Després de la moció de censura que ha descavalcat el PP del govern d’espanya, C’s ha perdut la gran influència que tenia a la política espanyola i ha quedat descol·locat. Com que segueixen un full de ruta de manual i són polítics professionals en el pitjor sentit de la paraula, la modificació de l’escenari polític espanyol els ha deixat amb el cul a l’aire i sense saber què han de fer. Si fa dos dies semblava que tenien a tocar guanyar les eleccions a espanya, avui n’estan molt lluny i, pel que diuen les enquestes, passarien a ser la quarta força parlamentària. Per a un partit polític tan artificial, tan oligàrquic i tan cínic, ser la quarta força política del congreso només serveix si suma amb el PP o amb el PSOE; si no, és una mala inversió i fa preveure un futur força negre per als seus dirigents. Com que això – la victòria de les forces republicanes, si és que al PSOE encara se’l pot considerar republicà- és el que sembla que passarà, el futur de C’s, si no l’apuntala el PSOE, més aviat sembla complicat, per no dir negre com la gola d’un llop.
Però no és només això. És que la sortida del govern del PP i, de rebot, de C’s, ha provocat un doble tsunami bestial en la dreta espanyolista. El primer tsunami és dins del PP: qui serà el seu nou president? García Margallo és el més preparat però sembla que li ha passat l’hora. Pel que fa a Sáez de Santamaría i Cospedal, hi ha més bilis que entre Gallardón i Esperanza Aguirre, ara ja tots dos cadàvers polítics (tal com van les coses al PP, sembla que ser un cadàver només polític és un privilegi a què no pot aspirar tothom). Però, una vegada hagin triat el seu nou president, la batalla a mort serà contra C’s. I serà a mort perquè el PP voldrà recuperar tot el seu espai i C’s voldrà prendre-l’hi. I tot això sense manies ni romanços. I tindran tanta feina per a sobreviure a l’embat de l’altre, que s’oblidaran del PSOE i de PODEM. Però no dels independentistes catalans, no us feu il·lusions. Perquè nosaltres som el seu eix propagandístic, els que els donem primeres planes als mitjans de comunicació i, en definitiva, vots.
Com que l’anticatalanisme visceral és el que més plau a les orelles i els cors espanyolistes, com que som nosaltres la font principal dels vots neofranquistes del PP i neofalangistes de de C’s, no ens hem d’estranyar d’haver estat, de ser i de continuar sent en el futur la quintaessencia del seu discurs frenètic i estomacal. Continuaran presumint de no respectar els resultats de l’u d’octubre i d’haver-nos pegat, vexat, insultat i tractat com a delinqüents. I, tot això, ho faran en nom d’una espanya més joseantoniana que la de José Antonio i tan franquista com la de Franco (que reposa amb tots els honors al Valle de los Caídos).
Malgrat que darrere l’escenari els punyals i les punyalades entre ells seran immisericordes, a la vista del públic juguen a veure qui és més patriota espanyol. I per a ells és més patriota espanyol qui és més anticatalà i més anticatalanista. Que això amagui una buidor d’idees i de projectes més enllà de conservar i enriquir encara més l’oligarquia espanyola, a ells no els preocupa gens ni mica. Que el seu patriotisme espanyol és mera façana és pura evidència.
És en el context mental i dement d’aquesta colla de braus envestidors que hem de catalogar totes i cadascuna de les provocacions de C’s. Les fetes al president Torra, al nou govern de la Generalitat i als independentistes en general. Utilitzen la mala educació i la fanfarroneria per a ser notícia i nosaltres hauríem de ser prou vius per veure’ls el llautó. Perquè les seves grolleries, les seves manques de respecte, la seva manera de fer fastigosa no són una improvisació de qui no en sap més (han anat a les millors escoles del país, escoles selectes i privades que no pot pagar la gran majoria de la població i tenen un munt de màsters, suposo que algun aconseguit d’una manera ortodoxa), ni de qui té un caràcter volcànic (tipus Fraga Iribarne), no; estem parlant de la grolleria i la vulgaritat com a arma política, destinada no tant als nostres dirigents o a nosaltres, sinó a aquells dels seus votants que arriben a l’orgasme amb programes televisius que tenen com a única oferta la pornografia emocional: Telecinco, Antena3, el canal 13 (que ningú no diria que és propietat de l’esglèsia catòlica), etc.
Els episodis són constants: la cita d’Arrimadas totalment treta de context d’un article del president Torra, el fet que l’Arrimadas no s’hagi volgut reunir amb el president si no retirava el llaç groc de la façana de la Generalitat o que l’altre dia es presentessin tot el grup de C’s amb el Quixot recriminant-li a la consellera de cultura que, pel que es veu, els catalans no quixotem gaire (la cosa ha acabat sent divertida perquè la consellera és especialista en el Quixot). De grolleries, provocacions i de gestos d’una mala educació irritant en rebrem una darrera l’altra. Necessiten demostrar que són més anticatalanistes que ningú i necessiten ser notícia cada dia o s’extingiran.
No tinc clar, però, com hem de respondre a aquestes provocacions. Fins ara, bàsicament, hem respost d’una manera noucentista, amb una elegància i un sentit de l’humor tan sobri que sembla més britànic que mediterrani. Penso que potser ens convindria algú capaç de respondre aquestes provocacions amb la mateixa potència que les rebem per tal que se’ls girin en contra. Als independentistes ens cal un milió de vots més. I aquest milió de vots no el trobarem entre la gent que mira TV3, sinó entre la gent que mira Telecinco. Hem d’arribar a ells, com hi arriben els de C’s: no cal inventar res. Trobar la persona que contesti a una provocació amb una provocació, a una grolleria amb una grolleria, a la mala llet amb mala llet, a discursos en castellà amb discursos en castellà. Penso que és urgentíssim que una persona com Gabriel Rufian sigui al Parlament de Catalunya. A Madrid, en Tardà i en Campuzano poden continuar fent el que fan sense ell, però aquí Rufián és indispensable. O algú com ell. Pujol, en certa manera podia ser com Rufián (encara que Pujol era molt més complet i molt més complex, per bé i per mal) , però Mas, Puigdemont i Torra estan en una altra g
alàxia, la galàxia noucentista de Xènius, Fabra i Carner. I d’això els de C’s se n’aprofiten.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!