Joan Maragall, el poeta, l'avi, engegava maragallades? L'any vinent, el 2011, farà cent anys de la seva mort. Una mort que va afectar molt la ciutadania de l'època. Ho podem llegir, per exemple, a les Memòries de Josep Maria de Sagarra. Eren altres temps. Era una altra Barcelona. Però hi ha altres raons que fan que avui parlar de Maragall estigui de moda...

Un cap de setmana com el que acabem de passar no s'oblida fàcilment. El divendres ens queia damunt una galleda d'aigua glaçada (no, l'efecte no era d'aigua glaçada, era d'oli bullent) en forma de lletra petita de la sentència de l'Estatut (un cop capat de tots dos ous). Dissabte a Barcelona, i a altres indrets, també al meu poble, sortia al carrer un nou país, desacomplexat. Diumenge tothom pendent d'un partit de futbol. S'ha de dir que el tema de les banderes...

Aquests dies es veuen i se senten coses inquietants. Hi ha metamorfosis extraordinàries. Arriben veus del més enllà. Passen fantasmes. Com amb Hamlet, vivim teatre dins el teatre dins el teatre. Les banderes espanyoles surten flamants de l'armari. La sobirania popular és posada en dubte. Fa calor...  

Cameron ha demanat perdó pel Bloody Sunday... pell de gallina! Veig imatges en blanc i negre -són del 30 de gener del 1972- veig gent desfilant vestida amb aquell estil anys setanta (el de quan érem petits, de la meva Primera Comunió, que va ser aquell any, crec, o d'algun casament de familiars o amics dels pares). Veig canalla. Capellans. Algun paraigua...I can't believe the news today...

Una de les coses que més recordo de la meva escola rural, unitària i tardofranquista dels anys setanta, són les làmines fetes amb la tècnica del llapis carbó que hi havia dins una carpeta i que el señor Granados ens deixava triar per després copiar. Hi havia figures geomètriques, poblats de l'Àfrica negra, cares espesses d'homes tipus Hemingway, papallones, flors, molins...

L'Estudi a propòsit de les cançons del Narayama és ficció. Sembla un treball antropològic, però, repeteixo, és ficció. L'autor de la novel.la, Shichirô Fukazawa, ens transporta a una remota vall japonesa de mitjans del segle XIX on es practica una mena de gerontocidi (voluntari, però no sempre) ritual. La lectura d'aquesta obra fa posar els pèls de punta...els pèls del clatell...

 Els llibres gruixuts, els totxos, els clàssics, els experimentals, aquelles obres...tenen el seu moment. S'ha de trobar el seu moment. N'hi ha que semblen fets per al temps tancat de tardor, la llar de foc espetegant i el llunyà cant de la busaroca (també dit gamarús). I n'hi ha d'altres que semblen pensats per a l'ortigada primavera, amb gandula, mosques verdes i orenetes histèriques. Hi ha llibres de vespre i hi ha llibres de matí. La lectura de l'Ulisses de James Joyce s'hauria de fer amb llum de dia...

I no em refereixo a les dones que algun dia -tot arribarà- hauran de governar aquest país, com feu mil anys enrere la gran dama Ermessenda de Carcassona. Ara pensava més aviat en les nenes que naixeran l'any vinent o el 2012 i que tenen moltes probabilitats de portar aquest nom...

Plou i fa sol. No sé si m'agrada més quan plou o quan no plou. La primavera és esvalotada, per naturalesa. Aquest any, a més, plou molt i molts dies i molts litres, i no sempre aigua clara...

És un quadre que tothom coneix. Res més a dir, doncs. Però avui me l'he mirat amb uns ulls nous i hi he trobat nova simbologia, noves lectures possibles...

Per sant Jordi regaleu ortigues dins de papers de cel.lofana. I el kama-sutra, també podeu regalar, per aprendre postures, maneres d'entomar sense dolor...

En altres posts ja ho he comentat: a vegades em ve gent i m'explica unes coses força curioses. L'altre dia se'm presenta una dona més aviat alegre i em diu que ha anat a la plaça del monestir del meu poble i que s'ha trobat el sagristà escombrant la llosa de la vora del vell xiprer solitari de la plaça. I ella li diu:

-Què, escombrant grava?

I el sagristà li contesta:

-Grava no. Un mort. Estic escombrant un mort...

Les cigonyes, què ho  fa que són tan decadentistes, tan poètiques, tan amants de l'art? Nien als llocs més alts, romàntics i tenebrosos, per exemple en campanars mig aterrats, en columnes dòriques de temples abandonats, en xemeneies de maó vermell dels vapors de l'era industrial...

Una càmera sobrevola les Muntanyes Rocalloses mentre una veu en off diu: Aquesta terra avui té un nom i és marcada als mapes. Però els noms i les marques i els mapes tot això es va haver de guanyar, a la natura i a l'home primitiu...

És fàcil passar-se de rosca en uns temps tan trasmudats com els que ens ha tocat viure. Cada cop s'ha de cridar més fort, s'han de dir coses més grosses i s'han de crear monstres més deformes per impressionar: i amb prou feines si arribem a cridar l'atenció, si no fem riure directament. Per això avui més que mai impressiona -i fa tanta por- aquella novel.leta de Henry James, del 1898, que és continguda i quieta i estranyament lluminosa...