És possible que estiguem canviant el món? Tota una generació al capdavant de la lluita contra la injustícia? Vaig trobar-me una persona propera a mi l'altre dia a la Plaça de Catalunya i em va dir que a la seva època també tot era molt difícil i que no hi havia feina i que no li volien donar una hipoteca... Les injustícies en el món sempre han estat un dels grans problemes del sistema fluctuant del consum bestial, però això no vol dir que les haguem d'acceptar. Ni qualsevol temps passat fou millor ni arribem tard a demanar un canvi de model.
Quan dissabte a la nit cap a les tres de la matinada érem al cordó humà per evitar que, tal i com estava dissenyat des d'Interior, indesitjables entressin a la Plaça de Catalunya per organitzar merder, ho vam entendre. Els Mossos van disparar a poc metres d'on ens trobàvem i vam començar a cridar No a la Violència mentre la gent s'asseia al terra espantada per la brutalitat de la seva actuació i tàctica.
Només que no haguéssim estat prou madurs i respectuosos i pacífics haguessin intervingut, però milers vam anar a ajudar a mantenir la flama encesa d'aquesta petita però creixent nova revolució dels fills i les filles del futur, 60.000 persones a Grècia i a 60 ciutats més del país, a França s'organitza des de fa dies un nou moviment que estic convençut que ressurgirà, a ciutats d'arreu del món davant la perplexitat dels polítics que interpel·len el moviment intentant buscar líders i discursos, demandes per poder negociar - a la baixa - per fer el mateix tipus de pactes i negociacions que estan acostumats a fer entre ells, però no entenen que el moviment va molt més enllà d'aconseguir simplement alguns punts concrets i renunciar-ne a d'altres, el que es vol és que s'arribi a pensar diferent, que la realitat i la vida no són un estira i arronsa.
Podran a París pressionar a la Bastille? N'estic convençut, ho han demostrat en nombroses ocasions en la seva història.
Em desperto aquest matí i faig un cafè tot mirant els titulars dels principals diaris, els que considero més creïbles almenys (en el meu cas i segons el meu criteri ideològic l'ordre que segueixo és Ara, El Periódico, La Vanguardia, Avui, El País i axí fins a arribar a l'ABC i La Razón que són mitjans periodístics molt divertits, un s'ho passa d'allò més bé llegint les seves ficcions i neurosis obsessives!) i potser a part del diari Ara i d'El Periódico trobo a faltar informacions ben contrastades del que va passar ahir a la nit a la plaça de Catalunya.
Amb la Creu Roja treballem allà cada tarda fins a les 8 del vespre, ahir, a més, després de treballar vam decidir de baixar a l'assamblea per unir-nos al moviment cap a les 9. La quantitat de gent que hi havia a la plaça de Catalunya en aquell moment i la qualitat de les intervencions que es van fer va ser notable, emotiva, afectuosa i valenta, em sorprèn que des dels mitjans l'expressió que s'hagi utilitzat hagi estat la d'alguns milers de persones o simplement de reforçament del moviment. A mi em sembla que cal, per sobre de tot, explicar les coses tal com són més enllà de dosificar les informacions al servei de les estratègies dels partits polítics.
Un exemple, El Periódico, diari d'un to marcadament socialista, posa molt més èmfasi en les càrregues policials en un vídeo que posa la pell de gallina i en els errors - notables, notoris i evidentíssims - del senyor Felip Puig i de la seva arrogància. El diari Ara és més transparent en aquest sentit ja que posa més èmfasi en l'estructura del moviment. A La Vanguardia m'ha costat - exagero, però m'ha costat - trobar l'article corresponent al que passa a la Plaça de Catalunya i és un article poc emotiu, que no subratlla res en especial ni tampoc posa l'èmfasi en la rellevància social que aquest esdeveniment està tenint, creixent, potent, valenta i lliure.
Finalment diaris com El País agafen el que ha passat a Barcelona per parlar del que passa a Madrid, en una demostració més que Espanya i Catalunya tenen mitjans de comunicació tan allunyats que semblen dos països veïns més que no pas un mateix territori. D'intents de desprestigiar un moviment com aquest no n'han faltat, fins i tot amb intervencions que ratllen la més solemna de les mala educacions, amb opinions de "l'elit periodística del país" (si és que elit i periodisme poden no estar renyits) com ara la de la senyora Pilar Rahola que sempre té aquesta graciosa tendència de barrejar el que escriu i pensa amb el que diu, tot fent una estranya mescla gens professional i gens creïble en el seu discurs. Penso que a qualsevol treballadora que fes la seva feina amb una tal manca de rigor ja l'haurien despatxada. Però és clar, és la Pilar Rahola i hem de tolerar la seva manca de rigor, la seva manca de contrast en les crítiques que fa i el seu fanatisme desbordant, és una persona, com tothom sap, que s'ha enamorat totalment d'ella mateixa.
El que jo vaig veure ahir a la nit a la plaça de Catalunya i des que el moviment va començar - donat que hi he estat cada dia - ha estat un creixement paulatí de suports socials, un creixement paulatí de capacitat organitzativa, un creixement paulatí de credibilitat i seriositat, el que jo he vist i veig allà són flors, són idees, són mans blanques, són possibilitats, són ganes de construir i és absolutament exacrable que s'hagi robat, maltractat i tractat de criminals a milers de persones que estan expressant el sentir majoritari no només del país si no de tota una nova generació que l'encarna, que haurà de fer front als declivis que s'anuncien i que està sortint molt més formada que, per posar un exemple que parla de la talla dels polítics d'avui, la vicepresidenta del govern català o, en molts casos, més formada que el President Mas, que el Conseller de d'Interior o que molts dels membres del Govern.
El descoratjament social respecte al prestigi de la classe política s'ha d'entrendre com augment de la distància. La societat en general perceb una classe política que s'allunya progressivament de les seves idees i necessitats i que està formada d'unes personalitas d'una classe social incapaç de moure's en altres esferes que no siguin les esferes del propi partit i de les plataformes o empreses que els financien. Els tractes de favor amb aquestes empreses són exacrables. Cal que la democràcia posi aquesta classe política que no hauria ni d'existir ni d'haver-se creat mai al servei de les persones que en són els líders, els propietaris i els directors dels seus treballadors: els polítics, gestors del bé comú i preuat del qual som propietàries: el país, el destí, el futur i el present, mentre encarnem una història i una cultura.
A mi em sembla que malgrat la manca d'atenció i transcendència més que notable per part de molts mitjans de comunicació i el tractament que s'ha donat a un fet tan romàntic, tan bell i tan ple de llum com el que estem veient que se succeeix arreu de l'Estat i en una mesura creixent a la resta del món no pot ser eclipsat; les causes nobles mereixen cròniques nobles, les mentides i la manipulació i les estratègies i els discursos buits i les mitges tintes no són propietat nostre, ho són, en tot cas, de les esferes d'una política cansada, massa tancada dins d'ella mateixa i que s'ha oblidat totalment que és ella la que està al servei de tu i de mi i de l'economia.
Així doncs, jo el que he vist ha estat llum i esperança i contacte entre persones i entre ments, entre ideals i necessitats, entre preguntes i formulacions de possibles respostes. No entenc quin demòcrata pot tenir por d'això.
Finalment, el tema del Barça, alguns (dic alguns perquè no hi ha pràcticament dones en els equips directius del món del futbol masculí) parlen dels valors del Barça com a referent del país, com a exemple a seguir per a totes les catalanes i catalans. Jo voldria acabar afirmant rotundament que algú que predica amb l'exemple (en el camp sens dubte amb un joc esportiu i prou net) hauria de tenir el coratge de pronunciar-se sobre els fets que s'estan succeint. El Barça és una empresa - i molt lucrativa a més - i el que ell anomena valors no és altra cosa que un reclam publicitari a fi de seguir fent beneficis, malgrat sigui possible reconèixer les qualitats de l'esforç i el treball. Valors és, primerament, veure joves universitaris i fins i tot amb màsters o tesis doctorals, veure joves del segle XXI treballadors i treballadores, que tenen una formació cultural i lingüística molt més àmplia amb una visió mundial tolerant i democràtica lluitant pel seu futur i lluitant amb paraules, ideals i flors.
No hi ha fronteres en els somnis. Des d'aquí tot el meu suport.
Anem-hi ja a celebrar que l'expressió pacífica de la socitetat és incòmode per als qui fa temps que tenen ganes d'aplicar les seves retallades neoliberals a l'Estat del benestar per a seguir enriquint-se...
Si volen netejar la plaça de Catalunya que comencin per netejar els comptes corrents dels partits polítics amb tots els diners que vénen dels fraus, dels tractes de favor, dels trucs per desgravar...
Si el govern té dèficit que revisi les declaracions de renta de les famílies més riques enlloc de tirar tots els seus repugnants arguments a les classes mitjanes, als joves, als pensionistes...
Anem a Plaça de Catalunya a desfer aquest nus de despropòsits i d'hipocresies, com podem posar al mateix nivell la final d'un torneig de futbol amb les demandes legítimes de la majoria de la societat i canalitzades per aquesta generació?
I sí, Pilar Rahola, el teu nen té tot el dret a celebrar el que vulgui i on vulgui, però prefereixo que de la meva boca surtin paraules per una democràcia real ja o per un canvi social ja que no pas perdre-la tota cridant ole le ola la ser del barça és el millor que hi ha...
Barcelone
est la deuxième ville avec plus de population de l'Espagne, à
Barcelone les jeux olympiques de l'année 1992 ont eu place,
plusieurs événements internationales s'y organisent chaque année,
ce sont des événements politiques, économiques, sociaux,
religieux, sportifs et culturels, et à Barcelone pendant toute la
journée du courrant 10 avril on peut voter pour ou contre l'indépendance de notre pays, la
Catalogne. Ce n'est pas du tout nécessaire d'être né à la
capitale de la Méditerrané pour constater que plusieurs cultures et
sensibilités contemporaines se retrouvent dans les rues de la
capitale de la Catalogne. Barcelone est une jonction entre les
mondes, un pont entre les cultures. Et la langue propre que la ville
de Barcelona défend est la langue autochtone de la Catalogne, c'est
à dire, le catalan. À Barcelone on y peut trouver les premières
instituons démocratiques de l'Europe, c'est très frappant, à l'intérieur des pierres
médiévales de Barcelone on y votait et on y discuter politiquement
il y près de mil ans. Festivales de musique tels que le Primavera
Sound, le Sónar ou de musique Folk sont au première niveau de
l'ordre international en ce qui concerne la culture. Et la langue
propre de Barcelona reste le Catalan, et Barcelone et la deuxième
ville la plus habitée de l'Espagne.
L'image
de Barcelone est bien l'image d'un centre de modernité et, il me semble,
que ceci est indiscutable. Aujourd'hui la force de sa société
civile et l'obstination persistante de ses convictions a fixé les
bases d'un événement historique en faveur de la démocratie au
monde. Aujourd'hui, avec des moyens précaires, avec l'argent qui ont
apporté des citoyens anonymes, avec plusieurs volontaires que
pendant ces dernières mois s'ont été préparés à conscience pour être
près, aujourd'hui une votation extraordinaire a place, la votation
sur l'indépendance de la Catalonge. Il me semble d'une extrême
absurdité et d'un ton intolérable affirmer que cette votation n'est qu'un acte
vide de légalité car la légalité de la démocratie est basé sur
la maturité que le peuple a lorsqu'il vote, et le référendum
d'aujourd'hui est un vraie coup d'état pacifique, démocratique,
conséquent que forcement entrainera une transcendance politique.
Mais, surtout, l'acte d'aujourd'hui est un acte qui envisage avoir
l'attention de la communauté internationale qui reste perplexe - on
l'a vu et lu dans plusieurs médias et journaux – en regardant comment pour la
première fois une société civile est capable de s'organiser et de
pousser le gouvernement et les lois qui dissent que la démocratie
est illégale.
Dans
toute l'histoire de l'Europre les independences, à exception de
certains cas, ou les transformations des États ont entrainer de
violence, de guerres et du sain. Mais à Barcelone aujourd'hui, à la
capitale du bloque Méditerrané, il y a une votation pour
l'indépendance du pays dont elle est la capitale, la Catalogne. Il
n'y a pas de précédents historiques d'un événement de cette
dimension démocratique, il n'y a pas de référents démocratiques
d'un peuple qui, en regardant que l'État dont il forme part ne va
lui permettre de changer les lois qui définissent son droit à décider le propre futur comme un droit illégale, prend les urnes – pas les
barricades – et se demande sur son destin, son identité et sur ce
qu'il veut choisir. Il n'y a pas de précedents. Un vot
d'aujourd'hui, même s'il n'est pas official,
est beaucoup plus démocratique que lorsqu'on vote pour n'importe
quelle parti politique, car ce mouvement des citoyens organisé dès
le 2009 c'est la voix directe de la volonté du peuple, la volonté
de demander, pas seulement l'indépendance, mais l'obtention des cordes vocales dont sa voix a besoin pour décider le futur
du pays et de la culture.
LA DEMOCRÀCIA DE CATALUNYA
Barcelona és la segona
ciutat més poblada de l'Estat Espanyol, a Barcelona si van celebrar
els jocs olímpic l'any 1992, s'hi han celebrat nombrosos certàmens
i esdeveniments internacionals de caire polític, econòmic, social,
religiós, esportiu i cultural, i a Barcelona avui es decideix sobre
la independència del seu país, Catalunya. No cal haver nascut a la
capital de la Mediterrània per fer palès que les diverses cultures
i sensibilitats contemporànies es troben en els carrers de la
capital de Catalunya, Barcelona és una cruïlla entre móns, un pont
entre cultures. I la llengua pròpia que defensa Barcelona és la
llengua pròpia de Catalunya, és el català. A Barcelona és on hi
ha les primeres institucions democràtiques creades a Europa, a les
pedres medievals de la ciutat ja es votava fa quasi mil anys.
Festivals de música com el Primavera Sound, el Sónar o fins i tot
de Folk estan a la primera línia internacional i alguns d'ells són,
sense tenir por a sonar pedant, els més importants del món. I la
llengua pròpia de Barcelona és el català, i Barcelona és la
capital de Catalunya, i Barcelona és la segona ciutat més poblada
d'Espanya.
La imatge de Barcelona
com a centre de la modernitat és indiscutible, i avui el poder de la
seva societat civil i l'obstinació persistent de les seves
conviccions ha plantat les bases d'un fet històric per a la
democràcia a tot el món. Avui, amb mitjans precaris, amb diners de
ciutadans anònims, amb voluntaris que han estat durant mesos
preparant-se per aquest dia, avui es vota sobre la independència de
Catalunya. És absurd i intolerable dir que només un acte buit de
legalitat, la legalitat de la democràcia es fonamenta en la maduresa
que un poble té alhora de votar, i el referèndum d'avui a Catalunya
és un veritable cop d'estat pacífic, democràtic, conseqüent i,
sobre tot, obert, amb els ulls posats a la comunitat internacional
que resta perplexa veient com mai abans cap societat civil havia
estat capaç d'organitzar res de semblant per a fer sentir la seva
veu.
En la història d'Europa,
les independències, en general, o les reformes dels Estats, en
particular, s'han aconseguit amb violència, amb guerres i sang. Però
avui a Barcelona, capital de la Mediterrània, es vota per la
independència del país del qual és capital, Catalunya. No hi ha
precedents històrics d'un esdeveniment d'aquesta dimensió en
democràcia, no hi ha precedents democràtics d'un poble que, veient
que no pot canviar les seves lleis, veient que el seu dret a decidir
es considera il·legal, decideix que és prou madur per prendre les
urnes i preguntar-se sobre el seu futur, sobre qui és, sobre el que
vol. No hi ha precedents. Catalunya és un país petit, la nostra
cultura és polifònica, tenim arrels de molts arbres de tots els
continents i n'estem orgullosos, avui la capital de la modernitat
demostra el seu compromís amb la democràcia i s'eleva enllà de
qualsevol dificultat per donar a entendre que ella és qui té el
futur a les seves mans.
Un vot avui, malgrat que
no és oficial, és molt més democràtic que el vot per a qualsevol
partit polític ja que aquesta campanya ciutadana organitzada des del
2009 és la veu directa dels ciutadans i ciutadanes demanant, no ja
la independència, si no que se'ls donin les cordes vocals que les
seves veus necessiten per decidir el futur d'aquest país i aquesta
cultura.
Avui és el primer dia de poesia catalana al facebook, com a poeta i cantautor no puc fer més que adherir-me a aquesta iniciativa de llum en uns temps tant complexos. No hi ha res com la poesia com a escut darrere el qual refugiar-se de l'embat nuclear o el bèl·lic i és la poesia també una llança que talla severa i que coneix el temps.
Us deixo unes quantes cites de poemes que m'agraden d'en Carles Duarte, d'en Ricard Ripoll, d'en Josep Maria de Sagarra, d'en Carles Camps Mundó, d'en Feliu Formosa i vull tenir un record també pels traductors tot citant a l'edició en català de les conegudes Cartes d'Aniversari de Ted Hughes (en Josep Maria Fulquet i la Pauline Ernest). També m'aventuro a deixar-vos algun vers meu.
El cel es va vestint de roses i d'argent i l'horitzó s'aprima i es torna penetrant, una agulla de llum travessa l'aire i Venus, a l'oest, crema i tremola abans de pondre's.
Carles Duarte, Agulla de Llum
No sabem aprofitar els silencis, ni les hores buides, ni les estones de pau. Algú, oblidant-se de forjar la quietud, ha despertat el mall contra la paciència. L'atzar refringent aixeca el vol tel·lúric entre somnis inexorables teixits per núvols eteris i contràctils. Són imatges del fantasma que, a hores acordades, ens visita.
Ricard Ripoll, Les Flors Àrtiques
Aquesta tarda jo he trobat Eugènia - la que espera del viure un paradís - tota neu i perfum, com la gardènia, i als ulls un blau de mar tremoladís.
Arronsada com dins d'una petxina, entre coixins somreia dolçament; duia un jersei color de mandarina i una mitja de perla transparent.
Josep Maria de Sagarra, Eugènia
No som res més que vida, només aquesta vida turmentada de paraules. Vida explicada, vida que s'explica, és cert, però res més que vida. (Com el cuc, com l'ocell, com l'arbre.)
Carles Camps Mundó, La Mort i la Paraula
Apareix Beckett de tant en tant en unes golfes del cercle artístic entre pallassos ferits de mort que ens interpreten com ja no som. En no trobar-se cap capsa negra i esmicolar-se la nou del temps, per una corda entre dues èpoques, ell ve i esquinça el teló de fons. Hi ha sons opacs, rictus i sucs, antics afectes, perplexitat.
Feliu Formosa, Pep Puck XXIV
Quaranta-nou era el teu número màgic. Quaranta-nou això. Quaranta-nou allò. Del teu alt palau se'n podien obrir quaranta-vuit portes. Cada nit, un cop adormida, jo tenia quaranta-vuit portes per triar. Però la clau de la que feia quaranta-nou la tenies tu. Un dia, aquesta, l'obriríem tots dos junts.
Ted Hughes, Conte de Fades
Condueixo de nit per unes rutes fosques com si muntés damunt la Nèmesis d'estrelles, marxo a l'últim dels cels, - mars verdes i rocoses - espurnes dels ulls cauen amb plors de feres.
Jo m'aferro al timó, un timó que és volant, i em vaig fent així un nom entre les corts de fulles. Jo m'aboco al vidre i desitjo l'avanç, sento la tremolor del vent somiar aventures.
Me'n vaig a sentir-ho tot i a beneir els cims, frec a frec amb la terra, besant, cruel, l'univers, la veuré lluny amb torxes negres creuar l'Esfinx sentint l'olor sense ecos. Jo, arquer, clavaré el vers
pel forat de la màscara, oh demencial poeta!, si la paraula és un insecte que a cops canta, mil plagues t'envio, escortades per pandes blaus, jo el qui esclatava, nét nocturn, fill de l'empenta!
Creuo pobles com noms en làpides d'onades i escolto de felins el roncar volador, m'assec en la dolçor de conques emboirades, ningú mai ha entès tan bé el caos del dolor.
Miro esglésies veloç i el meu cotxe s'acreix, l'estómac l'hi he omplert d'or i sang de cors libis, si la lluna m'atreu és que em vol i em fereix amb braços de dits blancs li bressolo els martiris.
A vegades les rodes s'assemblen als gemecs que tots els infants escolten com víctimes de glòries, i descendeix del bosc un savi sense ocells a dictar vehement l'estridència d'obres!
Jo només sé marxar, tot el que sé és despendre'm, i fujo ben sagrat i molt encantador, pel remoreig tardà, per tot un segle d'Helenes que cridant i bramant als seus bressoladors
amants urpen falses. Sóc la gueixa de l'art, porto de l'arcàdia una clau sense portes, porto exhaust als deixebles un bes de llacs robats, porto un lleu frec de somnis vers llunes en revolta.
Qui sap on arribaré, així de ple i foradat? Qui sap què o qui perdré, qui sap el llast, jo, el meu, l'eternitat?
Ahir vaig anar a veure, vaig tenir la gran sort de poder anar a veure hauria de dir, al Palau de la Música el concert del Jamie Cullum i va ser una manera sensacional de passar dues hores enèrgiques i brutals. El cert és que no l'he escoltat prou com per jutjar-lo, però el que sí que puc dir és que no té res a veure el que ens proposa en directe en relació amb les gravacions dels seus àlbums. La seva expressivitat, els seus discursos sincers i sense teatralitats pels quals s'entreveu la seva personalitat curiosa i incansable, sincera i diria que honesta fan que el sentim proper, treballador, amb els atacs de bogeria i de passió propis de tothom.
Aquest home ens va fer saltar i ballar, cantar i marcar el ritmes amb les cames mirant d'acostar-nos al seu ritme frenètic. Hi ha cançons que em van emocionar moltíssim i fins i tot diria que a ell se li va escapar alguna llàgrima en algun moment del concert. Es va sentir com a casa, Barcelona is the best city to play, the best city ever, that's totally true, increïble espectacle d'humanitat, de veritable art, una gran catarsi èpica!
I una última advertència: Middle finger to those who don't listen to the albums from the beggining till the end, algú ho havia de dir!
No vaig veure el debat d'ahir a la nit. Vaig intentar-ho. Amb fermesa vaig seure davant del televisor a l'hora de l'inici i fins i tot vaig escoltar la primera pregunta que en Josep Cuní feia a cada un dels candidats. També vaig veure part de l'argumentació econòmica. Em vaig plantejar si no les havien pactades abans les preguntes, ja que en Cuní va formular qüestions que semblaven a priori difícils pels candidats. Malgrat tot la resposta sortia de les seves boques lleugerament, com el nen que ha memoritzat la lliçó.
Per altra banda, el futur més que incert és decebedor. Tothom sap qui guanyarà les eleccions i tothom sap que tornarem a com estàvem fa set anys. Per sort, diran alguns, per desgràcia faran uns altres, pfff farà la majoria de la població. Jo votaré perquè crec que és una obligació de qualsevol ciutadà o ciutadana, no hem arribat aquí sense sacrificis, ara bé, això no vol dir que em faci cap il·lusió. El meu vot estarà ple de càstig i de crítiques, el meu vot serà un vot resignat i no convençut, tan debò alguna opció política em pogués convèncer!
Sembla que els polítics estiguin fent números perquè la gent passi d'ells. Em dóna la sensació que en els seus càlculs electorals ja juguen amb l'abstenció per mirar de repertir-se les llistes i càrrecs, potser es diuen, fins aquí és fins on ens interessa promoure la participació i ja està. Per altra banda, estic fart de la dualitat "esquerra dreta" que Iniciativa no para d'exhibir com si es tractés d'un camp de mines, estic fart de la lluita bruta i injusta del PP en contra la immigració, és de baix nivell i molt primitiva, estic fart de l'ús que fa el PSC de l'independentisme com si això fos un insult, aquests sí que sembli que vulguin quedar-se tancats en el cinturó metropolità sense ambicions de ser un partit que englobi totes les realitats del país, i estic fart del joc de CiU i d'ERC de l'ara sí, ara no, aquest ja ho farem, aquest anar tirant, aquesta manca de projecte més enllà de la següent legislatura. El futur del país no pot estar condicionat, al meu parer, a un govern de majories absolutes o d'equilibris esquerra-dreta. No tinc simpatia per cap formació política en especial, sí per gent que conec que és dins els partits i que valen molt, però és el sistema, el funcionament el que corromp les idees.
El meu parer és que cal un referèndum per la independència que, si les coses es fessin bé, amb una campanya no excloent i positiva, bilingüe i no només catalana i nacionalista, es podria guanyar. Tot prenent la bandera de la lògica econòmica i política més que no pas la identitària que com s'ha vist durant molts anys només mou electoralment un percentatge minoritari de la població. És el moment de fer les coses més bé, i reconec el mèrit del tripartit a l'hora de plantar cara amb el finaçament, l'estatut i certes lleis que ha fet em semblaven molt necessàries i positives, però per fer les coses bé cal reformular el funcionament - i estic sent molt ambiciós i força ingenu - del sistema polític. Cal una llei electoral catalana, llistes obertes i una desprofessionalització progressiva de la política. Vaja el que sempre s'ha demanat i que no interessa als de les poltrones. Cal que els polítics serveixin abans a les ciutadanes i ciutadans que als seus aparells de partit. Cal que els grups intel·lectuals del nostre país prenguin les regnes.
En el poema de Josep Carner de Destins, el déu Infant aixeca un fanal dins la cambra on els dos amants s'han adormit. Avui a classe de Mètrica hem conversat sobre el poema. L'Amor té dos presents a l'interior de la seva mà distreta. L'un es diu Dolor, dolor en el sentit d'enyor, d'estimació no corresposta, de passió refusada i l'altre es diu Oblit. Cada amant rep de l'amor de la llum a l'alba aquests obsequis que marcaran per sempre més les seves actituds.
Mentre un estarà condemnat eternament a estimar al seu amant, l'altra el rebutjarà, l'oblidarà. Dos destins que s'oposen, es contradiuen, com camins que s'allunyen damunt l'esquena dels búfals.
DESTINS
Els dos amants (la nit és lleu) s'han adormit. I aixeca, el déu Infant, un llum i els veu formosos. Té dos presents, l'Amor, dintre la mà confosos. Per qui serà el Dolor? Per qui serà l'Oblit?
Que les seccions de joventut dels partits polítics no són, en general, un niu d'ous de llum és un fet incontestable. El fet de militar a un partit és molt respectable i mereix, per sobre de tot una reflexió profunda, no n'hi ha prou amb la voluntat de fer-se l'interessant o bé d'utilitzar les joventuts del partit a fi d'anar pujant en una carrera política plena d'interessos, una actitud em sembla que cada vegada és més freqüent entre els joves militants, per desgràcia.
Però a part d'això, que ja sabem que qui arriba a dalt, generalment, és qui ha aconseguit una proporció més aventatjosa de ganivets llençats i rebuts, hi ha coses que m'avergonyeixen com a jove. Generalment, m'ofèn la manera que tenen les institucions a fi de "motivar-nos", ja que ben sovint se'ns tracta com si no sabéssim llegir i, a més, i més greu, no ens calgués.
Sense cap mena de dubte n'és una prova evident la darrera campanya de les JSC, els joves del PSC, on apareix Montilla com el Súper Heroi Normal o alguna denominació per l'estil, amb cent milions d'euros per a la Formació Professional. És la campanya el reflex evident que els joves necessiten beure d'un discurs infantil per motivar-se en la política? És una presa de pèl treta d'un guió de còmic? Li donaran crèdits de lliure elecció al jove socialista que estudia disseny gràfic i que ha dissenyat en Súper Montilla? O encara més greu i tot, ha creat la campanya un dissenyador diguem d'uns quaranta anys pretenent arribar al cor dels joves? En fi, el president Montilla no destaca precisament per actituds carismàtiques i evidentment que és un home normal que ha pujat des de baix pausadament, i jo el primer de reconèixer-li el mèrit, ara bé, un "català normal" no hagués anat a la desfilada de la hispanitat després de la retallada majúscula de l'Estatut. De manera que no se'ns vingui amb el terme Heroi Real, que el president no té res d'Heroi i tot sovint poc de Realista.
Finalment, penso que la JSC faria bé de prendre com a model publicitari al José Montilla del programa Polònia que és el que, en realitat, ha fet que ens caigués molt més bé el nostre president - fet pràcticament impensable fa uns anys -, o almenys que no ens semblés un home de porexpan impermeable. La ficció humorística i còmica sempre m'ha semblat molt més intel·ligent que no pas l'èpica.
Aquest darrer mes i mig abans de les eleccions al Parlament està despertant molta inquietud entre les persones que ens considerarem sensibles a la realitat nacional de Catalunya i que fa temps que volem la independència del nostre país. La gent que estimem el nostre país i que volem que la nostra llengua tingui un reconeixement internacional, que sigui respectada a totes les institucions del món al mateix nivell que qualsevol altra cultura fa molt de temps que vam arribar a la conclusió que l'única via era la independència, sigui de la manera que sigui, però democràtica, legítima i conscienciada, oberta a totes les persones que habiten el nostre país parlin la llengua que parlin i vinguin d'on vinguin.
L'impuls idealista de les Consultes Populars, si es vol una lluita un xic romàntica, jo el vaig viure des de Bèlgica on he estat vivint tot l'any passat. De seguida vaig mobilitzar-me per la xarxa per informar-me, per mirar de recompilar informacions, per veure qui organitzava aquest moviment, per bé que no majoritari, sí que de gran transcendència històrica. Dos noms destacaven; l'Uriel Bertran i l'Alfons López Tena, ambdós dels dos partits nacionalistes més importants del país que, per raons partidistes i estratègiques mai s'han atrevit a pactar. Bé, les cares visibles d'aquestes consultes populars s'han unit ara en el si d'un nou partit, Solidaritat Catalana per la Independència que em sembla una opció independentista no tant excloent com potser ho sembla en algun moment ERC, capaç de no crear tants recels en la població de parla no catalana o que també se sent espanyola tot fent que se'ls pugui votar malgrat formar part d'aquesta legítima realitat social. La reforma de la llei electoral que Convergència des de temps inmemorials ha obstaculitzat - tot i que perdrien com a molt 5 diputats - i que és un dels pilars fonamentals de qualsevol país, és en el seu programa. També hi ha la proposta de les Beques-Salari per a estudiants (això ens posaria al nivell de les economies europees del benestar d'Holanda o Dinamarca). Per descomptat hi ha punts del programa de SI en els quals discrepo, però bé, en l'essència m'hi sento prou representat.
El temor, el neguit que ens recorre a molts joves que cada cop hem estat més compromesos amb la causa de la independència i de fer brillar la nostra cultura dins d'Europa, és que torni Convergència i Unió, ja que això el que faria és que tot aquest impuls de conscienciació, aquesta força comuna que sembla que ha arrelat en un concepte ampli de què vol dir la catalanitat quedaria estancada, afeblida.
I és que és molt discutible el nivell intelectual i moral del partit per a governar el país - malgrat és més que obvi que en tots els partits hi ha gent preparadíssima - l'actitud que ratlla la maleducció democràtica de CiU, almenys a mi personalment, m'entristeix profundament. Quan escoltem l'Oriol Pujol dir que ningú se sent tant pròpia la Generalitat com CiU ens adonem del que pensen realment els dirigents del partit, que el Govern és Convergent o no és, que Catalunya és seva, que cap mèrit tenen els altres partits i cap dret a pactar legítimament per governar, després d'uns resultats electorals. Quan llegim el Tremosa comparant el tripartit amb el franquisme tenint en compte que ell no té ni idea de què vol dir franquisme ni de què vol dir respectar el dret legítim d'un president de la Generalitat - sigui del partit que sigui - a decidir el dia de les eleccions, tremolem encara més. Quan recordem les etapes de xarxes d'interessos que havien muntat Felip Puig i companyia amb el tres per cent. Quan matemàticament i estadísticament és impossible negar que CiU s'ha finançat a través de fundacions dels diners que Millet robava als catalans al Palau de la Música. I quan l'única proposta de futur de Convergència consisteix en demanar el concert econòmic per la qual cosa és imprescindible reformar la constitució espanyola i per conseqüent obtenir tres quartes parts dels vots favorables al congrès dels diputats (és a dir, que és categòricament impossible aconseguir-ho), tremolo i em consola pensar que molta gent està d'acord amb mi, m'espanta pensar que ells seran qui governarà Catalunya en el moment que podria ser el de més esplèndid alliberament de la seva història.
El tripartit ha fet coses bones i dolentes com tots els governs, i no dono suport a moltes de les accions de Govern que han realitzat i ni tan sols al soroll que ben sovint han generat les desavinences internes, el que reinvindico és que un partit polític de tant baix nivell com a oposició, amb tanta mala educació i tanta manca de respecte per la democràcia no pot ser el que guanyi unes eleccions. Recordo les declaracions del conseller Antoni Castells al Parlament amb un "Ja n'hi ha prou d'embrutar d'aquesta manera l'acció del Govern, ja n'hi ha prou d'aquesta manera d'insultar els representants legítims del poble català".
Però és clar, el vot de Convergència és un vot molt fidelitzat. Molta de la gent que els vota té la sensació d'estar votant a Catalunya, com si fos una definició perfecta de quins són els principis que defineixen el país, amb la seva realitat. Qui no vota CiU és un mal català per a molts d'ells. És una actitud, al meu entendre poc sana, qualsevol partit polític català representa Catalunya i qualsevol ideari polític és vàlid al mateix nivell que tots els altres. No hi ha, com s'ha intentat vendre nombroses vegades, bons catalans o mals catalans, és tan català un votant del PP com un d'ERC de la mateixa manera que una persona independentista pot votar PSC o ICV. En democràcia, a més, em sembla tremendament positiu canviar el vot sovint, d'acord amb les accions que han realitzat els partits, premiant o castigant els mèrtis o els errors.
Voldria acabar aquesta breu reflexió animant a la gent a no tenir por de renunciar a un vot marcadament emocional que ha condicionat la política catalana durant tants anys i a fer una breu síntesis d'alguns dels discursos, dels tons amb els quals parlen els polítics, de quina és l'actitud que volen dels seus governants. Personalment, jo prefereixo un pacte polític a diverses bandes a fi de tenir diverses opinions, diversos parers i pensaments i, sobretot, amb uns polítics que respectin les institucions ja que aquestes, lluny de ser únicament d'alguns bons convergents a qui "van fer fora" (quina expressió més mesquina per ser dita en democràcia) els partits traïdors a la catalanitat, són de totes i tots. Per sort ser català no és un sentiment del qual cap partit polític pugui apropiar-se, seguireu sent catalans i bons catalans voteu el que voteu.
Espero que el 29 de novembre pugui veure superat l'efecte de les campanyes sense contingut (recordem simplement el famós DVD de fa quatre anys) amb un vot massiu per la pluralitat i la llibertat.
Els diaris espanyols 'Alerta Digital' i 'Diario Ya' que amb el nom ja defineixen el seu enorme nivell i la seva gran credibilitat, han injuriat a VerdCel acusant-lo de ser un grup proetarra i de rebre suport de l'esquerra independentista basca més radical. Curiosament aquesta notícia m'ha arribat mentre estava preparant un text sobre els dos darrers treballs discogràfics de VerdCel, el Sàmara i el PetjAdes i que són, tant pel seu format, com per la seva lírica, obres revolucionàries no ja només en el panorama estrictament valencià - català, si no en el panorama europeu.
Doncs bé, com deia, mentre em trobava escrivint sobre això he entrat al seu bloc per agafar alguna informació notòria i he vist quina era la sitaució i la gravetat de les acusacions. Bé, amb VerdCel m'uneix i comparteixo una persona fonamental tant pel seu projecte com pel meu i espero que aquesta xusma dita periodistes que tot el que fan és embrutar amb paraules putrefactes el bon nom i la honradesa constant dels qui treballen per veure-hi més enllà i construir un demà amb més pensament i més llibertat, i a més tenint en compte la difícil i dramàtica situació cultural que es viu en aquest país tan plena d'interessos ocults, rebi el que es mereix. Ja no es tracta, penso, d'una multa ecònomica o del tancament del seu diari, almenys no només d'això, si no que quedi palès el descrèdit de les seves persones com a professionals de la informació.
A l'espera que acabi d'escriure l'article complet sobre el grup, voldria aprofitar la plataforma que m'ofereix aquest bloc per donar tot el meu suport a la banda i encoratjar-los a seguir transformant el món amb les paraules, les imatges i la poesia.
Els dies 20 i 21 d'agost encara vivia a Gent, a Bèlgica i vaig assistir a dos concerts de Leonard Cohen, dos dies seguits. Des de petit el meu gran somni era veure'l algun dia, esperança que es va pràcticament esvanir quan el 21 de setembre de l'any 2009 va tocar a Barcelona i jo havia hagut de marxar tot just dos dies abans cap a Gent. Un dia estava caminant pel meu carrer, Sint Lievenspoortsraat, en llengua holandesa tendeixen a ajuntar tantes paraules com puguin i això fa que els substantius siguin llarguíssims.,com deia caminava pel meu carrer de Gent i vaig veure un cartell que ho anunciava; Leonard Cohen venia el 20 i 21 d'agost, el concert seria a la plaça de davant de la facultat de lletres, on hi havia una catedral renaixentista preciosa, i a més l'espectacle seria tot just un dia abans que jo hagués de tornar a Barcelona. No m'ho podia creure. El meu any d'intercanvi havia començat amb un concert de Cohen a Barcelona i acabaria amb un concert a Gent, però aquesta vegada no me'l perdria per res del món.
És veritat que des de petit he estat molt més enamorat de la primera època de joventut, amb Suzanne, Sisters of Mercy, The Partisan, Famous Blue Raincoat, Take this Longing i etcètera, però veure un home de 75 anys amb tota la seva saviesa i intel·ligència aferrant-se al micròfon com si fos un tronc enmig de l'oceà on ha naufragat, amb aquella veu tronadora que parla i captiva, que convida a entrar en un univers ple de perdedors elegants i de cigarrets mal apagats al cendrers d'hotels grisos i al mateix temps finestres obertes des d'on es pot veure un horitzó blau, i un amor jove, sempre sempre jove.
Molta gent no ha estat capaç de veure que Leonard Cohen és un poeta eternament jove perquè la joventut també ha de ser reflexiva, sensible i elegant, no tan sols explosiva i nihilista.
Mentre s'acostaven els dies del concert un cert nerviosisme es va apoderar de mi. Veuria el creador d'alguns dels meus somnis infantils, el pare de moltes de les meves energies, el profeta que em va portar cap a les cançons i la poesia. I en cabar, després de Leonard Cohen una sensació de pau em va recórrer per dins. Per fi estava en pau amb mi mateix, m'havia arrencat la punta de la llança del fons del cor.
És cert que els dos concerts d'unes tres hores cada un van ser completament iguals, amb les mateixes cançons i el mateix ordre, però pagava la pena, me'n devia una ja que els déus del destí m'havien impedit de veure'l el setembre.
Això de la música i de l'art és molt curiós, podria estar parlant hores i hores sobre Leonard Cohen (ara mateix mentre escric sona Bird on a Wire) i en canvi mai seria capaç de descriure els motius pels quals m'agrada la seva música, la seva bellesa plàcida, quasi estàtica. Quan tanco els ulls amb alguna de les seves cançons veig paisatges nevats, ciutats grisoses, també veig cels verds amb ocells grocs, veig profetes al bell mig de Nova York i també veig soldats francesos en la segona guerra mundial. Veig un món que per mi té el significat que té perquè ja forma part del que jo sóc com a persona.
No cal dir que Cohen és un dels meus referents alhora de composar música i d'escriure lletres.
Per acabar, voldria dir que l'experiència dels dos concerts va ser molt enriquidora entre altres motius perquè en el primer hi vaig anar amb el meu amic Guillem Casas. És un dels meus millors amics, si no el millor, i ens vam conèixer gràcies a Leonard Cohen, ja que érem els únics a qui agradava aquesta música del nostre entorn. Així doncs va ser un moment emotiu per commemorar la nostra amistat. Al segon concert hi vaig anar amb la Bet, ella no és una fan de Cohen però volia que vingués amb mi per mostrar-li allò que em feia sentir la música del canadenc del Quebec.
És com mostrar una part molt interior de tu, una part on hi ha viatges en cotxe amb els meus pares escoltant cassettes, creuant Europa en direcció a Àustria i una mica histèric amb la meva germana petita perquè una abella havia entrat per la finestra i teníem por que ens piqués. I per sempre en l escena d'aquest caos dins d'un Honda Civic del paleolític sona l'ordre senzill i virtuós de Famous Blue Raincoat.
