Tinc un llibre pendent de llegir i un dubte, "Los cuadernos de don Rigoberto", de Mario Vargas Llosa. El dubte: que el seu autor va publicar un article al diari el passat diumenge on va amollar aquesta perla: "El nacionalismo es una ideologia que ha servido siempre a los sectores mas cerriles de la derecha y la izquierda para justificar su vocación autoritaria, sus prejuicios racistas, sus matonerias y para disimular su orfandad de ideas tras un fuego de artificio de eslóganes patrioteros"
Açò reobri en mi el vell debat de si hem de consumir la producció artística dels enemics del meu poble i de la meua classe.
El cas és que és un decadent llibre eròtic... i soc dèbil.
M'agrada que la cançò parle de qui necessita a qui en una adopció. De com volem el que no tenim (besoin de la Lune / pour voir venir le jour), és una bona motivació per avançar. De com d'important és la mare en la família tan matriarcal que tinc. De la necessitat de l'estima, l'amor...
Diria que és de les meues cançons preferides...
J’ai besoin de la lune / Necessite
la Lluna
Pour lui parler la nuit /
per parlar-li de nit
J’ai besoin du soleil / Necessite
el sol
Pour me chauffer la vie /
per calfar-me la vida
[…]
J’ai tant besoin de toi /
Et necessite tant
Tout à coté de moi / al
meu costadet
J’ai besoin de la lune / Necessite
la Lluna
Pour voir venir le jour /
per mirar com arriba el dia
J’ai besoin du soleil / Necessite
el sol
Pour l’appeler la nuit /
per cridar a la nit
[…]
J’ai tant besoin de toi /
Et necessite tant
Pour me sauver la vie / per
salvar-me la vida
J’ai besoin de mon père /
Necessite mon pare
Pour savoir d’ou je viens
/ per saber d’on vinc
Tant besoin de ma mère /
I necessite la mare
Pour montrer le chemin /
per a que m’ensenye el camí
[…]
J’ai besoin de la mer /
Necessite la mar
Pour regarder au loin / per
mirar lluny
J ai tant besoin de toi /
Et necessite tant
Tout a cote de moi / molt
a prop de mi
[…]
J’ai besoin de la terre /
Necessite la terra
Pour connaître l’enfer /
per coneixer l’infern
J’ai tant besoin d’amour /
I necessite l’amor
Tant besoin tout les
jours / tant a cada dia…
J ai tant besoin de toi /
Et necessite tant
Tout a cote de moi / molt
a prop de mi
[…]
J’ai besoin de la lune /
Necessite la lluna
Pour lui parler la nuit /
per parlar-li de nit
Pas besoin de la mort /
No necessite la mort
Pour rire à mon destin /
per riure’m del meu destí
La cançò que toca, seguint la sèrie del disc de Manu Chao, és aquesta però costa possar-se. Si la idea és contar els sentiments i motivacions de la història de Boleta de llum no puc fugir d'una cançò que parla de la mort. Serà cosa de reconduir-ho com bonament es puga.
Hi ha coses que costen més de dir, hi ha post que costen més d'escriure...
Helno est mort
Au clair de la
lune mon ami Helno / A la llum de la lluna el meu amic Helno
Prête moi ta
plume pour t’ecrire un mot /Deixa’m la teua ploma per escriure’t unes paraules
Ta chandelle
est morte, je n’ai plus de feu / La teua candela està morta, ja no tinc llum
Ouvre moi ta
porte, pour l’amour de dieu / Obri’m la porta per la mort de déu
Au clair de la
lune mon ami Helno / Al clar de la lluna el meu amic Helno...
La cançò de hui és també dificil d'adaptar, així que aprofite per contar-vos un, altre, atreviment que he tingut: Li he escrit a Manu Chao. Jo he pensat, mira que si li agrada la idea, mira que si de tant de post després podria fer... un llibre! Mira que si allà es podrien dir coses que intressaren a uns i a altres. Comptar amb la música i les lletres del disc-inspirador seria tot un goig.
I així, com soc, li he fet un mail. Com es sol dir "el no ja el tens" La resposta automatizada de la seua web
Votre message a été reçu. Merci! * Etant donné le nombre élevé de messages que nous recevons, nous ne pouvons pas garantir une réponse. Merci de votre compréhension
m'ha deixat un poc decebut. M'ha fet tornar a la vida real... continuaré fent els post i furtant-li la lletra i la música (si trobe la forma de llevar la publicitat dels enllaços de Goear) i aniré escrivint i vosaltres llegint.
Aquesta cançò se n'adiu poc a la sèrie de posts que havia pensat fer, sols les dos primeres estrofes permeten la doble interpretació del que Manu Chao haurà volgut dir i el que jo vull dir-vos al fer les traduccions lliures que hi faig: Ara fa un any que tornàrem de Sibèria, amb la boleta de llum i vull contar-vos com va anar tot. Pot ser aquesta cançò tan inoportuna siga l'excusa per començar la prosa.
C’est la vie, c’est
la vie * és la vida, és la vida
C’est la vie
d’aujourd’hui * És la vida de hui en dia
C’est la valse à
sale temps * Es el vals del temps brut
Qui vous lâche qui
vous prends * Que us agafa i us deixa
C’est la vie, c’est
la vie * Es la vida, es la vida
Qui dit non, qui
dit oui * Que diu no, que diu sí
C’est la valse à
sale temps * Es el vals del temps brut
Reine des emmerdements
* Reina dels follons
C’est la vie, c’est
la vie * Es la vida, es la vida
C’est la vie
d’aujourd’hui * Es la vida de hui en dia
C’est la valse à
sale temps * Es el vals de temps brut
He acabat de llegir Caín i, una vegada més, un
altre llibre ha passat per davant de la resta de llibres pendents que, a hores
d’ara, continuen pendents. Des d’ací mil disculpes, que per reiterades perden
tot el seu efecte, a totes aquelles persones que un dia deixaren un llibre a
les meues mans amb l’esperança que el llegira i, pressumiblement, els el
tornara.
Aquest “Caín” de Saramago m’ha encantat, la
veritat és que la entradeta que en parlava d’ell al diari ja invitava a la seua
lectura: una racionalització de l’Antic Testament en boca de Caín. Podria
dir-se que el llibre és anticlerical però no és suficient. Saramago va més
enllà de la institució clerical, ataca a la rel del... tema: Déu, el Déu
catòlic. I mare meua si li’n dona, per dalt i per baix. Ens presenta un Déu més
típic de l’Olimp que d’altres entorns (de fet en un moment del llibre Ell
mateix arriba a questionar si no hi ha “alguna cosa” tan poderosa com Ell a l’Univers).
Aquest Déu de Saramago és envejos, colèric, injust, vengatiu, desproporcionat,...
que més? No trobe adjectius. Carn del Tribunal Penal Internacional de la Haya,
seria un bon resum. La destrucció de Sodoma, amb els inocents a dins, el
patiment infringit a Job (material, personal i anímic), els pactes sota-taula
amb el dimoni o la “sol·lució final” que amb la complicitat de Noé dona final
al llibre... són tota una tragèdia rere una altra a major glòria d’un Déu megalòman.
Respecte a l’estil del llibre m’ha sorprés l’atreviment
de l’autor: un sols paràgraf al llarg de les 191 pàgines, sense cap punt i a
banda, sense cap signe d’interrogació, sense les ratlletes dels diàlegs aquelles
que tant agraden als autors d’obres de teatre ( i això que és un llibre on
predomina el diàleg entre la locura divina i la racionalitat de Caín), un estil
que no havia vist mai i que enganxa perquè un llibre en un sols paràgraf és poc
comú, la veritat.
El meu passatge preferit? Aquell en que Déu
crida a banda a Josué i li diu que no li demane que pare el sol per allargar el
dia i facilitar-li la victòria en la batalla contra els cinc reis Amorreus, per
què... en veritat el sol no es mou, està fixe a l’espai i és la terra la que
gira al seu voltant i sobre ella mateixa. Però que és un tema que no convé
destapar en eixe moment donat que portarà polèmica en un futur! Quin fart de
riure com Saramago ens presenta hàbilment un Déu hipòcrita que vol controlar
fins i tot l’escenografia de les pregaries dels seus demanant impossibles.
No el deixeu de llegir i si no el trobeu me’l
demaneu! El deixaria perdre gustós per compartir tant de sentit comú desmontant
a Déu.
Fa poc més de sis
mesos ningú esperava el soroll que els independentistes farien (fariem) al
Principat amb les eleccions al Parlament de Catalunya. Ara hi ha 4 diputats
que, es podria dir, l’únic programa electoral que portaven al darrere era la
independència.
Molta gent ha
criticat aquesta indefinició ideològica, d’altres han dit que això amaga una
definició de dretes (a mesura de les popularitzades candidatures pressumptament
independents que sovintegen les eleccions municipals) però jo trobe que es
tracta d’una definició ben sintètica : INDEPENDÈNCIA! Qui ha votat Solidaritat
Catalana per la Independència ha votat independència. I això és el que, per a
mi, compta.
Ara, amb l’acord
entre SI i el PSAN ,aquesta possibilitat de votar independència s’obri a la
perifèria de la meua nació. La proliferació de persones valencianes adherides
al projecte va a bastir en breu la constitució de nombroses candidatures
municipals a les eleccions de maig al País Valencià. I el vot a aquestes candidatures
va a ser un recompte clar per la indepencència al sud.
SI no és és una
opció de govern, no és una opció bisagra per a pactes que afavorisquen la
governabilitat d’una ciutat, pactes que sovint sacrifiquen la ideologia i part
del programa electoral per una excessiva responsabilitat institucional. SI és
un recompte de l’independentisme que ja comença a fer el seu camí sense concessions
possibilitstes.
Plagiant a Josep Guia
diria que, i una cita maoista pot ser d’allò més inoportuna, com tota llarga
marxa que comença amb un primer pas, després dels processos
sobiranistes de les consultes per la independència al Principat, la presentació de les candidatures de SI
al País Valencià és el nou pas cap a la independència.
Monyofine |
dissabte, 20 de novembre de 2010 | 16:53h
Hui he llegit a un recull de premsa una notícia
curiosa:
“La morosidad de
los créditos concedidos por el sistema financiero español tanto particulares como
empresas, se ha situado en el 5,49% el pasado mes de septiembre, lo que supone
un retroceso de 0,12 puntos con respecto a la tasa del mes de agosto. [...] En
lo que va de ejercicio, la morosidad ha descendido en tres ocasiones, en los
meses de marzo, junio y septiembre[...]”
Casualment coincideix que les dates en les
que, segons la notícia, la banca espanyola ha baixat la morositat són les dates
en les que les entitats financeres han de presentar les seues xifres al Banc d’Espanya
i a la premsa especialitzada. Maquillatge? Nooo, casualitat.
En la literatura empresarial que em vesc obligat a llegir
hi ha un tema que m’obsesiona especialment: la direcció d’equips. I en tots els
manuals i opuscles que hi trobe hi ha un tema recurrent: la delegació. És
fonamental per tindre un bon equip, que et done bons resultats, saber delegar.
I, curiosament, la major part de la responsabilitat no cau sobre l’equip, per
què qui no sap s’ensenya, cau sobre qui dirigeix, que també ha d’aprendre a
delegar. L’habilitat té el seu procés i es tarda més o menys poc en aprendre.
Ara també hi ha qui no vol aprendre, és qui es pensa
imprescindible, qui ha de controlar tot i qui no deixa espai al seu equip per
treballar sense supervisió i sense confiança. Aquesta mena de persona pot ser,
fins i tot, dirigeix el nostre poble.
El model més recent de persona autoritària, que no confia
en el seu equip i que es pensa que és una salvapàtries? Que si no es per ella
el món s’afona? Que és qui ens fa que tot arribe a bon port? La meua
alcaldessa. Més ben dit, l’alcaldessa del meu poble.
En la darrera polèmica ha tirat de populisme: es parlava al
plenari sobre la vigilància de la policia local
als centres escolars de Carcaixent en els moments d’entrada i eixida. No
hi ha suficient plantilla i la que hi ha no està ben gestionada per poder
fer-ho bé i hi ha centres escolars sovint desatessos. (no faré demagògia
diguent que els centres privats concertats sempre tenen policia i els públics
no…) i a requeriment dels regidors del Bloc, la seua resposta (de l’alcaldesa)
va ser dir que ella aniria personalment a dirigir el trànsit si no hi havia
prou policia. No era una amença banal: diuen que l’ajuntament ha comprat en els
darrers dies UN peto reflectant reglamentari i UNA senyal d’STOP portàtil. Les
alarmes s’han encés i el Bloc ha respost a la provocació. Davant una actitut
tan irresponsable i poc eficient (l’alcaldessa no es pot personar
simultàniament ens el més de dos col·legis sense vigilància) el cap de llista
del Bloc a les passades eleccions municipals ha enviat un correu electrònic convidant
a la gent a fer activisme cívic contra la locura, transitòria esperem, de la
proposta de la nostra (del nostre poble) alcaldessa.
No em desagrada la idea, de fet jo ja he fet el que Paco
demana i he enviat el meu correu, però em sorpren que des de la institució, el
plenari, amb negociacions i el sentit comú, no es puga arreglar la cosa i haja
de ser el moviment cívic qui actue. Se me fa extrany aquest radicalisme
cibernètic del Bloc encara que torne a dir que em trobe més còmode formant part
d’una campanya de protesta ciutadana organitzada contra l’alcaldessa del PP que
quedar-me mirant des de la barrera com els regidors nacionalistes intenten, en
va probablement, fer entrar en raó a una persona amb el cicle polític acabat.
Per això us demane, com diu Paco, que feu el correu i que convideu les vostres
amistats a fer-ho també.
Monyofine |
dimarts, 21 de setembre de 2010 | 20:29h
Hui he llegit al diari que el retor de la
parròquia del meu barri ha estat detingut per abusar de dos menors d’edat.
L’interfecte, segons diu la premsa, ha reconegut les acusacions i, en un primer
moment, les ha donat per bones. Supose que en breu rebrà assessorament del seu
bisbe o arquebisbe i se’n penedirà d’haver reconegut res.
L’home
era professor d’un col·legi privat-concertat de la localitat i de la
Universitat Catòlica que també tenim la sort de tindre al meu poble.
Ni
els col·legis privats, ni la Universitat Catòlica, ni la Santa Mare Església
tenen la culpa. Però són les institucions que comptaven amb ell i que li han
apropat centenars de xiquets del meu poble.
No
sé què és més gran si la indignació anticlerical que hi ha a dins meu o el
fàstic que, com a pare, em remou des que hui el diari ha publicat la notícia.
(La foto de David LaChapelle En http://www.lachapellestudio.com/editorial/flaunt_2/)
(Totes les cançons dels post d'aquesta sèrie són propietat de Manu Chao i estan ací reproduides i mal traduides amb tot el respecte a la seua tasca intel·lectual i artística que no té perquè ser una cosa distinta)
Els meus enllaços
10 LLIBRES QUE NO HE LLEGIT (ENCARA)
Diuen que sols hi ha una persona més "tonta" que qui deixa un llibre: qui el torna. M'han recomanat uns llibres amb tanta fervorositat que me'ls han deixat i tot, abans de tornar-los els he de llegir.
Al final del post la cançò completa, ací us deixe la traducció lliure:
Quina vergonya em fan els qui em governen...
