanes i pomes fuji japoneses, com és que no ens desespera? Què és doncs l’aigua? Què té de sagrat? Tot això m’ho pregunto mentre espero, mentre friso per aquestes aigües, beneïdes, que ens han dit que ja arriben i que han de caure i caure, sense treva, damunt nostre, potser demà!

*La foto és del delta de La Tordera, la primavera de fa un parell d’anys.
 

PRIMAVERA DE PRAGA

Fa un parell d’anys vaig ser a Praga en plena primavera. El cel va estar tots els dies gris, plovisquejava a estones i un vent gelat feia picar les gotes d’aigua a les nostres cares. A Praga es celebrava la Final Four de Bàsquet i el centre històric estava ple d’aficionats (molts del Barça). Al bell mig del pont de Carles em vaig trobar uns seguidors del Maccabi de Tel Aviv; uns seguidors i unes seguidores… 
…Vam coincidir davant una banda que tocava jazz estil Nova Orleans, ens vam identificar -catalans i israelians- i ens vam saludar. Llavors ella, amb el permís del seu home, i jo, sense demanar permís, ens vam posar a ballar, amb bon humor. Aquesta imatge -la de la foto- m’ha vingut a la memòria ara que fa els quaranta anys d’una altra Primavera de Praga, una primavera, la del 68, que ha donat a la història imatges impagables de tancs, banderes i flors. Ha donat algunes obres mestres de la fotografia, el cinema i l’art. Ha inspirat novel.les amb tesi, com les de Kundera, i novel.les a raig fet, regades amb pilsen, com les de l’admirat Hrabal. Ha fet néixer poemes, tonades de jazz, curtmetratges, columnes de diaris, reportatges, xerrameca de cafè. Els tancs soviètics van entrar a Praga el 20 d’agost i allà es va acabar l’experiment. La primavera de Praga, però, va deixar una llavor plantada. Va deixar, també, cares avergonyides a la majoria de països occidentals. I va deixar per sempre més tacat el règim soviètic. Va durar poc, però va ser intensa (com són totes les primaveres). Hi ha llavors que fructifiquen i ens alimenten durant dècades, com el maig del 68 o el moviment de la Nova Cançó o aquesta Primavera de Praga. Són florides que solen acabar d’hora i malament, però això no vol dir que hagin estat inútils.