Un altre blog

EL PUIG 30 D’OCTUBRE DE 2011 – ELS ENCISAMS DE MÀTRIX

Resulta extrany estar a aquesta banda, en compte d’ahí entre el públic com he estat sempre quan he pujat a la muntanyeta de la patà, però avui m’han dit que havia de dir-vos unes paraules, i com no m’han dit de que us havia de parlar, jo he pensat en parlar-vos dels encisams, més concretament dels encisams de Màtrix.

Per què jo que sóc de Carcaixent, un poble on no hi ha industria i que per tant el sector serveis és mínim, el que tinc al meu voltant és la terra i la seva gent i probablement això influeix molt en el pes de les arrels en la trajectòria que he seguit, i que és de l’únic del que puc parlar-vos en propietat.

Per què sí, a hores d’ara ocupe un càrrec que té un nom així com impactant: Coordinadora de Solidaritat Catalana per la Independència, al País Valencià, però fins fa uns mesos no havia militat mai a un partit, el que havia fet i encara faig, és el que fan milers de persones al País Valencià, militar a moltes batalles socials, a organitzacions diverses i amb gran diversitat de gent, amb la que no sempre ho compartia tot, pot ser no opinàvem el mateix de molts temes, pot ser faria molts matissos al que el del costat feia, però deixava de banda eixes diferències per què teniem un objectiu comú, i podiem treballar per ell, senzillament consensuant uns minims. I qui d’ací, no ha estat mil vegades en una situación semblant? Quantes vegades no hem posat, inclús tàcitament eixos mínims, per a poder fer una xarxa forta que permetera assolir l’objectiu?

I eixa mateixa és la base del naixement de Solidaritat, i és com creix. Sí, hi ha diferències entre els que venen d’un lloc o un altre, però existeixen eixos minims i eixe objectiu comú, res nou doncs al que estem acostumats a fer al nostre barri, al nostre poble, on ens juntem unes i altres per arribar on ens hem proposat, fent concessions i creat aliances amb aquells amb qui tenim més a compartir que a dividir. I prova d’eixa forma de treballar de Solidaritat fou l’oferta de coalició a Esquerra que ja sabeu no pogué aconseguir-se, però que estic plenament convençuda que al llarg del camí la militància i també les executives ens trobarem, i ho és la reeixida aliança amb el PSM de les Illes, que ens permetrà dur les propostes dels Països Catalans al Congrés dels diputats, si és que ens interessa fer-ho arribat el moment. I eixa ha de ser també la nostra tasca ací, unir esforços, deixar al marge els prejudicis, recuperar la terra cremada i deixar que aflore el independentisme que a hores d’ara pot ser ha triat opcions més possibilistes per comoditat.

Per què patim el tòpic de que som un país de meninfots, però jo no veig això per on em moc, jo el que he vist sempre ha estat un país ple de colles que ocupen el seu temps lliure en organitzar-se per a que al seu barri no s’instal•le una subestació elèctrica, o que lluiten per a evitar el dubtòs honor de tindre el primer camp de golf de la comarca al seu poble, per a organitzar salvems al llarg i ample del territori, que defensen el seu barri mariner, que posen en evidencia als hereus del franquisme o que volen erradicar la violència masclista, gent que abans de que aparegueren els mediatics 15-M ja omplia els carrers deValència manifestant-se contra la corrupció, o reclamant una educació pública, de qualitat i en català … Gent que recull més de mig milió de signatures reclamant la llibertat d’expressió i paguen més de mig milió d’euros de multa per eixa mateixa raó a un consell que no permet ni retransmitir en directe la dimissió del seu president, que no el nostre …

Per què eixe president és, era més bé, el d’una comunitat de veïns, no d’un país, una comunitat que és com un món paralel, fals i coincident en el temps amb el nostre País.

Per això estic convençuda que quan volen fer-nos creure que ací no hi ha independentistes, o que estem a anys llum d’aconseguir-la i no com a Catalunya, pensé que qui parla és de Màtrix, primer per que a Catalunya ja hi som, però sobretot per què precissament ací tenim la corfa dura, la nostra societat mai ha donat res per guanyat, ni res per assegurat, sempre esta en guardia i a punt per a fer xarxa davant l’enèmic, i això és un gran avantatge.

Un avantatge que no podem deixar perdre, per què com vaig escoltar fa una setmana als companys de la CUP de Barxeta, aquella gent que no fa res, i que qualifiquem de bones persones, precisament per què com no fan res no poden errar, més que bones persones son encisams, el seu impacte vital és igual a zero.

Per això, per què no volem ser i per què no som els encisams de Màtrix, paga la pena sopesar adequadament l’estratègia, l’oportunitat que tenim al davant d’unir-nos, i aprofitar-la. Pot ser nosaltres no haverem triat una cançó d’amor com a cançó de campanya, però haverem pogut triar una altra del mateix Pau, com la lletra d’Utòpics, idealistes, ingenus, i sí podriem fer nostres eixos versos que diuen:

D’acord, ens falta molta experiencia //convé sumar els esforços // i els càntics de tanta gent // però anem creixent, ens fem més forts cada dia // mai no perdem l’esperança i seguim avançant.

Així que com diría la Núria: Amunt i crits!!

El vot de la dona ha estat tan cobdiciat pels homes governants, que ha ocupat més d’una sessió de les seves exclusives i excluients discusions, i al llarg de la història han preferit restringir-lo-se’l o directament prohibir que votaren les dones, a arriscar-se a que la mitat de la població no els votaren.

Coneguda és la discussió parlamentària a la II República entre Victoria Kent i Clara Campoamor, i com a falta de millors arguments, es repetia la cantinel•la pels contraris al vot femení, de que les dones votarien a l’esglèssia. Des d’aleshores ha plogut molt, tant com 80 anys, i malgrat això hi ha qui continua aferrant-se a idees del passat.

I damunt idees falses, per què ni aleshores tenia vigència eixa aseveració, ni molt menys ara on els experts diuen que el vot ja no és divideix per sexe, edat o classe social sinó que son un conglomerat de factors – socioestructurals en diuen – els que fan que t’aboques a un partit o altre. Però a més a més, és que fou el vot femení el que dona les millors xifres electorals a Izquierda Unida, quan el seu lider era de l’ala dura del PC, i foren la clau del triomf de Zapatero.

És a més, el que diuen les enquestes i baròmetres, els porcentatges entre homes i dones entre posicions d’esquerra i dreta son similars, i inclús en les opcions independentistes la diferència porcentual normalment és minsa.

És per això, que els diferents partits munten estratègies específiques per a captar ara el seu vot. Les eleccions son un mercat més, i analitzar el target de cadascú i determinar les mancances per a esmenar-les, resulta fonamental. Compartit o no, és el que esta fent el PP amb una campanya pròpia adreçada a les dones, o el que cerca Rubalcaba apareguent al Vogue, amb la que caigué quan ho feren les primeres ministres socialistes de Zapatero.

Saber quins son els temes que preocupen a les dones, i explicitar el missatge adreçat a les mateixes, eliminant tòpics com el de creure que les dones som toves (i tontes) o creure que posar cares femenines a la vista dona vots, és el que la política analítica del segle XXI requereix.

Per què posats a tindre presents situacions del passat, més val tindre present que aconseguir el vot femení fou una lluita de moltes dones al llarg de la història, i que aquelles sufragistes que obriren camí, ho feren soles i contra tots, imposant una idea ben transgressora: que les dones a més de cor tenim cap.

No tindre-ho present, es abocar-se al fracàs.

El proper diumenge, 30 d’octubre, es celebrarà a la Muntanyeta del Puig, coneguda com de la “patà” el 52é Aplec, baix el lema: Junts per la Independència. He estat altres anys allà, primer seguint al meu germà i desprès per què era i és un punt de trobada de la gent independentista del País Valencià, i el que allà es deia sempre ha estat interessant i capdavanter.

Enguany també hi seré, i confie en que l’aposta del PSAN per Solidaritat Catalana per la Independència en tots els sentits, i específicament en l’espai que ens cedeixen per a comunicar la nostra proposta, sapigam aprofitar-lo, i transmetre-vos que ara la nostra oportunitat ha de pendre fonament, més que mai, en la unitat d’objectiu.

Us espere, per fer camí: Junts per i cap a la independència!!

A aquestes hores, fa vint-i-nou anys, el meu germà i jo amb la inconsciència pròpia dels nanos, ens anàvem a comprar “xuxes” a la paradeta de Carmen, a tocar de casa. No teniem ni que baixar de la vorera, i així i tot a la mare no li feia ninguna gràcia que anàrem, havien suspès les classes per avís de riuada, però al poble ja començaven a circular els rumors de que el que estava trencant-se era el pantà de Tous.

La mare sols recordava la riuada de Sant Carles, que feu molt de mal a la capital, i que els vells sempre havien atribuït al fet d’haver canviat el caixer del riu. Pensava doncs que si el riu havia fet allò, que no podria fer un monstre com el pantà, i temia no ens donara temps de tornar a casa. Però nosaltres estavem d’allò més comboiats, veiem la vesprada lliure, i no sabiem que era allò de la riuada ni de la pantanada, de fet el que anàvem xerrant-nos en els dos-cents metres escaig des de casa a la paradeta era que si seria com el que haviem llegit al tebeo de Mortadelo i Filemón, on en una escena es veia tota l’avinguda plena d’aigua fins a dalt de les faroles, i als personatges nedant entre mig d’elles.

Poc anàvem a pensar que sí, que vindria tal toll d’aigua com al tebeo, sols que aquesta no era gens clara, sinó tota plena de fang, era una massa marronenca que ho arrastrava tot i que pujava ràpidament pel carrer, apamant la façana i els graons de l’escala fins llepar la porta del primer pis.

Així i tot, nosaltres continuavem vesquent-ho amb ulls infantils, sense la por dels majors a que els fonaments de la finca no aguantaren, ni el temor a que si no queia la paret que tancava els horts del final del carrer, l’aigua no es quedaria llepant la porta, sinó que entraria. No veiem cap perill en els colps que els cotxes feien al entropessar amb les persianes de les cotxeres, ni en els animals morts o els bidons de la fàbrica d’olives que corrien pel riu de fang. Ans al contrari, trobaven divertit veure al Sr. Pepe intentant pescar el que passava per baix del balcó, i miravem encuriosits a l’endemà als homes que s’arrimaren en una bassa neumàtica a dur-nos pa i preguntar-nos si estàvem bé.

Sols desprès ens adonarem de tot, no haviem complit anys, però cresquerem de colp, quan la mare caigué un bac i es trencà el braç a l’anar a veure com els estalvis de tota una vida de treballadora emigrant de la seva germana, s’havien perdut. De la seva planta baixa no quedà res, ni l’escaiola del sostre. Com tampoc res quedà als camps, més que fang i taronges per terra. I més fadrins encara ens ferem quan ens donaren una manta neta però vella els soldats, i sobretot quan tinguerem que anar a fer la cua de racionament per a que ens donaren una mesureta de sucre o mig paquet d’arròs, al temps que per la nit veies que havia qui s’enduia el cabàs ple a casa.

I el pitjor encara estava per vindre: la cartilla de damnificats, les declaracions a la baixa, les cues llarguísimes per a que acabaren per no donar-te la cuïna, els prèstecs … i sobretot l’any 87, amb la riuada, plovent sobre mullat i repetint-se la història, ara ja sense inocència.

Repassant a la premsa d’avui, les notícies sobre la manifestació d’ahir a la vesprada, em trobe amb una sorpresa, o dues. La primera és la crònica del diari El Pais, ho conta més o menys com la resta, però al final, quan parla de la lectura del manifest per part d’Enric Valor, fa constar un detall important que altres mitjans han obviat sinó silenciat: que el discurs fou interromput en diverses ocasions pels crits d’independència de la gent allà reunida.

I sí, efectivament així fou i, deixant ben clar que no forem els únics, ni hi ha cap ànim d’irrogar-se cap exclusivitat, almenys per a mi és ev ident que el fet que al cercle que es feu davant l’escenari estiguera la gent del PSAN i de Solidaritat Catalana per la Independència, tingué alguna cosa a veure amb eixos crits.

I és que com analitza fantàsticament Abel Caldera, al darrer número de l’Accent, quan parla de “Operació Equo”, al País Valencià sembla que sempre ens escorem cap al món associatiu i canvis pausats, per això trobe que calen els crits d’independència al parterre, davant Jaume I. Sense deixar de banda ni ignorar la nostra trajectòria de treball com a poble, cal començar a pendre consciència que cal avançar i posar als nostres fulls de ruta la paraula independència, quan més l’emprem més nostra serà.

L’altra sorpresa ha estat veure la pancarta de SI al noticiari de Canal9.

Hi ha qui és queixa de les festes majors al poble, però la veritat és que són d’allò més divertides, no el programa, sinó la política i els succeïts que les envolten.

Jo sóc d’aquelles que havera llogat cadira per veure la discussió entre el regidor de festes (per poc de temps ja, per què sembla, és diu, és conta, que la cunyadisima ha de tornar i s’ha de fer lloc. Però segur que tot és un rumor infundat, no?) i el d’hisenda (no sap el novato en quin cau s’ha posat), sobre la conveniència o no de fer Moros i Cristians desprès de més de vint anys sense fer-ne, sense que siga tradicional al nostre poble ni entorn (hi ha generacions senceres que no han vist això mai a Carcaixent), i senzillament per què al poble del costat ho han fet i nosaltres no anem a ser menys. Imaginació zero, però cost milers d’euros i això que estem en crisis. Els pagarem el transport en bus, els pagarem els dinarots, els pagarem … “el oro y el moro”, valga l’expressió. Al voltant de 6.000 euros sinó son més, que ara ve la banda de música …

És que és veu que la crisis econòmica no afecta a segons quines coses, i així mentrés que a algunes associacions del poble se’ls demana comprensió i col•laboració, i que facen la seva festa en aquestes dates sense rebre res a canvi, hi ha activitats que podrien ser a cost zero i en canvi ens costen diners: 2000 euros per al Dia de la bici, i això que la bici la posem nosaltres, 6000 euros la Volta a Peu, quan en altres pobles amb carreres populars consolidades no sols no costa diners sinó que se’n cobren … I la llista de despeses i despropòsits podria ser inacabable, 3000 euros la festa del cavall … No sé quants més a les dansades per què venen de fora …

I a tot açò el llibre de festes com sempre, i oblida-te’n de noves tecnologies i de retalls, res d’imprimir la programació que al remat és l’únic que la gent llegeix i digitalitzar la resta i posar-ho a la web municipal per a la seva consulta. No, ací a l’engròs, a tot color i a totes les cases, amb l’excusa que els patrocinadors paguen. Pot ser també haveren pagat per patrocinar activitats del programa i s’havera aconseguit rebaixar costos.

El més graciós és que tot plegat ocorre el mateix any que a les FACA se’ls ha denegant l’ús d’espais públics i de tanques per tallar carrers al•legant el gran cost d’eixes activitats.

En realitat han intentat silenciar-les per què la gent començava a preguntar-se com és que una colla de gent sense recolzament institucional, era capaç de fer unes festes més originals i atractives que l’ajuntament, i tot a cost zero per a les nostres butxaques.

*Publicat al Levante-EMV del 9/10/2011