Moreno i companyia

Coses dels Moreno

12 de novembre de 2018
0 comentaris

Emocions plàstiques

Emocions plàstiques

L’eterna disjuntiva provocada per la substitució de l’ésser humà per la màquina viu moments de plenitud i vigència. Com la hipoteca permanent que la ciència imposa sobre la fantasia creadora.

I no obstant el naufragi de les arts clàssiques, la ciència és el resultat més intel·ligent de la civilització: desitjable, indispensable. La ciència és fruit de l’aristocràcia intel·lectual. Els impulsos científics no poden decretar-se a través de les majories. Per això la ciència escapa a la voluntat de la massa: és, necessàriament, elitista. Les societats actuals, enriquides, connectades, absortes i segrestades per la màgia de la ciència, han negligit el vessant afectiu; si més no, en un segment considerable. La relegació dels nexes humanitzants no és culpa de la ciència, sinó d’un canvi de paradigma en les societats. Per això el sentit auràtic de les arts ha perdut la raó de ser. Les eines modernes són capaces de reproduir el David de Miquel Àngel sense l’ús de les mans, sense el divinis influxibus exalto. Quina falta fa això que en diuen gràcia, inspiració o efusió creativa a l’hora d’engendrar un objecte artístic actual? Ja no és menester recórrer el llarg camí en cerca de la perfecció; o de l’aspiració a l’excel·lència. Les mans? Per a què? Quina falta fan? La idea, l’enginy i l’ofici bivaquegen en un regne clausurat per l’insensible xip o pel píxel cartesià. Infal·libles, implacables, rígids en tant que productes del raciocini. Però… ¿aquesta fredor d’autòmat pot crear la bellesa que corprén, que fa feliç qui la contempla? El receptor desprevingut ¿rebrà sensacions gratificants immediates, espontànies? Segur? O, per contra, excitarà el lòbul de la severitat dialèctica? I l’intel·lecte sense la participació de l’esperit ¿és capaç de garantir èxtasis inefables? Les incògnites es multipliquen, però és veritat que aquell que vulga ser escultor, en té prou donant ordres a través d’un teclat. I el pintor que vulga reproduir una natura morta, un nu o un retrat, en tindrà prou accionant qualsevol sensor.

La clau de tot plegat radica en el moment crucial en què l’home es veu impotent per a superar la bellesa artificial ja creada al llarg del segle XIX. Llavors inventarà un camí pretesament inèdit. Tan innovador i llampant com fràgil i porós. La permeabilitat subjacent deixarà el mecanisme a l’abast de tothom. Badalls incontrolats, escletxes ingènites per on s’introduiran impostors i enganys: els abruptes trencaments amb el passat permetran l’assalt al baluard de la persistència. La caducitat efímera del 70% de les obres de cent anys ençà no és un vaticini excessivament arriscat. Eixa és la qüestió. L’artista tenaç que reprodueix fidelitats figuratives perseguint perfeccions absolutes és un anacronisme, un il·lús que navega en òrbites invisibles. D’aquesta manera intenta detenir l’impuls inercial de la màquina posada en funcionament en les albors del segle XX. És inútil. Només aconsegueix arrancar un oh! d’admiració per un esforç purament físic, estrictament descriptiu. I si l’efecte consisteix en una hiperrealitat de dimensions superlatives, ¿on és l’alé creatiu que desfermava el goig o el rebuig del contemplador? Ja fa dècades que l’originalitat s’ha elevat a la condició de mite. Aquell inici que comença Cézanne fou el punt d’inflexió de la història. Després arribaren conceptes. La descontextualització, l’objet trouvé o el ready made somourien els fonaments sobre els quals se sustentava l’art mil·lenari. Però el factor determinant que convulsà el món de la plàstica no va ser l’acció interna i directa del suposat o segur artista, sinó els judicis externs d’un convidat imprevist. L’obra d’art clàssica o tradicional es representa a si mateixa: comença i acaba en el marc que la conté o en l’espai que ocupa. Ara requereix les intervencions externes que li proporciona el demiürg. Aquesta figura novíssima no es limita a dictaminar els encerts o les insolvències de l’objecte; va molt més enllà: l’intercessor abandona la condició tel·lúrica i s’eleva a les regions metafísiques. Des de l’eminència olímpica esdevindrà, doncs, el creador indiscutit de la cosa. Per això els intel·lectuals que marquen tendències culturals –no sempre ni tots– han encimbellat ocurrències banals com a fites supremes de l’estètica. No sols interpreta subjectivament l’artefacte, sinó que el dota de virtuts que ningú sap veure més que ell. I un bunyol grotesc, encara que estiga fos en bronze a la cera perduda, no deixarà mai de ser un bunyol ni de ser grotesc.

El protagonista actual, el demiürg al·ludit, esgrimeix abstrusos constructes especulatius que sembren sensacions inèdites en la massa presumptament instruïda en els làbils preceptes d’una inanimada postmodernitat.

D’altra banda, hem d’avaluar i aplaudir, si acrediten mèrits suficients, els exemples persistents que conreen l’alé creatiu inherent a la plasmació de la bellesa. Així, l’homo habilis s’esforçarà en la recerca de nous llenguatges legítims. Tanmateix, els que marxen a recer dels primers, emancipats de cànons, s’aprofitaran de la inòpia que ofereixen les fissures del sistema. Per això adoptaran el volantí estrafolari i el presentaran com una sublimitat genial. L’art punter afavoreix la ràtzia del subterfugi fent-lo passar per obra exquisida. La més aguda avantguarda ha desbaratat l’engranatge humà de la cognició. Aquesta serà la causa que dificulta el desemmascarament del falsari. Mentrestant, l’espectador innocent es troba atrapat en una teranyina ideològica impossible de discernir. És la vacuïtat lletja instal·lada en una societat mancada de base deliberativa; però no sols el conjunt social pateix aquest dèficit: l’enigmàtic consens de les elits dirigents fa que la gran majoria estiga hipnotitzada i atordida. El subjecte sotmès a l’exposició d’incoherències pseudoartístiques no entendrà gran cosa. El dubte l’acompanyarà en la desfilada aparentment atenta d’obres que ni li interessen, ni l’impliquen, ni li agraden. No obstant l’estupefacció que l’embargarà, evitarà l’autodelació; prou bé es cuidarà d’ocultar el desencís. En nom de l’Art –en majúscula– es cometen aberracions pròpies de frenopàtics delirants. Per això, la facció gregària de l’art contemporani pot deixar l’observador espantat i confús. Per tant, el receptor sincer i actiu lluitarà amb el dilema d’una quarta dimensió creada en l’esfera imperceptible dels Grans Xamans. Eixa és la causa que li impedeix manifestar l’estat real d’estupor davant de les extravagàncies al·ludides. I pel mateix motiu, un immens nombre de peces actuals no serien res sense el discurs que les justifica. Però no un discurs racional o crític, sinó una elaboració teòrica exclusiva de ments superiors: magins capdavanters reservats a les selectes minories absurdament divinitzades. Eixes són les raons que han dissipat la comunió mística entre l’artífex i l’espectador. I per aquesta raó, les sales dels museus més llampants conserven ecos ben significatius: «que interessant!» diu el ciutadà captivat per les ressenyes que li serveixen els mass media. Hi ha exemples monumentals i clamorosos que avalen la diatriba. No era així en els moments en què es descodificaren les figuracions ja experimentades. La irrupció en l’escenari dels jocs de colors, composicions geomètriques o enginys tridimensionals aportaven bellesa. De fet, els estris que ens envolten en la quotidianitat són fruit del disseny que incorpora aquesta noble capacitat. La realitat no és indispensable, per això no importa l’absència de realitat. A la bellesa no li cal cap referència perquè és, en si mateixa, la referència.

Desubicar un objecte, descontextualitzar una andròmina, embolicar un monument amb una malla acrílica sempre seran gestos agosarats. En el millor dels casos, accions intrèpides i provocadores. Però el volum d’un edifici cobert amb una vela protectora, ¿de veritat genera pulsions emocionals?(1) ¿És suficient que l’autor diga que fa art perquè la gent fingisca embadalir-se davant una “cosa” o un gest inintel·ligible? Els vells viaranys estan exhaurits. És cert. Les sensacionals innovacions tècniques han acurtat el camí i han dinamitat els ponts de la memòria. Els ritmes del temps han adquirit velocitats siderals. El paisatge humà, igual que passa amb la deglució d’estètiques incomprensibles, han transformat la vida.

En fi, al mateix temps que el text s’endinsa en el forat ignot de la crítica, ha d’admetre els avanços conquistats en el camp de l’art al llarg del darrer segle. El present escrit no té pretensions admonitòries: només tracta d’entendre un fenomen social —no pas estrictament artístic— capaç de promoure desficacis monetaris descomunals i pelegrinatges insondables i hermètics; laics, per descomptat. Mentrestant, anem consumint etapes, sense instruments mentals que ens permeten el gaudi humanitzador de les emocions promeses.

Vicent Moreno Mira

(1) Durant uns quants mesos han hagut de fer-se obres urgents al Museu de Belles Arts de València. Per tal de protegir els vianants de possibles despreniments, l’han protegit amb una roba. Com que l’edifici consta de dues torres bessones laterals amb coronaments ressaltats, l’efecte visual era singular. Avantatjava, amb escreix, l’experiència del búlgar Javacheff Christo quan empaquetà la porta de Brandenburg de Berlín. Allò va ser una performance artística. El revestiment de l’estructura barroca del navarrés Pérez Castiel fou, només, una precaució laboral.

L’avantatgista
25.12.2017 | 7.15
De Toledo, etc.
01.05.2019 | 6.49
Atenció al tren!
28.09.2017 | 6.42

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.