TEORIA DEL PLÀTAN

Una renglera de plàtans a peu de carretera, quan ja entrem al poble. Els arbres d’una i altra banda es toquen per les branques altes formant un arc triomfal, una ombra fresca que ens dóna la benvinguda. Alguns dels plàtans tenen cartells penjats: horari de piscina, horari de misses, horari de discoteca…fins i tot n’hi ha un parell amb la marca terrible d’alguna topada, qui sap si mortal. Aquests arbres són fortíssims. 

Mentre a Catalunya, governs, diputacions i ajuntaments es dediquen a tallar-los, a França els respecten (i si cal els pinten unes franges reflectants a la part baixa del tronc, per evitar topades), els cuiden i els disfruten. Hi ha una teoria, o una llegenda, que diu que Napoleó va plantar la majoria de plàtans del peu de les carreteres catalanes, amb la idea -molt napoleònica- de tenir una “via platanera” sense solució de continuitat que portés a París (els plàtans de la Devesa de Girona en serien una de les grans mostres vivents i els del Boulevard Saint Michel una altra). Sigui com sigui, només entrar en territori sota administració francesa, de seguida crida l’atenció la quantitat i la grandària dels plàtans i els equilibris que a vegades fan els enginyers per salvar-los. Aquí baix de seguida els tallem. Total! Arbre més arbre menys!

Una renglera de plàtans quan abandonem el poble. Els arbres d’una i altra banda es toquen, formen un arc triomfal que ens acomiada: adéu, adéu. Potser quan tornarem ja els hauran tallat, per eixamplar un revolt, per engrandir unes voreres, per fer un passeig amb nous plàtans, més prims, mes denerits. I és que hi ha molts caps pensants que obliden que els arbres són un important patrimoni (ben igual que una església o les parets d’un castell) i que com més vells són, més imprescindibles.

A LA CATALANA DE CARGHJESE (Amb afecte)

L’estiu passat, en un poble de Còrsega, a la bellíssima Carghjese, al nord d’Aiacciu, vam conèixer la Colette. La Colette, filla de Morellàs (el Vallespir), vídua d’un metge cors, mare de fills corsos i àvia de néts corsos, és feliç a l’illa de la Bellesa, on viu en una casa agradable envoltada de la seva gran família corsa. Però ella se sent catalana.

La Colette, l’entranyable Colette, ens va convidar a casa seva, ens va oferir muscat de Ribesaltes i ens va assegurar que aquella nit, després d’haver pogut parlar una estona en català amb nosaltres, dorimiria molt més a gust. " Ah, a l’estiu, quan vaig a Catalunya, ah, commme je me regale, je me regale…", ens deia en un francès acatalanat o en un català afrancesat. "Ai que feliç que sóc de tenir-vos aquí, el cor em fa pum, pum, pum!" La Colette, amb dues llengües sobreposades -francès i cors- i amb el mar pel mig, sent una gran nostàlgia de la seva joventut a Morellàs i de la dolça Catalunya, però sap que la seva vida és a Còrsega, vora la seva família, perquè a Morellàs "ja no hi tinc ningú, només tombes!" Vam conèixer la Colette després de preguntar en un carrer de Carghjese, a una gent que prenia la fresca, quin era el camí a seguir per tornar a Aiacciu. El Biel els va dir que érem catalans i llavors, la gent que prenia la fresca es va esverar: "nosaltres tenim una veïna, la Colette, que sempre diu que és catalana. Ara l’anem a avisar…" I així fou com vam conèixer la Colette, una dona entranyable que té un porró amb barretina a la lleixa de la xemeneia i que canta cançons catalanes a les seves nétes corses i les mestres es pensen que les cançons que canten aquelles nenes "deuen ser russes!" 

Si per casualitat la Colette llegís això, sàpiga que quan pensem en aquell dia a Carghjese, el nostre cor també ens fa pum, pum, pum..

EL NOSTRE MOMENT SOLÍS

Això d’avui no és publicitat, és nostàlgia. Qui no conserva, amagat entre els plecs de la memòria, un d’aquells moments solís: una empastifada a la camisa, a la bata negra i blanca d’anar a escola; un ou ferrat insípid, de sobte saborós; un arròs a la cubana, de sobte ple de vida; una llesca de pa, de sobte vermella. El gust del tomàquet solís és el gust de la nostra infantesa (de les infanteses d’abans del kètxup!)

Aquest producte, que encara és a totes les cases (competint amb molta empenta amb els kètxups i les maioneses), mereixeria algun tipus d’altar literari, algun fotograma de pel.lícula bona, alguna seqüència a la ficció televisiva, algun remember when. Més que no pas la nocilla, el dònut o el cacaolat, més que no pas les sopes avecrem, la capacitat evocativa del gust del solís és infinita i va directa al moment solís que tots duem al cor, al nostre moment solís. Perquè la llauna de solís, almenys a la meva infantesa, era un producte que no es podia malgastar, del qual no es podia abusar, perquè "amaga el gust de les coses", deien les mares, "perquè us faria mal", deien unes altres mares, i per això era tan desitjat. Llavors, d’amagat, ficàvem el dit a la llauna oberta de la nevera, que ja començava a tenir les vores de dalt una mica més fosques…i si ens fèiem un tall, no passava res: la sang i la tomaca solís són del mateix color. Al fer-nos grans i poder usar i abusar del tomàquet solís, el vam avorrir una mica i, com totes les coses de la infantesa, aquesta vella obsessió ens va semblar ridícula. Ara, però, els nostres fills tornen a lluitar amb nosaltres per poder-se abocar tota la llauna de solís (o tot el tetra-brick o tot el pot de vidre) al plat d’arròs bullit o damunt l’ou ferrat, i ara som nosaltres que els diem: et farà mal! I són les nostres veus les que ells recordaran quan, de grans, revisquin el seu moment solís.

LA GRAN AVENTURA ANUAL

Quan arriba la calor, l’horitzó es deixata amb la calitja, el cos ens va gran i el cervell se’ns estova. Aquest cervell nostre, estovat i lent, i el món al nostre voltant, deixatat i espès, i el nostre cos, suat i engrandit, són el camp de cultiu ideal per a la imaginació desbocada i les pors. I curiosament, és amb aquest deplorable estat de cos i esperit que emprenem la gran aventura anual. El gran viatge. Però uns dies abans de sortir ens agafen aquelles pors, aquells tremolors de cames, aquella angúnia de sedentaris…

Són diverses les pors. Hi ha les pors pràctiques, de perdre el tren, l’avió o el ferri. Les pors burocràtiques, de tenir el passaport caducat, el llibre de família extraviat, els bitllets oblidats en algun calaix. Hi ha les pors metafísiques de perdre’s per una selva, emmalaltir de malària, accidentar-nos en una carreterota local. Hi ha les pors catastrofistes, de ser segrestat, de caure l’avió, de ser víctima d’un atemptat. Hi ha també les pors senzilles -i en el fons, i comparades amb les altres, bastant més tranquil.litzadores-, de no trobar prou adequat l’hotel, de no apreciar el menjar, de quedar decebut pel paisatge, d’ensopegar mal temps….Però cada any, amb el cervell espès i la imaginació desbocada, lluitant contra la mandra de darrera hora i contra les grans pors d’una raça -la humana- que fa molt temps que va deixar el nomadisme de la necessitat, cada any, hi ha més gent que s’engresca i més gent que repeteix en això del gran viatge d’estiu. I un cop embarcats, tot i intuir que anirem de fracàs en fracàs, una gran il.lusió, una gran ànsia, una alegria infantil, ens envaeixen i s’expandeixen pel nostre cervell estovat i ens oblidem de nosaltres mateixos; llavors, algunes vegades, amb sort, arriba el gran èxit d’un viatge -encara que sigui d’estiu-, èxit que consisteix en enamorar-se del lloc, voler viure allí, fins i tot jugar amb la idea de buscar-hi una feina, un pis, un nou entorn humà, una vida nova. Quan s’acosta el dia de tornar ens anem desfent d’aquesta idea "absurda" i redescobrim les nostres vides, els nostres pobles, el nostre entorn, el nostre país. Quan fa un temps que som a casa ben escarxofats a la butaca, tornen els freds. El cervell se’ns espavila. El cos se’ns tensa. La imaginació torna a mare. I allò de l’estiu queda com un somni borrós, com una malenconiosa estampa de colors, com un altre món, una altra vida possible on podem tornar amb la imaginació sempre que vulguem. Vet aquí un viatge.