Un altre blog

Això és el que sent, al veure a la portada de vilaweb a un veí del meu poble: Luis Salom. I no és que li tinga cap simpatía, ni haja creuat mai amb ell unes paraules, però és que aquesta vegada, la seva clavada de pata ha estat de les grans.

Aquest assessor del PP, és un vell conegut de pàgines com la paellarusa, que ara just fa un any ja descrivia la seva activitat a les xarxes socials (en teoría és comunity manager) com de xafaxarcos, bó en realitat deia que la seva especialitat era insultar a tothom al twitter, seguint l’enllaç podeu llegir-ho.

No és la primera vegada que aquest personatge crida l’atenció dels mitjans, al 2009 un blog titolat politicajovencv ja parlava d’ell i en termes igualment poc elogiosos, citant literalment li deien “enxufat”.

I és que el recorregut polític de Luis Salom és curt i sols té un fonament la fidelitat absoluta a Camps i el seu entorn, ell fou qui promogué la concentració i aplaudiments a Camps quan acudí er primera vegada al TSJ acompanyat de Rita. Abans d’això, tingué que emigrar del poble per una discusió en les NNGG del PP locals, és disputava el lloc a la llista per a les eleccions municipals, i un altre li mogué la cadireta que quasi teni assegurada, tingueren doncs que cercar-li acomodament, no fora cosa que la trifulca es convertirá en un vertader problema.

I amanegué a València, però com d’on no hi ha no és trau, doncs el seu recorregut va de mal en pitjor.

Aquests dies, s’ha escrit molt sobre el per què de la violencia policiaca a València, moltes opinions s’han remontat al temps de la repressió franquista i han recordat la València republicana, caiguent a mans dels nacionals.

I això ha provocat critiques, que si eren comparacions desafortunades, que si era un excès autodenominar-se PrimaveraValenciana, per què nosaltres no viviem a una dictadura, etc.

Però sols cal anar-sen a un gran llibre com el d’Andreu Ginés: La instauració del franquisme al País Valencià, per a obtindre una dada ben significativa. Entre els prohoms que formaren la Delegació de València de la Comissió d’incorporació Industrial i Mercantil, antecedent de les Cambres de Comerç, estava Joan Sánchez de León i Igual, ni més ni menys que la presidència ocupava, al temps que el seu fill ocupava càrrec de regidor a l’ajuntament de València.

Corria l’any 38, abans, l’any 31 eixa familia destacava per ser (encara avui ho és) una de les més grans propietàries de terres.

I quina era la funció d’aquesta avant-cambra de comerç?, doncs “la venda de les matèries primeres i de la maquinària fruit del botí de guerra”.

D’eixa familia, en línea directa prové la Sra. Delegada que ha manat que València tornarà a caure a mans dels nacionals.

En tot cas, personalment, a mi el que m’ha recordat aquella época no han estat ells, sinó que  ha estat la reacció de la societat valenciana. Si durant la guerra, València fou capaç d’organitzar el II Congrès d’Escriptors per a la Cultura, avui han eixit milers d’estudiants amb els llibres en alt: cultura contra barbàrie.

I tot amerat de la revolta amb el somriure, si em permeteu capgire la frase,per expresar que aquest País Valencià que és contundent i enginyós, és el meu país.

 

Nota.- La fotografia és de Jordi Salvia

Entre els diversos parlaments escoltats a l’assemblea nacional de Solidaritat per la independència, ha destacat per ser l’exemple més avançat de partit fent la transició a la independència, el SNP. No és la primera vegada que ambdues formacions estem en contacte, però avui ha engrescat a l’auditori expressant de forma resumida el que molta gent sentim: que estem davant la generació independència.

No és que la independència vaja a aconseguir-se ara gràcies a l’espenta dels joves (tampoc ell s’ha referit a eixe grup), és evident que s’arribarà per un efecte acumulatiu de la lluita i treball d’un gruix de generacions, però sí és cert que ara, la generació actual, té una perspectiva diferent al davant.

Ara, al fer el camí cap a la independència, és veu la destinació.

Quan els socialistes (per als que diuen que no és el mateix PSOE que PP), triaren a Carlos Dívar com a President del Consell General del Poder Judicial, i per tant li entregaren la presidència del Tribunal Suprem, s’alçà una gran polseguera entre la pseudoprogressia i els mitjans de comunicació, als quals els agradava posar llum a les característiques més excèntriques del magistrat novell, per què inclús els seus veïns de Sala així el consideraven, vist que mai havia presidit una sala de justícia i de cop i volta, presidia tot el Tribunal Suprem.

Però entre rosaris i misses, havia una dada més important: els seus lligams amb la Hermandad del Valle de los Caídos.

Sols això, per a mi almenys, era més que suficient per a disvalorar al magistrat, ignore com pot ser compatible tindre cap mena de relació amb una colla de gent que lloa massacres i impartir justícia (per a qui ara s’escandalitza de les tendències polítiques del TS).

Però a més a més, fusant una mica encara es troben coses pitjors, com l’article que signa per a la revista d’eixe grupuscle feixista: “Justícia y Juan Pablo II“, on deixant de banda la seves qualitats literàries, trobem perles com aquesta:

“Examinemos ahora algunas ideas del pensamiento de Juan Pablo II sobre temas más concretos de lo que debe ser la Justicia:

Nacionalismos: «el patriotismo es el recto y justo amor a la propia identidad como miembro de una comunidad nacional determinada. El nacionalismo es la negación de patriotismo, pues mientras el patriotismo, amando lo propio, estima también lo ajeno, el nacionalismo desprecia todo lo ajeno y si no logra destruirlo, trata de apropiárselo» (L’obsservatore Romano, 22 de Octubre de 1993). Los nacionalismos han tenido a lo largo de la historia connotaciones de carácter racista, que condena expresamente el Pontífice: «La Iglesia rechaza cualquier forma de racismo como una negación de la imagen del Creador intrínseca a todo ser humano» (Jerusalén, 23 de marzo de 2000).”

Per tant, poc estrany pot semblar-nos ara que faça mofa del nostre dret a emprar el català en l’àmbit de la justicia. I si llegim bé, podem veure que el fet que haja triat la comparació amb el mandinga, no és gens casual. Si ho critiquem, és fàcil titllar-nos de racistes, i sil·logisme complet.