El cas és que és un decadent llibre eròtic... i soc dèbil.

Tinc un llibre pendent de llegir i un dubte, "Los cuadernos de don Rigoberto", de Mario Vargas Llosa. El dubte: que el seu autor va publicar un article al diari el passat diumenge on va amollar aquesta perla: "El nacionalismo es una ideologia que ha servido siempre a los sectores mas cerriles de la derecha y la izquierda para justificar su vocación autoritaria, sus prejuicios racistas, sus matonerias y para disimular su orfandad de ideas tras un fuego de artificio de eslóganes patrioteros"
Açò reobri en mi el vell debat de si hem de consumir la producció artística dels enemics del meu poble i de la meua classe. El cas és que és un decadent llibre eròtic... i soc dèbil. M'agrada que la cançò parle de qui necessita a qui en una adopció. De com volem el que no tenim (besoin de la Lune / pour voir venir le jour), és una bona motivació per avançar. De com d'important és la mare en la família tan matriarcal que tinc. De la necessitat de l'estima, l'amor... Diria que és de les meues cançons preferides... J’ai besoin de la lune / Necessite la Lluna Pour lui parler la nuit / per parlar-li de nit J’ai besoin du soleil / Necessite el sol Pour me chauffer la vie / per calfar-me la vida […] J’ai tant besoin de toi / Et necessite tant Tout à coté de moi / al meu costadet J’ai besoin de la lune / Necessite la Lluna Pour voir venir le jour / per mirar com arriba el dia J’ai besoin du soleil / Necessite el sol Pour l’appeler la nuit / per cridar a la nit […] J’ai tant besoin de toi / Et necessite tant Pour me sauver la vie / per salvar-me la vida J’ai besoin de mon père / Necessite mon pare Pour savoir d’ou je viens / per saber d’on vinc Tant besoin de ma mère / I necessite la mare Pour montrer le chemin / per a que m’ensenye el camí […] J’ai besoin de la mer / Necessite la mar Pour regarder au loin / per mirar lluny J ai tant besoin de toi / Et necessite tant Tout a cote de moi / molt a prop de mi […] J’ai besoin de la terre / Necessite la terra Pour connaître l’enfer / per coneixer l’infern J’ai tant besoin d’amour / I necessite l’amor Tant besoin tout les jours / tant a cada dia… J ai tant besoin de toi / Et necessite tant Tout a cote de moi / molt a prop de mi […] J’ai besoin de la lune / Necessite la lluna Pour lui parler la nuit / per parlar-li de nit Pas besoin de la mort / No necessite la mort Pour rire à mon destin / per riure’m del meu destí La cançò que toca, seguint la sèrie del disc de Manu Chao, és aquesta però costa possar-se. Si la idea és contar els sentiments i motivacions de la història de Boleta de llum no puc fugir d'una cançò que parla de la mort. Serà cosa de reconduir-ho com bonament es puga.
Hi ha coses que costen més de dir, hi ha post que costen més d'escriure...
Helno est mort Au clair de la lune mon ami Helno / A la llum de la lluna el meu amic Helno Prête moi ta plume pour t’ecrire un mot /Deixa’m la teua ploma per escriure’t unes paraules Ta chandelle est morte, je n’ai plus de feu / La teua candela està morta, ja no tinc llum Ouvre moi ta porte, pour l’amour de dieu / Obri’m la porta per la mort de déu Au clair de la lune mon ami Helno / Al clar de la lluna el meu amic Helno... Al final del post la cançò completa, ací us deixe la traducció lliure:Il faut magner tous les jours il faut magner / Cal menjar, tots els dies, cal menjar Il faut gagner tous les jours il faut gagner / Hi ha que guanyar, tots els dies, cal guanyar On va crever tous un jour on va crever / Anem a reventar, un dia tots anem a reventar Je veux t’aimer tous les jours je veux t’aimer / Vull estimar-te, tots els dies, vull estimar-te [...] Mieux vaut en rire tous les jour mieux vaut en rire / Millor riure, tots els dies, millor riure [...] Il faut tenir tous les jours il faut tenir / Hi ha que tindre, tots els dies hi ha que tindre Je veux t’aimer tous les jours je veux t’aimer / Vull estimar-te, tots els dies, vull estimar-te Je veux t’aimer tous les jours je veux t’aimer / Vull estimar-te, tots els dies, vull estimar-te Je veux t’aimer tous les jours je veux t’aimer / Vull estimar-te, tots els dies, vull estimar-te Quina vergonya em fan els qui em governen... La cançò de hui és també dificil d'adaptar, així que aprofite per contar-vos un, altre, atreviment que he tingut: Li he escrit a Manu Chao. Jo he pensat, mira que si li agrada la idea, mira que si de tant de post després podria fer... un llibre! Mira que si allà es podrien dir coses que intressaren a uns i a altres. Comptar amb la música i les lletres del disc-inspirador seria tot un goig.
I així, com soc, li he fet un mail. Com es sol dir "el no ja el tens"La resposta automatizada de la seua web Votre message a été reçu. m'ha deixat un poc decebut. M'ha fet tornar a la vida real... continuaré fent els post i furtant-li la lletra i la música (si trobe la forma de llevar la publicitat dels enllaços de Goear) i aniré escrivint i vosaltres llegint.
Tot siga que conteste :-O Aquesta cançò se n'adiu poc a la sèrie de posts que havia pensat fer, sols les dos primeres estrofes permeten la doble interpretació del que Manu Chao haurà volgut dir i el que jo vull dir-vos al fer les traduccions lliures que hi faig: Ara fa un any que tornàrem de Sibèria, amb la boleta de llum i vull contar-vos com va anar tot. Pot ser aquesta cançò tan inoportuna siga l'excusa per començar la prosa.
C’est la vie, c’est la vie * és la vida, és la vida C’est la vie d’aujourd’hui * És la vida de hui en dia C’est la valse à sale temps * Es el vals del temps brut Qui vous lâche qui vous prends * Que us agafa i us deixa
C’est la vie, c’est la vie * Es la vida, es la vida Qui dit non, qui dit oui * Que diu no, que diu sí C’est la valse à sale temps * Es el vals del temps brut Reine des emmerdements * Reina dels follons C’est la vie, c’est la vie * Es la vida, es la vida C’est la vie d’aujourd’hui * Es la vida de hui en dia C’est la valse à sale temps * Es el vals de temps brut Les enfants du Paradis * Els xiquets del Paradís [...] Il est minuit. Elle etait blonde Et si jolie… […] “quel es ton nom?” Je ne sais pas! “Où est-ce que tu vas?” Je ne sais plus! Petite blonde […] Où est-ce que tu vas Où est-ce que t’etais Je ne sais pas On ne dit rien Petite blonde […] Je te confie mon amertume… […] La mer est pleine… D’infortunes Il pleut des larmes De cocodrile La vie est belle… Le monde pourri […] Traducció (lliure també ;-)
És mitjanit Era ros I tan bonic […] “quin és el teu nom?” No ho se! “On vas?” Tampoc ho se! Rubiet […] “On vas?” “On estaves?” Ningú diu res Rubiet […] Et donem la nostra estima […] La mar es plena… D’infortunis Plouen llàgrimes De cocodril La vida és bella El món està podrit […] Mes amis, l'histoire et la chanson est la même chose Je vais vous raconter les plus belles chansons De… de petite fleur des champs […] Dans mon jardin, […], y'a mes copains[…] Moi je voudrais bien, un beau matin, qu'il y est une fleur dans mon jardin, Qu'il y est une fleur dans mon jardin. […] Dans mon jardin, y'a […] des jolies filles qui pleurent Dans mon jardin, un beau matin, y'avait une fleur dans mon jardin […] Ta petite bouche, petite fleur, elle est belle, tu regardes le soleil. Dans mon jardin, […] il y a de tout, […] Elle est belle cette petite fleur, je l'adore, ses petits yeux, elle m'aime, et tout doux pour vous Ses petits yeux, tout petits …
Un beau matin, y'avait une fleur dans mon jardin, […] Voici la chanson commence, la chanson arrive
Traducció (lliure;-) Amics i amigues, la història, el post, i la cançò és la mateixa cosa Vaig a contar-vos les cançons més boniques De… la floreta del camp (Boleta de llum) Al meu jardí hi ha els meus amics i amigues Però m’agradaria, que un matí hi havera una (altra) flor al meu jardí Al meu jardí hi ha una xica guapa que plora Al meu jardí, un matí, hi havia una flor Amb la seua boqueta, boleta, es bonic, el mires i veus el solet Al meu jardí hi ha de tot Es bonica aquesta floreta, m'encanta , els seus ullets, m’anima, és (serà) dolcet per vosaltres també Els seus ullets, xicotets… Un matí hi havia una (altra) flor al meu jardí Les cançons comencen, les històries arriben… (à suivre) Fa un any que tinc ganes d'escriure una historia, més llarga que un post però més curta que un llibre, sobre un viatge. En acabar de llegir-la podreu dir: "Sibérie m'était contée"... pel David Us apeteix?
Monyofine |
diumenge, 9 de gener de 2011 | 18:35h
He acabat de llegir Caín i, una vegada més, un altre llibre ha passat per davant de la resta de llibres pendents que, a hores d’ara, continuen pendents. Des d’ací mil disculpes, que per reiterades perden tot el seu efecte, a totes aquelles persones que un dia deixaren un llibre a les meues mans amb l’esperança que el llegira i, pressumiblement, els el tornara. Aquest “Caín” de Saramago m’ha encantat, la veritat és que la entradeta que en parlava d’ell al diari ja invitava a la seua lectura: una racionalització de l’Antic Testament en boca de Caín. Podria dir-se que el llibre és anticlerical però no és suficient. Saramago va més enllà de la institució clerical, ataca a la rel del... tema: Déu, el Déu catòlic. I mare meua si li’n dona, per dalt i per baix. Ens presenta un Déu més típic de l’Olimp que d’altres entorns (de fet en un moment del llibre Ell mateix arriba a questionar si no hi ha “alguna cosa” tan poderosa com Ell a l’Univers). Aquest Déu de Saramago és envejos, colèric, injust, vengatiu, desproporcionat,... que més? No trobe adjectius. Carn del Tribunal Penal Internacional de la Haya, seria un bon resum. La destrucció de Sodoma, amb els inocents a dins, el patiment infringit a Job (material, personal i anímic), els pactes sota-taula amb el dimoni o la “sol·lució final” que amb la complicitat de Noé dona final al llibre... són tota una tragèdia rere una altra a major glòria d’un Déu megalòman. Respecte a l’estil del llibre m’ha sorprés l’atreviment de l’autor: un sols paràgraf al llarg de les 191 pàgines, sense cap punt i a banda, sense cap signe d’interrogació, sense les ratlletes dels diàlegs aquelles que tant agraden als autors d’obres de teatre ( i això que és un llibre on predomina el diàleg entre la locura divina i la racionalitat de Caín), un estil que no havia vist mai i que enganxa perquè un llibre en un sols paràgraf és poc comú, la veritat. El meu passatge preferit? Aquell en que Déu crida a banda a Josué i li diu que no li demane que pare el sol per allargar el dia i facilitar-li la victòria en la batalla contra els cinc reis Amorreus, per què... en veritat el sol no es mou, està fixe a l’espai i és la terra la que gira al seu voltant i sobre ella mateixa. Però que és un tema que no convé destapar en eixe moment donat que portarà polèmica en un futur! Quin fart de riure com Saramago ens presenta hàbilment un Déu hipòcrita que vol controlar fins i tot l’escenografia de les pregaries dels seus demanant impossibles. No el deixeu de llegir i si no el trobeu me’l demaneu! El deixaria perdre gustós per compartir tant de sentit comú desmontant a Déu. Fa poc més de sis mesos ningú esperava el soroll que els independentistes farien (fariem) al Principat amb les eleccions al Parlament de Catalunya. Ara hi ha 4 diputats que, es podria dir, l’únic programa electoral que portaven al darrere era la independència. Molta gent ha criticat aquesta indefinició ideològica, d’altres han dit que això amaga una definició de dretes (a mesura de les popularitzades candidatures pressumptament independents que sovintegen les eleccions municipals) però jo trobe que es tracta d’una definició ben sintètica : INDEPENDÈNCIA! Qui ha votat Solidaritat Catalana per la Independència ha votat independència. I això és el que, per a mi, compta. Ara, amb l’acord entre SI i el PSAN ,aquesta possibilitat de votar independència s’obri a la perifèria de la meua nació. La proliferació de persones valencianes adherides al projecte va a bastir en breu la constitució de nombroses candidatures municipals a les eleccions de maig al País Valencià. I el vot a aquestes candidatures va a ser un recompte clar per la indepencència al sud. SI no és és una opció de govern, no és una opció bisagra per a pactes que afavorisquen la governabilitat d’una ciutat, pactes que sovint sacrifiquen la ideologia i part del programa electoral per una excessiva responsabilitat institucional. SI és un recompte de l’independentisme que ja comença a fer el seu camí sense concessions possibilitstes. Plagiant a Josep Guia diria que, i una cita maoista pot ser d’allò més inoportuna, com tota llarga marxa que comença amb un primer pas, després dels processos sobiranistes de les consultes per la independència al Principat, la presentació de les candidatures de SI al País Valencià és el nou pas cap a la independència.
Monyofine |
dissabte, 20 de novembre de 2010 | 16:53h
Hui he llegit a un recull de premsa una notícia curiosa: “La morosidad de los créditos concedidos por el sistema financiero español tanto particulares como empresas, se ha situado en el 5,49% el pasado mes de septiembre, lo que supone un retroceso de 0,12 puntos con respecto a la tasa del mes de agosto. [...] En lo que va de ejercicio, la morosidad ha descendido en tres ocasiones, en los meses de marzo, junio y septiembre[...]” Casualment coincideix que les dates en les que, segons la notícia, la banca espanyola ha baixat la morositat són les dates en les que les entitats financeres han de presentar les seues xifres al Banc d’Espanya i a la premsa especialitzada. Maquillatge? Nooo, casualitat.
Monyofine |
dilluns, 4 d'octubre de 2010 | 07:09h
En la literatura empresarial que em vesc obligat a llegir hi ha un tema que m’obsesiona especialment: la direcció d’equips. I en tots els manuals i opuscles que hi trobe hi ha un tema recurrent: la delegació. És fonamental per tindre un bon equip, que et done bons resultats, saber delegar. I, curiosament, la major part de la responsabilitat no cau sobre l’equip, per què qui no sap s’ensenya, cau sobre qui dirigeix, que també ha d’aprendre a delegar. L’habilitat té el seu procés i es tarda més o menys poc en aprendre. Ara també hi ha qui no vol aprendre, és qui es pensa imprescindible, qui ha de controlar tot i qui no deixa espai al seu equip per treballar sense supervisió i sense confiança. Aquesta mena de persona pot ser, fins i tot, dirigeix el nostre poble. El model més recent de persona autoritària, que no confia en el seu equip i que es pensa que és una salvapàtries? Que si no es per ella el món s’afona? Que és qui ens fa que tot arribe a bon port? La meua alcaldessa. Més ben dit, l’alcaldessa del meu poble. En la darrera polèmica ha tirat de populisme: es parlava al plenari sobre la vigilància de la policia local als centres escolars de Carcaixent en els moments d’entrada i eixida. No hi ha suficient plantilla i la que hi ha no està ben gestionada per poder fer-ho bé i hi ha centres escolars sovint desatessos. (no faré demagògia diguent que els centres privats concertats sempre tenen policia i els públics no…) i a requeriment dels regidors del Bloc, la seua resposta (de l’alcaldesa) va ser dir que ella aniria personalment a dirigir el trànsit si no hi havia prou policia. No era una amença banal: diuen que l’ajuntament ha comprat en els darrers dies UN peto reflectant reglamentari i UNA senyal d’STOP portàtil. Les alarmes s’han encés i el Bloc ha respost a la provocació. Davant una actitut tan irresponsable i poc eficient (l’alcaldessa no es pot personar simultàniament ens el més de dos col·legis sense vigilància) el cap de llista del Bloc a les passades eleccions municipals ha enviat un correu electrònic convidant a la gent a fer activisme cívic contra la locura, transitòria esperem, de la proposta de la nostra (del nostre poble) alcaldessa. No em desagrada la idea, de fet jo ja he fet el que Paco demana i he enviat el meu correu, però em sorpren que des de la institució, el plenari, amb negociacions i el sentit comú, no es puga arreglar la cosa i haja de ser el moviment cívic qui actue. Se me fa extrany aquest radicalisme cibernètic del Bloc encara que torne a dir que em trobe més còmode formant part d’una campanya de protesta ciutadana organitzada contra l’alcaldessa del PP que quedar-me mirant des de la barrera com els regidors nacionalistes intenten, en va probablement, fer entrar en raó a una persona amb el cicle polític acabat. Per això us demane, com diu Paco, que feu el correu i que convideu les vostres amistats a fer-ho també.
Monyofine |
dimarts, 21 de setembre de 2010 | 20:29h
Hui he llegit al diari que el retor de la parròquia del meu barri ha estat detingut per abusar de dos menors d’edat. L’interfecte, segons diu la premsa, ha reconegut les acusacions i, en un primer moment, les ha donat per bones. Supose que en breu rebrà assessorament del seu bisbe o arquebisbe i se’n penedirà d’haver reconegut res. L’home era professor d’un col·legi privat-concertat de la localitat i de la Universitat Catòlica que també tenim la sort de tindre al meu poble. Ni els col·legis privats, ni la Universitat Catòlica, ni la Santa Mare Església tenen la culpa. Però són les institucions que comptaven amb ell i que li han apropat centenars de xiquets del meu poble. No sé què és més gran si la indignació anticlerical que hi ha a dins meu o el fàstic que, com a pare, em remou des que hui el diari ha publicat la notícia.
(La foto de David LaChapelle En http://www.lachapellestudio.com/editorial/flaunt_2/) |
Visites al blocVisites a la portada
Visites a les entrades
Accés de l'autorCategories
Els meus enllaços10 LLIBRES QUE NO HE LLEGIT (ENCARA)
EL COSTAT CANALLA
ÉS UN DIR
MéS BLOCS
POLíTICA
SOCIETAT CIVIL
UN MóN DE LLETRES
Últims 40 canvis
Notícies VilaWeb
|
|
MÉSVilaWeb és una producció de Partal, Maresma & Associats
|