La manifestació del passat 7 de desembre a Brusel.les, a més de fer patxoca, és útil. Ho és per diverses raons: la primera que si els espanyolistes neguen les dades de la policia belga vol dir que ens van bé. La segona és que si els seus braços institucionals, que ens tracten com a enemics als que cal destruir, no permeten que sigui retransmesa per TV3 és que pensen que els hi fa mal que la gent sàpiga el que va passar allà. Per una altra banda, la gent que va ser allà és va tornar a sentir forta i unida, guerrers que s’han retrobat després dels revessos soferts i que s’ajuden a convèncer que la darrera paraula per part nostra encara no ha estat dita, que perseverarem en la nostra lluita fins que aconseguim consolidar la República Catalana.
Abans de començar amb les crítiques que vindran més avall vull dir que si la meva dona i jo no hi vàrem ser no fou perquè no en tinguéssim ganes. El cansament es va apoderar de nosaltres i fer un viatge tant llarg i d’una manera tant incòmoda – no hi havia hotels ni a Brusel.les ni a prop – ens semblava una gran pallissa. Una gran pallissa més a l’abast de gent jove que no pas de madurets com nosaltres, que ja comencem a estar granadets. I a més el fred, un fred que m’imagino que és força més rigorós que el que patim a L’Hospitalet o a Vilanova a casa nostra. Fet i fet, suposo que un dels problemes que tenim els independentistes catalans és aquesta necessitat de fer les coses de manera confortable, pulcra, elegant. I en el nostre cas burgesa.
La principal crítica que jo faria a la manifestació de Brusel.les no ve tant pel fet d’haver-se fet, que ja em sembla bé que s’hagi fet per diversos motius ( donar escalf als nostres exilats i que el món torni torni a visualitzar el tema català i poca cosa més ). La crítica ve per donar-li més importància de la que en realitat té i pensar que 45.000 persones faran que els dirigents oligàrquics de la Unió Europea canviïn de parer sobre el dret a decidir dels catalans i encara menys que faran canviar a l’oligarquia espanyola, que cada dia que pasa és més brutal. I Europa continua mirant cap a una altra banda perquè considera que no és el seu problema i/o perquè considera que la solució al problema (que es pugui aplicar el dret d’autodeterminació a les nacions sense estat de la Unió Europea) és més problemàtica que el propi problema plantejat.
En aquestes jo crec que la principal lliçó que hem après els independentistes catalans en els darrers mesos és molt senzilla i diu que a banda de la raó has de tenir la força, que no només has de tenir la majoria de vots en un referèndum o en unes eleccions, sinó que també has de tenir el poder per a que la voluntat popular es materialitzi. I tenint davant un enemic brutal, claveguerós, intolerant, totalitari i, en definitiva, neofranquista, nosaltres mai no el podrem vèncer si els hi enfrontem cantant cançonetes, fent aplecs (per molt multitudinaris que siguin), fent excusionetes i anant amb el lliri a la mà. Si la manera de fer d’espanya és una manera de fer obertament reaccionària que ens porta a la lògica europea dels feixismes, la nostra ha de ser una òptica revolucionària capaç de vèncer aquesta brutalitat amb uns mitjans prous potents per a fer-ho. Si no és així, de vegades els produirem picor i d’altres pessigolles, però mai deixarem de ser una molèstia que s’allunya amb una mica d’insecticida.
Em sembla que hem d’aconseguir ser molts més dels que som. No n’hi ha prou amb un independentisme que giri al voltant del 50% del país. Hem d’aconseguir governar les nostres institucions més importants ( la Generalitat, els principals ajuntaments del país, les diputacions, els consells comarcals etc…), hem d’aconseguir tenir jutges catalans (de la mateixa manera que durant el franquisme demanàvem bisbes catalans, ara és imprescindible que la nostra judicatura sigui catalana i no forània ), hem d’aconseguir que els mitjans de comunicació més potents siguin independentistes ( i no com ara on els diaris més llegits i la major part de la ràdio i televisions que utilitzen els catalans són espanyolistes ), hem d’aconseguir tenir un pes important a les principals empreses del país per tal de poder prendre decisions en consonància amb la nostra manera de pensar, etc…en definitiva, a banda de tenir la raó, hem d’aconseguir tenir cada vegada més poder. Ells no tenen la raó però tenen el poder i per això ens poden. Per a que deixin de poder-nos, no hem de deixar de tenir raó – voler un referèndum d’autodeterminació per a que la gent decideixi a quin estat vol pertànyer sempre serà raonable – però necessitem tenir poder. I això vol dir també deixar de tenir unes quantes manies que només ens destorben i no ens permeten avançar. Hem de ser moltíssim més pràctics i tenir una estratègia molt menys kumbaià que la que hem tingut fins ara si de debò volem guanyar.
Diu la meva dona que no hem anat a Brusel.les perquè a L’Hospitalet ja tenim prou feina. I tot i que no és ben bé així perquè no deixen de ser coses complementàries, sí que és una miqueta així. No ens podem permetre que L’Hospitalet, Cornellà, Gavà, Tarragona o Lleida no siguin governades pels independentistes, posem per cas. Imaginem la força que tindríem majories independentistes a aquests municipis. No està malament que anem a Brusel.les, no fa cap mal. Però si de debò volem fer un tomb al país és a L’Hospitalet, i a Cornellà, i a Gavà, i a Tarragona, i a Lleida on hem d’apretar.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!