Moreno i companyia

Coses dels Moreno

18 d'octubre de 2019
0 comentaris

Autodeterminació

Autodeterminació

Vicent Artur Moreno i Giménez

El 1976, encara calent el cadàver de Franco, Barcelona va acollir la Marxa per la Llibertat. Una massa ingent de persones, de ciutadans, vinguda de diversos llocs confluïa al centre de la ciutat. Nosaltres, els valencians, ho vam fer un any després en aquella màgica i evanescent manifestació del 9 d’Octubre. En totes dues el poble caminava. Un poble que volia coses. Una gran part de poble. El lema que convocava tots aquells ciutadans era: “Llibertat, Amnistia i Estatut d’Autonomia”. En definitiva, era un primer pas per a autodeterminar-nos, per a decidir com volíem el nostre futur. Quin futur volíem per al nostre país de països. Un dels convocants va ser Lluís Maria Xirinacs, activista i militant de la no-violència que va ser mestre de molts dels qui avui s’han significat i d’alguns que han estat empresonats.

Aquella era una marxa multitudinària, transversal, intergeneracional, convergent, unificadora i, sobretot, pacífica. Perquè els moviments cívics catalans han estat model i referència. Des de fa 15 anys les manifestacions de l’11 de setembre han estat un clam pacífic, reflexiu i reivindicatiu alhora. Un clam i un desig: volem decidir què volem ser, com i quan. Mai ni un escarafall, ni un paper en terra…

I els diversos governs espanyols no els han sabut escoltar. Al País Valencià hem tingut prou amb una estabulació econòmica, amb unes poques molles de pa, amb una relació amo-serf perillosa però satisfactòria per a tots dos. A Catalunya van pensar que n’hi hauria prou amb les engrunes. I no. Perquè aquestes manifestacions eren la prova que una part fonamental de la societat anava avançant en llibertats i en drets. Fins i tot, el d’autodeterminació. I continuem dient ben ferms: “Llibertat, Amnistia i Estatut d’Autonomia”. Continuem reivindicant aquests tres conceptes. Perquè la “llibertat” ens l’han negada, l’han tallada, l’han disfressada i l’han intoxicada. Perquè “l’amnistia” la necessitem per a alliberar gent que per motius polítics fa dos anys que està empresonada. I “l’Estatut”, perquè –com les persones- l’hem de canviar per a adaptar-lo a un món que corre vertiginosament.

La societat civil catalana ha evolucionat d’una manera diferent en aquests darrers 40 anys. És possible que això, els “altres” espanyols de cultura i llengua castellana, no ho entenguen. El problema no és això. El problema és que no ho accepten. I empren les armes judicials, audiovisuals i militaritzades per a fulminar-ho. Però són fets consumats. Una evidència. Centenars de milers de ciutadans fent marxes a tots els pobles de Catalunya perquè s’han sentit humiliats, menystinguts, menyspreats… Perquè les seues decisions polítiques no han estat admeses en un estat de dret.

La societat catalana va tres passos per davant. I la societat castellana –que té el poder de l’Estat, els mitjans audiovisuals, l’exèrcit de jutges i el de les porres i metralladores– no podrà ocultar-ho si continua brandant la repressió, el terror i la judicatura. Perquè podrà fulminar-los, matar-los, però no podrà destruir l’arrel, la idea, el sentiment, la voluntat pacífica i ferma… Perquè ací no jutgem crims, no jutgem xoriços, corruptes… Ací, ells jutgen idees que es poden votar, urnes que no van trobar mai, per a més escarni dels serveis secrets “infal·libles” de l’Estat.

La mentalitat castellana encara considera que la democràcia és un “hortus conclusus” en el qual no poden crèixer flors de diferents colors, llengües i opcions. Perquè per a alguns la democràcia i el full de ruta que van pactar en un moment són idees, paradigmes sagrats i immutables que algú va baixar del Valle de los Caidos.

¿Algú es pensa que la indignació conscient i carregada de raons de dos milions de persones pararà o s’atenuarà amb la repressió policial terrible? Crec que no. El problema creixerà exponencialment i al final els esclatarà a la cara en forma d’altres moviments reivindicatius a Andalusia, Galícia, el País Basc, Castella… Perquè la gestió de la riquesa de tots és nefasta, perquè és un Estat en fallida que necessita una revisió en profunditat i parlar amb tots els agents socials perquè aquests estiguen honestament convençut d’un projecte –ara sí– de totes i de tots.

Fa 10 anys que haurien d’haver buscat una bona taula per a parlar. Però l’ànima castellana –la fosca, austera i arrogant ànima castellana que dóna l’honor i l’orgull– no ho podia permetre. Perquè no podia tractar les altres nacions –els altres pobles peninsulars– d’igual a igual. I si abans tenia els canons i ens arrasaven, ara tenen la infanteria que ens arrasa igualment, perquè les armes –sempre– les han tingudes ells.

I ara d’una manera perversa i obscena, les televisions –totes les estatals– ens mostren la cara més ferotge de la reivindicació, quan són els altres els qui han covat l’ou de la serp.

“Parlem-ne”, deien els jurats de les nostres repúbliques urbanes medievals. Elionor de Castella va retraure al marit, el rei Alfons el Benigne, la manera com els jurats es dirigien al monarca. Elionor li va dir que ella no consentiria que un “inferior” la tractés amb eixa arrogància. Però no era arrogància. Era bilateralitat. D’igual a igual. Dignitat. D’Alfons és la frase: “Reina, reina, el nostre poble és franc, e no és així subjugat com és lo poble de Castella, car ells tenen a nós com a senyor, e nós a ells com a bons vassalls e companyons”.

Ja ho veieu. L’altra sensibilitat no té aquesta tradició pactista. La solució és l’amenaça, l’empresonament, l’escapçament de la idea, de la iniciativa i, finalment, l’agressió disfressada de policia repressiva i martell de jutge. Perquè en els darrers dies, malauradament, algú ha perdut un testicle, un ull… però ni ells ni nosaltres no hem perdut la dignitat ni la voluntat. I encara menys el desig de votar. Cívicament, pacíficament, però també fermament.

I ara –d’una manera obscena– els mossos han de demostrar que ells també saben usar mètodes propis de policies repressives tercermundistes, per no quedar-se enrere i mostrar als cossos de repressió hispànics que també en saben, de guerra bruta, de bestialitat antiavalots… I el que fan és anar contra el seu poble, contra les seues famílies… “Sense armes, es pot parlar de tot…”, mentida!

Ens hem begut l’enteniment. Convoque la bona gent. La gent d’aquests imaginaris dos costats. Perquè les posicions s’han bipolaritzat, s’han separat tant, que hem oblidat que un dia anàvem junts. Però hi ha gent a qui interessa la discòrdia, la zitzània, la crispació… perquè necessiten construir una Barcelona on impere el caos, l’apocalipsi de les idees, el terrabastall còsmic. El caos. Necessiten construir un relat en què es justifique fins i tot algun mort. Un relat que fins i tot incloga l’entrada de forces més potents militars i la supressió del govern del país… El relat no s’ha acabat. Europa comença a girar el pesant coll cap a Catalunya i la seua societat. Una societat que sempre ha estat proa. I es mereix una Victòria de Samotràcia que marque el rumb d’un vent nou, democràtic, ple de llibertat i amb capacitat d’anar al port que vulguen.

El factor dignitat
27.11.2016 | 5.56
El pacte de la gàbia
16.05.2016 | 9.26

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.