APARELLAMENTS I BACANALS

Estàvem esmorzant en un bar. A la taula de darrere nostre, un home d’uns seixanta-cinc anys, cabell gris i esquena ampla, prenia cafè amb una dona de cabell llarg, que també voltava la seixantena; la dona es veia encara atractiva i penjada al coll hi duia una alegre bufanda de ratlles. La conversa -o els fragments de conversa que ens arribaven- tenia alguna cosa de surrealista: "tres quarts de deu" deia l’home, "tres quarts" repetia la dona. "Enciam, col, mongeta?" aventurava la dona amb un somriure d’orella a orella. "I porro!" afegia feliç l’home.

"Porro, como los porros de fumar?" preguntava la dona. "A això mateix" li contestava aquell home que es veia més content que un gínjol. "¿I mercadillo cómo se dice?" preguntava la senyora, amb aspecte d’estar passant una estona agradable…"mercat, parades" deia el senyor. De seguida ens vam adonar que allò era una Parella Lingüística. Aquestes curioses parelles estan sorgint com bolets per tot el país. Diuen que l’any passat n’hi va haver 14000 (28000 persones implicades, doncs). Això comptant només les oficials, les que surten del programa de Voluntaris Lingüístics, però n’hi ha que funcionen per lliure i n’hi  ha que esdevenen parelles lingüístiques sense pretendre-ho: companys de feina, companys d’estudi, enamorats i enamorades, sogres insistents, fills escolaritzats amb mares quasi analfabetes, clients d’un bar amb cambrers… Mentre una part del país bull i s’engresca amb l’intercanvi lingüístic i cultural, una altra part continua tancada en el  monolingüisme dels 300 millones  i no els treus d’aquí. I això que els experts diuen que el bilingüisme afavoreix la creació de sinapsis i endarrereix l’envelliment cerebral. El dia que aquesta part més "tancada" de la població es posi a buscar parella lingüística, Catalunya no serà una festa, no, serà una gran bacanal. I de l’orgia lingüística en sortirà un país més alegre, més cohesionat i amb uns ciutadans que viuran molts més anys. 

SANT PATRICI I LA MORENETA

Fa anys amb uns quants amics vam fundar ACRÍ, l?Associació Catalano Irlandesa. Vam arribar a ?fer molt mal?, vull dir que vam beure?ns moltes Guinness, vam cantar moltes balades i fins i tot vam organitzar sonades festes de Sant Patrici a Sabadell, a Vic i al Lluçanès. Una vegada vam promoure un acte al poble abandonat de Perellós (a les Corberes, a la Catalunya Nord) on vam penjar una placa en commemoració dels sis cents anys del viatge de Ramon de Perellós al Purgatori de Sant Patrici, primer ?contacte documentat? entre irlandesos i catalans. La majoria d?aquests actes ?molt improvisats- van agafar transcendència i dignitat gràcies a la veu de la Deirdre i a les mans màgiques de l?arpista Núria Moltó. Aquest serà el primer Sant Patrici sense la Núria.

 

La  Núria Moltó ens va deixar el juliol passat. Catalana de naixement, irlandesa de cor, menorquina d?adopció i Lluçanesa per devoció, estic segur que a la nostra astròloga i arpista de capçalera li hauria agradat molt saber que a la petita illa de Montserrat, al Carib, també és festa oficial el dia de sant Patrici, el 17 de març. La raó és que els seus primers colonitzadors van ser uns irlandesos expulsats de les veïnes Saint Kitts i Nevis. Avui dia Montserrat és un territori d?ultramar del Regne Unit i sembla que el nom li va posar Colom en honor a la nostra muntanya sagrada. En fi, que a les envistes de Sant Patrici he pensat en la Núria Moltó i m?he imaginat que comentàvem aquesta casual relació entre Sant Patrici, patró d?Irlanda, i la mare de déu de Montserrat, patrona de Catalunya. De cop se m?han posat els pèls de punta, perquè m?ha semblat ben bé que sentia en algun lloc de l?habitació el seu riure salvatge, que veia brillar un ull prop de la finestra i que una veu darrere meu, emocionada, deia: ?és fortíssim!?

 

DE QUI ÉS EL CAMP DE L?ERRA?

Als afores del meu poble hi ha un camp anomenat el Camp de l?Erra. Tenint en compte que només la meva família, en dues branques, porta el cognom Erra en tot el municipi, semblaria que el camp ha de ser de la nostra propietat. Doncs no ho és. La veritat és que no podria dir amb seguretat qui és l’amo d’aquell tros. Al Lluçanès, per sort, encara es pot trepitjar i passejar tranquil.lament per les propietats d?altri; no hi ha tanques, ni alarmes, ni gossos guardians, si de cas algun vailet elèctric per guardar el bestiar, que es pot obrir i després s?ha de pensar a deixar tancat.

Als pobles tot té nom: les cases, els serrats, els arbres, les balmes, els revolts de la carretera, els camins, les basses (les poques que queden), fins i tot els camps. Els noms poden sorgir en qualsevol moment i amb qualsevol excusa: un llamp, una caiguda del cavall, una llegenda de ramades encantades, un masover amb tara, un gos abandonat, una batuda de caça, una antiga construcció, una pedra de forma curiosa, una alzina ?castanyera? (sí, sí, al meu poble hi ha una alzina castanyera). Per això cada vegada que algú parla d?un conill que li ha sortit al final del Camp de l?Erra o que ha anat amb bicicleta fins al Camp de l?Erra o que ha anat a collir móres al Camp de l?Erra, sento com si alguna cosa dins meu es mogués. Si la meva família fos la propietària del terreny, no crec que aquest nom em resultés tan ple de misteri, tan suggeridor. Sempre penso que aquest camp, temps ha, el devia menar algú amb el cognom Erra, algun avantpassat meu, pastor o pagès, i ves per on va deixar-hi petja; a part de la suor del seu front i aixelles, els renecs i les escopinades, també hi va deixar el cognom. Aquesta setmana, bo i llegint els comentaris que heu anat deixant al bloc amb motiu de la sortida del meu llibre (i que no sabeu com agraeixo), he recordat la raó per la qual vaig batejar així el bloc i també m?he preguntat de qui són en realitat les coses i què passarà el dia que es perdin tots els noms.

RODALIES M?AIXAFA LA GUITARRA

Ahir havia de ser un gran dia: anava a Barcelona a recollir el meu nou llibre de narracions a l?editorial GALERADA. Justament pensava dedicar el bloc d?avui a fer autobombo aprofitant la sortida d?aquest esperat nou recull de contes errians (tristos, alegres, sorprenents i provocadors: alça manela!). El recull, titulat PÓLVORA DEL QUATRE DE JULIOL, era esperat sobretot per mi, perquè diverses incidències n?havien endarrerit la publicació, però a la tornada la renfe em va aixafar la guitarra.

 

Vaig ser un dels centenars de viatgers que dimecres a quarts de vuit del vespre va quedar clavat a l?andana de l?estació de la Plaça Catalunya, voltat de gent cada cop més nerviosa i esperant un tren o informació. No es veia per enlloc cap d?aquells pobres informadors professionals (bocs emissaris, Benjamins Malaussènes o ases dels cops, amb ermilla vermella, que la renfe ha posat a les estacions perquè la gent es desfogui). La informació va arribar en forma d?excusa de mal pagador (of course, només en castellà) dient que els trens anaven ?com a mínim? amb quinze minuts de retard per ?unes incidències entre Sants i Catalunya?.  Quan van començar a arribar els combois ?que ja anaven plens? la gent va intentar pujar i després buscar-se un forat. La cosa anava empitjorant a cada estació, on continuaven pujant persones enfadades, de totes les edats, fent tota mena de contursions, i intentant salvar les esquenes de les maleïdes portes, que ja no es podien tancar. El conductor va dir per la megafonia (of course, només en castellà) que si no es podien tancar les portes el tren no podia reemprendre la marxa. Tothom suava, alguns reien, alguns esbufegaven, alguns estaven molt a la vora de l?atac de nervis i fins i tot hi va haver  intents de fer fora la gent que havia entrat al tren a l’estació del Clot. Algú va avisar que millor que no ens baralléssim ?entre nosaltres?, que la culpa no era de ningú dels que érem allà. Mentrestant al vagó sonava el cànon de Pachelbel, sonava i sonava i algú va dir que els de renfe ens volien fer tornar bojos amb aquella música. Premuda entre les meves cames, i sis o set cames més, hi havia la bossa amb el meu llibre acabat de sortir al carrer, i jo pensava ?quan podia respirar bé i per tant pensar? que els de renfe m?havien aixafat la guitarra, perquè jo havia previst, innocent de mi, fullejar el llibre al viatge de tornada,  còmodament assegut al vagó, arrepapat, mentre el tren anava fent el seu trajecte per la magnífica costa del Maresme.