Ho he escrit unes quantes vegades i suposo que ho escriuré unes quantes més. Malgrat que els catalans estem convençuts de ser noucentistes, descendents del classicisme, del renaixement etc…, la meva opinió és que som un poble eminentment bizantí, medieval i barroc. Prat de la Riba, Eugeni d’Ors, Pompeu Fabra i Josep Carner van intentar canviar-ho però jo crec que no ho van aconseguir. Continuem sent un poble bizantí, medieval i barroc. Obsessionat amb les línies curves, en els laberints i en les complicacions de tota mena. Som un poble a qui anar per feina i solucionar els problemes per la via més recta li costa una barbaritat. Som un poble per al qual agafar una drecera, ni que sigui per arribar a Ítaca, li costa una barbaritat. Directament és impossible. Traeix la nostra idiosincràsia nacional, que a vegades és una mica idiota, la veritat.
Vejam sinó el problema que tenim plantejat ara amb això de triar el president i el govern de la Generalitat. Els antecedents és són que espanya ens ha pres l’autonomia, Europa l’ha obligat a fer unes eleccions al Parlament de Catalunya i els independentistes, contra el pronòstic dels espanyolistes, les hem guanyat, vet aquí.
També s’ha de tenir en compte una altra cosa: tenim uns quants membres del govern a l’exili, començant pel president. Aquests membres serien detinguts ipso facto si trepitgessin el territori espanyol. També membres del govern i diputats a la presó. I per tenir, encara tenim més: tenim no sé quants dirigents imputats als tribunals espanyols, des del president de la Generalitat i la presidenta del Parlament a gairebé mil alcaldes.
Sembla evident, doncs, que la situació que tenim ja és prou complicada per tal que nosaltres la compliquem una miqueta més amb estires i arronses absurds, amb laberints ximples i amb ornaments que a l’hora de la veritat només serveixen per gastar energies de manera inútil per no dir imbècil.
Suposo que tots plegats sabem quina és la principal urgència que tenen els catalans en general i els independentistes catalans en particular. Per si algú no la sap, la dic: la principal urgència que tenim és tenir un govern. Recuperar les nostres institucions tant pel que fa a la gestió de les competències que tenim – sanitat, ensenyament, obres públiques, benestar social, etc…-, com per a tirar endavant un programa polític.
En aquest marc jo diria que és urgent anar per feina i no donar gaire peixet als nostres enemics. No facilitar que el govern de la Generalitat no sigui independentista perquè hi hagi no sé quanta gent que no pugui votar al no haver ocupat el seu escó, per exemple. No facilitar la intervenció d’espanya forçant el reglament del Parlament, havent de tornar al Tribunal Prostitucional, trobar-nos amb la paralització de les nostres institucions i entrar en una batalla judicial que sembla que no podem guanyar.
En aquest marc anar per feina vol dir no complicar-nos la vida. Si el president Puigdemont no pot ser president de la Generalitat que ho sigui el primer de la llista de JXCAT i si el vici-president Oriol Junqueras no pot ser vici-president que ho sigui la Marta Rovira. O que ho sigui qui ho hagi de ser, però anem per feina i no ens fotem de peus a l’orinal amb batalles que tenim perdudes abans de començar davant els tribunals espanyols.
Jo crec que estaria bé que tots els polítics implicats fessin un gest en aquest sentit. Que la gent veiés que al costat de l’honor i la dignitat també hi ha un pragmatisme i una voluntat de servei als ciutadans. Que si Puigdemont, per exemple, ara renuncia a ser president, això serà un gest que l’honorarà per sempre. I jo sóc dels que crec que no ha de tornar a Catalunya si no li garanteixen que no anirà a la presó, perquè el president Puigdemont a la presó, com el vici-president Forn, com els Jordis no ens serveixen de res. De res més que per a sentir-nos desgraciats, humiliats i oprimits. I potser sí que ara mateix som desgraciats, estem sent humilats i ens oprimeixen, però jo tinc pressa per a deixar de ser desgraciat, humiliat i oprimit: vosaltres, no?
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!