Un altre blog

Al meu poble hi ha un polític tranquil, que des de fa anys, sempre que es parla dels diners que han de percebre els representants del poble a l’ajuntament, demana que els mateixos s’ajusten, que siguen austers però sense passar a ser indignes. Defen per antipàtic que puga ser, que els emoluments que una persona rep per exercir de polític ha de compensar suficientment el temps que li dedica, però sobretot el que no li pot dedicar a la seva feina o vida professional. I igualment reclama que el seu grup municipal tinga una dotació econòmica adequada per poder exercir el càrrec.

Sempre he compartit eixe pensament, la gent que es dedica a la política no ha d’enriquir-se en cap cas gràcies a això, ni negociar amb ella, però ha de ser recompensada per l’esforç que suposa, i la llei ha de garantir especialment als grups de l’oposició que puguen rescabalar-se de les despeses, o en un altre cas la política quedaria encara més en mans de dos.

Per tant, sols els abusos i les martingales que desprestigien i fan tan de mal al sistema representatiu, em molesten.

Però encara m’irrita més veure fer política sols de gestos, volent fer creure amb un acte minúscul que s’ha fet una heroïcitat, sempre pense que aleshores esta tractant-me de més idiota que qui cobra dietes sent del mateix lloc on exerceix de polític.

Que es venga com a gran canvi d’aquesta legislatura que ara comença, aquest ha dormit a ca els amics, que l’altre ha renunciat a l’adsl, o que no sé qui va a fer ves a saber que, ho trobe patètic, per què es que ni tan sols son capaços de renunciar a totes les xicotetes coses: l’ipad, l’iphone que els regalen, trien de la misèria.

Home, posats a fer volantins fem-lo sencer.

Sóc una maleducada musical, ho sé, he escoltat més paxanga i música comercial i en espanyol, que altra cosa. I damunt allò que s’anomena cançó d’autor, mai ha estat entre les meues preferències, així que no he fet mai militància política d’eixe aspecte cultural i d’oci. Si escolte un disc és per que m’agrada, si vaig a una actuació igual, si recomane aquest o altra és per què m’arriba …

Així que quan vaig començar a veure a Feliu Ventura que anava escrivint sobre el seu nou disc, no li vaig fer cas. L’havia sentit alguna vegada, inclús fa anys a les primeres maquetes, per coses de la feina inclús vaig tindre l’oportunitat de coneixer-lo personalment i em va encantar com és, però escoltar-lo el que es diu escoltar-lo, res de res. Per això quan el passat 11 de setembre em vaig comprar el disc que anava amb l’Ara, va ser més per impuls (el marqueting funciona) que per voler-lo, per no saber ni sabia que el meu idolatrat Borja Penalba participava.

Però ja que el tenia, l’havia d’escoltar. I per a mi el millor lloc per escoltar música és el cotxe, i mare de DéuSenyor i tots els sants del cel: això és glòria beneïta.

No sé dir-vos quina cançó m’agrada més, si la del tratge de l’emperador que pense fer que s’aprenguen els meus nebots, si la dolcíssima número huit (per què sempre les millors cançons ocupen eixe lloc al disc?) sense gènere, plena de frases plenes, la màgica Lluna de safra o l’enèrgica Torn de paraules, d’on trac la mitat de la frase que titola aquesta entradeta i que sencera diu:

No coneixeu el sud que crema per guiar el nord …

Totes, totes elles son redones, amb una concisió en la música i en les lletres, que per a mi voldria.