Ramon Erra |
dimarts, 27 de setembre de 2011 | 20:47h
Avui fa cinquanta anys que va morir Josep Maria de Sagarra. En aquest país, mal que a alguns els faci ràbia, Sagarra és encara molt popular. Això hi ha gent que no ho perdona. Qui gosaria escriure avui alguna cosa com ara, una fina castedat de gebre...
Ramon Erra |
dimarts, 20 de setembre de 2011 | 21:09h
He anat aquest capvespre a la carnisseria. La carnissera, una dona negra d'origen cubà, estava explicant a una altra dona -una visitant peninsular de mitjana edat i bastant pimpollada- quins noms "diem aquí" a les parts de la vedella. Peixet, cap de mort, filet de pobre, etc., li anava dient la cubana....
Ramon Erra |
dimecres, 14 de setembre de 2011 | 20:18h
Quina sensació més horrible la que tenim, encara infants, el dia que tastem un bombó i resulta que és ple de licor, de conyac, d'aiguardent de cireres, becs! Crec que s'hauria d'avisar a la capsa. Alguna cosa com "de consum no apte per a menors de divuit anys." Perquè allò és alcohol de veritat, no? És un drama, perquè normalment els regalen les ties, les àvies, les veïnes, totes persones de provada rectitud moral, gens sospitoses de promoure el vici de l'alcohol entre les criatures...
Ramon Erra |
dimecres, 7 de setembre de 2011 | 11:04h
Un "neno" de nou o deu anys va passar dalt la bicicleta per davant la nostra "casa de aldea" (una de les modalitats d'allotjament rural a Astúries). Rondava fer coneixença amb els nostres "nenos". Ens va convidar a la Plaza de la Fuente, on havien de "matar un cordero pa después comérselo". Poc ens imaginàvem quina mena de cosa hauríem de veure....
Ramon Erra |
dimecres, 29 de juny de 2011 | 10:53h
M'agrada el western, ja ho he dit altres vegades. Rio Rojo (1948) és un dels meus preferits. Hi surt una mica tot: un Wayne tossut, un vell que prepara tasses de cafè, un jove (Montgomery Clift), una dona apassionada (Joanne Dru), indis...
Què coi ens passa? És que estàvem massa ben acostumats, al país de les esferificacions i les bombolles de fum d'api (API), o tot això ja hi era i la majoria miràvem cap a una altra banda? Vull dir tot això d'haver de demanar coses bàsiques, a crits, pels carrers...
Sembla el títol d'un conte infantil, d'una faula. Però més aviat és cosa d'adults, de desenganyats de la vida, de bohemis de l'altre tombant de segle, d'artistes amb les butxaques buides, de sonats amb les galtes xuclades...
Ramon Erra |
dimecres, 25 de maig de 2011 | 20:51h
A aquestes alçades i aquestes edats costa de trobar llibres -sobretot contemporanis- que ens facin fer un sup al cor. Eps, de tant en tant passa. Ara mateix. Amb Don DeLillo. Els nordamericans...
Ja deu fer uns quinze dies que em vaig convertir en l'heroi del barri: vaig matar aquella rata gegant, qui sap si mutant, que va visitar el nostre veïnat...
L'altre dia, mentre estava mirant l'aparador d'una botiga d'objectes de segona mà -només mirava, no us penseu!- vaig sentir una conversa inquietant al voltant d'unes postades...
Com aquells avis que remuguen, entre ideals perduts, fum d'ideals fumats i estossecs, i et van deixant anar aquelles sentències, aquells records de la cuina econòmica, aquelles bertranades de cafè... i a més resulta que són viatjats...
Ara que farà vuitanta anys de la proclamació de la República per part de l' "Avi" Macià, i després dels resultats de la consulta independentista a la Gran Barcelona, m'han vingut a la memòria comentaris que sento de tant en tant. Són de gent que parla de la "vinculació sentimental que tenim amb Espanya" i, com em passa sovint, hi donat bastantes voltes...
L'altre dia, al tren, de baixada a Barcelona, em vaig trobar un mestre que demanava caritat -repartia unes cartolines escrites en perfecte català, amb la traducció al castellà al darrere, també sense faltes- dient que no tenia plaça adjudicada i que havia de mantenir una criatura, que si podíem col.laborar....