EL PATAC DEL LLENÇOL


Això era abans, quan els llençols tenien les quatre puntes acabades en angle recte (no pas arrodonides i amb una mica de goma, com els d’ara). Em refereixo al patac que es feia quan quatre mans estiraven a l’hora i en sentit contrari un llençol acabat d’entrar de l’estenedor i encara rellent. Solien ser mans de mare i fill, d’home i dona, d’àvia i veïna, de dos germans grandets, d’uns soldats eixuts, de néta crescuda i avi vell, i eren un moment d’intimitat: aquell màgic de tu vine cap a mi i ajuntem les dues puntes meves amb les dues puntes teves, que un dels dos passi la mà pel mig exacte de través per mirar de deixar-ho ben plegat, torna a doblar i ara ja ho pot fer un de sol. Però abans d’aquest contacte de mans amb mans, hi havia el patac que dic, i una mica de vela inflada pel vent i l’aroma calmant de bugada. Avui m’ha vingut aquest record, culpa de llegir un poema de Seamus Heaney en traducció de Francesc Parcerisas del llibre La llanterna de l’arç (que amb més bones paraules, i més ben organitzat, ve a dir això mateix que he dit).

REJUNTATS I A LA BIORXA

Divendres passat, al bar l’Astrolabi de Gràcia, mentre de fons se sentien els cavalls de sant Medir, ens vam aplegar uns quants ferits de lletra, de retolador i de corregir i maquetar llibres. Van sortir de dins de bosses exemplars d’ ENLLAÇAR-SE, recull de contes que us faria dir, ai madrastra meva i altres barbaritats! Els contes van de famílies que sorgeixen d’un rejuntar-se gustós, feliç i a voltes complicat.
Més o menys autobiogràfics, més o menys esbojarrats, els autors -i entre ells m’hi compto- volen celebrar amb els seus contes els nous equilibris, els nous amors, les noves fidelitats que comporten les famílies enllaçades. El món n’és ple i aquest llibre ho vol cantar. Ara, no sempre és fàcil. El recull, editat per ELPOBLET EDICIONS, s’ha de llegir a la biorxa. Tot un repte que ens fa sortir de la comoditat. Els diners que es recullin van per una bona causa.

EIXOS TURONS

Vinc impregnat de les aromes montserratines. Guieu-nos, guieu-nos pels camins fressats i amb baranes que enfilen cap a Sant Jeroni. Sentor de bruc florit, de conglomerat de roques, de mató de cabra salvatge. Galing, galang. Ho sostinc perquè hi ha olors que són molt exactes: sotana fresca amb espígol amb galetes remollides d’anacoreta i oli industrial de greixar la maquinària del funicular i glàndules sudorípares excitades i llibres vells i nous per estrenar i no només la cera que crema, també la que no crema. Roquets blancs d’ariel dels escolanets amb veus blanques i ànimes blanques. Les emocions pugen fins la gola i és una sort. Perquè hi hauria gent que es posaria a entonar el Virolai i amb la seva sortida de to espatllaria tot l’efecte que fa aquell estol d’aucellets que s’escampen per l’altar als volts de migdia com si fossin fets de vent, com els bunyols.

Però la vertadera aulor montserratina, la sentor que puja i s’escampa per eixos turons, és d’una altra mena. És la que ens parla dels nostres pares que un dia es van casar tot il·lusionats i ens van crear, potser, amb una sotragada (abans o després de la pujada a la muntanya que santifica). I és per això que el cor se’ns infla només de posar els peus al pàrking i notem coses, pessigolles, flaquesa de cames. La muntanya serrada no ens deixa indiferents. Què ho fa? Jo tinc una teoria. I la teoria diu que és culpa de l’horitzó malva, del coll del Bruc amb boires, glaç i dies de neu, de l’Abat Escarré, de les campanes, galing, galang. Culpa d’Irineu Segarra, llànties, quadres, llibres, revistes, culpa del primer cremallera, el primer aeri, el primer vertigen dels anacoretes, la primera dona coreana amb qui vam creuar mirades, el primer abisme sota els nostres peus amb xiruques. Quina sort, quina gran sort tenir eixos turons tan a la vora de casa. Des de la meva casa d’interior (i no dic res de l’ànima), mentre esmorzo cacau o café assegut rere els vidres, els veig allà lluny i noto un pessic a l’esquena. Però no és el mateix mirar una estampa coneguda que ser-hi. Que fer-nos allí un palau amb la memòria.

CALDRÀ POBLET I SANTES CREUS

L’hauries entrat a casa seva a pes de braços i igualment remugaria. Quina una, aquella. Amb cara de poma bullida de l’Armentera. Amb ulls de gat burell escaldat. Amb la boca torçada de fumar didorta et diria, no siguis pelluc! No ho veus que he traguitxat un pèl massa? I ara ho pago, diria bo i mirant-te de dalt el front a baix els ous. Ho retrec sense agror, això darrer. És de les persones que encara que les tinguis entre bolquerets tot són mals, tot són ais i uis, es volen fer plànyer. Camina d’una manera que diries damunt de brases mig apagades. Però no som ni de tros al cap del carrer: si pogués t’ho passaria per la cara ben bé com ploma d’oca i et retreuria la teva poca traça al pujar-la escales amunt de casa seva, fins la sala, amb aquell sant sopar, després la saleta, amb la màquina de cosir antiga, fins a ser als peus del foc a terra i, un cop allà, encendre una mica de xera i ajudar-la a refer-se. A desvestir-se. Sí, sí. Si caigués aigua per l’amor de Déu, com aquella tarda, si hagués caigut aigua per l’amor de Déu, llavors, quines cuques. Tot seria buscar aixopluc. I tots dos, molls com ànecs xerraires, ens miraríem amb posat rabiüt. Ens entendríem de seguida. Som al temps de les maduixes. Llavors la roba, tota molla, s’hauria hagut de treure. Però això és somiar truites. Ui, ella! Però si fóssim de debò al temps de les maduixes hi hauria un aplec a alguna banda, però ja no se’n fan enlloc, com els d’abans: vull dir amb les rifes, les faldilles al vent, les camises. Veig que no anem bé. La pujarem dreta. Per aquí m’entra i per aquí em surt. Romancegem una estona allà sota la barbacana i jo li dic, va, que ja en portes més al cap que als peus, ja és hora d’anar passant. I ella, geniüda, em venta una plantofada al bell mig de la cara i es queda tan ampla. Sembla que plori a raig fet. Les cames li flaquegen, això ho veig de seguida, per l’excés de mam. I llavors miro cap al cel i penso que caldrà poblet i santes creus per poder-la tornar a la cleda. De moment només hem perdut un llençol. Ara hem de vigilar de no perdre la bugada sencera! I veig que, jugant amb les paraules, he confegit un sonat remake de The Quiet Man, ells em perdonin. I no, no cal que us penseu que m’estic tornant ximple. Calla, calla. I és que ara són els dies.

LA DIVINA COMEDIETA

El jardí de l’Ateneu, diuen que romàntic, té ocells. Ocellada. Piu, piu, xiribiribec i veus que un es penja d’una tija de planta aquàtica i xip, xap, es remulla el bec. Els socis de tota la vida fan tertúlia i diuen mireu, pobrets, mireu com es mengen les restes de la magdalena. De Proust, pensa un de la taula de més avall. Som de ple a la divina comedieta protagonitzada per un munt de personatges: cambrers, tertulians, ocellets i desvagats. Els desvagats fan cara de fracàs vital o d’idees espesses o de projectes de mal executar ara mateix que tan bé s’està aquí amb aquesta cervesa. Va caient la tarda i s’encenen els fanals de la plaça privada, amb palmeres altíssimes, el bust de Josep Pla, les taules de marbre. La remor de fons diuen que és de la ciutat, però no hi ha ciutat més enllà dels vidres, de les escales. Ja no es veuen ocells ara. Se senten rialles. Algú que diu, que recita, tots i tots els símptomes possibles de tal i tal malura com un sonet i una lletania de cara a l’examen de medicina. Recullen les engrunes. Proust es ramifica cap enrere i després vol tornar endavant amb el coll de la camisa net… Algú camina amb elegància mirant el mòbil, aixecant la vista també amb cura, mirant a dreta i esquerra. Es veu la llum taronja de la biblioteca, llum carbassa, llumí dels hiverns tous mediterranots. Olor de sofre. Havà. Cigarreta. Herbetes per prendre amb el dit xic alçat i fer la divina comedieta. Queda descartat infern. Si un cas paradís. O purgatori. Un gran tema de tertúlia són els tertulians, d’altres penyes. Però tot queda tan recollit, tan quiet, encantador, fressa d’heura. M’aixeco i vaig cap a la sala de més endins, allà on hi ha el bust de Joaquim Borralleres, l’ateneista que em fa de guia. Sento una dona que diu doncs la Rahola li va dir. I un home més avall que replica és difícil pensar en Lenin com si. I una altra dona més avall que deixa anar, doncs, nano, va ser un goig sense alegria. Quan el Borralleres tornava d’estiuejar, els seus companys de la penya li deien, i doncs si que ha fet mal temps a Prats de Lluçanès! Es veu que no havia agafat gens de color a la cara. Això deia, diuen, Pla parlant d’ell. Juraria que ho he vist escrit. On? Polls de granja amb gespa. Gent de recintes tancats però airejats. Escac sense mat. Carta a terra. Cervells que fumegen, a més dels havans, les cigarretes, la ràbia, el pensar fort, el creure en tu mateix. Projectes literaris, una cançó d’amor i de guerra, la justícia, un petit assaig sobre les mosques. I diuen si es veu el fum que surt pati amunt des de la Rambla de Canaletes. I ho crec. Sóc monjo d’aquest claustre. I m’ho crec.

Decadentisme amb barba blanca

Encara que només sigui per poder contemplar una altra fotografia d’aquest secall amb barba i ulleres rodones ja val la pena: li dedico aquesta estona, doncs. Va néixer a Galícia cent anys abans que un servidor. La barba, ben blanca. I li he de reconèixer algunes coses bones: gràcia, talent, enigma. Diguem que com més pàgines d’ell llegeixo, més fort encollo la saliva. I si rellegeixo, llavors sento les pessigolles del joc literari amb randes, estampetes i ponents que venten brases enceses. El cas és que les SONATAS es van escriure i publicar desordenades i separades: ara les serveixen en dos blocs, si més no a Alianza: primavera/estío i otoño/invierno. Volia parlar de les quatre sonates, dir-ne alguna cosa, però què he de dir? Sí, entesos, que juntes formen les suposades memòries del marquès de Bradomín, que era “feo, católico y sentimental”. Ja està. També es pot opinar que les sonates de la hivernada, les del mal temps, són més del meu gust. I de les dues dels dies curts em quedo amb la de tardor: això també ho sostinc. Pel que fa a les sonates de quan els dies s’allargassen, quan ja voleien les orenetes i floreix la rosa (que un dia es pansirà), crec que m’agrada més la de primavera. Demà potser us diré el contrari: ai, els lectors, que som lliures com la fulla de pàmpol. Tot plegat, ja s’ensuma en els títols: decadentisme, modernisme, abisme… I és que aquest bon home va anar d’un decadentisme més o menys romanticot i carlí a un expressionisme més o menys bohemi i anarquista i de menjar poc i rondar molt les nits. D’això final, d’aquesta altra gran etapa seva, em sembla que ja en vaig parlar un dia: Luces de bohemia, Luces de bohemia, Luces de bohemia. Tres vegades i ja està tot dit. Viciós com sóc, m’agrada, de tant en tant, tornar a les SONATAS, tan plenes d’imatges mig oníriques, erotisme suau, paisatges decadents i trames perverses. També Luces de bohemia. M’agrada revisitar l’obra d’aquest personatge rebec, mentider i excèntric. En fi, parlem de Ramón María del Valle-Inclán que puntuava els textos amb molta llibertat i, entre altres coses, feia anar els dos punts amb gràcia generosa: a la vostra salut!

VILA-MATAS AL RESTAURANT XINÈS

Si no fos mentida diria que vaig conèixer Vila-Matas en un restaurant xinès de Kassel. Bé, diguem que va anar d’aquesta manera: vaig plantar-me a la Documenta de Kassel l’onze de setembre de l’any 12, just mentre a Barcelona molta gent es manifestava per la independència. L’art contemporani, sí, d’acord, entesos. Un servidor ha participat en diferents edicions del PerArtFita i en vista d’una nova convocatòria vaig decidir anar a Kassel a agafar idees. Tampoc és tan estrany. Total, que veig o m’assabento que un dels autors que he seguit durant alguns anys amb més ganes s’està allà fent un curiós work in progress al cul d’un restaurant xinès. Hi vaig. No l’hi trobo. Hi torno en un altre moment. O dia. És lluny del centre el coi de restaurant. Al final topo amb ell, el meu ídol, que s’escapolia per la banda de darrere, amb ulleres fosques. Com ens hem de veure, li vaig dir. Sí, noi, em va contestar. Tot molt normal, gairebé avorrit. Li vaig dir que mira, que a mi El mal de Montano, El viaje vertical, Hijos sin hijos, Bartleby y compañia, en fi, tot, que em treia el barret (i li vaig fer una absurda genuflexió). I que també m’havia llegit un llibre “sobre” ell que es deia Vila-Matas portátil i que s’havia publicat a Canet de Mar. T’ho pots creure? I li vaig fer una segona genuflexió: aquella era la meva, de performance. I ell em va mirar amb l’aire que de vegades els grans fan servir per mirar els xics. O era jo que m’empetitia davant del meu ídol (si és que un autor literari pot ser un ídol per ningú). L’Enrique allà, sense treure’s les ulleres, ni tan sols donar-me la mà. Total, que fins ara no havia llegit el llibre que va sortir d’aquella aventura, d’aquella anada absurda a Kassel per fer una performance o com se’n digui, d’aquella acció de fer veure que escrivia al cul d’un restaurant xinès de la ciutat. Encara no l’he acabat. Avui pujant amb el tren he arribat als dos terços, però un home de barba blanca m’ha interromput i m’ha dit, perdona, veig que llegeixes Kassel no invita a la lógica? Sí. I què tal? Hi ha vilamates més bons. Sí, ho he de dir. Ritme, erudició, sorpreses, ecos, filosofia, opinions contundents, transformisme, il·lusionisme, tot el que vulgueu, el món tou i gratament plastilinós del geni, sí, tot allà. I també la sensació rara d’allò d’estirar el xiclet, de mastegar un pèl més del compte. Eh que m’enteneu? L’home de la barba blanca havia de baixar i m’ha dit: Les mentides podrien ser veritats cansades. Llavors m’he fixat que duia un cadell de gos d’aigües a la butxaca de l’americana. He tornat al llibre, però ja no em podia concentrar. De manera que és mentida dir que vaig conèixer Vila-Matas a Kassel. El vaig “conèixer” molt abans.

UNA DONA AL TREN (i una onada)

“>CastilloDavid1024px-Joan_Baez_Bob_Dylan

Fa poc va venir d'un pèl que una onada no bolca el tren de la costa. És un tren tan fràgil que sempre penses ai senyor. I si no és això és una dona que se t'asseu al davant i porta dues maletes tròlei del color del pa amb vi i sucre i veus que treu el mòbil, i vinga. Ni idea de què va la novel·la La noia del tren, perquè no l'he llegida i de moment tampoc la tinc a la llista, però fent cerca de fotos m'ha sortit. La dona del tren de la costa, però, treu el mòbil, doncs, i vinga. Com que parla amb accent argentí deso el llibre que estic llegint -la biografia de Bob Dylan feta per David Castillo, una bomba casolana molt efectiva- i, tot i que m'està deixant estabornit tot el que vaig descobrint al llibre (m'agraden les interpretacions que alguns han fet de les lletres del noi de Minnesota, actual premi Nòbel. Merescut? Qui se'l mereix?), tot i que el llibre del David Castillo és un gust, el deso per escoltar amb més atenció el monòleg telefònic de la dona del tren. Ja m'ha passat altres vegades. Hi ha temporal, l'hivern és dur. La dona va a l'aeroport, diu, i parla de la roba d'estiu. M'imagino les maletes plenes de roba d'estiu, virolada. Miro al meu voltant i tot és verd fosc, negre, blau marí, marró, gris. El cel també griseja i les onades salten fortes. Tenen ganes de xocar contra el tren, d'envoltar-lo amb la seva mala bava escumosa: altres vegades ho han fet. Em ve al cap la granja de la Maggie. Hi va haver un temps que jo també trobava que el Bob Dylan no havia d'haver abandonat el folk. I això que ho va fer abans del meu naixement. Ja fa anys que no ho penso. La dona del meu davant diu al seu interlocutor telefònic que abans de marxar de casa ha buidat una maleta que era plena de papers i l'ha omplert amb la roba perquè la de la roba no tancava bé. He pensat en la paraula cierre relámpago i en la persona entranyable que me la va ensenyar. Em creia que no escriuria mai persona entranyable, però ho acabo de fer. Les lletres de Dylan són una cura contra el lloc comú. Em ve això al cap. I al final torno a treure el llibre amb l'esperança que la noia del tren vegi que va del Dylan i em pregunti si trobo bé que li hagin donat el Nòbel. Res. Ella ara explica quines bruses, quins texans, s'ha emportat. També miro de cua d'ull les onades. Aviam avui? Entrem al sotabarcelona. Les onades que cobreixen els trens sempre vénen per sorpresa, sento que diu
una veu darrere meu. Em giro i no hi ha ningú.

VIENA, les edicions no la ciutat.

MarcelRiera

santaulàlia

De cop m’ha vingut a la memòria allò que dissabte li hauria d’haver dit al Marcel Riera. Reconec que sóc de reacció lenta. Eren dues coses importants. Marcel Riera, poeta de Badalona, és també una de les ànimes de Viena edicions, una col·lecció de llibres d’aquells que “rarament et fallen”, tal com em va dir una persona amb la que dino sovint. Molt sovint. I la cosa que li havia d’haver dit al poeta de Badalona, perquè amb el Marcel Riera potser ens hem vist dos o tres cops a la vida i per això tenim moltes coses pendents, la posaré aquí per escrit. I ja em perdonarà. Dissabte, que es va presentar al meu poble, a la casa pairal, no vaig donar a l’abast de tot el que li havia d’haver explicat. Però sí que el vaig avisar: És com si jo tingués dues vides, i ara som a l’altra. Al Marcel vaig tenir la sort de trobar-me’l a la seu d’Òmnium el dia que ens van convocar perquè havíem guanyat un dels premis de la nit de Santa Llúcia, ja fa uns anys. Ell, el Carles Riba de poesia i, un servidor, el Rodoreda de contes. Són coses que queden gravades. Li vaig dir que fa poc vaig xalar amb El tallador de canyes. Que sovint encara recomano Winesburg Ohio. Però em vaig ben descuidar de dir-li que encara tinc pendent de llegir en català La nit del caçador i que estic esperant un forat a la meva butaca per endrapar la nova traducció catalana de Sota el volcà, de Malcolm Lowry, feta per Xavier Pàmies. És d’agrair les coses que ens proposen aquests de Viena. Els de l’editorial, vull dir.

sota-el-volcà-i-jo1-e1477902499861

PER TRENCAR EL GLAÇ

portada-2017-web

068

Si hi ha hivern és que som vius. De totes maneres, avui engeguem l’any a mig gas. Costa trobar un tema. Es nota que avui em costa trobar tema. Escric això per trencar el glaç. Dius gener i et ve al cap fred, gebre, dies encara curts. I molts anys no. Aquesta temporada, de moment, hem vist una mica d’hivern, un tast. L’enyorat hivern. Hem vist gebre, bassals glaçats, fredolics encarcarats en una margera. El gloriós hivern, el trist hivern, el llarg, el dur, el curt, el dolç hivern. Ja hi ha llocs del món on ara mateix fa patir i sempre hi ha persones que no tenen sostre. És normal que molts arrufin el nas només sentir-ne el nom. Hivern també vol dir mandarines, foc a terra i calendaris per estrenar. I crido. Volem un hivern de veritat! D’aquells de seure en un banc escó i fullejar el Calendari dels pagesos. Aviam si al final també ens el queden a deure. L’hivern, em refereixo, perquè el calendari ja el tinc. Si no hi ha hivern no ve tant de gust la primavera. Aviam. Si aquest blog té algun sentit és que m’ajuda a mi a centrar-me, a entendre coses, a acabar d’entendre coses que em passen pel cap desdibuixades, de vegades són nostàlgies, això tan mal vist. En fi. Aquí hi escric una mica el que em sembla. Així que, de cop, he pensat en el Calendari dels Pagesos que a casa ens caga cada any el tió. Em penso que l’he vist tota la vida per allà a la casa pairal. Té uns gravats d’aquells que de petit et queden fixats a la memòria: tempestes, rucs, paraigües, ovelles. I jo sempre el relaciono amb l’hivern, potser amb una neviscada o una manxada de tramuntana. Buscant, buscant, on tot es busca, hi trobo que és la publicació en llengua catalana més antiga que es manté. Ronda els setanta mil exemplars. No crec que quedin tants pagesos!

Calendari_dels_Pagesos_-_1864