Virginia Woolf i el canvi…climàtic

Ara ens volen acollonir amb el canvi climàtic. Ens el treuen dia sí dia també, com un llençol, una bubota, uh, uh, quina por! I així, ben acollonits, preocupats, distrets, collats i culpabilitzats, no pensem en altres coses importants. Qui alimenta aquesta por? No ho sabria dir, però els periodistes, àvids de temes, s’hi apunten i alguns fins i tot hi dediquen setmanes senceres, com sempre marcant l’agenda de les nostres preocupacions. Al final semblarem tots plegats estàtues de gel amb el cervell adormit. Però això no és la primera vegada que passa. Vull dir això del canvi climàtic i això d’aprofitar-lo per collar la gent. I això de les estàtues de gel tampoc.
Al Lluçanès, a tot Catalunya i a tot Europa, hi va haver la famosa cacera de bruixes del segle disset, coincidint amb l’època central de la coneguda com a Petita Edat de Gel (mitjan s.XIV fins a mitjan s.XIX). Va ser una època d’hiverns molt crus (el de 1608, destaca), amb tongades de moltes precipitacions (el 1617 és conegut com l’Any del Diluvi). Era l’època en què Brueghel el Jove (1564-1638) pintava aquelles famoses estampes hivernals, fins a set vegades es va arribar a gelar l’Ebre durant aquelles fredes tongades i el Tàmesi es podria dir que es va "solidificar". A la seva divertidíssima novel.la Orlando (traduïda per Maria Antònia Oliver, a Proa) Virginia Woolf explica d’aquell temps això que segueix: No era estrany de trobar-se tot un ramat de porcs, immòbils i glaçats al mig del camí. Els prats eren plens de pastors, llauradors, parells de cavalls i noiets espantaocells, tots paralitzats de cop fent allò que feien, l’un amb la mà al nas, l’altre amb l’ampolla a la boca, un tercer amb una pedra a punt de llençar-la a un corb…(…) Prop del pont de Londres, allí on el riu s’havia gelat fins a unes vint braces de fondària, era perfectament visible una barca de transport, naufragada, colgada a la mare del riu, al mateix lloc on s’havia enfonsat la tardor passada, carregada de pomes. La dona de la barca, que portava la fruita a mercat a la riba de Surrey, estava asseguda entre una manta escocesa i el verduguet, amb la falda plena de pomes com si no fes altra cosa que despatxar un client, per bé que una certa blavor als llavis insinuava la veritat. La Petita Edat de Gel va venir després de l’Òptim Climàtic Medieval (època molt calorosa entre els segles IX i XIII). Cap a mitjan segle dinou comença altre cop a escalfar-se el planeta. I en això estem. El temps canvia molt lentament i mentrestant va fent el seu vaivé inesperat. Aquest any, després d’un hivern càlid i sec, estem tenint una primavera força plujosa i l’estiu es presenta incert. L’hivern vinent, qui sap, potser tornaran les estàtues de gel i es tornarà a gelar el Tàmesi, i potser l’Ebre, i veurem escenes semblants a les que pintava Brueghel o a les que descrivia Virgina Woolf. No s’ha de descartar res. Però, sobretot, no ens hem de deixar acollonir

GALL, POLL O GALLINA…

No sé si heu jugat mai al joc d’endevinar si és gall, poll o gallina allò que s’amaga dins la càpsula verda d’on ha de sortir el galleret. Si els pètals surten vermells és un gall, si surten roses, gallina, i els gallerets de pètals blancs són polls. S’ha d’apostar abans d’obrir el capoll. A la canalla els encanta. És un joc ideal per practicar als descampats -als pocs descampats que queden per urbanitzar- i a les margeres de pobles i ciutats just quan la primavera engega amb tota la seva força. Aquestes flors neixen en terres remogudes: per això diuen que Flandes es va omplir de roselles durant la gran guerra del 1914-18.

Trinxeres, mines, granades, els camps de Flandes veien les seves terres remenades, els seus marges remoguts, les llavors escampades. I a la primavera per tot arreu florien els gallerets (color de sang). Us sona la imatge? Creus blanques i gallerets vermells. Llavors un canadenc -de qui ara mateix no recordo el nom- va escriure un poema que, entre altres coses, diu:

In Flanders fields the poppies blow

Between the crosses, row to row

I cada 11 de novembre, durant el Remembrance Day, a Canadà i a la majoria d’antics països aliats, la gent es penja roselles a la solapa. Són roselles artificials, fetes -fins l’any 1996- pels veterans ferits d’aquella guerra. Els nens canadencs s’aprenen a escola aquests versos, i el poema sencer, de memòria. A tots els cementiris de tots els camps de batalla, a tots els monuments al soldat desconegut, a totes les plaques dels màrtirs i els patriotes, de totes les ciutats, l’onze de novembre es posen corones de roselles vermelles, roselles artificials, per recordar la fi de la Gran Guerra. Però hi ha gent que s’estima més portar roselles blanques (com les que en el nostre joc en diem polls) a la solapa, per allò que el blanc és el color de la pau. Cada primavera tornen als descampats aquestes flors, que són les mateixes que envaeixen els nostres camps de blat. Tan boniques que són. I tan divertides. I són paràsits. Creixen com res. No us sàpiga greu espatllar-les jugant amb elles a endevinar.

ENS VEIEM A VIC, PASSAT PASQUA!

La Biblioteca Joan Triadú

i edicions Galerada

 us conviden a la presentació del Llibre

 

Pólvora del quatre de juliol

    de Ramon Erra

 

 a càrrec del crític literari Josep Paré, l’editor Joan Maluquer i Ferrer

i l’autor Ramon Erra

DIJOUS 12 D?ABRIL,  A LES 20.00 H.

 

Aprofito aquest altaveu -la veritat, força visitat- per fer promoció de la presentació del meu nou llibre a la biblioteca Triadú de Vic (vora el Museu de la Pell). Hi esteu tots convidats. Parlarem del llibre, però també, si algú en té ganes, podem parlar d’aquest blog. S’accepten preguntes, crítiques i suggeriments. Fins dijous a Vic, doncs. Ens veurem les cares!

EL LLATZERET

A cada telenotícies hi ha espectacles dantescos, marcs incomparables i dies històrics.  Sovint vivim moments memorables, escoltem cançons mítiques i veiem pel.lícules emblemàtiques. Un cop per setmana celebrem gols màgics, victòries pírriques i derrotes sonades. Ens anuncien grans cataclismes, canvis climàtics irreversibles i ens diuen que les sacsejades de la terra són les més violentes (des que hi ha constància escrita) i les temperatures fan rècords històrics ?per dalt o per baix- dia per altra. Certament, devem estar vivint uns temps molt transmudats. Potser per això a vegades ens sorprèn la normalitat.

 

Som tan exagerats, tan tremendistes, anem tan bufats, que quan la normalitat ens ?ataca? quedem astorats, sorpresos de la seva força,  de la seva superioritat i de la seva necessitat. Aquest post vol ser un homenatge a la ?normalitat?, a una de les normalitats possibles: tenir un fill i passar tres o quatre dies a l?hospital. Clar, amb tres o quatre dies de ?normalitat? dins de ?la grandesa del moment?, hi ha temps per anar a esmorzar a la cafeteria, sentir converses entre infermeres i metges, viure diverses combinacions de persones als ascensors i tenir com a mínim dues tipologies de família com a veïns d?habitació. Però hi ha un racó, un indret, un bocinet d?hospital (ja quasi fora de l?hospital), un llatzeret del segle XXI, que amb la seva menystinguda normalitat esborrona: el racó dels fumadors. Allà, sota la marquesina, al costat de l?entrada d?urgències, a la intempèrie de dos o tres vents, amb màquina de cocacoles, màquina d?aigües Veri, màquina dels cafès i màquina de les llaminadures, hi ha una paperera, un cendrer gegant i un grupet d?arreplegats que va variant amb el pas de les hores. Les converses, sobretot al capvespre ?entre malalts que surten un moment d?estranquis (amb bata i sabatilles o amb cadira de rodes), visites que ja marxaven i acompanyants farts d?estar tot el dia tancats-, són breus i es fan entre pipada i pipada. Es parla dels preus dels pisos, de by-passos o de l?aire fred, però tot a mitja veu, sense exageracions. Acabat el cigarret o la cocacola, cadascú torna a la seva casa, al seu llit o al seu malalt, mentre una altra tertúlia, amb una altra gent normal, ja està naixent en aquell entranyable llatzeret.