No arriba als 130 metres de llarg (i en fa poc més de tres d'amplada), però és un carrer important. Al número 2 hi ha la llibreria Quera, la dels mapes Alpina (un lloc d'honor en la geografia sentimental de molta gent). En aquest carrer, no recordo el número, hi va viure Àngel Guimerà. Hi ha la Sala Parés, la granja La Pallaresa, també la Dulcinea. Segons l'escriptor de Perpinyà, Joan-LLuís LLuís, al número 17 hi ha una botiga on venen paraigües...no n'estic segur...
Ramon Erra |
dimecres, 27 de gener de 2010 | 12:35h
A París s'hi veu de tot. Ja se sap. Hi ha llibres a preus rebentats. Per exemple, sota les veles de la Gibert Joseph, del boulevard Saint Michel, s'hi podia comprar aquesta setmana gran varietat de llibres de segona mà, de poche i una mica rebregats, això sí, de Zola o de Coelho o de qui sigui, a o'20 cèntims d'euro el volum...
Què passarà ara? Tot són preguntes. Tot són dubtes. Però el llibre digital, l'e-book, es comença a imposar. Com sempre, hi ha dues visions extremes:la dels negatius i tremendistes, per una banda, i la dels càndids i optimistes, per l'altra. Però, clar, què passarà amb les llibreries, biblioteques, sales d'estar de les cases...?
Ramon Erra |
dimarts, 12 de gener de 2010 | 10:10h
La Mare de Déu vindrà i mos portarà cosetes; a la butxaqueta torrons i a les mans avellanetes. La Mare de Déu, la de la Fontcalda, tenia un ruquet per anar a buscar aigua...diu la bellíssima lletra -embolcallada amb la malenconiosa melodia, reinterpretada per Quico el Célio, el Noi i el Mut de Ferreries- d'una nadala (però també eficaç cançó de bressol: com veiem molts vespres a casa nostra) orginària del Matarranya. Aquest exòtic, bell, llunyà, proper, dolç i amargant món que vertebra l'Ebre...
Tinc moltes fixacions, però en tinc dues que fa anys que em duren: Chicago i Bòsnia. Per això m'interessa l'obra de l'escriptor bosnià afincat a Chicago (Xicago, recomanava que escrivíssim mestre Coromines) Aleksandar Hemon. Per això i per les seves qualitats com a narrador: Hemon és com si barregessis la manera d'explicar històries tradicional a les eternes sobretaules bosnianes (fent servir aquell punt d'exageració) amb el dirty realism americà...
Ramon Erra |
dilluns, 21 de desembre de 2009 | 15:42h
Camí del gran nord glaçat d'Amèrica, a les vores del Pacífic, hi ha el bonic i dispers i humit poble d'Aberdeen, on va néixer Kurt Cobain, líder dels Nirvana. Segons llegia en un dominical, aquest any en fa vint del primer disc dels Nirvana....
Ramon Erra |
dimarts, 15 de desembre de 2009 | 12:18h
Això ve a dir un text, entre aforisme i fragment de dietari, escrit pel peruà Julio Ramón Ribeyro. L'he tret del seu llibre Prosas apátridas (Seix Barral 2007), l'únic que tinc d'ell. Com que ahir -l'endemà del 13D- va ser un dia rúfol i avui n'és un altre, transcric el fragment:
"La luz no es el medio más adecuado para ver las cosas...
Ramon Erra |
dimecres, 9 de desembre de 2009 | 18:18h
Coses de la vida m'han portat a la memòria aquella branca de romaní que Pasqual Maragall va dir que li havia donat una gitana mentre ell passejava de bracet amb la Diana Garrigosa pel parc del Retiro de Madrid...
Ramon Erra |
dijous, 3 de desembre de 2009 | 12:27h
Diu Federico García Lorca que Granada és una ciutat feta per a la música perquè és una ciutat tancada, una ciutat entre serres on la melodia és retornada i limitada i retinguda per parets i roques. Jo la veig com una gran capital (en els dos o tres grans carrers del centre), com una vella ciutat provinciana (de convent a església i d'església a convent) i com un poblet pirinenc (al caminet que segueix el Darro, sota l'Alhambra, vora l'Albaicín, cap al "paseo de los tristes"). Lluny del barri vell i el centre, la ciutat de seguida s'escrostona i perd molt ràpidament el llustre...
Ramon Erra |
dimarts, 24 de novembre de 2009 | 15:07h
Vaig anar, d'oient, a una de les assemblees de Canet Decideix i vaig quedar parat: o sigui que alguna gent pensa que fer això és il.legal! Aviam, hi vaig anar d'oient perquè jo no puc votar a Canet, no hi estic empadronat, de manera que m'ho mirava amb un peu a dins i un peu a fora....vaig quedar igualment parat.
Ramon Erra |
dilluns, 16 de novembre de 2009 | 15:36h
Ja fa un parell de setmanes que es pot trobar a les llibreries la segona edició del meu primer llibre de contes, LA FLOR BLANCA DE L'ESTRAMONI. Aquest recull de narracions màgic (pel to del contingut, però també pel seu significat en la meva vida literària), aquest llibre entre al.lucinat i nostàlgic, que també podria ser interpretat com la narració fragmentada d'un viatge iniciàtic, em va obrir una porta, una porteta...
Ramon Erra |
dimarts, 10 de novembre de 2009 | 12:33h
Fa uns dies que em dedico a rellegir que és un gust. La segona lectura de La ruta blava, Viatge a les mars del Sud em confirma que aquest és un dels millors sagarres (després, o abans, de Les Memòries, que ja són un monument). A Sagarra, com a tots els clàssis (i més si són catalans) li tocarà anar passant purgatoris...
Ramon Erra |
dimecres, 4 de novembre de 2009 | 21:28h
Vaig néixer a Vic, de casualitat (neixem allà on són les mares a l'hora del part; no hi podem fer més!) I Vic és la ciutat de referència a les meves contrades (vull dir del LLuçanès, el lloc on he crescut; ens criem allà on viuen les nostres mares i/o pares mentre som menors d'edat!) Sent doncs d'aquestes comarques, quan dic Salt penso en Manlleu. Vull dir que Salt és a Girona allò que Manlleu és a Vic. A Vic i Girona el Bisbe i a Salt i Manlleu els obrers. A Vic i Girona els monuments, les oficines i les botigues, a Salt i Manlleu les fàbriques, la immigració i els canals (ah, a Manlleu em descuidava la caixa i potser a Vic els calés!) A Vic i Girona beates, a Salt i Manlleu xerraires i dropos (també, no només); per això Salt i Manlleu semblen més fresques, més desinhibides, per això són tan creatives...
Ramon Erra |
dilluns, 26 d'octubre de 2009 | 12:51h
No vull -no volia- parlar de política (encara que el títol del post ho pogués fer pensar). Vull parlar de llocs on van a parar coses. De llocs estranys, suggestius, impropis. Llocs excitants, espantosos i sorprenents. Llocs, no-llocs, plecs i racons. I com que els cucuts ponen els ous en nius que no són els seus (i després se'n van de vacances a Àfrica) i quan neix el cucut en niu aliè...
Ramon Erra |
dilluns, 19 d'octubre de 2009 | 12:50h
La genteta de Winesburg, Ohio, són això: genteta. Es mouen per una ciutat americana de províncies, del Mig Oest, i no els passen coses gaire espectaculars, però tenen esperances, desitjos inconfessats, petits vicis...
Què passarà ara? Tot són preguntes. Tot són dubtes. Però el llibre digital, l'e-book, es comença a imposar. Com sempre, hi ha dues visions extremes:la dels negatius i tremendistes, per una banda, i la dels càndids i optimistes, per l'altra. Però, clar, què passarà amb les llibreries, biblioteques, sales d'estar de les cases...?
La Mare de Déu vindrà i mos portarà cosetes; a la butxaqueta torrons i a les mans avellanetes. La Mare de Déu, la de la Fontcalda, tenia un ruquet per anar a buscar aigua...diu la bellíssima lletra -embolcallada amb la malenconiosa melodia, reinterpretada per Quico el Célio, el Noi i el Mut de Ferreries- d'una nadala (però també eficaç cançó de bressol: com veiem molts vespres a casa nostra) orginària del Matarranya. Aquest exòtic, bell, llunyà, proper, dolç i amargant món que vertebra l'Ebre...
Tinc moltes fixacions, però en tinc dues que fa anys que em duren: Chicago i Bòsnia. Per això m'interessa l'obra de l'escriptor bosnià afincat a Chicago (Xicago, recomanava que escrivíssim mestre Coromines) Aleksandar Hemon. Per això i per les seves qualitats com a narrador: Hemon és com si barregessis la manera d'explicar històries tradicional a les eternes sobretaules bosnianes (fent servir aquell punt d'exageració) amb el dirty realism americà...
Ja fa un parell de setmanes que es pot trobar a les llibreries la segona edició del meu primer llibre de contes, LA FLOR BLANCA DE L'ESTRAMONI. Aquest recull de narracions màgic (pel to del contingut, però també pel seu significat en la meva vida literària), aquest llibre entre al.lucinat i nostàlgic, que també podria ser interpretat com la narració fragmentada d'un viatge iniciàtic, em va obrir una porta, una porteta...
Vaig néixer a Vic, de casualitat (neixem allà on són les mares a l'hora del part; no hi podem fer més!) I Vic és la ciutat de referència a les meves contrades (vull dir del LLuçanès, el lloc on he crescut; ens criem allà on viuen les nostres mares i/o pares mentre som menors d'edat!) Sent doncs d'aquestes comarques, quan dic Salt penso en Manlleu. Vull dir que Salt és a Girona allò que Manlleu és a Vic. A Vic i Girona el Bisbe i a Salt i Manlleu els obrers. A Vic i Girona els monuments, les oficines i les botigues, a Salt i Manlleu les fàbriques, la immigració i els canals (ah, a Manlleu em descuidava la caixa i potser a Vic els calés!) A Vic i Girona beates, a Salt i Manlleu xerraires i dropos (també, no només); per això Salt i Manlleu semblen més fresques, més desinhibides, per això són tan creatives...
