Un altre blog

Ahir celebràrem a Vic, el segon congrés de Solidaritat, i va ser encara més multitudinari que el primer, celebrat a Manresa, malgrat que ahir a priori estavem en una situació política més delicada. Tanmateix, el discòrrer del dia, i el resultat de les votacions evidencià una dada que ja haviem constatat a la reunió prèvia d’adherits i adherides del País Valencià: ningú es planteja abandonar.

Fa una setmana, a València ferem balanç de l’any

i encararem el congrés, amb l’autocrítica que cal sempre, però amb la mirada posada al futur: corregir les errades i augmentar el treball fet fins ara, especialment al País Valencià on estem construïnt amb altres forces, un referent independentista. Referent que cada dia és fa més evident cal, davant el deteriorament polític autonomista.

Per aconseguir-ho cal sumem esforços, per què amb el recolzament del nostre partit i de la nostra nova presidenta, bé que comptem.

Per això, seguint l’exemple de Núria Cadenes, que ahir tancava el seu discurs com a nova Presidenta de SI, amb unes paraules de Kennedy, i parafressant-lo, cal tindre present que aquesta és l’hora de veure què podem aportar nosaltres al projecte de Solidaritat, i no tant al inrevès.

Per adherir-se o fer-se simpatitzant (i per tant amb quota zero), sols cal seguir aquest enllaç i omplir el formulari.

Aquests dies ens hem trobat amb una notícia sorprenent, la Inspecció de Treball visitava acompanyada de la Guàrdia Civil, tres subjectes perillosos que estaven a Xeraco, esporgant uns tarongers al camp d’un d’ells, que acabat d’estrenar-se en això de la jubilació, va pensar que seria bona idea ja que, els tarongers estaven secs, tallar-los. Els altres dos eren un amic també jubilat, i un familiar del primer.

Que des del 2010 estiguen duent-se a terme campanyes d’inspecció als camps de tot l’Estat, per evitar el frau als treballadors i que els grans terratinents espanyols, d’Andalusia especialment, els exploten, fent-los treballar sense contracte ni mesures de seguretat, no pot conduir a l’absurd que s’apliquen eixes mesures com si fora un calc, a la realitat valenciana.

Ací, tothom sap que reina el minifundisme, la xicoteta parcel·la que és manté productiva més per sentimentalisme que per redits econòmics. Sols cal fer una passejada pels camins de les comarques tarongeres per a veure com cada vegada més hi ha camps secs, abandonats perque mantindre’ls resulta completament antieconòmic. I si no és vol passejar i conèixer el territori on es governa, sols cal des de la còmoda butaca de l’oficina llegir els titulars de premsa de final de cada campanya, on any sí i any també és publiquen casos sagnants referits a la falta de rendiment del camp.

Tant és així que han aflorat a molts municipis alternatives com la dels bancs de terra, que és cedeixen a particulars per que cultiven allò que vullguen, i al temps que es mantenen ells actius, permeten que el nostre paisatge sobrevisca.

Per això, per la falta de rendiment, per les especials característiques del camp valencià i pel secular abandonament quan no atacs (com l’especulació urbanística, l’obligació del reg per goteig, etc.) que ha patit del govern, és pel que aquesta actuació inspectora com si estiguérem parlant de grans terratinents, sembla una burla.

I ho és, una burla d’uns governants que legislen des de Madrid, amb absoluta ignorància i menyspreu pel que és i ocorre a les “colònies”. Una política aliena a la nostra cultura que sols fa que exprimir-nos, i traure’ns fins la darrera gota de suc, deixant-nos a la ruïna.