Moreno i companyia

Coses dels Moreno

22 de setembre de 2018
0 comentaris

Intel·lecte, raó i sentiment

Intel·lecte, raó i sentiment

El premi Nobel Vargas Llosa, el filòsof Fernando Savater i un considerable etcètera de personatges rellevants de la cultura castellana propugnen una mesura inquietant: redacten i signen un document (“Manifiesto por una lengua común”) perquè el cos legislatiu consigne l’idioma castellà com a únic instrument vàlid en l’àmbit públic i oficial. Bé, tal vegada aquesta definició no siga exacta, però la proposta evidencia la voluntat de reduir les altres llengües espanyoles a l’esfera familiar o per a certs actes folklòrics o recreatius. És a dir, emascular els obstacles perquè la supremacia genital residisca exclusivament  en l’escrot castellà. Però cal preguntar-se per què la flor i nata d’una part visible de la intel·lectualitat castellanofònica insisteix a exterminar els focus de resistència supervivents, vius i amenaçats malgrat constitucions no assumides pel que fa a l’articulat ingenu que podia lubricar el mecanisme de la concòrdia (l’objectiu és la cohesió basada en el coerció unilateral, no en el consens lliure). D’altra banda, si la desmesurada ambició dels personatges consisteix a aconseguir una hegemonia lingüística, ¿encara en volen més? ¿No es vanten de ser-ne tants com els granets de sorra de la platja de Matalascañas? Per a què necessiten estrangular un grapat de rebels en l’ara de la divina prepotència? En resum, els intel·lectuals esmentats poden moure’s per qüestions que la raó no preveu. Cada declaració o pseudoargument que llancen a l’opinió mediàtica no obeeix a motius d’utilitat, sinó a astúcies inspirades en la mala fel: no volen deixar rastre que s’interpose entre la idea d’unicitat monolítica i la diversitat que, segons han de creure, entrebancaria la culminació del Gran Projecte. Per tant, no intenten ajustar la llei a les necessitats i capacitats de la persona. Tot el contrari: igual que les tribus de jívaros, constrenyen realitats individuals i col·lectives fins a dessecar-les. És així com han desarrelat consciències i  ermat territoris. Cerquen, doncs, el tret de “gràcia”, l’última volta de garrot que pose fi a l’obsessió malaltissa que no els deixa conciliar la son. ¿Han de retre amistat als sentiments legítims del diferent?  Això, mai: sacseja l’ordre indissoluble concebut per una deïtat ignota. En fi, recorde el lector que he dit erm i no estèril. Haurem de  confiar, doncs, en la rella que remoga el llim i la terra fructifique en la decència usurpada.

Vicent Moreno Mira

Carta oberta a un periodista
10.09.2017 | 11.54
Crema Catalunya!
20.01.2019 | 8.56
Valencianitzar Catalunya
29.01.2018 | 6.25

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.