Moreno i companyia

Barbarismes i xantatges

Com que la meua pueril ingenuïtat sembla no tindre límits, els papers diaris no deixen de sorprendre’m. Ahir –19.92.2017– em va arribar al cor un article que signa José Miguel Orts Timoner que publicà “Levante-EMV”. La peça literària se centra en la denominació oficial del cap i casal. Segurament es tracta d’un jove amb l’ànima “presta a enmendar entuertos”. Imperdonable greuge capaç d’incomodar la sensibilitat subtil d’un l’idioma en fase terminal. Dit d’una altra manera, no li fa gens de gràcia el signe diacrític sobre una vocal que singularitza la pertinença a una àrea lingüística que el senyor Orts abomina. És el seu dret. Per això  fa bé quan qualifica de barbarisme la decisió, que collons! Ara bé, per què la lletra impregnada de mala fel no delata en sentit contrari? Confesse trobar-me en un pou d’ignorància i d’estupor perquè la justícia que reclama l’armat cavaller hauria d’estendre’s a altres casos flagrants. Està d’acord amb  la denominació de “Castellón” o de “Muchamiel”? Que vaja alerta no siga cosa que un venturós dia no li escriguen en el DNI J.M.Huertos Timonel.

També em sobten les iracundes protestes que Beatriz Gascón (PPPV) i José Antonio (¡!) Zamora (Cs) formulen pel Decret d’Ensenyament, el qual qualifiquen de xantatge. I em sorprén perquè xantatge és un concepte que porten incorporat al sistema cognitiu des de la victòria de Franco.

Post scriptum

El meu vici de llegir no para de crear-me dubtes existencials: em tremolen les meninges davant de segons quines informacions. Resulta que la vicepresidenta del govern de Madrid (d’Espanya, no: observeu la diferència), donya Soraya etc. s’instal·la en un despatx a Barcelona. També hi té dret, no fotem. En un principi, la meua credulitat irremeiable m’indicava que el poder, per fi!, intentava seduir els catalans emprenyats. Però, atònit i estupefacte, comprove que la missió és justament la contrària. És a dir, que la faena de la vice consisteix, en realitat, a convéncer els convençuts que facen el salt a la Generalitat i que s’entenguen, –via directa– amb la paquidèrmica megalòpolis. I és que, hi han verbs que La Gran Castilla no sabrà conjugar mai.

Comprén ara el lector el meu atordiment metafísic?

V. M. i M.