Moreno i companyia

Imatge eloqüent

De vegades una imatge pot estalviar un discurs però es limita a exposar l’estat de la qüestió. És, doncs, a través d’altres anàlisis quan la diagnosi prescriurà una fórmula magistral que podria rebaixar la febre en cas de ser acceptada.

Els historials clínics tenen com a missió única ressenyar els antecedents d’una determinada afecció generalment crònica sense deixar de ser aguda. Però en aquesta ocasió prescindirem de Quevedo, del comte-duc d’Olivares, de Felip V, d’Unamuno, de Negrín, d’Azaña i d’un llarguíssim etc., i ens centrarem en quatre receptes(1) virals.

1931. Ramiro Ledesma publicava: «Si una mayoría de catalanes se empeñan en perturbar la ruta hispánica, habrá que plantearse la posibilidad de convertir esa tierra en colonia y trasladar allí los ejércitos del norte de África, Todo menos lo contrario…»

1952. Felipe Acedo Colunga preguntava retòricament: «¿Ustedes creen que hemos hecho una guerra para que el catalán vuelva a ser de uso público?».

1961. Manuel Fraga declarava: «Cataluña fue ocupada por Felipe IV, Felipe V, fue bombardeada por el General Espartero y la ocupamos en 1939 y estamos dispuestos a volverla a ocupar tantas veces como sea necesario y para ello estoy dispuesto a coger de nuevo el fusil».

Observem la “solución” propugnada per Leopoldo Calvo Sotelo en 1983. «Hay que fomentar la emigración de gentes de habla castellana a Cataluña y Baleares, para así asegurar el mantenimiento del sentimiento español».

No. Algú podria al·legar que el problema es resolgué amb l’adveniment de la democràcia. No és així: soterrada o en superfície, subtil o descarada, la mentalitat de metròpoli omnipotent continua viva a l’interior del nacionalisme castellanista. És més, fent servir la democràcia escarransida com a coartada, els partits dominants –factor 155–, mantenen idèntic pensament que els inspiradors de les frases incloses en aquest text.

Al començament venia a dir que la fotografia zenital i cromàtica de Catalunya equival a un tractat sociològic de primera magnitud. La qual cosa demostra que Leopoldo Calvo Sotelo tenia raó, tot i que la operació proposada duia un segle de recorregut.  Mentre el Partit dels Socialistes Catalans tingué moral de servici a la societat en què s’ubicava, funcionava un equilibri en certa manera harmònic. Amb l’excepció d’autoodis manifestos com el de Josep Borrell, aquesta organització política no intentà mai dinamitar la cultura del territori on s’arrecerava. Tanmateix, reduïda la formació socialista a la irrellevància, el quadre sinòptic actual mostra dos extrems irreconciliables. Els uns, intenten defensar pacíficament però ferma el llegat transmès per  la història. Els altres, instal·lats en les àrees que no senten la terra com a pròpia o que prefereixen una dialèctica més enllà de la raó, tracten de perpetuar una injustícia clamorosa.

Bé, com que tots els papers que m’atrevisc a redactar no han de ser ni semblar denúncies, gose proposar una solució. Ja he dit que sobre el tauler hi ha dos contendents antagònics. Els que s’exposen a sancions econòmiques brutals, a l’estigma o a la presó infamant per tal de viure dins d’un espai escollit per bressol o per lliure volició, i els altres. I qui són els altres? Ras i curt: els que imposen obligacions ineludibles en contra dels díscols indefensos: homogeneïtzació sota la fèrula d’una maquinària esterilitzant implacable. Això que se’n deia –i se’n diu– “una manera de ser”. Espanya, l’estat actual, és inviable. Fa uns quant anys ho vaig publicar i els fets m’ho confirmen.

Heus ací, doncs, el que crec que hauria de ser una solució pactada, acordada. (Cerqueu l’ètim d’acordar). Primer: Espanya és un aglomerat de països amb entitat diferenciada. Segon: les nacionalitats amb llengua i cultura pròpies (art. 3.3 de la Constitució) haurien d’administrar el sistema d’ensenyament sense interferències distorsionadores de la realitat històrica a la qual pertanyen: exclusivitat, doncs de la matèria educativa. Tercer: recaptació autònoma dels impostos i just concepte de solidaritat. Quart: contribució al manteniment dels aparells estatals mitjançant estipulacions elaborades per tècnics en economia que nomenaria cada país i no el govern central. Quint i final: els òrgans centralitzats quedarien reduïts a la mida normal que tenen els estats més democràtics, i entre els quals no pot figurar França. Ens referim a Holanda, Anglaterra, Alemanya, països nòrdics, etc.

Però, sobretot, no més obligacions ni drets per a un idioma que per a un altre. Mai més. La gent que hem aprés a llegir i a pensar no acceptarem cap insinuació de renúncia però sempre respectarem a tot aquell que desitge renegar de la seua nissaga.

Resum: com que el cep rovellat castellanocèntric no permet  la llibertat política dels seus pobles, exigim el dret a ser el que s’és. Això sí que és humanament possible. I només així, acceptant unànimement la independència cultural, serà plausible una Espanya unida. El preu és raonable i  negar-ho significaria situar-se en els límits  de sistemes que no vull recordar.

Ah, que he descrit una confederació? No ho sabia. Devia estar pensant en  clau de dignitat.

Vicent Moreno Mira

(1) Gràcies a Josep Miquel, savi i admirat amic, que em proporciona dades sense preu.