LA TARDOR A MALLORCA

La tardor a Mallorca és com a tot arreu. Vull dir agradable, grisota, tranquil.la, malenconiosa, assossegada, bonancenca…cauen les fulles dels plàtans a les rambles de les ciutats, els camps de tarongers arriben al màxim de taronges, pugen les boires pels estimballs de la serra de Tramuntana, es remenen les nuvolades damunt la mar, plou a estones. Però per les ciutats, urbanitzacions i passeigs marítims de l’illa, ronden fantasmes amb un bastó i el cap blanc.

Es veu que ja ho va dir la George Sand en el seu famós Un hivern a Mallorca. Va dir que el paisatge de l’illa era superb, però la seva gent era salvatjota i apotolada. En fi. Ja ho té això el turisme, que busca allò exòtic i només troba exòtic el paisatge. I la gent que pobla el paisatge, les seves preocupacions, la seva vida i la seva parla li fan nosa (si no és que es dediquen a alguna de les coses que alimenten el tòpic). Ho  dic per això dels fantasmes que ronden per Mallorca ara a finals de novembre. Són homes i dones capblancs i amb bastó. Alguns porten una motxilleta a l’esquena. Van de dos en dos, de quatre en quatre o de sis en sis, en un autobús, un vagó de tren, un carrer de Palma. Passen per Mallorca mirant el paisatge, fotografiant, menjant mengeruquets d’hotel, comprant souvenirs idiotes, parlant alemany. I no s’han ni adonat que al mateix autobús hi anaven dues madones d’Inca, de Sóller, de Llucmajor, que anaven al dentista o al mercat o a veure la néta. No s’han adonat que parlen amb un accent dolç i picant, com la barreja d’ensaïmada i sobrassada. De què coi s’han d’adonar, si són fantasmes capblancs! Però hi ha moments, fins i tot ara al novembre, que en el mateix autobús hi van dos grups de quatre capblancs, o tres grups de quatre i es miren, es reconeixen, es parlen, comenten aquell paisatge, aquell paisatge…mentrestant, les dues madones que van a mercat a Inca o a Sóller o a Llucmajor diuen adéu a un pagès jubilat que baixa en una parada de poble petit i tornen a quedar elles dues, elles soles voltades de capblancs amb bastó. No són elles també fantasmes? No són els natius els vertaders fantasmes que ronden per l’illa de la Calma? Voldria pensar que no, però hi ha moments que defalleixo i penso que volta una gent amb calés que passa pel món lliscant, mirant panorames, regalant-se la vista, però que no hi veuen. Són cecs i sordmuts, perquè només volen sentir musiquetes fàcils i van convertint la gent del seu voltant en decorats o fantasmes. Però aquests sordmuts amb motxilleta cada dia són més i arribarà un moment que ho poblaran tot i els quatre que quedaran-quedarem, serem ombres, noses, pagesos salvatjots i pòtols que no s’adiuen gens amb el paisatge de Mallorca (o posem l’Empordà, el Pallars, el Lluçanès).

El retorn a MAÇANET-MASSANES (M.M.)

El servei de carreteres, la Generalitat, la Diputació, qui sigui, ja fa mesos que s’han fet devots de la mare de Déu del Puny Tancat. Però ho han fet en un camp que, la veritat, no veig per on s’estalvia: es tracta de reduir el nombre de lletres que surten als panells informatius de carreteres i autopistes. De manera que Prats de Lluçanès s’ha convertit en Prats de L. i Santa Coloma de Farners en Santa Coloma F (a vegades ni el punt no hi posen). El problema arriba quan hi ha molt a prop dos pobles i un es diu Arenys de Mar i l’altre Arenys de Munt. Doncs aquí també. Tots dos cops Arenys M. (i no és broma). Però jo avui volia parlar de Maçanet-Massanes, M.M. L’estació-Purgatori, que m’ha fet guanyar un premi.

Tinc un post -el més visitat del meu blog- que es titula Rodalies m’aixafa la guitarra. Ara hauria de fer un altre post que es titulés Renfe m’ho retorna amb escreix. Perquè gràcies a Renfe, gràcies a la seva deixadesa, gràcies a la seva incompetència, acabo de guanyar un premi literari bastant sucós. És el premi de contes de la revista Benzina, dotat amb 3000 euros. La narració guanyadora me la va inspirar la tètrica estació d’enllaç de Maçanet-Massanes (amants del terror, aneu-hi!) i es titula La mort a  Maçanet-Massanes (la trobareu al darrer número -el de novembre- de la revista d’excepcions culturals, Benzina.) De manera que ara ja no tinc queixes contra Renfe. I aquest post és per agrair-los el suport.  Per agrair-los que tinguin mig abandonada aquella no-estació. Per aplaudir que no hi hagi trens directes a Girona des del Maresme i això obligui molts clients a passar una estona d’incomoditat, per no dir horror o directament pànic a les andanes de l’estació M.M. Per això dic: gràcies renfe, per fomentar la creativitat de tanta gent. Ara, però, tinc una mandra immensa de tornar a M.M…no sé, sento com si voltant per allà jo no fos jo, com si jo fos un personatge d’un conte inventat per un altre viatger que es veu obligat a passar l’estona a M.M., i M.M., com fa sempre, li activa la imaginació.

LES MEVES SÈRIES DE CULTE

Hem arribat a un punt tal de xerrameca i banalitat que, abans d’estrenar-les, ja ens venen algunes sèries com a "sèries de culte". Avui dia qualsevol barrabassada que es presenti a qualsevol cadena ha de venir "precedida d’una aura de fascinació"  i com a mínim ha d’haver-se convertit en "una sèrie de culte als Estats Units". No nego que algunes d’aquestes sèries siguin molt bones i tinguin tots els números per convertir-se en grans hits, però per ser de culte, jo em creia….
jo em pensava que havia de començar sent una cosa que es feia tard a la nit o a mitja tarda, a l’hora de covar la grip, i que la gent s’hi anava enganxant. Primer només unes minories d’aturats, convalescents, cafres i noctàmbuls. Després, per mitjà del boca-orella s’anava eixamplant l’audiència cap a les mestresses de casa, els estudiants i els professionals liberals, fins que un dia es descobria que se la mirava moltíssima gent, que fins i tot la veia el cansalader de la cantonada. S’acabava llavors la sèrie de culte. I ja parlàvem de sèrie popular. Hi ha sèries que només anomenar-les se m’encongeix el cor: A Dalt i a Baix, La Dimensió Desconeguda, La Duquessa de Duke Street, Heimat… són algunes de les meves sèries de culte. Però avui dia em costa trobar-ne de noves, perquè House, Anatomia de Gray, Herois i fins i tot l’esplèndida Porca Misèria, estan molt bé, però clar, són unes sèries "de culte" que les fan a prime time, que s’han publicitat fins a la nàusea com a "la nova sèrie de culte" i el dia que les estrenen se les mira tot quisqui, fins i tot el meu gos. Quan, quan, quan tornarà el misteri, la descoberta? Mentre m’espero llegint el meu autor de culte, demano a TV3 que posi a la venda tota la sèrie A Dalt i a Baix, en DVD. Vull tornar a menjar el púding de la Senyora Bridges! 

UN RACÓ D’IMPERI (I)

Els vells balnearis, vistos avui dia, són llocs malenconiosos. Semblen habitats per fantasmes, esperits sempre a punt de soprendre’ns, per no dir espantar-nos: un gat sortint de sobte de darrere un paravent, la brillantor sobtada d’una dent d’or que xoca amb un mirall, la caiguda estrepitosa d’un bastó amb mànec d’ivori, un voleiar exagerat de cortines davant d’una finestra tancada. O un desficiós batre d’ales d’una família de cignes que llisquen dolçament pel llac….un món ditxós, el d’antany. Però sota hi solen haver aigües molt pútrides!

No ho dic només per la guerra, ben vuitcentista, de les aigües termals de Caldes de Malavella. Ni per la reivindicació, ben actual, d’aigua termal per a ús lliure del poble. Ho dic perquè mirant la foto d’aquest vell balneari estonià de Haapsalu, m’ha vingut a la memòria aquella obra de teatre d’Ibsen, Un enemic del poble, en què el doctor Stockman s’enfronta a tot un poble, el seu, a les autoritats, la premsa, al seu germà…per defensar la veritat: que les aigües termals del balneari, que dóna vida i prosperitat al municipi, estan contaminades. L’home acaba que ha de marxar del poble. Triomfa la mentida. Ho llegim i ens escandalitzem uns segons i no entenem per què aquella gent no obre els ulls…però mentrestant, la mentida, les aigües pútrides de la mentida que avui senyoreja per tot (premsa, parlament, empreses, etiquetes de productes, anuncis televisius, promeses electorals, promocions de cases, ONGs que rapten, víctimes que s’aprofiten, falses víctimes…), aquesta mentida generalitzada, va lliscant per sota nostre, contaminant-nos, posant el nostre futur en perill, però nosaltres mirem cap a una altra banda. Quan Estonia era part de l’imperi Rus, van fer construir una gegantina estació de tren a Haapsalu per poder rebre com cal la família del tsar, que es va acostumar a venir a prendre les aigües en aquest lloc apartat del Bàltic. Avui dia ja no hi arriben trens a Haapsalu, només autobusos. L’extraordinària parambana que cobreix les andanes i la majestuosa estació de trens, només serveixen per miroia. Fins i tot són massa grans i massa fredes, aquestes edificacions, per la funció que fan: d’estació d’autobusos per anar i venir de Tallinn! Són les coses que passen quan ets un racó d’imperi. Quan ja no et necessiten, t’abandonen a la teva sort. Sí que són malenconiosos els balnearis d’antany, sobretot els tancats.