Imatge eloqüent De vegades una imatge pot estalviar un discurs però es limita a exposar l’estat de la qüestió. És, doncs, a través d’altres anàlisis quan la diagnosi prescriurà una fórmula magistral que podria rebaixar la febre en cas de ser acceptada. Els historials clínics tenen com a missió única ressenyar els antecedents d’una determinada
Aiguamolls putrefactes ETA extorquia, ETA posava bombes, ETA amenaçava, ETA assassinava, ETA era una organització terrorista. Durant dècades, un sector considerable de la societat basca patí la síndrome que genera una por real de 9 mil·límetres. Algú va dir: «Sense pistoles i sense violència es pot parlar de tot, inclús d’independència». Va ser un miratge…
Si jo fóra d’ell Si jo fóra d’ell, procuraria valorar els qui pensen diferent. Si jo fóra d’ell, establiria diàleg amb els adversaris. Si jo fóra d’ell, no faria de la imposició una norma. Si jo fóra d’ell, governaria a través d’una autèntica divisió de poders. Si jo fóra d’ell, estudiaria què és un estat
Dies natalis solis invicti Com que anit no podia sintonitzar TV3 però sí l’emissora del Reial Madrid, vaig aprofitar el temps sentint el discurs del rei. Segons diuen els qui van veure’l l’ocasió anterior (m’informen que es mostrà extrema dur amb un grupuscle català), la vespra de Nadal ja no exhibia foscors facials. Al meu
Decapitats!! Una mena de galindaina poderosa gosa tronar en àmbits conquistats pel garrot. Com un corcó de reduïda anatomia i la mirada dilatada per la rancúnia, formula dicteris contra un segment irreductible que intenta protegir la dignitat amenaçada. El bramul desinhibit de l’ínclita marca la campanya amb frases de prepotent i atziaga ràbia. «¿Qui ha
L’avantatgista En totes les inefables novel·les de l’Oest americà que es publicaven en la postguerra espanyola, apareixia un tipus que el lector abominava. Era l’avantatgista: el cowboy que dispara el seu Colt 45 per l’esquena a un contrincant que no podia defensar-se; el facinerós covard que abusa del poder afavorit per una situació de privilegi.
Judit i Betúlia Era inevitable. Les lectures i les interpretacions sobre el resultat dels comicis d’ahir (21D) pels mitjans –españolistas, por supuesto–, denoten el “derrote a la derecha” de la intel·lectualitat presumptament progressista. Per això pregonen l’èxit de Ciudadanos, com si fos el seu. En realitat, aquesta formació no representa altra cosa que l’essencialisme nacionalista
Carta a un desenganyat Benvolgut il·lús septentrional que pateixes un despertar angoixós: en primer lloc i tal com manen els bons costums, em presentaré. Sóc un subjecte que no t’hostilitza ni et desitja cap mal; un valencià analfabet anys i panys en la llengua que escric ara i que, sense cap dubte estúpid, entendràs. Tinc
Crònica espúria d’un nacionalista Ahir, amb els vells camarades vam fer la visita habitual a Cuelgamuros. Hui escric el present text en una xurreria a prop de Callao prenent un “cortao con porras”. Tinc sobre la taula els diaris de Madrid i un parell de Barcelona. Titulars amics i residents als solatges de la gàbia
El relat Cada situació –original o no– que altera o produeix alguna incidència en el curs de la vida política o social, sol conformar una definició que concreta el fenomen. A hores d’ara, amb el moviment sobiranista de Catalunya com a teló de fons, vivim el discurs del relat. De manera que aquell poble, nació
“Ave María Purísima” L’home jove, no arribava als trenta anys, s’agenollà en el confessionari ben tallat i ornamentat en fustes nobles procedents de l’antic cor. –Ave María, purísima. –Sin pecado concebida –li respongué una veu semioculta en la foscor. –Pare, he fet un profund examen de consciència però no aconseguisc sentir dolor pels pecats. –A
D’hipocresies i boicots En termes castrenses, el càstig, la persecució, l’escarment, la repressió, el captiveri i l’aniquilació de l’enemic es coneix com l’explotació de l’èxit. Ha de quedar meridianament clar qui mana. Una tal contundència inhumana ha de servir perquè el territori arrasat i humiliat no signifique mai un perill per al guanyador. Aquesta és
No res, nafres epidèrmiques No sabria dir si l’esperit de l’article 155 de la Constitució viu entre nosaltres com una presència no convocada de iure però sí de facto. Afirme, doncs, que un ectoplasma recorre Espanya i penetra en l’ànima inconscient de les persones ingènues. ¡Ciutadans relegats del món, uniu-vos! Els símptomes, en forma de
Embridats però canten Els experts en la influència de les belles arts sobre el nucli del sistema emocional, la música és la que més eleva la força de l’esperit; la que arriba més directament al fons sensible de l’individu; la més passional. Així mateix, sabem que els pobles canten victòries, derrotes i, en casos excepcionals,
¿La catalanofòbia és un dret? Disculpeu la immodèstia, però crec que el títol és perfecte perquè defineix una qüestió crucial del moment delicat que viu Espanya (encara que dissimule ignorar-ho). Ho repetisc: ¿l’anticatalanisme és un requisit indispensable per a ser un bon espanyol? O sols és un mèrit? És a dir, ¿podria considerar-se constitucional, com