El proper 19 de desembre es realitzaran eleccions a la Junta del Col·legi de les advocades i advocats d’Alzira i en aquesta ocasió l’associació AJUDA (Associació Juristes Dones d’Alzira) presenta a 3 de les seues associades als càrrecs de secretaria, bibliotecària i vocalia segona.

         En principi, i en final, la cosa no hauria de transcendir l’àmbit del mateix col·legi i ja està, però el cas és que els poders fàctics del Col·legi, que representen els mateixos valors rancis que sempre han representat els poders fàctics clàssics, s’han sentit agredits i han començat a fer campanya per conservar uns càrrecs que consideren seus, dels seus homes, si més no.

         AJUDA és una associació jove, però amb una trajectòria ja impecable, en defensa de la dona des del món de la judicatura (podeu vorer una mostra del seu treball al seu bloc, que tinc enllaçat a la columna de la dreta des de l’inicia). Revisant el seu currículum no hi ha res a qüestionar, almenys des del meu punt de vista, encara que entenc que hi haja altra gent, altres advocats inclús, que no pensen igual.

         Per a mi aquesta gent és molt valuosa, la seua introducció a la Junta del Col·legi seria una passa molt gran en favor del feminisme, de la defensa dels drets de la dona, i espere que el dia de les eleccions tinguen molts vots. Suficients per formar part de la nova Junta Directiva a la que li poden donar un nou aire.

El proper 19 de desembre es realitzaran eleccions a la Junta del Col·legi de les advocades i advocats d’Alzira i en aquesta ocasió l’associació AJUDA (Associació Juristes Dones d’Alzira) presenta a 3 de les seues associades als càrrecs de secretaria, bibliotecària i vocalia segona.

         En principi, i en final, la cosa no hauria de transcendir l’àmbit del mateix col·legi i ja està, però el cas és que els poders fàctics del Col·legi, que representen els mateixos valors rancis que sempre han representat els poders fàctics clàssics, s’han sentit agredits i han començat a fer campanya per conservar uns càrrecs que consideren seus, dels seus homes, si més no.

         AJUDA és una associació jove, però amb una trajectòria ja impecable, en defensa de la dona des del món de la judicatura (podeu vorer una mostra del seu treball al seu bloc, que tinc enllaçat a la columna de la dreta des de l’inicia). Revisant el seu currículum no hi ha res a qüestionar, almenys des del meu punt de vista, encara que entenc que hi haja altra gent, altres advocats inclús, que no pensen igual.

         Per a mi aquesta gent és molt valuosa, la seua introducció a la Junta del Col·legi seria una passa molt gran en favor del feminisme, de la defensa dels drets de la dona, i espere que el dia de les eleccions tinguen molts vots. Suficients per formar part de la nova Junta Directiva a la que li poden donar un nou aire.

Fa uns dies em vaig assabentar d'una festa que es volia fer a València i que havia estat censurada per la dreta, per Rita Barberà (alcaldessa del PP de la ciutat de València). La meua primera reacció va ser de recolzament a la gent censurada per la Rita.   Amb allò de no pensar massa, la dreta ens ho posa fàcil: sols has d'estar en contra del que pense la dreta. Després vaig pensar en un amic, d'eixos que tenen un llibre pendent de que els el torne, i no em va agradar imaginar que no li sentaria bé que jo  pensara tan poc. Però el que he pensat em porta a una contradicció, m'ajudeu? Us conte:

independentment del tema en concret, eh? Que trobe fatal que es censure un grup com Salvem el Cabanyal que té, des de fa temps, el meu recolzament i la meua admiració.

            Anem allà. Hem de celebrar els nacionalistes valencians una festa americana com el Halloween? Primer pensament: no, per ser una festa americana. Poc elaborat, ho reconec. Segon pensament: Aleshores, que celebrem? Tots Sants? Tampoc, no sóc creient. Aleshores, res. Eixe dia què faig? És festa. Doncs res, no vaig a treballar però tampoc cal que vaja a missa, ni al cementeri, ni encenga una espelma a casa per si de cas les ànimes dels meus morts volen tornar-hi, que em puguen trobar... Tercer pensament: Igual em perd una bona festa: la de Halloween. Però és que és americana! I què? És una tradició del poble americà, tan legítima com la del poble Quetxua. Sí però allà, a Amèrica, o a Quetxualàndia... no ací a ma casa. Que si celebre el Halloween vinc a "tapar" una festa meua, tradicional, de la meua gent. Ep! No. Tradicional de la gent d'ací, però no de la meua gent. Ui, quin embolic! Veieu el que vull dir? M'agrada (en aquesta ocasió) més la festa de fora que una meua. ¿I el nacionalisme no ha de reivindicar les arrels tradicionals de la nostra cultura que ens fan poble, que ens uneixen? No sé, vosaltres què sou de Halloween o de Tots Sants?

Un bloc d'un valencià nacionalista sense una referència al Nou d'Octubre estaria... coix, no? Però després d'una revissió a tot allò que hui s'ha escrit penses... qué queda per dir? Jo preferisc cridar la vostra atenció sobre tres referències:

 La més divertida: Un acte de protesta a la ciutat de València. És ja el que ens queda? Cridar l'atenció en pla activistes antiglobalització en Seatle?

El juliol d’enguany la Conselleria d’Educació de la Generalitat Valenciana va expedientar Batiste Malonda. La cosa té tots els visos de ser una mena de represalia a una persona capdavantera en la defensa dels métodes educatius de renovació pedagògica i membre de la comunitat educativa que transmet els valors amb els quals no comulguen, precissament, la política actual que el PP duu a terme al País Valencià des de fa massa temps. Els detalls a Vilaweb i Vilaweb TV.

La societat civil s’ha organitzat i ha denunciat el cas, redactant un manifest que corre per internet (no heu rebut un correu electrònic?) i demana la nostra adhessió per tirar-li a la cara a la Conselleria (al PP realment) que hi ha tota una comunitat ciutadana vigilant i en contra d’actituts abusives. L’organtizació de la protesta ha trascendit la realitat i s’ha instal·lat al facebook creant-se una “causa” amb la seua promotora, els seus seguidors que en fan proselitisme del tema (jo ja estic apuntat), el seu forum, etc.

No crec que siga moment de valorar si la sancio és correcta des d’un punt de vista formal (sembla que sí, malgrat que no estiga a favor), ni oportuna tampoc, els funcionaris de la Conselleria no són massa diligents (dos anys per sancionar un funcionari!). Però igual té, el cas no és qüestionar això, és centrar el punt d’atenció en els mètodes del PP: no els agrada un centre educatiu? A per ell! I que servesca d’escarment, que no es van a tolerar comportaments subversius dels no adictes al Règim. I el que li ha passat a Batiste és el que li podia haver passat a qualsevol educador/a que es negara a impartir l’assignatura d’Educació per a la ciutadania en els (aberrants) termes que el Conseller pretenia... Eixe és el missatge del “tema” de Batiste. Tot el món quiet o atendre’s a les conseqüències... Eixes són les formes del PP al País Valencià.

Publicar la “llista de la vergonya” ha fet que reflexione sobre el compromís i la responsabilitat. No he estat sol, clar. En quan algunes víctimes (aquelles persones que són propietàries dels llibres) han vist publicats en el meu bloc llibres que pensaven perduts... d’una banda s’han alegrat, no de retrobar-los (no els he tornat) sino de localitzar-los. I d’altra han insistit, vehements de nou, com quan em recomaren els llibres, en que els llegira. No els puc defraudar.

He pensat en un ordre cronològic, total qui em va deixar “Júlia” ja el dona per perdut, de fet un dia em va dir, mentre em deixava un altre llibre (és reincident) que se l’havia tornat a comprar. Li agradava massa per no tindre’l a la seua biblioteca i havia fet promesa de no demanar-me’l fins que no el llegira. Crec que vol que el comentem i tot. O siga que igual li té esperar un altre més. En canvi qui em va deixar el de l’erizo (La elegancia del erizo. Muriel Barbery. Seix Barral / Biblioteca Formentor) no em coneix tant. Encara té massa bon concepte de mi, de la meua formalitat i de la meua responsabilitat. El que volia dir abans: per no defraudar-la (again) me l’he llegit i li l’he tornat. Així no quede tan mal...

I qué tal el llibre? Direu... Doncs mira, no se. Lento. Al principi, molt lento. Quina descripció de personatges, quin enrrotllar-se pel coll amb Tolstoi, amb l’existencialisme, amb la gramàtica (la gramàtica!), amb la cultura oriental (el manga, els haikú, Yasujiro Ozú) I tot des d’una porteria d’un edifici de francessos rics... un punt de vista un poc inversemblant (increïble), però clar això quasi no s’hauria de criticar, ès la gràcia del llibre: com una persona de classe baixa pot accedir a totes aquestes referències. La Barbery ens fa una revelació sorprenent: les biblioteques públiques estan ahí, al nostre abast... per fer de nosaltres (també dels qui formem part de la classe treballadora) persones cultes.

Però bé, i sense ànim de destapar, massa, el final. Al remat es tracta d’una història d’amor impossible interclassista. I no acaba bé. Clar.

La darrera intervenció del govern de l’Estat en el tema de la crisi econòmica, feta totalment en clau política i encarada a batre al PP en cadascuna de les seues declaracions, l’he llegida al diari CincoDias que reproduïa una entrevista feta per Puntoradio a José Blanco. Les seues declaracions volien fer l’efecte d’un bàlsam curador que esmortira el dolor de les ferides que la fallida, perdó el concurs de creditors, d’una de les inmobiliàries més importants de l’Estat està provocant en l’imaginari social. Veure la caiguda d’una de les empreses que han estat bandera del progrés econòmic de l’estat no pot deixar d’impactar a ningú. Ni els qui estan a favor d’aquest sistema ni els qui n'estem en contra. I més quan alguns de nosaltres sospitem que no serà la darrera.

Amb aquesta pressumpció s’ha obert un fals debat: cal que l’estat ajude les pobres empreses en dificultats? Sí. Rotundament. Articulant línies de prèstecs blans per a comprar maquinària, facilitant inversions per modernitzar les empreses (productives o de serveis), incentivant el canvi de contractació de treballadors i treballadores amb fórmules que permeten augmentar la productivitat i al mateix temps deixen més temps per a l’oci, el temps lliure o la família. El govern, i l’oposició majoritària, però, han llegit la resposta d’una altra forma: “Hay que ayudar a las inmobiliarias con dificultades” . Carai, que no era això. Senyors, i senyores, del govern. No recorden vostés quan la cosa anava bé? Fa un anyet? Hi havia donacions desinteressades de les inmobiliàries a la societat civil? Es multiplicaven les fundacions i els patronats d’empreses en foment de la cultura o de l’oci? S’invertia amb recursos propis a modernitzar les empreses? Es capitalitzaven els beneficis, creant reserves, exagerats en previsió que, algun dia, llunyà o no, la cosa canviara i anara mal?

La societat liberal, i si no li pregunteu a Xavier Sala que ens dóna sovint lliçons de les bonheures del sistema capitalista sense regulació estatal de cap tipus (ni impostos tan sols!) té la gràcia que és partidària de quedar-se els beneficis per als gestors dels guanys (membres del consell d’aministració, gerents, alts directius, grans propietàris,...) i socialitzar, entre tots i totes, les pèrdues.

Sabeu on estaria la gràcia? Doncs que com la mesura estrella del govern serà comprar el sol a les inmobiliàries amb dificultats per promoure vivenda protegida, doncs que es comprara al preu que figuren als balanços que s’han maquillat (valorant a la baixa els actius) per afavorir el concurs de creditors, o pagant el preu que figure a les escriptures de compra dels solars... on comprador i venedor oblidaren, convenientment, reflectir els diners negres que hi circul·laren. Això seria una mena de justícia liberal, no?

18 de juliol: Un dia de vaga de mirar Telecinco

M’ha arribat aquest correu:

La cadena de televisió Telecinco s'ha adherit avui al Manifiesto por la lengua común, que el passat 23 de juny va presentar un grup d'intel·lectuals a Madrid.

La cadena comparteix les exigències d'aquest grup d'intel·lectuals, entre els quals hi ha Mario Vargas Llosa, Fernando Savater o Álvaro Pombo, que demanen que el parlament espanyol elabori una normativa per fixar que el castellà sigui la llengua oficial de tot el territori i l'única 'que pot ser-li suposada' als seus ciutadans'.

Telecinco és la primera televisió que s'adhereix a aquest manifest. A més, Telecinco ha dit, a l'informatiu del migdia, que 'posa a disposició del col·lectiu que porta aquesta iniciativa el seu canal de televisió per donar suport a aquest projecte'.

Si ells s'adhereixen al manifest, nosaltres ens adherirem a una vaga que consisteix a no mirar Telecinco.
Això no és un boicot, sinó una vaga. Junts podrem!
Telecinco mai més!
Passa-ho.

Podria ser una protesta més contra l’espanyolisme cultural... Però trobe que una vaga “de no mirar Telecinco” no és factible, fins a quan voleu que dure la vaga? Al remat faran algun programa interessant i què farem? No el mirarem? O el mirarem d’amagadetes? Amb vergonya? Però, els hem de fer mal. I si ens organitzem? Per què no quedem un dia i n’armem una grossa? Per exemple, aclarim un dia de no mirar Telecinco. Això els faria mal? Probablement no, econòmicament no. Però deixaria emprempta. Pot ser una forma de dir-los que no, que per aquí no. Als de Telecinco i als del manifest. No oblidem que no anem contra la televisió, contra un mitjà de comunicació, que això fa lleig i feixista, sinó que anem contra determinats comportaments anticatalans d’una empresa. Ni més ni menys.

I quin dia us vindira bé? Un divendres? El divendres 18 de juliol? Bona data, eh? Identifiquem comportaments i fem palés el nostre rebuig. No a la imposició de l’espanyol, volem ser un poble lliure, volem viure en català!

El 18 de Juliol no mireu Telecinco.

He rebut la invitació als actes commemoratius del XV premi de literatura eròtica que organitza la Mancomunitat de municipis de la Vall d’Albaida. Hi ha (dimecres 25 de juny) un Recital musicofotogràfic de poemes de dones “Eròtiques i despentinades”, hi ha (dijous 26 de juny) la presentació del llibre “Pell de pruna” de Joan Olivares, guanyador de l’edició de l’any passat i exposició d’il·lustracions (les del llibre) de Jordi Albinyana i, finalment, hi ha l’acte de concessió del premi d’enguany (divendres 27 de juny, a les 20.00h a l’Auditori “Luis Peiró” de Montaverner).

És sorprenent la distància que hi ha entre la producció de literatura eròtica al nostre país, en la nostra llengua (català vull dir) i l’escasesa de premis de literatura eròtica que se’n convoquen: UN. Aquest. Un poc desproporcionat, no? Que no hi ha lectors i/o lectores? Sí. Que no hi ha gent que n’escriga? Sí, centenars. Que tinc els ulls cremats de vore a la pantalla de l’ordinador com la gent expressa a internet les seues ganes de divertir-se amb les més diverses històries. A mode d’exemple us posse dos blocs (www.lucreciadeborja.blogspot.com i www.la-cuca-al-cau.blogspot.com) i d’ahí ja podeu tirar d’enllaços i no us ho acabareu, no.

Un concurs literari com aquest és necessari, s’ha de mantindre, no sols pel número d’obres presentades (enguany una vintena) que el número pot ser variable però la qualitat sempre es bona. De fet Bromera publica sempre l’obra guanyadora (és part del premi) i el llibre es ven, o siga que es llig. Clar.

La cultura de dretes, amb l’excusa de la decència, fa temps que persegueix aquesta convocatòria, per suprimir-la. I com amb un atac frontal tindria més resistència de la que voldria doncs va buidant-se de contingut any rere any. Es retalla el pressupost i els tècnics de la Mancomunitat fan malabarismes econòmics: un any es suprimeix l’espectacle, un altre es canvia el sopar per un refrigeri,... buidar de glamour un premi de literatura eròtica és una manera molt sibilina d’acabar amb ell. D’ahí a qualificar-lo de pornogràfic i a la gent que li fem costat de pervertits hi ha un pas! Estem atents i esperem amb ànsia la convocatòria de l’any que ve. (I enhorabona a la persona guanyadora d’enguany i ànim als participants que no han guanyat, que continuen practicant!)

A vosaltres també us passa que sempre vesqueu dones allà? Però no dones qualsevol sino “lo milloret” del poble: La dona de l’alcalde del poble quan l’alcalde és un home, la dona del regidor de torn, la junta directiva de les Tyrius, les dones d’empresaris insignes del poble,... Fa una olor rància tot allò, no?

Vull dir: ¿Si hi ha empresàries per què no estan demanant elles també? Perquè estaran treballant. I per què no estan els seus marits?... Si hi ha alcaldessa per què no hi vesquem al seu home demanant?

I després l’enganxina eixa patètica que et possen, que és com una senyal per a que no et molesten la resta de la seua reala que està escampada per tot el poble... I la categoria de recompenses que et donen (si dones un bitllet et donen un banderí per al cotxe, si unes monedes sols el sals-conduït per passetjar tranquil·lament pel teu poble), tot jerarquitzat en funció dels diners: tanto tienes, tanto vales...

És com si una volta a l’any la “classe alta” del poble, però la seua part femenina, porgara els seus pecats demanant per als necessitats. I ens recordara a la resta dels mortals que elles estan allà demanant perquè són millors que tú. Per què anem a vore... qui les convoca? A algú/na de vosaltres us han convidat alguna volta a participar en la campanya? Com ens han de convidar...? Si no formem part del seu món, si no saben que existim fins que no ens veuen passar pel carrer, eixe dia, i ens demanen la monedeta.

M’entren ganes de passar de llarg, de no donar-los els meus vint cèntims, de fer com si no les havera vist... igual que fan elles amb mi la resta de l’any.