Un País que no és normal
He seguit amb atenció les aportacions dels blocs i l’editorial sobre l’afer Pujol i queda poc per afegir al que s’ha dit.
Jordi Pujol ha estat una persona fonamental en la recuperació del país. La seva empenta només s’entén des de l’obsessió per a la recuperació de Catalunya i només la puc entendre sincera. Com a petita mostra la seva activitat després de retirar-se de la política a la fundació Jordi Pujol. La seva contribució i full de serveis al país és innegable, però tampoc es poc negar que aquesta darrera confessió ha fet mal, com diu en Vicent.
En Francesc Marc Alvaro dona pistes sobre les relacions familiars i sobre la complicada gestió de l’afer familiarment.
Ara bé, també hem de llegir els fets en el seu context i en un país que no era normal a l’any 1980 i que no ho és tampoc ara. Ara toca deixar pas a les següents generacions en construir un país millor a on aquestes coses no passin o si passen, els mecanismes de substitució siguin molt més eficients.
Segurament en un país normal en Jordi Pujol hauria estat metge i prou.
I dues preguntes finals dintre d’un país que no és normal:
Quins referents de persones de prestigi tenim al país?
Pensem que només amb eines dintre d’un marc jurídic estrictament espanyol, que no ofereix cap tipus de seguretat, ens en sortirem?
Avui en dia, si en Jordi Pujol fos 40 anys més jove i es plantegés fer una banca catalana per ajudar a la industria catalana, jo li recomanaria que cerqués un soci local i la domiciliés a Dublín sota la regulació irlandesa i europea, sense cap mena de dubte.