observatori |
dimarts, 13 de juny de 2006 | 17:38h
L'Observatori de l'Estatut ha rebut un total de 25.145 visites en dos mesos i mig de funcionament, cosa que confirma la bona acollida d'aquesta iniciativa d'Òmnium Cultural que ha tingut com a objectiu aportar informació i sobretot elements d'anàlisi sobre el projecte del nou Estatut. A només cinc dies de la convocatòria de referèndum, l'Observatori publica avui l´última actualització, tot i que es mantindrà actiu amb el contingut actual.
Deu reconeguts experts en diferents àmbits han participat a l'Observatori a través d'articles que han analitzat el contingut del nou Estatut a partir, essencialment, del projecte aprovat pel Parlament de Catalunya el 30 de setembre de 2005 i el nou text tramitat primer al Congrés i després al Senat espanyol.
Héctor López-Bofill, Ramon Tremosa, Guillem López i Casasnovas, Isidor Marí, Eva Pons, Josep Maria Puig Salellas, Fèlix Martí, Ferran Requejo, Núria Bosch i Jordi Serra han aportat elements de reflexió al voltant de sis punts essencials: nació, competències, finançament, drets històrics, llengua i acció exterior. A més de les opinions dels experts i els posicionaments i articles publicats per Òmnium, una part important del contingut de l'Observatori han estat les comparatives d'alguns dels articles essencials de l'Estatut de 1979 vigent, el projecte aprovat el 30 de setembre i el text que se sotmet a referèndum el proper 18 de juny.
L'Observatori, que també ha obert un espai a l'opinió dels lectors, ha tingut una versió reduïda en un bloc facilitat per Vilaweb: `El bloc de l'Observatori de l'Estatut'. A través de la secció `Vols estar al dia?' qualsevol lector interessat ha rebut butlletins actualitzats amb les últimes novetats publicades.
L'Observatori va començar a funcionar el passat 27 de març, després de la presentació pública en el marc de l'acte `Estatut i projecte nacional', convocat per Òmnium Cultural a l'Aula Magna de la Universitat de Barcelona.
Durant alguns mesos van coincidir a les Corts Generals dos estatuts: el valencià, aprovat finalment el 10 d'abril del 2006, i el català, que un mes després ha estat aprovat pel Senat i resta pendent del resultat del referèndum preceptiu. Sense comparar ambdós processos estatutaris, diferents en força aspectes, és necessari analitzar el tractament de la qüestió comuna de la llengua, especialment pel que fa al reconeixement de la unitat lingüística i les relacions entre territoris catalanòfons.
El text ja fixat de l'Estatut català fa la impressió de voler passar de puntetes per sobre d'aquesta qüestió. En efecte, no es recullen les propostes procedents de la societat i de diverses entitats vinculades amb la defensa de la llengua, que destacaven la importància de vetllar per la protecció de la unitat. Es pot citar, per exemple, la proposta de l'Observatori de la Llengua Catalana, que establia en aquest punt: "1. La llengua catalana és un patrimoni que Catalunya comparteix amb altres pobles amb els quals constitueix una mateixa comunitat lingüística. La Generalitat ha de vetllar per la protecció de la unitat del català (...) Correspon a l'Institut d'Estudis Catalans l'autoritat lingüística respecte la llengua catalana i la podrà exercir en col·laboració amb altres institucions anàlogues existents en altres territoris." De forma similar, la vigent Llei 1/1998, de política lingüística ja disposa que "la llengua catalana és un patrimoni que Catalunya comparteix amb altres territoris amb els quals constitueix una mateixa comunitat lingüística." (art. 6).
Fins fa molt poc s'ha donat com a tret més destacat del nou finançament previst a l'Estatut (ara a referèndum) respecte de l'anterior el fet que, en primer lloc, l'actual evitava l'autosubmissió explícita dels seus continguts als de la LOFCA, com feia en una disposició addicional l'Estatut de 1979 i, en segon lloc, la inclusió de l'anomenat principi d'ordinalitat, que ha de preservar la renda catalana d'un anivellament redistributiu interterritorial, per a molts, abusiu.
Respecte del primer punt, com ja he comentat a altres textos de l'Observatori, voldria destacar les incerteses del joc de prevalences jeràrquiconormatives entre LOFCA i Estatut, resoltes per alguns amb el simple ordre nominal en què es citen a continuació de la norma constitucional bàsica a la proposta estatutària i, per molts altres, amb el dubte viu de si la regulació específica (LOFCA) poc acabar imposant-se a la general (Estatut) per la remissió que del primer en fa la Constitució, incorporant-se així al "bloc" constitucional.
Respecte del segon punt, també vaig formular des del primer moment observacions sobre la manera concreta amb què es definia el principi d'ordinalitat. Ara sembla que aflora alguna sorpresa a les interpretacions del seu redactat que dona pàbul a la meva consideració del moment, i que ben pot valer aquesta reflexió final.
L'origen als 'länders' alemanys
El principi d'ordinalitat sorgeix de les consideracions que fa la sentència de 1998 del Tribunal Constitucional alemany a la vista de les argumentacions d'alguns länders que es queixaven que, en el cas que hi hagués una manca de límits precisos en els sistemes d'anivellament territorial alemany, aquest sistema arribaria a invertir l'ordre de les rendes finals dels territoris. Anivellament voldria dir així aproximar situacions a les disparitats en renda, a través de l'acció redistributiva dels fluxos fiscals territorials, però mai pervertint-ne l'ordre (no cal ser molt espavilat per entendre els incentius perversos que d'això se'n deriven). Val a dir que aquesta reflexió que el TC alemany considera raonable, no fa que aquest es pronunciï per una regla concreta, sinó més aviat fa una advertència que això no passi (que es trenqui l'ordinalitat) ja que no sembla "raonable", de manera que insta les autoritats responsables a dictar una llei (que ha d'entrar en vigor el gener del 2004) en plena aplicació el 2005 que autolimiti la incidència d'aquells fluxos. I així ho ha fet l'estat alemany en la llei aprovada el 24 de desembre del 2003 i que determina que els länders amb major recaptació fiscal retornin, al pot comú de la perequació horitzontal, part (i no tota) de la major capacitat fiscal que disposen. Per tant, és el detall del mecanisme i no el criteri el que es desenvolupa en la llei. El segon és la salvaguarda dels límits del primer i no el seu contingut específic.
En una societat globalitzada la projecció exterior de les llengües i de les expressions culturals associades a aquestes té una importància cabdal. Fins avui aquesta tasca ha estat assumida per les institucions pròpies de Catalunya, sovint mancades de competències suficients i amb uns mitjans limitats. L'Estat gairebé no s'ha implicat en la difusió exterior del català, malgrat que hi està obligat per l'article 3.3 de la Constitució i la ratificació de diversos instruments internacionals (entre d'altres, la Carta Europea de les llengües regionals o minoritàries).
El text del nou Estatut inclou diverses previsions sobre la projecció extraterritorial del català, que pretenen implicar tant la Generalitat com l'Estat. Si bé l'atenció dispensada a aquest tema sembla positiva, es pot objectar que es tracta bàsicament de mandats que no tenen una aplicació immediata; l'eficàcia dels quals pot quedar molt matisada en la pràctica. És a dir, en la regulació estatutària hi preval un valor simbòlic per damunt de la producció d'uns efectes jurídics directes.
En primer lloc, l'article 6.3 estableix que "L'Estat i la Generalitat han d'emprendre les accions necessàries per al reconeixement de l'oficialitat del català a la Unió Europea". Aquesta previsió respon a l'anomalia que suposa que, després de vint anys de l'adhesió de l'Estat espanyol a les Comunitats Europees, el català continuï sense gaudir d'un reconeixement oficial per part de la Unió Europea. Les nombroses accions impulsades des de Catalunya i les Illes Balears i la recent i inèdita implicació del Govern espanyol -en el marc de la conjuntura política interna paral·lela a la negociació del Tractat constitucional- han obtingut uns resultats que queden molt lluny de l'oficialitat: la traducció catalana no oficial del Tractat pel qual s'estableix una Constitució per a Europa i un reconeixement indirecte -a través dels estats- en unes Conclusions del Consell Europeu de Luxemburg del juny de 2005, que possibiliten la celebració d'acords sobre certs usos en les institucions de la Unió. La dèbil base jurídica d'aquest reconeixement i la gran distància entre les prerrogatives reconegudes al català i les que gaudeixen altres llengües europees amb una demografia i una producció cultural molt inferior (com ara el maltès), són indicatives de les dificultats subsistents en aquest àmbit.
Continua el camí inexorable del que ja és el nou projecte d'Estatut, que ara es sotmet a referèndum. Tots aquells prodigis que s'anunciaren no s'han complert; el temps corre, tenim el que tenim i prou. Més o menys això és el que recordo de memòria d'una cançó d'en Llach i que aquí es pot aplicar bastant bé.
Des de la valoració d'aquest observador que signa aquest text i des de l'Observatori Òmnium -que quelcom ha de tenir a veure amb la valoració global per allò de l'etimologia de la paraula?, voldria aquí breument marcar alguns nous solcs, també de "segona derivada" (vegeu la segona observació). Dono per fet el text actual que ja no es modificarà. Havia tingut l'expectativa, formulada en el darrer observatori, que en el tràmit al senat encara hi cabria quelcom favorable sobre aeroports i mecanismes de solidaritat. A hores d'ara, són tantes les incerteses sobre el finançament pactat, en vista de com es determini el futur anivellament, que postularé l'entrada d'un nou solc per l'Estatut a través d'un compromís de l'Estat amb el conjunt de les forces catalanes que defensaven l'Estatut respecte dels grans trets de la definició futura de la solidaritat territorial entre els pobles d'Espanya. Per això parlaré aquí de com configurar els mecanismes de redistribució territorial, que evitin o minorin el que permet a hores d'ara el redactat actual: que l'Estat buidi, si així ho desitja, qualsevol expectativa d'increment d'autonomia financera catalana. Només la clàusula d'ordinalitat, feliçment acceptada, tot i que deficientment definida, ofereix alguna salvaguarda parcial.
En l'àmbit de la seguretat privada la pèrdua de competències en relació al text del 30 de setembre és substancial. Mentre que el text del 30 de setembre reconeixia àmplies facultats normatives a la Generalitat en matèria de regulació de la seguretat privada i del règim d'intervenció administrativa de les persones físiques i jurídiques que desenvolupen aquestes funcions en el territori de Catalunya, la qual cosa incloïa, per exemple, la regulació dels requisits i condicions dels establiments que estan obligats a adoptar mesures de seguretat o dels centres de formació que permetien obtenir l'autorització per exercir aquesta activitat, l'article aprovat per les Corts Generals espanyoles limita la intervenció de la Generalitat a l'execució de la normativa estatal. Es pot afirmar que l'avenç en aquesta matèria en relació al sistema competencial vigent amb l'Estatut de 1979 és pràcticament nul, la qual cosa s'ajusta a la tradicional hostilitat expressada des del Govern i el Legislador estatals, i confirmada en la interpretació del Tribunal Constitucional espanyol, alhora de reconèixer espais competencials en aspectes de seguretat privada de titularitat i exercici de la Generalitat (com a exemple recent, vegeu la sentència del Tribunal Constitucional espanyol STC 154/2005, de 9 de juny).
La inclusió del "deure de conèixer les dues llengües oficials" en l'article 6.2 és una novetat destacada del text estatutari aprovat pel Parlament de Catalunya el 30 de setembre de 2005. A partir de la posició garantida al castellà, com a única llengua respecte de la qual l'article 3.1 de la Constitució espanyola predica un deure de coneixement de "tots els espanyols", el Tribunal Constitucional havia avalat la introducció del deure de coneixement respecte de les altres llengües oficials, sempre que es dugués a terme per via estatutària (STC 84/1986).
El sentit bàsic del nou article 6.2 és, doncs, l'equiparació jurídica dels drets i deures dels ciutadans en relació amb les dues llengües oficials, que avui ja disposa -amb una fórmula més ambigua- l'apartat tercer de l'article 3 de l'Estatut de 1979.
Tot i que durant la tramitació en el Congrés dels Diputats s'ha mantingut el deure de coneixement, el precepte ha sofert dues modificacions. La primera és la substitució de "totes les persones a Catalunya" per "els ciutadans de Catalunya" com a destinataris del deure de coneixement. La segona modificació, més rellevant, comporta inserir en l'article 6 una cita de l'article 32, amb l'alteració de la literalitat del darrer en dir que "no pot existir discriminació per l'ús d'una o altra llengua oficial". Al mateix temps, de l'article 32 s'ha eliminat l'incís final que establia la validesa i eficàcia dels actes jurídics fets en les dues llengües oficials "sense que se'n pugui al·legar desconeixement". Això darrer fa sospitar que aquests canvis obeeixen a una intenció de desvirtuar en la pràctica el deure establert.
[Article de Jordi Porta, president d'Òmnium Cultural, publicat a El Periódico i a l'Observatori de l'Estatut]Òmnium Cultural ha decidit fer una consulta als seus 15.500 socis sobre la posició que hauria de prendre l'entitat respecte del referèndum de l'Estatut. Algunes persones podrien considerar que aquesta consulta interna és innecessària i, fins i tot, desaconsellable. Passat el període de sensibilització de la població, i en certa manera de mobilització de la societat civil durant el procés d'elaboració i de negociació, estaríem ara en el moment de la campanya pròpiament dita dels partits polítics. Malgrat això, diverses entitats significatives de la societat civil catalana, des dels sindicats fins a associacions que s'han sentit motivades pel repte que representa una nova institucionalització de l'autogovern de Catalunya, han anat prenent posició respecte del referèndum.
Òmnium Cultural té com a objectiu la promoció de la llengua, la cultura i la personalitat nacional de Catalunya. És una entitat transversal, és a dir, que en el marc de l'afirmació cultural i nacional de Catalunya, inclou diverses sensibilitats polítiques, i això forma part de la seva riquesa associativa. Òmnium va ser una de les entitats consultades fa més d'un any pel Parlament i va transmetre els punts al seu parer essencials que l'Estatut hauria de contemplar: replantejament de les relacions Catalunya-Espanya sense els condicionaments franquistes del 1978; atenció als canvis socials experimentats per la societat catalana després de 25 anys (immigració, noves tecnologies, indústries culturals...); equiparament legal de la llengua catalana amb la castellana; definició menys tímida i ambigua del que és Catalunya; finançament de la Generalitat que reduís el dèficit fiscal del país a nivells raonables; capacitat de gestionar l'exercici dels drets socials dels ciutadans; presència internacional en aquells afers que eren competència del Parlament, especialment en organismes com la Unesco.
Un dels principis fonamentals de la prospectiva (la disciplina que estudia el futur per comprendre'l i poder-lo influir) és que el demà és múltiple i alternatiu, un ventall d'opcions que se'ns presenten per intentar triar-ne la millor. Des d'aquest punt de vista, pot ser interessant analitzar les implicacions dels diversos textos estatutaris, el de Sau, el projecte aprovat pel Parlament de Catalunya i el Dictamen del Congrés, per estudiar en forma d'escenaris de futur alternatius el seu impacte sobre la possible evolució del català. En aquest sentit, l'accent d'aquesta aportació no recaurà tant en l'anàlisi comparativa de les diverses versions estatutàries (tasca que ja han fet les aportacions d'Isidor Marí i Eva Pons en aquest observatori) sinó en els seus efectes de futur.
Plantegem 3 escenaris possibles
1. L'escenari amb l'Estatut vigent
2. L'escenari d'acord amb l'Estatut del 30 de setembre
3. L'escenari, segons el dictamen del Congrés
1.L'escenari amb l'Estatut vigent
És obvi que per a l'Estatut de Sau aconseguir la cooficialitat del català (art. 3) ja era una fita. Allò permetia al català fer un salt qualitatiu i, a més a més, en aquell moment era poc realista plantejar-se d'anar gaire més enllà. Però l'Estatut de Sau ha envellit i, pel que fa a la llengua, ho ha fet malament. Un seguit de factors ho palesen, entre ells:
L'arribada d'immigrants, que ha estat espectacular i ha modificat la mida i la composició de la nostra estructura poblacional.
El rearmament teòric de l'espanyolisme i de l'estatisme en general.
El creixement de sectors autòctons que defensen el bilingüisme com la millor opció per a Catalunya (però que, en realitat, volen mantenir la situació de diglòssia actual).
Per tant, l'escenari que es dibuixa per al català amb l'Estatut de Sau és el d'anar esdevenint una llengua cada cop més minoritzada, cada cop més arraconada en la realitat social i, per tant, d'anar avançant fermament cap a la irrellevància i la desaparició.
Aquesta opció seria l'escenari tendencial, aquell que extrapola la situació actual en el futur sense ruptures rellevants. Ara convé examinar fins a quin punt el text del Parlament i el del Congrés suposen alternatives a aquest escenari.
observatori |
divendres, 5 de maig de 2006 | 08:40h
Article publicat per Eva Pons a l'Observatori de l'Estatut Mentre el text del'Estatutcontinua la seva tramitació a les Corts Generals, és interessant revisar alguns dels temes en els quals la reforma podia significar un avenç més clar. Un d'aquests aspectes és la justícia, sector que fins avui s'ha mostrat força impermeable a un ús normalitzat de la llengua catalana i on la legislació continua reservant al castellà una posició preeminent.
La manca d'adequació d'aquesta administració a l'estructura descentralitzada de l'estat i al seu caràcter plurilingüe són els dos aspectes interelacionats que pretenia abordar el text estatutari elaborat pel Parlament de Catalunya. Tanmateix, si comparem la redacció original del Títol III "Del poder judicial a Catalunya" i la redacció actual els canvis són tan importants que pràcticament desvirtuen aquella voluntat. De fet, el Títol III "Del poder judicial a Catalunya" ha estat pràcticament rescrit de dalt a baix per la Comissió Constitucional del Congrés dels Diputats, amb l'eliminació de moltes de les previsions vinculants i les remissions constants a decisions futures dels òrgans estatals.
Pel que fa a la qüestió lingüística, l'aspecte principal tractat és el relatiu a la capacitació del personal judicial per a exercir en les dues llengües oficials, per tal de garantir els drets lingüístics dels ciutadans a utilitzar-les davant l'Administració de justícia. Amb això es respon a les dificultats que troben molts ciutadans i professionals del món a l'hora d'adreçar-se en català als òrgans jurisdiccionals, atès que bona part d'aquests no han assumit la disponibilitat lingüística com un element del servei que han de prestar.
Article de Ramon Tremosa publicat a l'Observatori de l'Estatut La inversió pública avui és fonamental per al creixement econòmic d'un territori, essent avui molt gran el pes del sector públic en l'economia. Fa anys, la Revista Econòmica de Catalunya va publicar un article relatiu a l'impacte econòmic dels Jocs Olímpics de 1992 (n.18): una inversió pública de 0,96 bilions de pessetes en infraestructures hauria generat un creixement del PIB català de 3,4 bilions de pessetes. Com deia fa uns dies Eduardo Mendoza a l'Avui, sort que vàrem tenir els Jocs!
Atès que el nou finançament no donarà autonomia financera perquè la Generalitat pugui realitzar una política pròpia de grans inversions públiques, cal veure què diu la disposició addicional tercera del nou Estatut. Aquesta disposició estableix que "la inversió de l'Estat en infraestructures, exclòs el Fons de Compensació Interterritorial (FCI), s'equiparà a la participació relativa del PIB català en el PIB espanyol durant un període de set anys".
Aquest percentatge avui és del 18,5 % i s'inspira en la disposició addicional sisena de l'Estatut del 30 de setembre. Tot comparant aquests dos Estatuts, podem veure que ara s'estableix un període de set anys, quan en l'Estatut del Parlament el compromís era indefinit, d'acord amb criteris d'eficiència econòmica que prevalen en altres països. I també el text final elimina tota referència a les compensacions pel dèficit històric d'inversions de l'Estat a Catalunya, que les cambres de comerç han estimat en més de 6.000 milions d'euros.
observatori |
dilluns, 24 d'abril de 2006 | 09:57h
Comentari d'Héctor López Bofill publicat a l'Observatori de l'Estatut
El nou text de l'Estatut elimina alguns aspectes que permetrien consolidar un sistema universitari català. Entre ells la plena potestat de la Generalitat, sens perjudici de l'autonomia universitària, per:
Crear i suprimir universitats públiques.
Reconèixer i revocar universitats privades que acompleixin majoritàriament la seva activitat a Catalunya.
Adscriure i desadscriure centres docents públics o privats per impartir títols universitaris oficials.
Crear, modificar i suprimir centres universitaris en universitats públiques.
Reconèixer centres universitaris en universitats privades.
Implantar i suprimir ensenyaments.
Exercir la competència executiva sobre homologació de títols universitaris oficials.
observatori |
divendres, 21 d'abril de 2006 | 12:36h
Comentari de Guillem López i Casasnovas publicat a l'Observatori de l'Estatut
A un observador de l'evolució que mostra el projecte d'Estatut d'autonomia de Catalunya en el seu iter parlamentari espanyol, la realitat li imposa que l'anàlisi s'hagi d'ajustar a cada moment vist el contingut que concreta el seu text. Assenyalàvem, així, en l'última observació feta, que els gran reptes de l'Estatut eren, al nostre entendre, els de concretar mínimament quatre punts referits a:
la prevalença normativa de l'articulat estatutari sobre la LOFCA,
la potencial obertura de més espais tributaris a la imposició que afavorissin esquemes de major coresponsabilitat fiscal,
una millor precisió del que ha de ser el contingut concret de la clàusula d'ordinalitat perquè atorgui salvaguarda efectiva de no-alteració del rànquing previ com a resultant dels fluxos redistributius públics, del qual era la renda per capita de les distintes comunitats, i
una mínima concreció dels mecanismes d'anivellament i solidaritat a fi i efecte que no restessin completament i discrecional a mans de l'Estat.
La nostra observació oferia, a més, en cada cas, precisió terminològica a través de redactats alternatius per clarificar-ne el contingut de la manera més coherent i propera possible al que havia sortit de l'acord del nostre Parlament, aquí a Catalunya, tot i acceptant els pactes polítics de partit posteriors. [llegir sencer]
observatori |
dimecres, 19 d'abril de 2006 | 10:15h
Comentari d'Héctor López Bofill publicat a l'Observatori de l'Estatut Mentre que el text del 30 de setembre preveia la competència de la Generalitat per executar la legislació estatal i europea en matèria de treball dels estrangers, el text aprovat pel Congrés condiciona l'exercici d'aquesta competència a la "necessària coordinació que correspon a l'Estat". La incidència de l'Estat queda reforçada amb aquest esment i, per tant, la presència d'un títol que permeti l'aprovació de normativa estatal sobre competències executives de la Generalitat vinculades, especialment, a la tramitació i resolució d'autoritzacions de treball i dels seus recursos.
Amb el text del 30 de setembre la determinació del contingent de persones immigrades amb destinació a Catalunya s'havia de resoldre a la Comissió Bilateral Generalitat-Estat. En canvi, amb el text actual només s'assegura la participació de la Generalitat en una decisió que correspon a l'Estat en un marc multilateral amb les altres Comunitats Autònomes.
Així mateix, decau la competència de la Generalitat en "l'establiment i la regulació de garanties en relació als drets i deures de les persones immigrades". La desaparició de la Disposició Addicional Tercera en el redactat del 30 de setembre significa que totes les competències vinculades a immigració esmentades seran, de fet, d'assumpció incerta fins que l'Estat no aprovi una Llei Orgànica de transferència de competències de l'article 150.2 de la Constitució Espanyola amb caràcter posterior a l'aprovació definitiva de l'Estatut.
observatori |
dimarts, 18 d'abril de 2006 | 10:47h
Estatut vigent / 1979[text complet] No es contempla l'Agència Tributària de Catalunya. Tota la gestió correspon a l'Administració Tributària de l'Estat.
ARTICLE 46.3
'La gestió, recaptació, liquidació i inspecció dels altres impostos de l'Estat recaptats a Catalunya correspondrà a l'Administració Tributària de l'Estat, sens perjudici de la delegació que la Generalitat pugui rebre d'aquest, i de la col·laboració que pugui establir-se especialment quan així ho exigeixi la naturalesa del tribut. '
Text aprovat pel Parlament de Catalunya / 30 de setembre de 2005[text complet] La Generalitat recapta tot els impostos, excepte els locals, i estableix mitjans de col·laboració amb l'administració tributària de l'Estat.
ARTICLE 205. L'AGÈNCIA TRIBUTÀRIA DE CATALUNYA 1. La gestió, la recaptació, la liquidació i la inspecció de tots els impostos suportats a Catalunya corresponen a l'Agència Tributària de Catalunya, llevat dels de naturalesa local.
Text aprovat al Congrés dels Diputats / 30 de març de 2006 [text complet] Actua només en els impostos cedits totalment per delegació de l'Estat.
ARTICLE 204. L'AGÈNCIA TRIBUTÀRIA DE CATALUNYA 1. La gestió, recaptació, liquidació i inspecció de tots els tributs propis de la Generalitat de Catalunya, així com, per delegació de l'Estat, dels tributs estatals cedits totalment a la Generalitat, correspon a l'Agència Tributària de Catalunya.
