LA BELLESA ÉS AL CARRER

Pau, floretes, amor i petes. Això diu una pintada en una paret bruta, d’un carrer llarg, d’un poble gran, d’un país petit.  És així, amb aquest lema flower-power, que enceto un post. De seguida em ve al cap una idea, manllevada: que les cartes d’amor es comencen sense saber què es dirà i  s’acaben sense saber què s’ha dit. Això, aquest post caòtic, és doncs com una carta d’amor. A qui va, però, dirigida? Ja ho veurem. De moment obrim finestres, deixem que el sol entri: la bellesa és al carrer…

 
Ara, amb la finestra oberta de bat a bat, feu el favor de mirar, però enrere. I com es fa per mirar per una finestra cap enrere? Molt senzill: oblideu tot el que heu après, comenceu a somiar. Ai coi, la bellesa és al carrer. De sobte ho veig clar: són les parets les que tenen la paraula! Clar, aviat farà quaranta anys del maig francès del 68! Sota les llambordes hi ha la platja. El caos sóc jo. Prohibit prohibir. Deixeu la por al roig per a les bèsties amb banyes. Corre, company, el vell món és al teu darrere. Quan sortiu, deixeu el partit tan net com el voldrieu haver trobat a l’entrar. Et compren la felicitat; roba-la! Sigueu realistes, demaneu l’impossible. Sóc un marxista de la tendència de Groucho. Jo prenc els meus desitjos per la realitat, perquè jo crec en la realitat dels meus desitjos. La barricada tanca el carrer, però obre la via. No volem un món on la garantia de no morir de fam suposa el risc de morir d’avorriment. La imaginació al poder. Etc. Continuo mirant per la finestra. I sí. La bellesa encara és al carrer, quaranta anys després. A la paret bruta, del carrer llarg, del poble gran, del país petit, també hi ha escrit: Se’ns pixeu a sobre i ens dieu que plou. …Què ho fa que sempre són les parets les que tenen la darrera paraula?

Kosovo i el cant de la merla

Tot això de Kosovo, si ens hem de refiar de la història, comença amb la batalla del Camp de les Merles (Kosovo Polje) el 1389, entre cavallers cristians, comandats per un príncep serbi i els otomans, comandats per Murat I. Van guanyar els otomans, diuen que per poc. Jo m’imagino un camp de batalla verd, neu a les muntanyes i genets medievals cavalcant i xisclant. Un cop fora els soldats, un airet suau, herba arrencada per les peülles dels cavalls, olor de sang i, trencant el silenci, el cant màgic de les merles….

Pensant en aquestes planes verdes i ensangonades i en aquesta batalla concreta, va créixer el mite fundacional del nacionalisme serbi. Cançons, poemes i llegendes parlaven de les gestes dels serbis a la batalla del Camp de les Merles. Per la seva banda, els albanesos també tenen els seus records associats a aquest territori. Si els serbis diuen que el fet d’haver-hi els famosos monestirs ortodoxos és una prova de l’antiguetat de la presència sèrbia, els albanesos contesten que aquests van ser construïts sobre les ruïnes dels encara més antics temples catòlics (els albanesos eren catòlics abans d’islamitzar-se durant la dominació otomana). Sigui com sigui, si durant segles els pagesos de les dues ètnies van conviure amb tranquil.litat -i és un dir, perquè segur que tenien les seves batusses- i van compartir aquest territori que va ser ara dels uns ara dels altres, l’aparició dels Estats nacionals al segle XIX va complicar les coses, perquè els Estats nacionals sovint no entenen de matisos. I a principis del segle XX van continuar els canvis d’amo, tot i que més endavant, és ben cert, allò va ser durant molt temps una regió autònoma de Sèrbia dins de Iugoslàvia. L’any 1989 -us en recordeu?- Milosevic va anar a Kosovo a commemorar el 600 aniversari de la batalla del Camp de les Merles i va dir allò tan fort de "allà on hi ha un serbi, és Sèrbia", mentre aprofitava per retirar l’autonomia de Kosovo. En fi, tothom sap les conseqüències que va tenir aquell gest provocador: Iugoslàvia es va desfer. La majoria albanesa, discriminada per la minoria sèrbia i pel govern serbi, va crear a Kosovo una organització social paral.lela a la governamental, en el camp de la sanitat, l’educació, etc. Després va venir l’intent de neteja ètnica del 1999 i els bombardejos de l’Otan. Diuen que ara Kosovo és independent perquè interessa als americans; potser s’han ajuntat la set i les ganes de beure! En tot cas, no és tan clar que allò sempre hagi estat Sèrbia. Com tampoc seria just un Kosovo només amb albanesos. Però quan tantes i tan clares raons històriques, religioses, polítiques o demogràfiques poden esgrimir els uns com els altres, no trobeu que el que decideix una majoria, a través del seu parlament, hauria d’anar a missa? Jo m’imagino un país nou i lliure, amb la mateixa neu a les muntanyes i els mateixos camps verds, on continuen cantant les mateixes merles, però sense olor de sang i sense rastre de peülles de cavalls de guerra. I m’imagino les velles sèrbies -visquin on visquin- que continuen explicant als seus néts les grans gestes d’aquells soldats cristians que es van enfrontar als homes de Murat a les planes de Kosovo.

VISITA AL BOCOI DE DIÒGENES

Evidentement parlo d’una visita que es fa aprofitant que el filòsof de Sinope no hi és. Si el filòsof, si Diògenes, si el gran cínic, fos dins el bocoi quan el visitem, hauríem d’aguantar les seves gracietes, els seus pets i fins i tot les seves masturbacions en públic…tot això i més es veu que feia, m’han dit, i jo, pobre de mi, tan poc cultivat en res i menys en història de la filosofia i encara molt menys en filosofia, m’ho he de creure. Però entrem, entrem al cau pudent del filòsof…

M’imagino una pudor de gos moll, de palla compixada, de menjar ranci, de ronyosos peus humans. En fi, un fàstic. Fa venir arcades! No crec que avui dia el deixessin viure d’aquesta manera.  Per antihigiènic, per escàndol públic, per entorpiment a la via pública, per pervertidor de menors, per filòsof, per cínic….haurien trobat mil i una raons per tancar-lo, per ajudar-lo, per redimir-lo, per reinsertar-lo socialment. I el seu cau -aquest bocoi pudent que estem visitant i que no sembla que tingui cèdula d’habitabilitat- l’haurien desinfectat, buidat, cremat o desparasitat mil cops. O, calla!, potser l’haurien convertit en una parada del Bus Turístic o de la ruta dels Deixats. Dels Deixatats. O de l’Anarquisme. Jo, la veritat, tinc una mica de pressa per marxar d’aquest catau: em costa respirar i tinc por que el filòsof torni i li hagi d’aguantar les gracietes. Però personatges així -dic des de la meva ignorància filosòfica- si no haguessin existit s’haurien d’inventar. Ara, no acabo d’entendre per què en diuen Síndrome de Diògenes d’aquesta mania d’anar acumulant paper i escombraries a la casa o barraca on viuen tancats alguns vells, quan justament el cínic de Sinope predicava tot el contrari: desprendre’s de tot per poder ser autosuficient i lliure!

UNA CASA DE BARRETS A NOVA ORLEANS

Conten que al meu poble hi havia unes velletes que es reunien vora una estufa i s’anaven explicant els seus dolors crònics, les malalties de parents i coneguts i les defuncions recents al poble i rodalies. Una d’elles -la més viva- va dir un dia a les altres: "per què no parlem de putes i així riurem?" Aquesta anècdota, potser inexacta, però bona per dir, m’ha vingut al cap mentre llegia "Memorias de una madame americana" (publicat per l’editorial mexicana, Sextopiso), un llibre on es parla bàsicament de putes; llegiu-lo, que riureu…. però potser també plorareu.

Nell Kimball va néixer en una granja d’Illinois, amb un pare fanàtic religiós i una mica bèstia i una mare que paria i avortava sense parar. Per sort -algú potser pensarà que per desgràcia- una tia seva li va obrir els ulls: "toda chica está sentada sobre su fortuna; si al menos lo supiera!" La Nell s’agafa el consell al peu de la lletra i construeix la seva fortuna i el seu ascens social -estem parlant de finals del segle XIX i primeres dècades del XX- a base de vendre el seu cos, primer, i de muntar cases de barrets d’un cert nivell, després. El  llibre de les seves memòries -que no es va publicar als anys trenta, quan el va tenir enllestit, perquè cap editor s’hi va atrevir- és divertit, amè, picant, però també filosòfic, profundament humà i una mica trist. Sobretot és políticament incorrecte: llegit avui encara pot molestar molta gent, amb el seu llenguatge groller, a voltes, i amb el seu punt de vista gens ni mica moralista…de manera que, pusil·lànimes i fleumes absteniu-vos! A estones sembla literatura eròtica, a estones un tractat sobre la prostitució d’abans de la Gran Guerra, alguns capítols tenen fins i tot un aire de novel.la dickensiana, però al final el que queda és la sensació d’haver conegut una mica més la societat nord-americana d’aquells anys de la febre de l’or, el naixement del jazz, la immigració, el racisme i la barreja racial, l’època de les accions de les grans companyies ferroviàries, els barrets de copa, els tres o quatre sostres d’enagos i les mil i una timbes, les grans apostes i la molta corrupció. La mateixa Nell reconeix, mentre es veu obligada a desmantellar el seu famós bordell del barri francès de Nova Orleans, que després de la Primera Guerra Mundial, aquell món que havia sorgit de la Guerra Civil americana, ja no va tornar a ser el mateix. El temps tot s’ho emporta.