A Mallorca sempre hi plou. Vull dir quan jo hi vaig, que és quasi mai. I, anant-hi l'altre dia, em vaig trobar a l'aeroport de BCN una treballadora de seguretat que, en el més pur estil peixatera, cridava: "boootas, botiiiines, zapatos de taaacón..." I tot seguit, dirigint-se a unes senyores grans i alemanyes d'aquelles amb un bolset que ja es veia que tenien por que els el robessin, va i els pregunta: "ordenadores?computer?" I les senyores grans i alemanyes no acabaven de veure on s'imaginava aquella peixatera/segurata que podien dur elles amagat el computer....i jo, que duia dues bosses negres, a mi no m'ho va pas preguntar. Envoltat, doncs, de gent gran i alemanya, vaig arribar a Palma. I com sempre, hi plovia...

 

La nota biogràfica del primer llibre de Dovlàtov que apareix en català: La zona, apunts d'un vigilant de camp (Labreu edicions), explica que l'autor rus va morir "víctima de l'alcoholisme." A El compromiso (que de moment només hem pogut llegir en castellà, gràcies a l'editorial de Gasteiz, Ikusager) s'hi explica que "bebió mucho vodka para ahogar las penas." La diferència de to és manifesta...

Als boscos ja cantava el cucut. Hi havia a la ciutat una immensa gata maula amagada sota una fina i amorosa pell de xai; era una guilla sense escrúpols que aprofitava els descuits, la primavera, el que fos per matar dos pardals endormiscats d'un sol tret. Hi havia també a la ciutat el típic rata que per estalviar aniria conill...I un bon dia, gata maula i rata es coneixen a La Paloma....

L'edició que tinc és de 1982, la tercera. Això vol dir que la vaig llegir -com a lectura obligatòria- a segon o tercer de BUP. Als setze anys. I als meus setze anys aquesta obra tenia unes quantes coses que la feien estranya: la portada, que era una foto sèpia de dues nenes (una d'elles amb el cap marcat amb una rodona de rouge de llavis). El lloc de naixement de l'autora: Madrid. I el títol, que feia pensar en una altra mena de cosa.....

La tele és lletja. Per amagar aquesta lletjor, tota la vida (des que hi ha tele) s'han fet acrobàcies: per exemple, cobrir-la en part amb un tapet de ganxet amb farbalans (com un ponxo), solució que ara ja només s'aplica a casa d'algunes besàvies, a les cuines-menjador de les ties solteres i en cabanes de pastor d'alta muntanya (o en cases realment fashion on hi ha una tele vintage, millor si és portàtil, d'aquelles vermelles o blanques amb antena de banyes)...

Com que diuen que el castellà està amenaçat, he decidit fer una investigació. I, oh sorpresa!, m'he trobat amb uns casos alarmants, dels que no parla ningú. Però com que aquest blog busca les escletxes......iuuuup....aquest blog s'ocuparà dels casos alarmants (que no ho he dit, però curiosament afecten el català, l'altra llengua amenaçada en aquest país menjallengües). Atenció, perquè són...

Es parla d'un sopar d'amigues on totes elles, vuit o nou, duien un folre polar Quechua: verd pistatxo (o festuc), rosa xiclet, blau elèctric, blau marí, verd tapet de cartes, negre nit, blau celístia, vermell passió i gris rata. S'explica una cosa molt semblant d'una sortida d'amics...

Avui anem forts. Fins i tot serem desagradables. Avui parlarem de l'antiquíssim art de la caça; de matar animals, vaja. L'home és caçador i la dona és recol.lectora, diuen els manuals que volen descriure les diferents maneres d'anar a comprar (i fins i tot de lligar). Però no parlarem ni de botigues ni de rebaixes ni de discoteques, perquè avui anem forts. Per començar, confesso que he mort uns quants ocells a la meva vida...

L'hivern ideal seria el que es viu dins un quadre de Bruegel el Vell. Ja sabeu: riu glaçat, patinadors joiosos, teulades amb fort pendent, arbres negres, neu a dojo, pagesos flamencs enriolats, arbres pelats, gresca. Sempre hi ha, però, alguna cosa que inquieta...

El senyor Granados, el nostre mestre, ens va dir que ens havíem de fer un carnet. Era una cartolina de color sèpia, que havíem d'omplir. Vaig signar el carnet amb mà insegura (amb l'esquerra). A la plaça hi havia un autobús, també de color sèpia, i dins el bus un home i una dona, la cara dels quals no oblidaré mai...

Sempre hi ha algun motiu per estar contents. Ara mateix tenim aquest Guardiola que entrena el Barça (que entrena la colla de ricatxos que són els jugadors del Barça). I és ara quan el Barça dóna el millor que porta dins. És curiós que no s'hagi "desfermat" el gaurdiolaentusiasme, mentre que els obamaentusiastes campen sols pels carrers (i això que Obama -quina delícia, és esquerrà: no li falla ni un detall!- encara ho té tot per demostrar). No valen les comparacions. Ja ho sé. Però el futbol...

Un estat del Sud, finals dels anys cinquanta. Uns joves negres van a apuntar-se al cens per a les primeres eleccions en què  els és permès votar. Els apunten, però els mateixos responsables de l'oficina del cens els regalen uns petits taüts fets de paper....

Deixeu-me treure el santcristo gros. Tinc els meus motius per treure'l. Hi ha un intent de genocidi cultural (motiu de sobres per treure el santcristo gros), hi ha un drama humà, hi ha un món que en mata un altre: a finals d'aquest mes que hem estrenat es compliran els setanta anys de l'exili republicà...els setanta anys, els setanta anys. I, tal com recordava algú fa dies en aquest mateix racó de la xarxa, una nit de lluna plena, lentament sense dir res, desenes de milers de persones van travessar el Pirineu. I no per ganes. En arribar a la plana rossellonesa van quedar estesos a la sorra d'Argelers, talment un crist de 200.000 braços...   

 

Aquest post número cent va dedicat als seguidors del Camp de l’Erra i a la gent que el diumenge 14 de desembre al vespre es va haver d’estar dues hores esperant les llevaneus a l’Eix, entre el trencant d’Olost i Vic (ignorats pel servei de carreteres, Catalunya Informació, premsa comarcal, etc.); em consta que, entre altres persones de bé, encallades a la neu hi havia dues actrius i un actor que venien de Prats, d’assajar el poema de Nadal.

Molt bones festes a tothom!

 

Buscàvem complir amb la dita,
que cada any ens invita
a passar les festes de nadal
cadascú al seu propi corral,

Però hi ha tal proliferació de nius
Hi ha tanta multiplicació de caus
Hi ha tanta inflació de llars
que,

Dos gatons dins un cistell, un gall de raça Prat, el mont Cervin, el llac Léman, un porc amb corbatí, una àliga pescadora a punt de baixar, una rossa oberta de cames, un bomber musculat (amb mànega), granulos diana (aliment pel seu bestiar), la guspira de la vida, el Teo va al zoo, les tres bessones pugen en globus, bob el manetes..