HEROISME DAVANT LA CRISI

Recessió, alentiment, empitjorament, caiguda de tots els indicadors, dificultats afegides, costa amunt de gener, sotragada, pànic, por de tenir por, por de tenir por de tenir por….algú ha dit crisi? quina crisi? Molts ho negaran, però ja es comencen a veure, aquí i allà, alguns dels típics actes d’heroisme quotidià que ens ofereixen totes les crisis….

Però com que vivim uns temps trasmudats, hi ha heroïcitats noves al costat de les de tota la vida. Per exemple, trobem les perruqueries-estètiques que ja ofereixen fa temps, fer les "mitges cames" per deu euros. Al seu costat hi ha un tot a cent que ofereix, també per deu euros, alliberar el teu mòbil. Una mica més enllà hi ha un locutori telefònic que t’allibera el mòbil per nou euros! Ep! Però clar, hi ha gent, com ara jo, que no ha entrat mai a un locutori d’aquests, de manera que potser ens gastarem l’euro de més i ens estalviarem la sensació d’empobriment definitiu que seria fer servir un locutori. Més avall, o més amunt, una immobiliària -que va fer bluf i va aparèixer, com un bolet, enmig de molts bolets més, fa pocs anys- i ara, d’un dia per l’altre, ha omplert un racó d’aparador amb bijuteria, talles d’elefants tailandesos i armilles amb lluentons de fantasia. Carrer avall topem amb una casa particular que ha decidit obrir un servei de tarot per acabar d’arribar a final de mes. Dos bars ofereixen entrepans d’oferta, davant l’allau de boles de paper de plata que els queden damunt les taules a l’hora d’esmorzar. El dos per tres, el dos per un i el qui no corre vola, s’estan estenent pels súpers i els hípers. I ja es comencen a veure mestresses de casa, carro de la compra amunt, carro de la compra avall, aviam de quines ofertes faran el brou. Mentrestant, a les teles recessió, empitjorament, caiguda de tots els indicadors, por de tenir por….i, sobretot, compreu, compreu, que així la cosa remuntarà aviat! Abans, quan jo era petit, en temps d’aquests de crisi, sortien uns senyors a la tele que deien: "us heu d’estrènyer el cinturó, estimats ciutadans" i tots sortíem de casa amb el barret d’heroi posat i amb la sensació d’estar fent alguna cosa positiva.

COSMOPOLITISME EN TEMPS TRASMUDATS

Eugeni Xammar diu al seu llibre de memòries Seixanta anys d’anar pel món, que el lloc que més li agradava de Barcelona era l’Estació de França, perquè et permetia ser a París en divuit hores (estava parlant dels anys vint i trenta del segle passat). Xammar, va viure en aquella Europa de la Societat de Nacions, dels corresponsals de premsa dictant cròniques per telèfon, de l’estiueig a Biarritz (foto), de l’ascens de Hitler i de la guerra civil. Anava amunt i avall d’Europa, parlava quatre o cinc llengües, era un cosmopolita. Un catalanista cosmopolita.

He trobat en algun lloc –perdut en la immensa xarxa- una definició de cosmopolitisme. La fa un tal Jean-Yves Masson i diu, més o menys, que “El cosmopolitisme, que implica que un pertanyi profundament a una sola cultura i que, mitjançant un treball pacient, condueixi aquesta cultura al punt d’universalitat on es pugui trobar amb les altres, és el contrari exacte del multiculturalisme, que consisteix en una simple juxtaposició de realitats heterogènies”. Hi ha qui relaciona cosmopolitisme, precisament, amb Biarritz, Chanel i maletes Samsonite. I té raó, en part. Les maletes Samsonite van néixer l’any deu i cap als anys vint aquesta empresa va posar de moda l’equipatge conjuntat (tres o quatre maletes de diferent forma i mida, però d’igual textura i color, justament per a ús dels viatgers cosmopolites). Chanel va dir, parlant d’aquells anys, “un món s’acabava, un altre acabava de néixer. Jo em trobava allà, hi havia una oportunitat, la vaig aprofitar. Tenia l’edat del nou segle: va ser doncs a mi a qui es va adreçar per la seva expressió en vestidura”. Vestits de Chanel, maletes Samsonite, estiueig a Biarritz (diuen que Picasso va flipar l’any 1918 veient com anaven els banyistes d’aquesta ciutat balneària basca), escassos controls duaners, en fi, tot contribuïa a fer néixer llirepensadors….però clar, això del cosmopolitisme sembla una cosa una mica elitista, no? O el què és realment elitista, avui dia, és pensar que només la gent de classe alta pot ser cosmopolita? A principis del segle XXI, “un món s’estava acabant i un altre acabava de néixer, jo em trobava allà, hi havia una oportunitat, la vaig aprofitar”….això ho podria haver dit, per exemple, l’amo de Zara (secció maletes i bosses d’esport) o el de Ryan Air (escapades de cap de setmana a Londres, Lisboa, Berlín). Avui dia tothom pot ser cosmopolita –i per això no cal deixar de ser allò que un creu que és- però, és aquest el vertader cosmopolitisme? O el cosmopolitisme -que ja ve dels estoics grecs- és una filosofia molt més complexa, que vol ciutadans del món, siguin obrers, siguin grans financers? S’ha de renegar de la pròpia cultura per ser cosmopolita? Llegiu Xammar. Llegiu Stefan Zweig. I Ja em direu què en penseu. 

ELS DALLONSES DEL TIMBALER

Diuen que si el Timbaler del Bruc -aquest estiu farà els dos cents anys de la seva gesta- en comptes de tocar el timbal davant les muntanyes de Montserrat s’hagués dedicat a tocar-se alegrement els dallonses, avui dia els catalans seríem francesos. I això, em pregunto, hauria estat bo o dolent? Com sempre, no hi ha respostes de blanc o negre, només hi ha suposicions (de fons poseu-hi un ram, ram, pataplam!)  continua…

Si agafeu el tram d’autovia entre Caldes de Malavella i Girona -inaugurat fa poc per la Magdalena Álvarez- notareu de seguida dues coses. Una, que la carretera es diu Autovía del Nordeste i dues, que seguint-la també es pot arribar a  Perpignan….ram, ram, pataplam! Però si el timbaler del Bruc, l’Isidre Lluçà, s’hagués dedicat amb fruïció a les seves parts i a les seves coses, aquell estiu del 1808, l’autovia de Girona-Girone es diria ara Autorroute du Sud-Ouest i seguint-la també podríem arribar a Alicanté (així, amb accent a la e). Dic això perquè la visió radial de tots dos Estats fa que les autovies surtin o bé de Madrid o bé de París. I ja està. Van a la província i ja està. L’altre dia al programa del Bassas a Catalunya Ràdio vaig sentir un alt càrrec del ministeri espanyol del ram de la MAT, un català de tota la vida, que anava dient i repetint: "no voldreu pas que la MAT passi pel mig de Le Canigou?" (i ho pronunciava així, a la francesa…un català…a Catalunya Ràdio). Crec que alguns oients devien sentir, com vaig sentir jo, de fons, un ram, ram, pataplam que venia del cantó de Montserrat. I vaig pensar que, clar, que aquell català ara treballava per Madrid i, clar, havia de parlar com els de Madrid i no com a Catalunya, on tothom diu El Canigó, amb tota la naturalitat del Món (el país està ple de bars, granges, carrers d’urbanitzacions, Autoescoles, Llars d’infants, fins i tot hi va haver una revista que es deia així, Canigó. Fer servir el topònim català per a una muntanya catalana -sigui de l’Estat que sigui- no és pas fruit d’una decisió arbitrària, com seria el cas del Nou Hampshire, no fotem, senyor!).  De manera que, a la Autovía del Nordeste, tots els indicadors diuen Perpignan i ni una vegada, ni per medicina, posen Perpinyà (que, a part de ser el nom original de la ciutat, resulta que és la manera d’anomenar la ciutat en la llengua de Caldes de Malavella i de Girona). Però tornem als dallonses del timbaler i a la possibilitat que avui fóssim tots francesos. Jo m’hi jugo el que vulgueu que faria temps que tindríem un TGV cap a París. I que aquest alt càrrec del ministeri espanyol, de qui no recordo el nom, aquest català tan servicial a la metròpoli, seria l’actual Préfet de la Catalogne. N’estic segur. Ram, ram, pataplam…I és que la província, mentre sigui província, val més que complagui els amos i, per la resta, que es dediqui a tocar-se els dallonses.

QUAN TOT ÉS VIRTUAL

Un amic em va dir passat cap d’any:
-Ja ho he provat això de viatjar i no m’agrada. És molt cansat i no em compensa.
Jo, que he voltant tant Món com he pogut i he fet del visitar i conèixer gent, art i paisatges, un dels grans plaers de la vida, em vaig quedar pensatiu. Vaja, que em vaig posar la mà al front i vaig començar a donar-hi voltes. Voltes mentals, vull dir. Aquest és el resultat de tan marejadora experiència:

Viatjar cansa i molt. Viatjar té un punt d’absurd, que no volem reconèixer, i és la fugida de nosaltres mateixos, que sempre intentem, sense resultat. Es poden visitar països sobre el mapa, mirant documentals al 33 o llegint llibres d’aventures. Avui dia es pot, fins i tot, fer una visita virtual a una gran pinacoteca. Per exemple, el quadre de Kandinsky que presideix aquest post, Paisatge d’hivern, el podeu anar a veure agafant un avió fins a Sant Petersburg, agafant un transfer llarguíssim de l’aeroport fins al centre, agafant un taxi fins a la plaça del Palau d’Hivern, fent una cua llarguíssima mentre uns gitanos fan ballar un ós en un racó de la plaça i, finalment, després de pagar l’entrada i anar als pudents labavos que allà tenen, agafar l’escala, pujar amunt, amunt i….glòria a Déu: allà davant el famós quadre de Kandinsky! Una altra opció -la que segurament triaria el meu amic de passat cap d’any-  és anar a la pàgina web de l’Hermitage i fer el virtual tour, que us permet visitar -ràpidament, és cert ¿però no és sempre ràpida una visita a una gran pinacoteca?-  totes i cada una de les sales i aturar-nos davant dos quadres seleccionats, que són els dos quadres més interessants de cada sala, sembla, i són dues imatges que es poden maximitzar. Que no és el mateix? No, no és el mateix. Però la pregunta principal queda sense contestar: ¿compensa o no compensa cansar-se tant per veure el quadre de Kandinsky? Llavors el meu alter ego, el meu jo interior, l’àngel de la guarda, qui sigui, sempre amatent, sempre pressionant-me per fer-me viatjar, em respon:
-Si no viatges, si només fas el tour virtual pel museu des de la butaca de casa, no sentiràs la pudor dels vàters de l’Hermitage ni veuràs els gitanos que fan ballar l’ós al racó de la plaça!
La nova pregunta que sorgeix, la pregunta que ens hem de fer, amb la mà al front, és si ens interessa la pudor de pixum i si ens interessa veure ballar un ós.

SANTA MARE LLENGUA

El tió em va cagar el cedé d’un alguerès, però va decidir que calia acompanyar-lo d’un altre cedé qualsevol, "dels de qualitat". Els tions fan aquestes coses! L’error del tió va ser creure que la cada dia més famosa cançó Santa mare llengua (que l’alguerès en qüestió dedica al vol de Ryan Air entre Girona i l’Alguer), era una d’aquelles agradables flors que no fan estiu. Però ja he dit que els tions cometen errors…

I no comptava -el tió- que el cedé Terrer meu, de Claudio Gabriel Sanna, era alguna cosa més que l’embolcall d’una cançó "molt ben trobada", d’un cantautor alguerès "que ja se sap, són pocs i els hem d’ajudar!"  Terrer meu és un bon disc, ple de bones cançons que ens transporten a un nou paisatge i a un nou accent -dolç i italianitzant- dels molts que té la llengua catalana. De la mateixa manera que Quico el Célio ens va obrir nous horitzons paisatgístics i lingüístics, els del sud del Principat, els de l’Ebre, ara Sanna ens obre un horitzó d’ultramar, un horitzó antic i nou, enyorat i quasi perdut,  qui sap si un espai mental recuperat. Les lletres ens fan viatjar de Girona a l’Alguer, per damunt illes i onades, o de l’Alguer a Perafita, per menjar coca. Sí, sí, coca de Perafita! (mirant als crèdits del disc, he descobert que el músic perafitenc Josep Maria Cols hi col.labora tocant el piano, els teclats i l’acordió). Res, qualitat i màgia i aires de balada italiana, però sense excés de sucre i amb molta ironia. Un plaer de disc per començar bé l’any.

*La foto és del concert de Claudio Gabriel Sanna a la Fira Mediterrània de Manresa.