L’altre dia  l’Oriol compartia al facebook un vídeo on es mostren els efectes perversos de l’abstencionisme. Sembla que qui no vota no sap: no sap les conseqüències de no votar, no sap a qui votar i no sap que inclús es pot votar l’única candidatura independentista que es presenta...

Jo, ara per ara, em confese confús, però la meua confusió no ve per no saber, tampoc necessite mestres, necessitaria, què diria jo... idees, alternatives, arguments, projectes. No se, alguna cosa que m’ajudara a decidir-me. Pot ser parlar de les pròpies intencions dels possibles candidats d’ERC al Congrés Espanyol seria millor que un paternalisme de youtube.

Tanmateix els queda el consol que al País Valencià @Valencianna em sembla que li està fent una bona campanya a l’Agustí.

Sovint  la ideologia independentista és contra-argumentada (per dir-ho d’alguna manera) amb el rebuig a la violència, establint així una falsa equivalència entre independentisme i ús de la violència. Ara que ETA ha anunciat el fi de la violència, de què ens acusaran als independentistes?

Els desequilibris territorials, l’espoli fiscal, la lenta però implacable laminació del català al País Valencià a mans del castellà, les cacicades del PP de la Generalitat Valenciana amb Acció Cultural, els atacs al sistema educatiu d’immersió lingüística en català, el rebuig a les normes d’autogovern que ens són pròpies… no han acabat. No van a acabar, ja ho ha dit Partal. L’ independentisme com a alternativa a la dependència espanyola és més necessari que mai. I ara, amb més coratge, que ja no serem terroristes, no ho hem estat mai, però ara no els valdrà ni com argument.

Paga un interès del 4,75% a 12 mesos.

Desavantatges:

 No està cobert pel Fons de Garantia de Depòsits.

 Té risc d’emissor, és a dir si al venciment, d’ací a un any, la Generalitat no té liquidessa per poder pagar, el que farà serà emetre un nou pagaré i qui el tinga comprat… replegarà un altre pagaré, no diners.

 L’entitat on es compren li cobrarà comissió de custòdia, sí, per tindre els diners en bons patriòtics dipositats allà.

 Els bons patriòtics no son cancel·lables, vull dir, si els compreu i necessiteu els diners abans del venciment hi ha que anar al “mercat secundari” a vendre’ls, amb la qual cosa el que podria passar és:

 -       Que no trobem qui el compre. I no es puga vendre

 -       Que trobem qui el compre però… a un preu inferior al que ens va costar quan el comprarem. El “mercat secundari” és això el que té.

 Si els tipus d’interès pugen un poc, o es pensa que van a pujar, pot passar que ningú vullga un bo patriòtic al 4,75% si pot trobar una oferta millor en un altre producte financer. El bo patriòtic perdrà valor i el client no recuperarà els diners.

 A més, s’emeten per què la Generalitat necessita els diners, per a obtindre’l ha de pagar realment un 7,75% (4,75% que paga a qui compra i el 3% que cobra l’entitat col·locadora). Si ha de pagar tant per aconseguir els diners, és per què té molt de risc (en cas contrari es finançaria per menys interès). Aquestes rendibilitats del voltant del 7% són les que paguen els “Bons basura” per què el risc va associat a la rendibilitat… però en aquest cas es compra el “bo patriòtic” i no es rep la rendibilitat completa… és per a matar-los.

A la reunió del Consell Nacional del Bloc Nacionalista Valencià han triat com a cap de llista de la coalició Compromís a les eleccions del 20 de novembre a Joan Baldoví, el polític. L’altra opció era Diego Gómez.

I també anar en coalició amb Equo, l’aposta de l’ecologisme espanyol, més els companys de les eleccions autonòmiques, això és Iniciativa pel Poble Valencià i Els Verds – Esquerra Ecologista.

Equo és una nova opció ecologista  encapçalada per l’expresident de Greenpeace España, Lopez de Urralde, i que busca l’aval dels verds d’Europa. (Recentment López de Urralde s’ha reunit amb Monica Frassoni i altres eurodiputats, de l’EPG, Partit Verd Europeu i han declarat al finalitzar la reunió que “Verds i Equo cooperaran per una Europa més social i ecològica”). La mateixa Monica Frassoni que en març va “aval·lar” Els Verds – Esquerra Ecologista com la seua “interlocutora” al País Valencià, en el marc d’una conferència realitzada a València.

De l’anàlisi que jo faig del resultat electoral de la coalició Compromís entenc que gran part dels vots venen de gent identificada amb el moviment cívic i social que encapçala al País Valencià Escola Valenciana, federació d’associacions que ha presidit molts anys Diego Gómez. I altra part dels vots venen d’una sensibilitat verda i ecologista, d’adscripció no espanyola, que es sent identificada amb un partit com Els Verds – Esquerra Ecologista. Ara els ecologistes de la coalició anterior han d’encaixar al seua sensibilitat amb els nous companys i companyes espanyols d’Equo… no se, pense que això no serà de vades.

El Bloc, al meu parer, ha fet una lectura errada: “El partit primer, els resultats són els de l’apparatchik” i no tindre més en compte la base social... però bé, és una opinió, el 20-N vorem.

Ara, jo, de naturalesa optimista, mire la part positiva: Compromís igual ha fet una tria poc encertada, però el col·legi dels meus xiquets no perdrà un bon mestre.

¿No trobeu que l’activitat política al País Valencià encara està sota la vigilància de la dictadura? “Ets un exagerat” direu, però expliqueu-me a qui són afins aquells que agredeixen violentament un míting polític, la presentació d’un llibre o el cotxe d’un regidor nacionalista.

“Bé, els violents que fan eixes coses sí són afins a la dictadura i el feixisme, però no estem sota la seua vigilància, es pot fer política sense eixa por” matisaria un amic meu a qui i agraden els circumloquis dialèctics. Però jo sí pense que l’extrema dreta al País Valencià s’està reorganitzant, no són gens significatius en vots però això mateix els fa més perillosos, és una invisibilitat que els beneficia. La recent dissolució de Coalición Valenciana, per exemple, coincideix amb les agressions provocades, el mes de juliol,  a la presentació d’un llibre crític amb ells (“Noves glories a Espanya” de Vicent Flor). Si llegiu la crònica d’aquella agressió en els seus diversos fòrums i facebooks veureu com allà no hi va haver res d’improvisació. Fins i tot la detenció del presumpte líder i instigador de l’acció que es va presentar hàbilment una vegada finalitzats els aldarulls, buscant una detenció injusta i una sentència absolutòria.

Aquesta mateixa gent (combinació d’Espanya 2000 i Coalición Valenciana / GAV) són els qui van organitzar l’atac a la presentació al País Valencià de Solidaritat Catalana per la Independència el mes de gener. L’acció no va ser ni espontània ni improvisada. I els seus objectius van augmentant: la seu del Bloc Nacionalista Valencià a València, la delegació d’Acció Cultural del País Valencià a Sueca (el Casal), l’acte a l’Astoria de Solidaritat, la presentació del llibre de Vicent Flor,… venen per nosaltres i, si no reaccionem, pot ser un dia convoquem un acte i no vinga ningú. Aleshores serà tard.  

(Us reproduisc a continuació un escrit de Josep Guia)

Una persona és tot,  no ens podem quedar sols en la part  que ens agrada i el tot que era Barrera no m’agradava, no era model per a mi.  Tenia la seua faceta independentista i lluitadora però també la seua era una ideologia poc d’esquerres i tenia actituds homòfobes i xenòfobes…

Sembla que quan una persona mor ens quedem sols amb la part bona d’ella, serà que en eixe moment ens és més fàcil oblidar les diferències i busquem com una mena de consens mental que ens reconcilie amb la persona i més si la persona ascendeix a un referent polític com és el cas.

Fer una mirada per la xarxa 2.0 (notícies, blocs, murs de facebook, twitters, comentaris, etc) el dia del record de la mort del president no estava exempt de risc. Mentre uns (El País) al seu obituari parlàven del caràcter antimarxista del polític, del seu posicionament clarament contrari als dos tripartits a Catalunya i  del seu recolzament a un govern nacionalista de centre-dreta… altres reclamaven la seua herència ideològica, així en global, sense matisos. Hi havia qui, més selectives, feien això: triar fragments de la vida i ideologia d’Heribert Barrera (amb videos al youtube) i declarar-se afins al discurs.

Pense que les persones tenen dret a pensar el que troben més correcte, i trobe que és difil agradar a tothom, ens pot agradar més o menys una persona en funció, dic jo, del grau de coincidència i afinitat amb ella però les adhesions incondicionals i totals a una persona, per què estiga morta, les trobe faltes de criteri. Com a mínim.

Les feuilles sont jaunes / Les fulles són grogues
les hommes sont verts / els homes són verds
la tete est noire / el cap és negre
le cœur est rouge / el cor és roig
[...]

sous la pluie fine l’automne est làs / sota la fina pluja la tardor ha arribat
[...]

Les feuilles blanches les feuilles mortes / les fulles blanques les fulles mortes
se ramassent a la pelle… / s'arepleguen depressa
sous la pluie fine l’automne est làs x2 / sota la fina pluja la tardor ha arribat
[...]

Je suis un polichinelle / soc una titella
tirez sur ma ficelle / tireu-me a la cara
[...]
je fais mon ptit numero / jo faig el meu número
des que j’entends les bravos / des de que senc els aplaudiments
et quand je suis fatigué / i quan em canse
je m’arrete me reposer… / pare a descansar

(es que en totes les feines es fuma ;-)

“Maduresa” neix de l’atreviment meu de fer un llibre eròtic i presentar-lo a la convocatòria de 2008 del Premi de Literatura eròtica de La Vall d’Albaida. Aquell llibre es va titular “40 dies” i contenia algunes situacions sexualment explícites, més properes a la pornografia que a l’erotisme, i d’altres socialment inadequades, que,  cas de publicar-se, caldria haver depurat. El llibre no va guanyar, encara que es va quedar a les portes de ser finalista d’aquella edició.

 Replegades les desenes de recomanacions i consells d’amics i amigues, amb bona voluntat d’ajudar-me a millorar la novel•la, el llibre es converteix en “Arenes” on la veu narrativa l’assumeix una "observadora imparcial", la germana de la víctima del protagonista, que s’ho mira tot des de dalt, amb el poc confessable motiu de “tirar-se’l”. Va quedar una història massa alambicada i complicada d’entendre en alguns capítols.

“Maduresa” és la història refeta de nou, en la qual Alicia, supervisora en la Caixa del Mar, entitat financera en crisi per l’assumpte immobiliari, i el director de sucursal que es troba, sense saber com, al mig de dos focs: la crisi econòmica-financera i el furor de la seua nova cap.

A la novel•la hi ha el joc de seducció del protagoniste i Alicia, i relata com l’erotisme d’aquesta relació esquitxa les relacions amb companys i companyes de treball, amb les parelles i amb la clientela.

 Un joc on el seductor prompte es troba en les mans d’Alicia, que el bandeja emocionalment sense cap escrúpol.

Els detalls ací:

http://www.telefonica.net/web2/lencobert/Maduresa.html

¿Una persona que es pare a mirar els diaris d’aquestos  dies pot fer-se una idea del cau de lladres en que s’havia convertit l’entitat financera?

A l’Expansión del 27-07,

“La Llave” : “[…]la CAM tenia una exposició de més 17.000 milions d’euros al sector inmobiliari, el 25% del seu balanç… participava en 65 societats vincul·lades al món de la rajola”

“Finazas & Mercados”: “[…] la caixa participava com a sòcia financera en moltes de les empreses inmobiliaries […] està en l’accionariat de més de 65 empreses lligades a aquest negoci […] entre els seus companys de negoci figuren Lladró, Asedes (antiga Sedesa, sí el món de l’economia no sol ser original) […] en altres ocassions s’ha possat al costat de l’administració (autonòmica valenciana) per salvar situacions compromeses, p.e. Ros Casares Espacios SL va crear un ampli complexe de lofts a les afores de la ciutat de València […] i fins fa poc tenia una ocupació reduida […] però recentment s’han traslladat a aquest recinte vàries dependències de la Generalitat Valenciana”

Al Levante del 28-07

“Economia”: “[…] recolzament financer a constructors propers al poder polític del País Valencià, com El Pocero o Enrique Ortiz, amb qui la CAM compartia societats, o de Murcia, cas de la promotora Polaris”

Al CincoDias del 27-07

“Mercados & Finanzas” (sí, els diaris econòmics també són poc imaginatius per titolar les seues seccions): “[…] la caixa tenia un saldo viu de crèdits al PP al tancament de 2010 de 2.139.000 euros front als 460.000 euros amb el PSOE  segons l’informe de govern corporatiu públic de l’entitat”

Levante-EMV 28-07

“El secretari general del grup parlamentari socialista en el Congrés […] va dir que els membres del Consell d’admnistració de la CAM havien obtingut prestecs a tipus 0 amb l’aval de la Generalitat Valenciana”

De la Cadena Ser el 27-07

“[…] i l’expresident Modesto Crespo havia obtés recentment un crèdit de 4,5 milions d’euros al 2,5% per a la seua empresa de vehicles”

Levante-EMV 28-07

“El portaveu del sindicat CGT va denunciar que aquest tipus de prebendes s’han utilitzat per a que els consellers no es questionaren res i aprovaren tot el que se’ls possara al davant”

Tornant a l’Expansión del 27-07

“L’alta direcció de la CAM es va repartir l’any passat una remuneració conjunta de 2.900.000 d’euros, un 2% més que l’any anterior […] Les dietes per assistència també augmentàren. Els 20 consellers ingressaren 79.000 euros per assistir a 18 reunions, un 39% més que l’any anterior, igual que els assistents a la comissió d’inversions (un 22% més) i la de retribucions (un 50% més) […] al mateix temps la CAM va engegar un procés de reducció de costos que contemplen una reducció de plantilla a través d’un ERO de 937 persones i el tancament de 06 oficines”

El Levante-EMV del 28-07

“La CAM ja estava tocada de mort […] però això no va impedir que dos dies abans de la intervenció cantada la Generalitat tornara a clavar la mà a la CAM per aconseguir que li deixara 200.000.000 euros”

                Jo trobe que els gestors de la CAM tenen ací molt a dir però que probablement no els sentirem dir res…

Una de les coses que m’agrada dels nous temps que viu l’ independentisme és que cada vegada suma més persones i sovint de les més inesperades.

En periodisme està clar que una notícia tindrà preeminència sobre d’altres si conté un element que crida l’atenció, alguna cosa que se n’ixca d’allò que és normal.

El diari Levante –EMV del dia 28/6/2011 portava una notícia en portada: ”El exministro Sevilla propone un eje ferroviario por Madrid que aísla a la Comunitat Valenciana”, així en castellà i parlant de Comunitat Valenciana, cosa que dona idea de la poca inclinació independentista, a priori, del diari. Però en llegint la notícia s’insisteix en la perplexitat que provoca que Jordi Sevilla, essent valencià, opte per una opció “radial” de les comunicacions ferroviàries que uniria, encara més diria jo, el País Valencià a Madrid, a Espanya, front a una opció de l’eix mediterrani que connectaria amb el nord: Catalunya, la resta d’Europa Central,…

En aquestes eleccions, com en moltes altres, hi ha independentistes al País Valencia`que ens hem quedat sense una candidatura a la que votar. No obstant hi ha altres opcions que, a nivell local o de convocatòria autonòmica, poden sublimar les nostres legitimes aspiracions… o no. I en aquest sentit es poden donar dos postures davant el moment de votar, les dos correctes al meu entendre, però que no tenen la comprensió de qui es presenta, deduisc pels comentaris que sovint he escoltat.

Una opció podria ser no votar cap de les candidatures presentades, bé amb un vot blanc, un vot nul o l’abstenció. Cadascuna de les opcions té la seua motivació intrínseca i és una simplificació posar-les totes juntes, però m’interessa més la segona opció.

La segona opció és votar alguna de les candidatures que es presenten, bé per allò que a nivell municipal el que compta són les persones, que coneguem la major part de la llista, que en simpatitzem, que són l’opció menys mala, que sabem que si “entren” a l’Ajuntament van a fer-ho bé o altres mil justificacions. I a nivell autonòmic doncs es pot triar, en el moment íntim i personal de votar, una de les opcions que recull el màxim de les nostres aspiracions. Bé siga una opció amb indiscutible ADN independentista però que no ha tingut ni tindrà escrúpols en pactar amb forces polítiques espanyolistes o no independentistes, o votar  a partits polítics estrictament autonomistes, en eixe moment la persona que vota pot fer, comprensiblement, una d’eixes tries.

Però quan es tria la segona opció les forces receptores d’aquest vot haurien de tindre en compte que disposen d’un vot prestat, d’uns vots de l’independentisme que poden  canviar d’opció quan s’organitza un nou partit polític, com Solidaritat Catalana per la Independència, que reclama legítimament aquest vot. Una “nova” opció que pot presentar candidatures i fer campanya demanant el vot independentista. I si les forces “tradicionals” critiquen aquesta organització pensat que afebleix les opcions “de sempre” és pensar que el temps d’existència és una garantia que immunitza contra les poques aspiracions de la pròpia organització i que pensa que pot representar les ganes de llibertat d’una nació que es vol reivindicar completa (de Salses a Guardamar) amb uns mínims que el mateix temps fa ja inacceptables per la seua presumpta base social.

A banda que qualificar de nouvinguts a Els verds – Alternativa Verda constituït i amb activitat pública a Catalunya des de 1983 o al PSAN que està fundat en 1968 és un atreviment sols explicable en tant en quant la fuga de vots posa en evidència les pròpies debilitats i incoherències ideològiques.