Sobre la psicologia del procés
En el sí del procés s’ha estès aquella superstició de desitjar d’una forma extrema la independència per tal d’aconseguir-la.
Aquesta creença, la de desitjar molt un objectiu per aconseguir-lo, no solament és falsa, sinó que produeix obsessió malaltissa. És aquesta la principal raó per la qual tants i tants catalans no suporten que hi hagi compatriotes seus que no s’empassin les paraules buides de Mas i de Junqueras. Per realitzar el nostre objectiu hem de desitjar-lo moderadament, adquirir les habilitats necessàries per aconseguir-ho, treballar-nos-ho molt i tenir una mica de sort. Les dues condicions intermèdies són les més importants, adquirir habilitats i treballar, i, tot i així, sovint no aconseguim el que ens proposem.
El procés, però, es basa en una falsa drecera, que lliura als catalans de treballar i aprendre, la idea de desitjar desaforadament la llibertat. Si ho fan, molts catalans pensen que de manera màgica atrauran una mena de corrent còsmic que els concedirà desitjos a l’estil de la llàntia d’Aladí. Els psicòlegs saben que desitjar massa és fins i tot contraproduent perquè desperta la resposta obsessiva de la ment.
Sovint ens agafem a idees falses que ens porten al fracàs. Si realment els catalans ens atrevíssim a explorar altres propostes per aconseguir el nostre objectiu, canviaria per complet la nostra percepció de moltes de les nostres pors o amenaces inventades sobre el procés. No ens cal desitjar la independència, ens cal treballar per aconseguir-la. Quan optarem per un independentisme racional i conseqüent?