No sé on vaig llegir, ja fa anys, que el el pessimisme és un hotel de luxe construït vora l’abisme. Feia referència a la filosofia de Schopenhauer, aquell que deia, per exemple, que “la vida sense dolor no té cap sentit” o que “totes les nacions es critiquen les unes a les altres i totes tenen raó” o que “la vida és un constant procés d’agonia”, etc…
Schopenhauer al seu temps va tallar força el bacallà però la seva filosofia neix del desengany mai superar que la gent fes molt més cas a Hegel que a ell. Després el futur va posar tothom al seu lloc perquè amb Hegel, ni que sigui a través de Marx, no hi ha Déu que s’hi aclareixi, mentre que Schopenhauer – com passa amb Nietzsche o amb Plató – la lectura sempre és un plaer.
Però més que parlar de Schopenhauer voldria parlar de tots aquells que ja fa dies i mesos que estan practicant el pessimisme nacional dins l’independentisme, dia sí i dia també. No nego, és clar, que siguin independentistes però se n’haurien d’adonar que la seva postura el que fa és debilitat el moviment, ja que convida els independentistes optimistes a que ho deixem de ser. D’optimistes i d’independentistes.
Churchill va cesar a un dels seus ministres per pessimista. El ministre, que era un individu lúcid, intel.ligent, culte i molt llegit argumentava molt brillantment perquè els nazis guanyarien la guerra i els britànics no tenien res a fer. Churchill un dia en va quedar tip i li va dir: sir, vós sou molt brillant, però no em serviu per a guanyar la guerra.
M’agradaria poder acomiadar de la mateixa manera a tots els independentistes pessimistes. Enviar-los a casa, fer que es dediquessin a una altra cosa: a pintar quadres, a tocar la guitarra, a fer mots encreuats. A tot menys a intentar convèncer als qui creiem en l’alliberament nacional de Catalunya que, per més que fem, no hi ha res a fer, que ho tenim tot perdut, que aquesta era la nostra darrera oportunitat i que ara aquí no quedarà pedra sobre pedra.
Ja n’hi ha prou d’aquesta cantarella invertida, estèril, contraproduent i patriòtica. En primer lloc, perquè el que ells diuen és fals. Catalunya és prou potent per a vèncer els revessos actuals. En el passat va perdre guerres importants i encara hi som perseverant en la lluita per les nostres llibertats. No som un poble de pa sucat amb oli, sinó una gent que porta segles lluitant per la seva llibertat. I amb gent així un 155 CE és quelcom insignificant, igual que és insignificant un càncer fet partit polític com el PP. Quan el PP no existeixi, Catalunya continuarà sent. I probablement farà molts anys que serà lliure.
A més trobo que els pessimistes no són coherents. No s’haurien de limitar a ser pessimistes amb Catalunya arran de l’aplicació neofranquista del 155. Trobo que també haurien de ser pessimistes respecte de l’espècie humana i la vida al planeta. Al cab i a la fi, pel que jo sé, hi ha un dia que el sol s’apagarà i la vida se n’anirà en orris al nostre sistema solar. Probablement molts anys abans l’espècie humana haurà desaparegut o bé degut a la seva estupidesa en forma d’arma nuclear o bé per culpa d’un meteorit o de qualsevol altre catàstrofe natural. Vol dir-se que aquest que ens venen a tocar el que no sóna predicant-nos que no tenim res a fer, que al menys tinguin una mirada més àmplia i ho prediquin del sistema solar i de l’espècie humana.
Ara, que no es pensin que no els entenc. Efectivament els pessimistes es contrueixen un hotel de cinc estrelles a tocar de l’abisme. Si acceptes l’abisme – que ens venç espanya, que el sistema solar o l’espècie humana desapareixen – pots viure confortablement. Si aconsegueixen que durant la teva existència Catalunya pervisqui, igual que l’espècie humana o la vida ja pots estar content. Aquest és el teu hotel de cinc estrelles en el que estàs instal·lat. Per contra, l’optimisme és ambiciós: vol dir lluitar per una Catalunya millor, vol dir lluitar per preservar l’ecologia del planeta o per dignificar la vida humana. Això no és cap hotel de cinc estrelles i dóna moltíssima més feina.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!