Ironies del destí: Joan Solà, amb aquella tendresa... i fermesa (tothom en parlava, en parla i en parlarà bé). I en el mateix noticiari, compartint temàtica, unes persones exaltades, menyspreadores...

De moment encara no hi ha cap novel.la, que jo sàpiga, patrimoni de la humanitat (en el sentit UNESCO, esclar). Es veu que ara, però, “els paisatges que van inspirar” la novel.la Cims borrascosos, de l’Emily Brontë (i les altres novel.les famoses de les seves germanes, Jane Eyre, de la Charlotte i Agnes Grey de l’ Anne), juntament amb el poble i la rectoria de Haworth....

El 1909 Mark Twain va dir: 

Vaig arribar amb el cometa Halley el 1835. L’any vinent torna, i espero marxar amb ell. Serà la decepció més gran de la meva vida si no me’n vaig amb el cometa Halley. Déu Totpoderós ha dit, sens dubte: ‘Aquí hi ha aquests dos monstres inexplicables; van arribar plegats, han de marxar plegats.’ Twain va morir, efectivament...

La novel.la es diu així, ni més ni menys:

"ventures i  malaventures de la famosa Moll Flanders, etc., que nasqué a Newgate, i que al llarg de seixanta anys, sense comptar-hi la infantesa, d'una vida sempre canviant, fou dotze anys puta, cinc cops casada (un dels quals amb el propi germà), dotze anys lladre, vuit deportada a Vigínia, i al capdavall esdevingué rica, visqué honradament i morí penedida. Escrites segons els seus propis esborranys." 

 Amb un títol com aquest...

 

"Aquell menja més que una glaçada allà per sant Miquel", diu la tradició. Aquests dies les hortes encara són plenes de verdura i els fruiters de fruits. Per això una glaçada ara és terrible. Avui, dia de Sant Miquel, hi ha convocada una vaga general. Una vaga no és una glaçada. Les vagues no es fan, es secunden. Què he de fer, jo? No, més aviat volia dir: ¿què en penso, de tot plegat? Ara mateix estic carregat de dubtes...

Al llibre som 41 però a la presentació vam ser als voltants de vint. Som les "VEUS de la nova narrativa catalana" (segons la tria feta per la Lolita Bosch). A l'altell del recuperat -i diuen que mític- Bar Velódromo del carrer Muntaner hi anaven pujant copes de Moritz (amb comptagotes). Hi havia fotògrafs de premsa, els del programa Ànima del 33 (que dilluns vinent parlaran d'aquest tema) i gent del món editorial. Hi havia bon ambient. Generació Cacaolat, deia avui El País; Generació? Amb prou feines ens coneixem...

Estic encantat amb la tornada de Tom i Jerry. Aquest estiu me n'he fet un fart.  Ens n'hem fet un fart, els nens i jo de mirar les desenes de capítols que tv3 ha recuperat. Més enllà de les estomacades, les bombes i les granades, les persecucions, les amputacions, aquests dibuixos ofereixen una particular visió del món... 

Algú m'ha fet arribar la seva queixa: "tens el Camp molt deixat!" I sí. L'he tingut abandonat durant setmanes. La calor, la feina, el cap. Avui, marededéu de setembre, agafo l'aixadell i vinga...

Joan Maragall, el poeta, l'avi, engegava maragallades? L'any vinent, el 2011, farà cent anys de la seva mort. Una mort que va afectar molt la ciutadania de l'època. Ho podem llegir, per exemple, a les Memòries de Josep Maria de Sagarra. Eren altres temps. Era una altra Barcelona. Però hi ha altres raons que fan que avui parlar de Maragall estigui de moda...

Un cap de setmana com el que acabem de passar no s'oblida fàcilment. El divendres ens queia damunt una galleda d'aigua glaçada (no, l'efecte no era d'aigua glaçada, era d'oli bullent) en forma de lletra petita de la sentència de l'Estatut (un cop capat de tots dos ous). Dissabte a Barcelona, i a altres indrets, també al meu poble, sortia al carrer un nou país, desacomplexat. Diumenge tothom pendent d'un partit de futbol. S'ha de dir que el tema de les banderes...

Aquests dies es veuen i se senten coses inquietants. Hi ha metamorfosis extraordinàries. Arriben veus del més enllà. Passen fantasmes. Com amb Hamlet, vivim teatre dins el teatre dins el teatre. Les banderes espanyoles surten flamants de l'armari. La sobirania popular és posada en dubte. Fa calor...  

Cameron ha demanat perdó pel Bloody Sunday... pell de gallina! Veig imatges en blanc i negre -són del 30 de gener del 1972- veig gent desfilant vestida amb aquell estil anys setanta (el de quan érem petits, de la meva Primera Comunió, que va ser aquell any, crec, o d'algun casament de familiars o amics dels pares). Veig canalla. Capellans. Algun paraigua...I can't believe the news today...

Una de les coses que més recordo de la meva escola rural, unitària i tardofranquista dels anys setanta, són les làmines fetes amb la tècnica del llapis carbó que hi havia dins una carpeta i que el señor Granados ens deixava triar per després copiar. Hi havia figures geomètriques, poblats de l'Àfrica negra, cares espesses d'homes tipus Hemingway, papallones, flors, molins...

L'Estudi a propòsit de les cançons del Narayama és ficció. Sembla un treball antropològic, però, repeteixo, és ficció. L'autor de la novel.la, Shichirô Fukazawa, ens transporta a una remota vall japonesa de mitjans del segle XIX on es practica una mena de gerontocidi (voluntari, però no sempre) ritual. La lectura d'aquesta obra fa posar els pèls de punta...els pèls del clatell...

 Els llibres gruixuts, els totxos, els clàssics, els experimentals, aquelles obres...tenen el seu moment. S'ha de trobar el seu moment. N'hi ha que semblen fets per al temps tancat de tardor, la llar de foc espetegant i el llunyà cant de la busaroca (també dit gamarús). I n'hi ha d'altres que semblen pensats per a l'ortigada primavera, amb gandula, mosques verdes i orenetes histèriques. Hi ha llibres de vespre i hi ha llibres de matí. La lectura de l'Ulisses de James Joyce s'hauria de fer amb llum de dia...