Quant a Ramon Erra

Entre altres coses, sóc escriptor i a voltes faig de periodista. També dono classes a l'Escola d'Escriptura de l'Ateneu Barcelonès. Sóc autor d'aquests llibres (oredants del més recent al més antic): LA VIDA PER RAIL (Proa, 2012). Premi Mercè Rodoreda de contes.ESCOLTA, VOLÒDIA (La Magrana, 2010).LA FLOR BLANCA DE L'ESTRAMONI (La Magrana 2009). Segona edició, revisada, del primer llibre de contes que vaig publicar.DESFENT EL NUS DEL MOCADOR  (La Magrana, 2008). Novel.la, premi Qwerty de BTV 2008, en la categoria d' "autor revelació en català". Premi Salambó a la millor novel.la en català publicada el 2008. Finalista premi Crexells.PÓLVORA DEL QUATRE DE JULIOL (Galerada, 2007). Narracions sucoses i estrambòtiques.A BÒSNIA ENS TROBAREM (Emboscall, 2004). Viatges i reflexions.LA FLOR BLANCA DE L'ESTRAMONI (La Magrana, 2001). Contes tristos, alegres i estranys.OPERACIÓ GÀBIES BUIDES (Eumo, 2001). Novel.la juvenil.

LLEGIR EL QUE ENS ROTA

M’agrada llegir llibres descatalogats, de segona i tercera mà. Abans els trobava a la llibreria Canuda, però van tancar. La qüestió és no seguir ben bé els dictats de l’actualitat. I fent això potser em tiro pedres a la pròpia teulada. Aquests dies espessos i de calor forta faig coses que no estaven previstes. De manera que he començat a llegir Els dies infinits, que té una coberta un pèl vintage, tot i que només fa setze anyets que va sortir a Columna. Cel i mar en una coberta blavosa. Refrescant. La novel·la, un cop llegida fins la meitat, he de dir que aguanta les envestides d’aquests tres lustres. Potser ha crescut i tot (això no ho puc assegurar perquè la llegeixo per primer cop). ELS DIES INFINITS és una novel·la que et va tallant l’alè perquè està feta de fragments, perquè va a ritme de jazz, potser perquè està ambientada en part en un castell d’entre Vic, Ripoll i Olot i semblaria que ha d’anar a ritme de talladora de gespa manual, és a dir de volant de segador (perdó, de dalla). O a ritme de carro carregat de rocs. No amb cotxes esportius que s’estavellen a les costes del Garraf. En fi. Potser la Josefa Contijoch, la Conti, que li dèiem els dies del Priorat, s’hauria estimat més que li llegís SENSE ALÈ, fins em sembla que m’ho havia comentat en un viatge un xic accidentós pel coll de l’Ordal. Però un servidor en matèria de lectures reconec que sóc de molt mal domar. Faig bastant el que em rota. I avui ha anat així. La cosa m’ha agafat pel coll i duc bona embranzida, però queda la segona meitat que potser mai comentaré. No per res. Ja sé que em satisfarà.

FEIA TEMPS QUE NO ENTRAVA A LA LLIBERIA GELI

Feia temps que no tenia la grata sensació de ser atès per un llibreter en la penombra. O per dos llibreters a l’hora darrere un taulell llarg llarg. De vegades passa. A Calella, a Vic, a Barcelona. Però ara feia temps que no entrava a Argenteria, 18, de la ciutat de Girona. La Geli em porta bons records, però no em vull posar nostàlgic amb els llibres que hi vaig comprar i la vida que em van donar. Vaig entrar-hi fa una setmana per coses del passejar-se i en vaig sortir al cap de set minuts amb dos llibres, un que buscava i un que em van recomanar. En l’interval hi va haver temps de parlar sobre les traduccions de Shakespeare al català (tema sempre controvertit, ric i intencionat), sobre la sortida (en venda d’exemplars) que tenen les traduccions al català de novel·les en llengua portuguesa i sobre les ganes malaltes de llegir-ho tot d’alguns joves. El que m’agradava de la Geli, i veig que encara ho ofereix, és que no estan per gaires bartranades de decoració, propaganda, posada en escena. Tenen llibres més o menys apilats, saben què tenen (i és molt) i en coneixen els continguts. No són gent estupenda ni estupendíssima, són amants dels llibres que no es fan l’interessant. En fi, que en vaig sortir content. Diria que en vaig sortir també una mica transformat. Un llibre del Bolaño, no em feu dir ara quin, i un de traduït pel mateix llibreter que me’l va vendre: EL TRIST FINAL DE POLICARPO QUARESMA. I amb el record de la visita a la lluminosa foscor de la llibreria Geli, amb el pes dels seus 135 anys fotent llenya al cor dels lectors, vaig anar cap a casa i em vaig disposar a entrar de ple en el Brasil de finals de segle dinou. Tot de coses que no m’esperava. El juliol no sempre és terrible. De vegades pot arribar a ser reparador.

Blai Bonet i Patti Smith

M’ha passat pel cap fer aquest lligam. Tot plegat per la poderosa imatge d’un sant crist que retorna a l’estat primigeni d’arbre, per exemple olivera. I per Nova York i els cafès senzillots que poden fer de despatx i de confessionari. Podria ser que això que em trec de la màniga fossin cartes que no lliguen, però dins d’aquest blog no té cap mena d’importància. El Color i M train m’han vingut seguits per culpa de l’atzar. Res a dir, perquè l’atzar tendeix a fer que les coses agafin un sentit. I ara l’he trobat amb aquestes dues lectures encadenades. Encara estic sota els efectes d’això d’entrar dins la ment d’una creadora com la Patti Smith, que jo sempre volia imaginar pixant-se damunt l’escenari, com diu la llegenda. Però ara l’he vista, la meva reina punk, buidant la bufeta no gaire lluny de la tomba de la Silvia Plath, i això me’n canvia una mica la perspectiva. Horses, horses, horses, vaig cantussejant. I amb els seus poemes, Blai Bonet ens fa glopejar la seva barreja de sensualitat i religió. I no sembla cap sacrilegi. Més aviat una de les moltes cares de l’art.

Salem, Massachusetts (i el Lluçanès)

Salem, Massachusetts, finals del segle XVII, una comunitat petita, envoltada de boscos, neu i fred, i fanàtics religiosos que no deixen ni respirar. Dones que pengen d’una forca, cames gronxant, esbalaïment general i un rar sentiment de culpa en els cors dels acusadors, quan ja és massa tard. Les penjaven a Salem, Massachusetts, el 1690, igual que al LLuçanès unes dècades abans. En això aquí vam ser avançats. La incultura i el fanatisme religiós regnaven (han regnat, regnarien, aniran regnant, etc.) arreu. Les suposades bruixes lluçaneses eren dones sàvies, remeieres, llevadores o potser només persones una mica fetes i deixades estar. Les de Salem, també. A Salem hi havia una epidèmia, una síndrome amb convulsions (potser causada per la gran consanguinitat o pel consum accidental del fong al·lucinogen que ataca el sègol, semblant a l’LSD). Diuen diuen. Retruny un tro llunyà i estic segur que no és cap traca ressagada de Sant Joan. Cauen gotes grosses i la tarda es presenta amb un ball de fulles seques primerenques al pati: una dansa de follets. Avui per fi el cel obrirà les comportes. Acabo de llegir La bruixa Lois, d’Elizabeth Gaskell, i de cop m’envolten aquests remolins de vent reescalfat de quan arriba la tempesta negrosa d’estiu. Tranquil, estava anunciat de dies, em vaig dient. Però quan les coses no rutllen dretes, tot són mals pensaments. I si trobéssim un culpable? Histèria, malaltia de Huntington, intoxicacions alimentàries o pedregades que malmeten la xeixa. Cames que pengen, sentiment de culpabilitat quan ja no hi ha marxa enrere. Mai ens enganyen les bones novel·les del XIX! I aquesta, amb tot el seu aire asfixiant i malaltís, ens delecta i ens fa patir i qui sap si una mica ens espanta. La bruixa Lois va ser escrita un segle i mig després dels fets de Salem i ens ho fa veure amb uns ulls més tolerants i una mica espantats. Potser recordar les víctimes lluçaneses, penjades en els nostres paisatges rostos venerats, ens corglaça. En fi. Això fa la bona literatura. Diuen que gran part de les novel·les angleses del dinou plantegen el tema de què se n’ha de fer de les dones joves en edat de casar. En aquesta també se’n parla. I no cal dir que no hi ha resposta convincent.

ESCRIPTORS I GATS

Matar gatons dins una saca, encara que sigui de correus. La calor i les colònies de gats: vull dir que la calor em fa pensar en les colònies de gats. El seu pixum. El seu refregar-se a les nostres cames. El fred, el glaç, els peus d’estufa, també fan gatada, però avui això queda lluny. Animals com persones, és a dir faules. Tot és dolor i tot és alegria. Em deixo portar per l’amorosa prosa de Hrabal, traduit per la Zgustová. I penso en religions, règims polítics, veïnats. Anar gat tot el dia, fer el gos tota la nit: o era al revés? Vida d’escriptor als afores de Praga, a Kersko. Vida d’escriptor aquí, allà i més enllà. Però ara tot ho domina la calor xafogosa d’aquest juny. I llegeixo El meu gat Auticko, del vell amic Hrabal. I quan acabo em sembla que hagi comunit una tempesta. Tampoc sé si això és bo del tot. Tan bé que ens aniria avui que
el cel s’esberlés d’aigua. Però no ho podem triar. El destí en mans de.

NERVAL I ELS MEUS AVIS

La mare em va donar no fa gaire dues estampes de la seva infantesa que les haig de retenir. El pastor de casa seva, nostra Vilainé que estàs ensorrant-te, enramava el cap i el banyat del moltó la diada de Sant Isidre. L’altre record era d’una nuvolada negrosa que s’acostava, carregada de pedra, llamps i trons, mentre a l’eixida i a l’era d’ella petita arribava viu el so de les campanes de Sant Cristòfol que tocaven sense parar, boges, per tal de conjurar els perills. Aquests dos flaixos em van traslladar als temps de la puresa i de la innocència. La casa de Vilainé, nostra masoveria materna, està en ruïnes, la païssa s’ensorra, hi creixen bardisses i l’om, l’om que tantes coses explicaria dels meus avis com a parella d’acabats de casar, doncs l’om, una soca buida d’aquell om, s’està a les golfes de l’actual casa-mare i d’allà només baixa per fer de tió la vigília de Nadal. Aquestes estampes se’m barregen amb les de la novel·leta de Gérard de Nerval, aquella Sylvie que tant va trasbalsar Umberto Eco i que fa, de les boires i els records d’un Valois mitificat, la filigrana romàntica que molts heu llegit. El temps tot s’ho emporta: persones, estampes, records. Ens queda l’escriptura, que a voltes ens en retorna trossets. I els fixa. Els allarga un xic més la vida.

La gata Christie (i la guilla Aurora)

Hi ha una foto de l’Aurora, la nena Bertrana, fent dansa a l’aire lliure amb un grup de dones, a Suïssa. També va tocar jazz a Chamonix: El trio de senyoretes (i ja està tot dit, perquè això era el 1924). La gata Christie, que li diem a casa, va néixer dos anys abans que la catalana, al comtat de Devon, al sud d’Anglaterra. I res, que m’ha fet gràcia trobar que van tenir vides paral·leles. Mateixos anys de vida, dos amunt dos avall. Guerres. Llibres. Ser dones. Casades i no. Dues provincianes d’origen. Entesos. Però devien ser de les del pit i collons (valgui l’expressió). I no es van quedar a casa, ans van voler fer la seva vida i vinga, que diguin, que diguin. Bé, l’Agatha, la nostra gata, sí que sortia poc, m’imagino, perquè per escriure la pila de novel·les, novel·letes i obres i obretes de teatre que li coneixem, poc temps li devia quedar per la dansa a l’aire lliure i pel jazz. Però vaja, hi ha gent que multiplica les hores. Pel que fa a l’Aurora Bertrana, va voler viure al màxim per després escriure-ho i que després nosaltres ho llegíssim (això darrer va quedar dit a alguna banda). Vist així, la nostra Aurora és més moderna que l’anglesa, si més no de plantejament vital. I més salvatge (per això li hem dit guilla). Però no ho sabem. Dos anys separen els seus neixements. I un mar. I una mentalitat. Aquí no parlarem de la qualitat de les obres de l’una i l’altra, perquè ja m’he fet un fart de dir que jo de crítica no en sé, ni puc, ni vull (bull) de la llengua. Aquí em refereixo a dues cultures i dos móns i com una guerra -la d’aquí- i una repressió ens van acollonir i ens van deixar a zero quan anàvem a totes. I elles, les de la corda de la Bertrana, eren l’avantguarda del viatjar, la música, l’estiueig, la vida bohèmia i la creativitat. La Christie, amb tota la mala llet de gata maula, ens va aviciar. I ara per culpa d’ella tenim el collons de vici de llegir a l’ombra d’un castanyer bord o a les envistes d’un braser o dins el llit amb un lot de pila plana. I el cap ens marxa cap al te i tot allò dels trens i els casalots i els hotels i les estatuetes d’una vitrina. A la Bertrana encara li devem un respecte (vull dir que li hem quedat a deure). També hi ha fotos d’ella, velleta i elegant, passant l’estiu a Vilada. A tocar de casa. Van morir també amb dos anys de diferència. Jo ja corria pel món. L’una duu el cognom del seu primer marit. L’altra el del seu pare. Un dels dos feia l’ombra més allargada. Era l’ombra d’un pare escriptor.

Un del meu poble a Ménilmontant

Què hi feia aquell allà? El capgròs? Sembla que no pugui ser: un del meu poble presentava llibre a París. Vaig mirar des d’una distància prudent, no fos cas que algú bufés l’espelma i tot plegat fes bluf, quedessin a les fosques i a prendre pel sac viola. Però semblava prou de veritat. Vull dir que allò era Ménilmontant, a quatre passes de les parets del Père-Lachaise, a cinc camallades del barri de Belleville, amb els personatges de Daniel Pennac pujant i baixant pel boulevard aviam quina una en podien fer. Oh, oh, oh. De manera que allà, en un indret pomposet però acollidor, allà al Pavillon Carré de Baudouin, allà hi havia aquest del meu poble. Un servidor ho veia per un forat i se’n feia creus. Es veu que al del meu poble li havien traduit el darrer llibre al francès i tenia aquell posat de no acabar-s’ho de creure. Hi havia públic que feia preguntes i s’havien de contestar. Una actriu, que van presentar com a Isabel Fournier, llegia fragments de la novel·la. Hi havia una tal Juliette Lemerle, traductora, que també explicava coses. Tot semblava estrany, si no fos per la calor, tan real. Llavors vaig sentir la comédienne que deia amb aquell accent seu alguna cosa de “la rivière Lluçanesa”. Aquí ja em vaig haver de pessigar el ventre de la cama, perquè la paraula Lluçanesa es veia fora de lloc; potser encara no l’havia sentida mai ningú a Ménilmontant. Vaig afinar la vista allà al forat, i també vaig esmolar l’orella. Cadires que s’arrosseguen. Litres d’aigua amb ampolla de plàstic. Finals de maig, onada de calor. París caldejat, arbres florits, la tarda anava caient, lenta. Semblaria bastant real. Una lectura de llibre coorganitzada per l’Institut Ramon Llull en el marc de la “nuit de la literature”, per què no? Si no fos que l’autor era aquest del meu poble. Vaig començar a suar a raig. Per un moment em va passar pel cap una idea absurda. Però no.

PILAR CABOT, estufa i estenedor

Dius Pilar Cabot i et vénen glopades. A casa anàvem a l’Anglada, que és on em van comprar ELS CINC LES PASSEN NEGRES, que podria ser l’inici de ves a saber. El Vic dels meus pares feia així: llibreria Anglada, bar Núria, paperera del Passeig, farmàcia Illa, cansaladeria d’en Martí, calçats Viladecans, can Pallàs, can Bancells, aquell Vic. Després hi va haver el Clam (feia anys que hi era però un servidor no l’havia vist). S’acostava nadal i la Pilar Cabot va posar una estufa i roba estesa a l’aparador. Recordo això i era el meu primer any d’institut. Un dia li vaig dir a la Pilar, anys i panys damunt nostre, i ella va encendre els ulls rere els vidres esvalotats: Te’n recordes? Ai, sí. Fou la setmana de Sant Jordi del 2012. Vam compartir taula a l’IES Vic, convocats pel Pladevall. Hi havia també el Vicenç Ambròs, el Joan Roca i no sé si algú més. Doncs l’Armand (el seu home, Armand Quintana) -em va dir ella sabent que em faria il·lusió-, l’Armand es va fixar en l’obra que vas presentar una vegada als premis de Calldetenes… Gràcies a Déu que no vaig guanyar, vaig pensar per dins bo i encollant saliva. Però l’Armand, l’Armand, l’Armand, és com un vent. Un calfred per tot el que significa aquest nom. I dius Pilar Cabot i et vénen els poemes, però també uns temps, unes batalles, un aterrar parets infames, un posar fonaments nous, coses que vaig viure d’esquitllada. Quina gent, senyor. Deien que la poeta de Tavèrnoles tenia tot un món amagat i conspirador sota la llibreria de la Rambla del Carme durant els anys de plom. I m’ho crec.

El camp, la ciutat (Fàtima, Lenin)

Li pregunto a l’amiga pastora, mare jove de pastors de mon poble, i doncs on té la filla. I em contesta que és a tondre. A Barcelona. Ah. El ramat de son germà, pelant i femant Collserola. Rum-rum infinit de fons i uns camins fressats de senglars i runners. Què se’n farà d’aquella llana? I ric però em poso nostàlgic. “No solament som portadors d’un passat històric, sinó que el passat que l’ésser humà tragina en el seu propi cos ha estat fixat pel clima i pel paisatge. L’ésser humà és concret, no una abstracció. És inseparable del seu medi ambient precisament perquè és un ésser històric, perquè la cosa ve de lluny i molts altres abans que nosaltres han passat, treballat, viscut, pels mateixos paisatges”. Llegeixo a El camp i la ciutat, un dels apartats que ens regala, a L’amic de la finca roja, la Mercè Ibarz, que ja ve tota ella de La terra retirada, inoblidable lectura (us dic). Rurbà. Deu ser això, el rurbà sociològic, això que els pastors que jo conec baixin a Barcelona, pugin a Collserola, i vinga llana bruta, al capvespre, amb la torre Agbar il.luminada a sos peus i aquell belar enyorat. I també que els nostres pobles lluçanesos revifin per l’arribada discreta, respectuosa, amorosa diria i tot, dels neorurals joves amb ganes de fer allà la vida. Idealistes, però també terrenals fins a doblegar l’esquena (tatuada o perforats els mugrons o res de tot això) per tenir l’hort ufanós que altres no hem volgut o pogut mantenir. I les ciutats són plenes d’Ibarz, de gent “que tragina en el seu propi cos el passat”. La memòria que hem heretat dels avis, dels pares, la que ens explica la guerra i com s’anava empastifant tot. I després, la memòria, ens pot parlar d’enramades, dels boixos, les garlandes, les flors músties, les vànoves, tot allò que es feia posem per cas per recebre la marededéu de Fàtima en la seva passejada per Catalunya. El cim del kitsch, potser. Art popular amb les fulles i idees que tenien a l’abast. Això, com tota cosa, va passar i queda. Aquesta rentada de cara franquista i aquest fervor popular van passar també pels nostres camins fressats de carros, rucs, haques escardalenques, bicicletes, motos amb sidecar, i els primers cotxes. El llibre de la Ibarz va de moltes cabòries interessants, però m’aturo en aquestes del camp i la ciutat. El llibre parla estona i estona d’art, tot i que em sembla que no esmenta el kitsch rural. No hi fa res. Els caps es van lligant sols, van a la seva. Hi havia una cosa que em cridava, una efemèride, i li he fet cas: som a cent anys de l’any 17, el de les aparicions de Fàtima. El de la Revolució Russa.