Moreno i companyia

Coses dels Moreno

25 de setembre de 2016
0 comentaris

El paradigma legítim

El paradigma legítim

El president de la patronal AVE està ben preocupat per l’infrafinançament i pel famós Corredor Mediterrani que ni s’ha fet, ni es fa ni es farà. En l’entrevista publicada pel diari LEVANTE EMV (4.09.16), deixa anar interessants judicis inèdits… per al món que representa. Referint-se a una investidura de Rajoy, proposa traure rendiment als vots valencians i diu: «Es lo que han hecho catalanes y vascos toda la vida […] La política tiene vericuetos que son difíciles. Nosotros somos más pragmáticos. Es cierto que tienen su punto sentimental al que nosotros no llegamos». En llegir les sàvies paraules del pròcer se m’han aparegut les ànimes d’August Comte i d’un professor amb aires de marqués perplex amb un got de whisky a mig consumir. Ells, en especial el segon, són els inspiradors d’aquestes línies farcides de bona voluntat.

En primer lloc, impugne la condició de pragmàtics perquè si ho fórem no aniríem fent el paper de captaires. Ho deixarem en el terreny de l’opinió que pertany a l’àrea personal i, per tant, discutible. Pel que fa als “vericuetos difíciles de la política”, també serien matèria de debat, ja que anàlisis desapassionades demostren que alguns ciutadans ho tenen més fàcil que d’altres (l’entrevistat i jo mateix, malgrat les diferències siderals, militem –només en aquest apartat– en les files damnificades). En conseqüència, m’estime més especular amb “el punto sentimental” perquè crec que és la clau que explica laberints i comportaments mesells al llarg de segles de domini. Per això les paraules del senyor Boluda resumeixen una Gran Theoria, sistema dialèctic bessó del teorema de Pitàgores: la suma del quadrat de la submissió és igual al quadrat de la hipotenusa mesurada en pams d’ignorància (immensa hipotenusa!!)

 

Quan el president dels empresaris al·ludeix a la manca de sentiment […] “nosotros no llegamos”, sembla confondre una greu malaltia amb un simple constipat. Però, la veritat siga dita, està formulant el diagnòstic d’una patologia crònica.

No sé quin valor concedeix el cap de l’AVE al “punto sentimental” –a l’absència–, com a factor del masoquisme institucionalitzat. Tampoc no sé si sap la curiosa dada que m’afanye a desvelar i que és paral·lela al problema que denuncia el patrici: aquell monarca que les consciències sentimentals –minses!–, tenim penjat cap per avall al nostre reconditori, dissenyà el mapa de l’Espanya Una, copiant el model al seu avi. En aquest aspecte he de confessar que em sent incapaç de discernir si el president dels empresaris valencians, i els mateixos membres, han tingut algun impuls de llegir el Decret de Nova Planta: una hermenèutica troncal que articularia els mecanismes cognitius al senyor Boluda i li estalviaria genuflexions. Al capdavall, les prostracions només aporten derrotes i un gran creuer no el pot arrossegar a port una barqueta amb un parell de remers tísics. Ah, però açò entraria en la trama d’un possible article.

Deixe, doncs, la digressió i reprenc el fil argumental de la millor manera que sabré: resulta ser que el Borbó millorà els camins que unien la seu de la Cort amb els sis o set punts cardinals –el reis absolutistes podien permetre’s tindre’n més de quatre–, i així començà l’Espanya radial: què us pensàveu, que l’assumpte ve de despús-ahir? En fi, la hisenda centralitzada –com el pensament i altres derivats–, es feia càrrec de les despeses ocasionades per la construcció de les vies que confluïen en el quilòmetre zero. De totes excepte una. Possiblement el lector, immunitzat per tanta ignomínia patida en virtut de la subordinació secular, ja ha endevinat que el pressupost del camí València-Madrid obtindria el finançament a través d’un canal peculiar: crec recordar que fou sufragat per un impost especial sobre la cansalada o tribut similar. Com veieu, les qüestions financeres amb les arques de l’Estat i les comunicacions amb Europa, via Barcelona, són temes irresolubles, tabú.

En un document com aquest vaig pronosticar que Espanya no faria el tan necessari Corredor Mediterrani. Les cròniques afirmen que l’autovia que connecta la Jonquera i Alacant la va fer possible una lògica que materialitzà una banca privada. “És l’economia, estúpids!”, com va dir Clinton abans d’ocupar el despatx oval. Però la voluntat del Poder no fa cas de la matèria que ompli el sarró: li va millor instal·lar un relat mitjançant deliris que hipotecaran la ciutadania per in secula seculorum. Per cert, com que no sé llatí, indagaré si és correcte dir delenda est Valentia. Però no serà Pompeu qui ho diga referint-se al díscol Sertori. En fi, per aquests i altres motius, cada dia ens amollen el Levante com una llosa inexpressiva, irrellevant, indefinida, homogeneïtzadora i vergonyant. Els valencians som… això, un palimsest on es manipulà un relat que tapa, que oculta l’original. De manera que castigar Catalunya i el País Valencià no és cosa dels Borbons o de les dictadures… només.

Així que, el “punto sentimental” té una importància cabdal en l’esdevenir dels pobles. És més, jo el considere transcendental perquè investeix de dignitat la col·lectivitat i els subjectes. Hem de triar un dels dos supòsits a què referia Nietzsche: la moral del senyor o la moral de l’esclau.

Per tant, el senyor Boluda fa bé de reclamar un feix de qüestions vitals per al País. Però no ha d’oblidar que ell representa el paradigma del valencià abdicant i obseqüent. Naturalment, des de la legitimitat justificada pel lliure albir que no negaré mai a cap ésser humà.

V. M. i M.

València, 11 de setembre del 2016

El relat
15.12.2017 | 7.38
Enigmàtica sinècdoque
08.04.2018 | 7.00
Torna-li la trompa al xic!
06.10.2019 | 7.53

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.