No sé si hem sigut justos a l’hora d’avaluar la tasca benefactora d’aquells que han governat el nostre país al llarg d’una generació. Crec que no hem sabut agrair-los l’esforç esmerçat a fer-nos més feliços als valencians. Ens queixem per vici quan hauríem d’elevar-los al podi dels campions. Intentaré corregir les faltes comeses amb la bona voluntat kantiana. Aquestes ratlles, doncs, aspiren a compensar l’oblit i el silenci –quan no la diatriba fosca– que els hem dedicat sovint.
En conseqüència, no hem d’amagar-nos darrere la barrera amarga de la rancúnia. No. Al contrari: després de profundes reflexions, reconeixem el fervor, la dedicació i els recursos invertits a proporcionar-nos una existència més còmoda.
Què és, si no, la liquidació d’un llegat anacrònic que només serveix per a pertorbar la presència de la veritable llengua universal?
És més, quin trellat trau denominar uns premis dotats per la Generalitat Valenciana amb el nom de Jaume Primer, quan ja funcionaven com a Jaime Primero? Tothom sap que els sinònims duen a la confusió i que l’austeritat és la mare de la virtut.
Per això no hem de tindre inconvenient a admetre que el balafiament és causa de mala governació. Sobretot si s’hagueren pressupostat sumes substancials al foment d’una civilització inútil. (A on van eixos perversos irredempts amb pretensions igualitàries?).
De manera que una llengua minoritària és una qüestió menor que entrebanca l’economia, l’ordre social i l’accés a l’autèntica cultura. És més, imposant l’idioma dels amos ens omplin d’inefables èxtasis el paupèrrim remitjó que ocupa la llengua local.
D’altra banda, faríem bé de valorar com cal la magnificència potent de les obres públiques afavorides per la gestió conservadora. Àgores, somnis arquitectònics, deliris monumentals fosos a la cera perduda, aeròdroms exclusius per a vianants ociosos. Falta espai, lector addicte, per a enumerar tants èxits. Tots són exemples de talent que, sens dubte passaran a la història igual que els numerals autòctons difosos urbi et orbi: «…huit, nou, deu, onze, dotze: dos milions de peles». Contundent sinopsi d’una política que ha llançat la marca València a una òrbita fora de la Via Làctia.
En fi, aquestes conclusions, elaborades des del camp del raciocini, són eloqüents i definitives: rebobinem la pel·lícula i tornem-la a projectar. Perquè és menester donar ètica recompensa als patricis il·lustres que ens protegiren dels perills emboscats en l’ombrívola nit de la ignorància.
Vicent Moreno Mira
València, 26 de maig del 2016
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!