UN COP DE PUNY A L’ESTÓMAC

"Acabo de llegir Incerta Glòria i ha estat com un cop de puny a l’estómac", escriu la Rodoreda a Joan Sales, per allà els anys seixanta. Òstima, òstima, òstima…encara no he acabat del tot la novel.la -escric jo, modest autor d’aquest blog- i ja sento la necessitat de dir als quatre vents i als quatre vessants de les teulades i als quatre cantons dels pobles, que llegir Incerta Glòria és com un fort cop de puny a l’estómac, sí, i també una gran plantofada al cervell i una grandíssima sotragada al cor.

No seré pas jo el que us digui que "és obligat llegir-la", Déu me’n guard! Ja sou prou grans per fer el què vulgueu amb les vostres vides avorrides. Sí, sí, sí, vides avorrides que es podrien transformar fàcilment només que permetéssiu l’entrada als vostres cervells, sempre per sorpresa, de les idees romàntiques i exaltades del Soleràs (quin gran personatge de novel.la europea aquest Soleràs!) i també es podrien transformar -les vostres vides avorrides, s’entén- només que féssiu una mica de lloc al vostre cervell massa moblat, per a la visita -i si fos possible l’estada- d’una dona misteriosa, pràctica, enigmàtica i perfumada d’espígol, que és la Carlana d’un castell. I no dic res de la Barcelona anarquista, amb els seus senyors vestits amb granota, ni de la poesia i la bellesa seca i freda del front d’Aragó. Sí, sí, sí, del Front d’Aragó. Amb les seves nits estrellades, les seves cases abandonades, els seus habitants esdentegats. Fa ràbia, fa molta ràbia, que Incerta Glòria (traduïda ja fa anys al francès i al castellà) no tingui el lloc que li correspon dins la novel.la europea. Autoestima, ens cal, que ja hi ha qui s’encarrega de menystenir-nos!    

ON S’HA FOTUT, AQUESTA?

On coi s’ha fotut, aquesta? S’ha perdut durant el seu propi deambular coix, arrossegant la seva crossa, o bé hi ha algú que la té segrestada? O potser és ella mateixa, que s’amaga, avergonyida del seu defecte, de la seva anomalia, de la seva protuberància? La darrera vegada que la van veure estava fent una calçotada…ara hi ha uns turistes que asseguren que és a Moçambic. Jo no la buscaria tan lluny. Potser a França… 

I la vam buscar a França (o en terres sota administracio francesa, però d’arrels clarament catalanes). Allà tampoc hi era, però el pitjor és que ningú en sabia res, el fet en sí no semblava preocupar-los i et miraven – a tu que la buscaves- com si fossis boig o perillosament autista. El mateix a Barcelona i a comarques. Llavors, una entrada en una enciclopèdia, un escrit a la xarxa, un text aclaridor on algú amb seny hi explica que la que busques no té entitat pròpia, que només és una lleugera variació d’una altra: ara ho entenc. La Ce Trencada va en tercer lloc de l’alfabet perquè es considera una variació de la Ce, però això, penso per mi, no hauria de tenir cap mena d’importància a l’hora de buscar lletres de fusta d’aquelles infantils per posar, què sé jo, calçotada, Marçal, Moçambic o França, que tampoc són paraules tan rares!

LA SOLUCIÓ ÉS LA PALLA

Diu el conte dels tres porquets -amb tota la seva moralina- que el més petit dels garrinets va decidir construir-se una casa de palla per acabar de seguida i poder anar a jugar, però el llop, d’un bufet, li va fotre la barraca enlaire. Passats els anys, la infantesa i les pàgines del conte, resulta que ara la casa de palla és la solució (tampoc exempta de moralina): ecològica, econòmica i bonica.

La casa de palla està de moda. És senzill. En comptes de totxanes es posen bales de palla (de les rectangulars) una damunt de l’altra, a manera de paret. Es colla com es pot i es recobreix de fang, calç o el que sigui. L’avantatge és que la palla és un bon aïllant i que l’obra se la pot fer un mateix (molt millor, però, si es compta amb una bona brigada d’amics, companys i solidaris new age, al més pur estil pioners d’Amèrica). La xarxa en va plena (de cases, fotos, models i bales de palla). Potser fa riure, però també faria riure la cara dels llops (els llops que suquen a tot arreu on hi ha ciment) si aquesta idea es generalitzés. Els contes a vegades fan girs inesperats.

 I aprofito l’avinentesa per desitjar-vos una bona tornada a casa, a la vostra casa, encara que sigui de totxana…a tots els que éreu fora de vacances!