Un altre blog

Anna Oliver Borràs

Supervivents*

25-11-2012 007

Ha passat el 25 de novembre, han eixit a les esplanades i places dels ajuntaments els governants que promouen les retallades i deixen sense recursos a les dones que han patit violència masclista, en un suprem exercici de cinisme que no s’entén com la ciutadania no denúncia o almenys ignora; deixant soles a eixes regidores de l’àrea de la dona que van als actes a dir quatre frases fetes i marxen corrent una vegada fetes les fotos, sense interessar-los el més mínim el que allà vinga a debatre’s. A eixos alcaldes que eliminen els serveis d’ajuda a les dones, per què consideren que un servei a la capital per a totes les víctimes ja és més que suficient, a eixos equips de govern que no es planten davant la Generalitat exigint que s’adeqüen els habitatges socials per poder assignar-los a qui ho precisa, que reclamen dotacions i mitjans per als serveis socials i no que accepten una llei de reestructuració municipal que els farà desaparèixer.

I també hauran eixit molts llacets a passejar a camises isolapes, calmant així la consciència fins a l’any vinent. Per què el cert, i qualsevol pot constatar-ho, és que la gran majoria de la població mai troba el temps ni el moment oportú per a dir prou, és la maledicció dels dies internacionals que acaben centrant l’atenció a la causa (sols) una vegada a l’any.

Per això davant aquest panorama, cal començar a parlar més que de víctimes de supervivents, quan ens referim a les dones que han patit violència, però que afortunadament no han sigut assassinades i han pogut deslliurar-se de l’acte de violència. Fa temps que moltes diguem a qui ens escolta, que les dones víctimes de violència no són ni faves, ni blanetes, ni nècies, que pel contrari, són dones molt resistents, amb una gran fortalesa, però atrapades en un cercle del qual a soles no van a poder eixir. Però quan ho fan, veus com tiren endavant refent-se del no-res i moltes vegades amb edats difícils; pot ser el fet de veure’s lliures, el com moltes diuen, poder dormir sense sobresalts i no botar cada vegada que sents la clau al pany, els espenta a assolir objectius impensables.

I són supervivents també, per tota la violència institucional que suporten, pel tractament que els mitjans ofereixen, per eixa passivitat social, d’eixes vegades en què volent treballar la prevenció s’escolten contestacions com: això no correspon a la meua àrea, o no tenim temps o eixa proposta ratlla en el folklorisme, això és cosa de dones …

25-11-2012 003

 

Supervivents en definitiva del que Jackson Katz i Julia Penelope encertadament denuncien, que cal modificar el marc lingüístic – a la manera que ens explica Lakoff – per què això té conseqüències immediates en la forma en què pensem i valorem el tema. I que cal canviar l’enfocament i no centrar-lo en la víctima com únic subjecte, trencant la dicotomia home-dona, per què és un problema que ens afecta a la societat sencera, ni que siga per què com espectadors/res podem intervenir perquè cesse.

Darrerament, a les xerrades que faig als centres de secundària, en el programa de l’associació de Dones Juristes d’Alzira de la qual forme part, m’agrada dir a l’alumnat que igual que davant un cas de violació podem fer dos tipus de campanyes: aconsellar a les xiques que no vagen escotades ni curtes, o dir taxativament als xics que no pot violar a cap dona. D’igual forma, en la lluita contra la violència de gènere podem seguir qüestionant a la dona o podem centrar-nos en l’home agressor, i aleshores podrem actuar amb molta antel·lació si els seus iguals el frenen al menor indici de violència i/o discriminació. Cal la implicació activa del col·lectiu masculí, i cal urgentment crear models i altaveus que ens mostren altra forma de viure la masculinitat.

I eixe canvi en la forma d’enmarcar i abordar la violència contra les dones, és la que ens du a parlar de supervivents, paraula amb una connotació més positiva i que focalitza l’atenció en l’altre, que referir-nos sempre a les dones com a víctimes, substantiu que ens du mental i ràpidament a pensar en elles en negatiu, compassivament. Per què en definitiva, sols quan assumim que no és un problema d’elles, a les quals ajudem, sinó un problema nostre com a societat, és quan avançarem en l’erradicació.

 

*Article publicat inicialment al digital La veu del País Valencià.



Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de General per OBorrasAnna | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent