El camp de l'Erra

CRÒNICA D'UNS TEMPS TRASMUDATS

LA PROSA DE MARINA TSVETÀIEVA

0

Això passa sovint, et passa quan un poeta escriu prosa. Que se li nota qui sap lo. Som a l’edat de plata de la poesia russa i carda una fredor que pela el riure. Abans hi hagué l’edat d’or, l’edat de Puixkin. Sempre i molts dies sota zero. I és curiós perquè se li nota a la Marina Tsvetàieva que és poeta quan es posa tonta amb el diable, i quan es posa tova amb les altres narracions autobiogràfiques. I no em feu dir, no em feu dir. Eren les primeres dècades del segle XX, que diu aquell mentre toca les tecles d’un piano. Eren temps convulsos de minyones i gent rica amb pellissa nova. Com tots els temps. Els d’abans, em vinc a referir. Però bastant més emplomallats i empiocats tots amb la tuberculosi i anar dient adéu, adéu a tanta joventut. L’any disset, l’any divuit, l’any vint-i-tants. Agafes el cor, el poses dins un puny i el vas passejant per les pàgines perquè és una prosa autobiogràfica i sentida i no pots deixar el cor allà enllà ni al principi per mirar de no afectar-te i això que demanen. De manera que van caient gotetes de sang i la gent ho acaba descobrint que allà hi ha un lector que no va amb el cor a la mà, no, ans va amb el puny clos i ves a saber què cony tragina. S’acaba sabent. No és cap vergonya que la Marina Tsvetàieva digui el que diu de com es forma un escriptor, en aquest cas escriptora. L’edat de plata de la poesia de la literatura de l’ànima. Però està prohibit per la meva religió escriure seguit ànima i russa, i ànima i eslava. Per totes les coses i les altres que tinc a la faixa ara vull dir ben fort i alegre que sempre es nota que un prosista és, fou, seria poeta. En aquest cas és encara més grandiosa perquè ella mateixa plora per dins en veure la seva ànima entrebancant-la, talossa, excitada, trista.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

EL PATAC DEL LLENÇOL

0


Això era abans, quan els llençols tenien les quatre puntes acabades en angle recte (no pas arrodonides i amb una mica de goma, com els d’ara). Em refereixo al patac que es feia quan quatre mans estiraven a l’hora i en sentit contrari un llençol acabat d’entrar de l’estenedor i encara rellent. Solien ser mans de mare i fill, d’home i dona, d’àvia i veïna, de dos germans grandets, d’uns soldats eixuts, de néta crescuda i avi vell, i eren un moment d’intimitat: aquell màgic de tu vine cap a mi i ajuntem les dues puntes meves amb les dues puntes teves, que un dels dos passi la mà pel mig exacte de través per mirar de deixar-ho ben plegat, torna a doblar i ara ja ho pot fer un de sol. Però abans d’aquest contacte de mans amb mans, hi havia el patac que dic, i una mica de vela inflada pel vent i l’aroma calmant de bugada. Avui m’ha vingut aquest record, culpa de llegir un poema de Seamus Heaney en traducció de Francesc Parcerisas del llibre La llanterna de l’arç (que amb més bones paraules, i més ben organitzat, ve a dir això mateix que he dit).

Publicat dins de General | Deixa un comentari

REJUNTATS I A LA BIORXA

0
Publicat el 6 de març de 2017

Divendres passat, al bar l’Astrolabi de Gràcia, mentre de fons se sentien els cavalls de sant Medir, ens vam aplegar uns quants ferits de lletra, de retolador i de corregir i maquetar llibres. Van sortir de dins de bosses exemplars d’ ENLLAÇAR-SE, recull de contes que us faria dir, ai madrastra meva i altres barbaritats! Els contes van de famílies que sorgeixen d’un rejuntar-se gustós, feliç i a voltes complicat.
Més o menys autobiogràfics, més o menys esbojarrats, els autors -i entre ells m’hi compto- volen celebrar amb els seus contes els nous equilibris, els nous amors, les noves fidelitats que comporten les famílies enllaçades. El món n’és ple i aquest llibre ho vol cantar. Ara, no sempre és fàcil. El recull, editat per ELPOBLET EDICIONS, s’ha de llegir a la biorxa. Tot un repte que ens fa sortir de la comoditat. Els diners que es recullin van per una bona causa.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

EIXOS TURONS

1
Publicat el 1 de març de 2017

Vinc impregnat de les aromes montserratines. Guieu-nos, guieu-nos pels camins fressats i amb baranes que enfilen cap a Sant Jeroni. Sentor de bruc florit, de conglomerat de roques, de mató de cabra salvatge. Galing, galang. Ho sostinc perquè hi ha olors que són molt exactes: sotana fresca amb espígol amb galetes remollides d’anacoreta i oli industrial de greixar la maquinària del funicular i glàndules sudorípares excitades i llibres vells i nous per estrenar i no només la cera que crema, també la que no crema. Roquets blancs d’ariel dels escolanets amb veus blanques i ànimes blanques. Les emocions pugen fins la gola i és una sort. Perquè hi hauria gent que es posaria a entonar el Virolai i amb la seva sortida de to espatllaria tot l’efecte que fa aquell estol d’aucellets que s’escampen per l’altar als volts de migdia com si fossin fets de vent, com els bunyols.

Però la vertadera aulor montserratina, la sentor que puja i s’escampa per eixos turons, és d’una altra mena. És la que ens parla dels nostres pares que un dia es van casar tot il·lusionats i ens van crear, potser, amb una sotragada (abans o després de la pujada a la muntanya que santifica). I és per això que el cor se’ns infla només de posar els peus al pàrking i notem coses, pessigolles, flaquesa de cames. La muntanya serrada no ens deixa indiferents. Què ho fa? Jo tinc una teoria. I la teoria diu que és culpa de l’horitzó malva, del coll del Bruc amb boires, glaç i dies de neu, de l’Abat Escarré, de les campanes, galing, galang. Culpa d’Irineu Segarra, llànties, quadres, llibres, revistes, culpa del primer cremallera, el primer aeri, el primer vertigen dels anacoretes, la primera dona coreana amb qui vam creuar mirades, el primer abisme sota els nostres peus amb xiruques. Quina sort, quina gran sort tenir eixos turons tan a la vora de casa. Des de la meva casa d’interior (i no dic res de l’ànima), mentre esmorzo cacau o café assegut rere els vidres, els veig allà lluny i noto un pessic a l’esquena. Però no és el mateix mirar una estampa coneguda que ser-hi. Que fer-nos allí un palau amb la memòria.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

CALDRÀ POBLET I SANTES CREUS

0

L’hauries entrat a casa seva a pes de braços i igualment remugaria. Quina una, aquella. Amb cara de poma bullida de l’Armentera. Amb ulls de gat burell escaldat. Amb la boca torçada de fumar didorta et diria, no siguis pelluc! No ho veus que he traguitxat un pèl massa? I ara ho pago, diria bo i mirant-te de dalt el front a baix els ous. Ho retrec sense agror, això darrer. És de les persones que encara que les tinguis entre bolquerets tot són mals, tot són ais i uis, es volen fer plànyer. Camina d’una manera que diries damunt de brases mig apagades. Però no som ni de tros al cap del carrer: si pogués t’ho passaria per la cara ben bé com ploma d’oca i et retreuria la teva poca traça al pujar-la escales amunt de casa seva, fins la sala, amb aquell sant sopar, després la saleta, amb la màquina de cosir antiga, fins a ser als peus del foc a terra i, un cop allà, encendre una mica de xera i ajudar-la a refer-se. A desvestir-se. Sí, sí. Si caigués aigua per l’amor de Déu, com aquella tarda, si hagués caigut aigua per l’amor de Déu, llavors, quines cuques. Tot seria buscar aixopluc. I tots dos, molls com ànecs xerraires, ens miraríem amb posat rabiüt. Ens entendríem de seguida. Som al temps de les maduixes. Llavors la roba, tota molla, s’hauria hagut de treure. Però això és somiar truites. Ui, ella! Però si fóssim de debò al temps de les maduixes hi hauria un aplec a alguna banda, però ja no se’n fan enlloc, com els d’abans: vull dir amb les rifes, les faldilles al vent, les camises. Veig que no anem bé. La pujarem dreta. Per aquí m’entra i per aquí em surt. Romancegem una estona allà sota la barbacana i jo li dic, va, que ja en portes més al cap que als peus, ja és hora d’anar passant. I ella, geniüda, em venta una plantofada al bell mig de la cara i es queda tan ampla. Sembla que plori a raig fet. Les cames li flaquegen, això ho veig de seguida, per l’excés de mam. I llavors miro cap al cel i penso que caldrà poblet i santes creus per poder-la tornar a la cleda. De moment només hem perdut un llençol. Ara hem de vigilar de no perdre la bugada sencera! I veig que, jugant amb les paraules, he confegit un sonat remake de The Quiet Man, ells em perdonin. I no, no cal que us penseu que m’estic tornant ximple. Calla, calla. I és que ara són els dies.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

LA DIVINA COMEDIETA

0

El jardí de l’Ateneu, diuen que romàntic, té ocells. Ocellada. Piu, piu, xiribiribec i veus que un es penja d’una tija de planta aquàtica i xip, xap, es remulla el bec. Els socis de tota la vida fan tertúlia i diuen mireu, pobrets, mireu com es mengen les restes de la magdalena. De Proust, pensa un de la taula de més avall. Som de ple a la divina comedieta protagonitzada per un munt de personatges: cambrers, tertulians, ocellets i desvagats. Els desvagats fan cara de fracàs vital o d’idees espesses o de projectes de mal executar ara mateix que tan bé s’està aquí amb aquesta cervesa. Va caient la tarda i s’encenen els fanals de la plaça privada, amb palmeres altíssimes, el bust de Josep Pla, les taules de marbre. La remor de fons diuen que és de la ciutat, però no hi ha ciutat més enllà dels vidres, de les escales. Ja no es veuen ocells ara. Se senten rialles. Algú que diu, que recita, tots i tots els símptomes possibles de tal i tal malura com un sonet i una lletania de cara a l’examen de medicina. Recullen les engrunes. Proust es ramifica cap enrere i després vol tornar endavant amb el coll de la camisa net… Algú camina amb elegància mirant el mòbil, aixecant la vista també amb cura, mirant a dreta i esquerra. Es veu la llum taronja de la biblioteca, llum carbassa, llumí dels hiverns tous mediterranots. Olor de sofre. Havà. Cigarreta. Herbetes per prendre amb el dit xic alçat i fer la divina comedieta. Queda descartat infern. Si un cas paradís. O purgatori. Un gran tema de tertúlia són els tertulians, d’altres penyes. Però tot queda tan recollit, tan quiet, encantador, fressa d’heura. M’aixeco i vaig cap a la sala de més endins, allà on hi ha el bust de Joaquim Borralleres, l’ateneista que em fa de guia. Sento una dona que diu doncs la Rahola li va dir. I un home més avall que replica és difícil pensar en Lenin com si. I una altra dona més avall que deixa anar, doncs, nano, va ser un goig sense alegria. Quan el Borralleres tornava d’estiuejar, els seus companys de la penya li deien, i doncs si que ha fet mal temps a Prats de Lluçanès! Es veu que no havia agafat gens de color a la cara. Això deia, diuen, Pla parlant d’ell. Juraria que ho he vist escrit. On? Polls de granja amb gespa. Gent de recintes tancats però airejats. Escac sense mat. Carta a terra. Cervells que fumegen, a més dels havans, les cigarretes, la ràbia, el pensar fort, el creure en tu mateix. Projectes literaris, una cançó d’amor i de guerra, la justícia, un petit assaig sobre les mosques. I diuen si es veu el fum que surt pati amunt des de la Rambla de Canaletes. I ho crec. Sóc monjo d’aquest claustre. I m’ho crec.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Decadentisme amb barba blanca

0

Encara que només sigui per poder contemplar una altra fotografia d’aquest secall amb barba i ulleres rodones ja val la pena: li dedico aquesta estona, doncs. Va néixer a Galícia cent anys abans que un servidor. La barba, ben blanca. I li he de reconèixer algunes coses bones: gràcia, talent, enigma. Diguem que com més pàgines d’ell llegeixo, més fort encollo la saliva. I si rellegeixo, llavors sento les pessigolles del joc literari amb randes, estampetes i ponents que venten brases enceses. El cas és que les SONATAS es van escriure i publicar desordenades i separades: ara les serveixen en dos blocs, si més no a Alianza: primavera/estío i otoño/invierno. Volia parlar de les quatre sonates, dir-ne alguna cosa, però què he de dir? Sí, entesos, que juntes formen les suposades memòries del marquès de Bradomín, que era “feo, católico y sentimental”. Ja està. També es pot opinar que les sonates de la hivernada, les del mal temps, són més del meu gust. I de les dues dels dies curts em quedo amb la de tardor: això també ho sostinc. Pel que fa a les sonates de quan els dies s’allargassen, quan ja voleien les orenetes i floreix la rosa (que un dia es pansirà), crec que m’agrada més la de primavera. Demà potser us diré el contrari: ai, els lectors, que som lliures com la fulla de pàmpol. Tot plegat, ja s’ensuma en els títols: decadentisme, modernisme, abisme… I és que aquest bon home va anar d’un decadentisme més o menys romanticot i carlí a un expressionisme més o menys bohemi i anarquista i de menjar poc i rondar molt les nits. D’això final, d’aquesta altra gran etapa seva, em sembla que ja en vaig parlar un dia: Luces de bohemia, Luces de bohemia, Luces de bohemia. Tres vegades i ja està tot dit. Viciós com sóc, m’agrada, de tant en tant, tornar a les SONATAS, tan plenes d’imatges mig oníriques, erotisme suau, paisatges decadents i trames perverses. També Luces de bohemia. M’agrada revisitar l’obra d’aquest personatge rebec, mentider i excèntric. En fi, parlem de Ramón María del Valle-Inclán que puntuava els textos amb molta llibertat i, entre altres coses, feia anar els dos punts amb gràcia generosa: a la vostra salut!

Publicat dins de General | Deixa un comentari

VILA-MATAS AL RESTAURANT XINÈS

0

Si no fos mentida diria que vaig conèixer Vila-Matas en un restaurant xinès de Kassel. Bé, diguem que va anar d’aquesta manera: vaig plantar-me a la Documenta de Kassel l’onze de setembre de l’any 12, just mentre a Barcelona molta gent es manifestava per la independència. L’art contemporani, sí, d’acord, entesos. Un servidor ha participat en diferents edicions del PerArtFita i en vista d’una nova convocatòria vaig decidir anar a Kassel a agafar idees. Tampoc és tan estrany. Total, que veig o m’assabento que un dels autors que he seguit durant alguns anys amb més ganes s’està allà fent un curiós work in progress al cul d’un restaurant xinès. Hi vaig. No l’hi trobo. Hi torno en un altre moment. O dia. És lluny del centre el coi de restaurant. Al final topo amb ell, el meu ídol, que s’escapolia per la banda de darrere, amb ulleres fosques. Com ens hem de veure, li vaig dir. Sí, noi, em va contestar. Tot molt normal, gairebé avorrit. Li vaig dir que mira, que a mi El mal de Montano, El viaje vertical, Hijos sin hijos, Bartleby y compañia, en fi, tot, que em treia el barret (i li vaig fer una absurda genuflexió). I que també m’havia llegit un llibre “sobre” ell que es deia Vila-Matas portátil i que s’havia publicat a Canet de Mar. T’ho pots creure? I li vaig fer una segona genuflexió: aquella era la meva, de performance. I ell em va mirar amb l’aire que de vegades els grans fan servir per mirar els xics. O era jo que m’empetitia davant del meu ídol (si és que un autor literari pot ser un ídol per ningú). L’Enrique allà, sense treure’s les ulleres, ni tan sols donar-me la mà. Total, que fins ara no havia llegit el llibre que va sortir d’aquella aventura, d’aquella anada absurda a Kassel per fer una performance o com se’n digui, d’aquella acció de fer veure que escrivia al cul d’un restaurant xinès de la ciutat. Encara no l’he acabat. Avui pujant amb el tren he arribat als dos terços, però un home de barba blanca m’ha interromput i m’ha dit, perdona, veig que llegeixes Kassel no invita a la lógica? Sí. I què tal? Hi ha vilamates més bons. Sí, ho he de dir. Ritme, erudició, sorpreses, ecos, filosofia, opinions contundents, transformisme, il·lusionisme, tot el que vulgueu, el món tou i gratament plastilinós del geni, sí, tot allà. I també la sensació rara d’allò d’estirar el xiclet, de mastegar un pèl més del compte. Eh que m’enteneu? L’home de la barba blanca havia de baixar i m’ha dit: Les mentides podrien ser veritats cansades. Llavors m’he fixat que duia un cadell de gos d’aigües a la butxaca de l’americana. He tornat al llibre, però ja no em podia concentrar. De manera que és mentida dir que vaig conèixer Vila-Matas a Kassel. El vaig “conèixer” molt abans.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

UNA DONA AL TREN (i una onada)

0

“>CastilloDavid1024px-Joan_Baez_Bob_Dylan

Fa poc va venir d'un pèl que una onada no bolca el tren de la costa. És un tren tan fràgil que sempre penses ai senyor. I si no és això és una dona que se t'asseu al davant i porta dues maletes tròlei del color del pa amb vi i sucre i veus que treu el mòbil, i vinga. Ni idea de què va la novel·la La noia del tren, perquè no l'he llegida i de moment tampoc la tinc a la llista, però fent cerca de fotos m'ha sortit. La dona del tren de la costa, però, treu el mòbil, doncs, i vinga. Com que parla amb accent argentí deso el llibre que estic llegint -la biografia de Bob Dylan feta per David Castillo, una bomba casolana molt efectiva- i, tot i que m'està deixant estabornit tot el que vaig descobrint al llibre (m'agraden les interpretacions que alguns han fet de les lletres del noi de Minnesota, actual premi Nòbel. Merescut? Qui se'l mereix?), tot i que el llibre del David Castillo és un gust, el deso per escoltar amb més atenció el monòleg telefònic de la dona del tren. Ja m'ha passat altres vegades. Hi ha temporal, l'hivern és dur. La dona va a l'aeroport, diu, i parla de la roba d'estiu. M'imagino les maletes plenes de roba d'estiu, virolada. Miro al meu voltant i tot és verd fosc, negre, blau marí, marró, gris. El cel també griseja i les onades salten fortes. Tenen ganes de xocar contra el tren, d'envoltar-lo amb la seva mala bava escumosa: altres vegades ho han fet. Em ve al cap la granja de la Maggie. Hi va haver un temps que jo també trobava que el Bob Dylan no havia d'haver abandonat el folk. I això que ho va fer abans del meu naixement. Ja fa anys que no ho penso. La dona del meu davant diu al seu interlocutor telefònic que abans de marxar de casa ha buidat una maleta que era plena de papers i l'ha omplert amb la roba perquè la de la roba no tancava bé. He pensat en la paraula cierre relámpago i en la persona entranyable que me la va ensenyar. Em creia que no escriuria mai persona entranyable, però ho acabo de fer. Les lletres de Dylan són una cura contra el lloc comú. Em ve això al cap. I al final torno a treure el llibre amb l'esperança que la noia del tren vegi que va del Dylan i em pregunti si trobo bé que li hagin donat el Nòbel. Res. Ella ara explica quines bruses, quins texans, s'ha emportat. També miro de cua d'ull les onades. Aviam avui? Entrem al sotabarcelona. Les onades que cobreixen els trens sempre vénen per sorpresa, sento que diu
una veu darrere meu. Em giro i no hi ha ningú.

VIENA, les edicions no la ciutat.

0

MarcelRiera

santaulàlia

De cop m’ha vingut a la memòria allò que dissabte li hauria d’haver dit al Marcel Riera. Reconec que sóc de reacció lenta. Eren dues coses importants. Marcel Riera, poeta de Badalona, és també una de les ànimes de Viena edicions, una col·lecció de llibres d’aquells que “rarament et fallen”, tal com em va dir una persona amb la que dino sovint. Molt sovint. I la cosa que li havia d’haver dit al poeta de Badalona, perquè amb el Marcel Riera potser ens hem vist dos o tres cops a la vida i per això tenim moltes coses pendents, la posaré aquí per escrit. I ja em perdonarà. Dissabte, que es va presentar al meu poble, a la casa pairal, no vaig donar a l’abast de tot el que li havia d’haver explicat. Però sí que el vaig avisar: És com si jo tingués dues vides, i ara som a l’altra. Al Marcel vaig tenir la sort de trobar-me’l a la seu d’Òmnium el dia que ens van convocar perquè havíem guanyat un dels premis de la nit de Santa Llúcia, ja fa uns anys. Ell, el Carles Riba de poesia i, un servidor, el Rodoreda de contes. Són coses que queden gravades. Li vaig dir que fa poc vaig xalar amb El tallador de canyes. Que sovint encara recomano Winesburg Ohio. Però em vaig ben descuidar de dir-li que encara tinc pendent de llegir en català La nit del caçador i que estic esperant un forat a la meva butaca per endrapar la nova traducció catalana de Sota el volcà, de Malcolm Lowry, feta per Xavier Pàmies. És d’agrair les coses que ens proposen aquests de Viena. Els de l’editorial, vull dir.

sota-el-volcà-i-jo1-e1477902499861

Publicat dins de General | Deixa un comentari

PER TRENCAR EL GLAÇ

0
Publicat el 9 de gener de 2017

portada-2017-web

068

Si hi ha hivern és que som vius. De totes maneres, avui engeguem l’any a mig gas. Costa trobar un tema. Es nota que avui em costa trobar tema. Escric això per trencar el glaç. Dius gener i et ve al cap fred, gebre, dies encara curts. I molts anys no. Aquesta temporada, de moment, hem vist una mica d’hivern, un tast. L’enyorat hivern. Hem vist gebre, bassals glaçats, fredolics encarcarats en una margera. El gloriós hivern, el trist hivern, el llarg, el dur, el curt, el dolç hivern. Ja hi ha llocs del món on ara mateix fa patir i sempre hi ha persones que no tenen sostre. És normal que molts arrufin el nas només sentir-ne el nom. Hivern també vol dir mandarines, foc a terra i calendaris per estrenar. I crido. Volem un hivern de veritat! D’aquells de seure en un banc escó i fullejar el Calendari dels pagesos. Aviam si al final també ens el queden a deure. L’hivern, em refereixo, perquè el calendari ja el tinc. Si no hi ha hivern no ve tant de gust la primavera. Aviam. Si aquest blog té algun sentit és que m’ajuda a mi a centrar-me, a entendre coses, a acabar d’entendre coses que em passen pel cap desdibuixades, de vegades són nostàlgies, això tan mal vist. En fi. Aquí hi escric una mica el que em sembla. Així que, de cop, he pensat en el Calendari dels Pagesos que a casa ens caga cada any el tió. Em penso que l’he vist tota la vida per allà a la casa pairal. Té uns gravats d’aquells que de petit et queden fixats a la memòria: tempestes, rucs, paraigües, ovelles. I jo sempre el relaciono amb l’hivern, potser amb una neviscada o una manxada de tramuntana. Buscant, buscant, on tot es busca, hi trobo que és la publicació en llengua catalana més antiga que es manté. Ronda els setanta mil exemplars. No crec que quedin tants pagesos!

Calendari_dels_Pagesos_-_1864

Publicat dins de General | Deixa un comentari

HOME NAFRAT DE CADA DIA

0

NdalllSiria-que-dels-pero-del_1192090851_6245574_1000x667

Interrompre la lectura del poema de Nadal en moments significatius per dir uns textos sobre els refugiats, la por, la germandat universal, ens interpel·lava. Vull dir al públic de dissabte al monestir de Lluçà. L’home nafrat de cada dia seia allà amb gran fred de peus (com mana una tradició de cap a vint-i-cinc anys) esperant aquella sonsònia agradable de veus (aquest any, com l’anterior, totes de dona, de les Dones que cremen romaní) que ens demana que ens tornem una estona infants, que ens posem a nivell de pessebre i que ens deixem gronxar per les paraules de Sagarra que parlen de la màgia d’una nit, de la bona voluntat, però també de la bellesa del paisatge hivernal (i ho fa amb una llengua que té la sort de poder rimar pessebre i gebre). Els textos sobre l’acollida i la no acollida als refugiats lligaven a la perfecció. Lliguen. Són el fil d’empalomar que nua ahir amb avui i amb sempre. S’ha de dir que les coses escrites a les Sagrades Escriptures (i textos literaris i cançons tradicionals que se’n deriven) ja ho contenen tot. Així, Josep i Maria cercant refugi o el Rabadà repatani, incrèdul i egoista. Tot això agafava relleu. Lluçaveus van saber acompanyar l’estat d’ànim que el poema combinat amb la sacsejada havia anat creant. I així arrenca el temps de Nadal a la nostra minúscula comunitat. Fred de peus i ganes, que ja veurem fins on arriben, de fer alguna cosa pels que truquen a la porta, una lluna minvant tota taronja a la sortida, i una guilla vista de reüll mentre tornàvem cap a casa. No sé a qui s’han de donar les gràcies!

img406

 

Publicat dins de General | Deixa un comentari

INQUIETANT ATAC A L’AUTOESTIMA DELS LLUÇANESOS

0

26376

Ningú sap a hores d’ara com acabarà això de la comarca. De moment el que tenim és un territori dividit i amb l’autoestima a la sola de les vambes. La culpa, en el fons, és de tots nosaltres. Primer, perquè des de la societat civil partidària de la comarca no vam saber engrescar més gent. Segon, per haver votat alguns representants que no han estat gaire a l’alçada. Els uns, que diuen que sí a la comarca, però per sortir-ne de seguida que s’hagi format (quin trist espectacle podria acabar sent). Els altres, que no donen la cara per dir clarament que no la volen. Uns altres, que posen l’excusa de la capital i, els de més enllà, l’excusa de la no capital. I encara uns altres que no es veuen amb cor de defensar el resultat dels seus propis pobles (quan seria fàcil perquè va en la línia del sí global). Falten encara els que s’hi ajuntarien per mitjà d’un segon referèndum si veuen que la nova comarca funciona bé. Ai coi! Per mi encantat! I què en fem del Consorci? N’hi ha que diuen que no som capaços de gestionar les nostres coses. Que som pocs i malavinguts. I, calla, que deu ser veritat. De manera que potser no ens mereixem ser comarca. Ens mereixem ser el pati del darrere d’altres comarques, la riota del país, el cul del món, una colònia de gent poc evolucionada.

Els representants que no volen la comarca que ho diguin i ja està. Els ho agraïríem els que no som ni de la capital ni de la cocapital ni dels tretze ni dels vuit ni de la quimbamba. El mateix podríem demanar als de la ponència, que no ens maregin gaire. Un cop constatat que algú ens va fer anar a votar per després pixar-se directament a les nostres cares astorades dient-nos que plou, nois, el resultat és endimoniat, ho sentim molt. Doncs que estiguin tranquils, que ja abaixarem el cap. Tranquils. Farem el ridícul. Crearem la comarca i després l’anirem desfent (com la font de Vilafant).

A mi m’ha entristit molt que pobles que són el cor i l’ànima del lluçanès hagin votat massivament o per majoria que no en volen saber res, de la comarca. Alguna cosa no es devia fer bé (ep, que el vot és lliure i el votant sempre té raó). Però igualment penso que el resultat hauria pogut fàcilment ser un altre i la culpa és nostra per no fer-ho prou bé com a lluçanencs sense càrrec a l’hora de convèncer més veïns. Ara, també per tenir uns representants que no van voler o saber engrescar la seva gent per una cosa que semblaria que ha de ser bona i que ben explicada potser hauria funcionat per benefici de tothom. Dretes i esquerres. Pagesos i fabricants. Ecologistes i partidaris de més creixement. Vells i nous lluçanesos. Una comarca és viva i el context també es mou. Vull pensar que encara hi serem a temps.

De moment, es veu que ens estimem més ser la riota i el cul del món que no pas posar-nos d’acord a fer allò que a tots els indrets del país han aconseguit fer: anar junts per defensar els seus interessos. Perquè es tracta d’això. I allà on no arribi la nostra demografia, allà tenim les comarques veïnes amb els seus serveis, que suposo que parlant la gent s’entén i un país és també una superposició d’administracions. Es veu que costa d’entendre que diferents ajuntaments condemnats a entendre’s per la geografia, per la demografia, pel sentiment de pertinença, pels interessos comuns, es puguin unir per administrar-se fins allà on arribin i per tenir una veu, una presència per petita que sigui al tauler de joc, una dignitat. I ja sabem que cada comarca té les seves dimensions i les seves limitacions. Però hi ha gent interessada a barrejar-ho tot per fer por i fer pena. Instituts, hospitals, comerç, platges, teatres, pistes d’esquí, cada cosa l’anirem a buscar allà on sigui, sempre ho hem fet els lluçanesos. Som els reis del desplaçar-se.

Segurament hi va haver resultats adversos a la consulta i baixes participacions que tindrien una explicació si la busquéssim. De la mateixa manera que hi va haver resultats ajustats o sorprenents en el sentit oposat que en tindrien una altra. Però ara ja és igual. Vam votar. Massivament. Va guanyar el sí, però de moment, un any i mig després, veiem que en el fons devia guanyar el no, la por, la incertesa, la desavinença i els entrebancs que ens van posar i encara ens posen (per davant i d’amagat). Corren tota mena de rumors i alguns fan tristesa. Espero que no siguin veritat perquè això seria terrible per la nostra autoestima. Si al final no som comarca (mitja o sencera), doncs mira, potser no ens ho mereixem. Però a les noves generacions els haurem d’explicar qui hi havia davant quan passava la gran oportunitat i què van fer. O què van deixar de fer.

imagesZ3O0Y5E4

Publicat dins de General | Deixa un comentari

QUI CORDONS CARREGA ELS REFERÈNDUMS?

0

9nnn9n

Diuen que quan obren les urnes la gent passa bastant. També diuen que altres vegades la gent hi corre. Últimament hi ha hagut sorpreses. Es veu que hi ha resultats que són més bons que d’altres, diuen també. Perquè els votants s’equivoquen sovint. Les èlits, que no se sap ben bé qui són, quan pregunten volen la resposta a la seva pregunta, la volen de seguida i volen que “estigui bé”, però la gent fa el que li rota i sovint no respon exactament a la pregunta. I aprofiten les urnes per queixar-se del maltracte, per criticar una tala d’arbres, per tombar un primer ministre, per fotre els polítics, per tocar els collons. Fins i tot hi podria haver hagut, en el recentíssim cas d’Itàlia, atenció, gent que hagi respost que no a la reforma constitucional (més o menys venia a dir un analista) perquè no els agradava la reforma constitucional. Donant per fet que la gran majoria de la molta gent que ha anat a les urnes ha votat altres coses: contra Renzi, contra Roma, contra el canvi climàtic, contra la seva veïna que té un gos que no el deixa dormir. Llavors sempre surt el graciós que diu, veieu?, és molt millor no posar depèn de què a votació, perquè divideix i a més la gent s’equivoca molt. I fa pensar. Sí, sí. Ja som al cap del carrer. La gent té la puta mania de votar malament. Jo ja m’hi poso, un servidor, davant de tots, perquè a vegades sóc a la banda dels que es queixen perquè la gent no sap votar i sempre de la banda dels que ho voldríem votar tot. Però un rau-rau al fons del meu cor em diu que molts cops la gent que acaba decidint, la que fa tombar la truita cap a una banda o cap a una altra, és la que vota amb menys convicció, són els que estan emprenyats, els que aquella setmana s’havien llevat cada dia amb mal peu, els que portaven una època dolenta a la feina o a casa, o al contrari, els que estan contents de la vida, els enganyats de sempre, els feliços perquè l’equip fa una bona temporada, perquè últimament totes els ponen. Però igualment penso que una urna és una urna i el que no hi va és perquè no vol. Els votants la caguem sovint. Pot ben ser. O potser són les excuses dels perdedors? Més val no trobar-s’hi (vull dir a la banda dels perdedors, i és un dir). Per això alguns, tant d’esquerres com de dretes, van rondinant que el millor seria fer una proposta de consens i després “que la gent la voti”. Alguns fins i tot s’afanyen a demanar “que la gent la voti en positiu, sense divisions”. I es queden tan amples. Home! I si aquell dia no estem d’humor i no veiem bé la proposta i us la tombem, ens renyareu? A això sí, volem tornar a votar aviat. De seguida. Sempre ens podem equivocar i sempre hauríem de poder rectificar. Vosaltres foteu les urnes que nosaltres les carregarem. Del que sigui.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Zopilotes a Viñales, Cuba

0

zopilote-Viñales.2

L’exuberància del Valle de Viñales és cosa que no cal explicar. Tenim fotografies a dojo del paisatge i la gent. Bellesa caribenya amb el verd, els mogotes, la Cueva del Indio, els carros que encara hi circulen, els barrets de palla, la dona amb el balancí al porxo fumant caliquenyos, la noia movent les mans i els braços per explicar i replicar, un cel únic, la brisa que mou la palma. L’estampa que em ve al cap avui, però, és el d’aquest cel imposible tot ennegrit de zopilotes. I un home sense camisa i amb catiuskes dient que aquelles aus que rondaven eren chivatos, perquè per culpa seva, per culpa de la seva presència, per culpa del seu vol inquietant, les autoritats descobrien que en aquella casa i a aquella hora s’estava fent la matança del porc. El cas és que durant els anys del periodo especial, que són els que ara em tornen a la memòria, no es podia fer la matança, era una activitat il·legal, de fet, es veu que tota la carn era un bé nacionalitzat (si més no això explicava el bon home de Viñales). I mira que el motiu del sacrifici del pobre puerco era rostir-lo per celebrar el 26 de juliol, la festa nacional cubana. Sigui com sigui, espantant com podia els zopilotes, el guajiro de Viñales matava d’estranquis el seu porc i al mateix temps es mostraba totalment a favor de Castro i la Revolución. Potser perquè oficialment el que es celebra el dia vint-i-sis de juliol és el Día de la Rebeldía Nacional.

Viñales

Publicat dins de General | Deixa un comentari