LLegir no és fugir

Grècia, amb les seues darreres eleccions que han refrendat el govern de Tsipras per dur endavant el país, és un espill on podem mirar-nos, amb les “nostres” eleccions entre autonòmiques i plesbicitàries.
Encara que al País Valencià, malgrat els exemples propers, de moment, ens continua faltant la possibilitat d’exercir cap tipus de sobirania. I no se l’espera, si atenem a les declaracions de la nostra vireina particular que s’entesta en separar, com a dicotòmiques, les necessitats socials de les persones desemparades i les soberanistes.

Les coincidències de la vida ens han dut a poder tenir, en els darrers temps, un exemple d’actualitat que ens ajude a comprendre la situació valenciana: el “no” del poble grec a la continuïtat de les mesures austericides en forma de retallades en serveis socials i sanitat; la possibilitat de resoldre el problema de la negociació estancada amb una quitança del deute públic grec basant-se, o no, en la part d’il•legitimitat que té en finançar els impagables venciments de deute públic amb més finançament; la pressió exercida pel govern grec amb la possibilitat de virar les seues relacions cap a Rússia o Xina (igual com al País Valencià podria virar la majoria sociològica cap a posicions més sobiranistes).

El cas valencià
Un dels reptes més importants del nou Consell de la Generalitat Valenciana és assegurar el futur econòmic del País Valencià, que va lligat a 4 factors: l’increment del PIB, la disminució de l’atur, la millora de la inversió de l’Estat Espanyol al nostre territori i resoldre el problema del deute públic.

-Increment del PIB i disminució de l’atur
Els dos primers, íntimament lligats, són de sentit comú i prioritat del nou govern que ja ha assegurat que arriben amb un nou model econòmic. Segons les primeres declaracions Conseller d’Economia Rafael Climent, són partidaris d’un nou model productiu al servei de les persones, prioritzant la reindustrialització ii comptant tant amb els sectors tradicionals del tèxtil, el joguet, el calçat i la ceràmica com amb l’agroalimentari, i posant èmfasi en la innovació bo i potenciant els instituts tecnològics i redirigint la construcció cap a la rehabilitació. Tot plegat prestant atenció també a la innovació i a les energies renovables (que toparan amb el marc regulatori espanyol, totalment contrari a aquest tipus d’iniciatives).

-Millora de la inversió estatal al País Valencià
El Conseller d’Hisenda, Vicent Soler, també ha manifestat ja la seua voluntat de reclamar un finançament just per al País Valencià. Però, és clar, això és de manual, va en el càrrec. És, de fet, inevitable després que, el juliol de 2014, es feren públiques les noves balances fiscals de l’Estat amb les comunitats autònomes elaborades per un equip de confiança del ministeri espanyol d’Hisenda, dirigides pel professor Angel de la Fuente, un dels economistes més crítics amb el nacionalisme perifèric. Aquestes balances situaven el País Valencià a la cua del finançament estatal. La nostra és l’única comunitat autònoma amb una renda per habitant per sota de la mitjana, i és la que rep menys aportacions de l’estat que la resta. L’expert del ministeri espanyol va qualificar el cas valencià, en la roda de premsa de presentació de les balances fiscals, com una “irregularitat”, una “desviació” del model.

Fins i tot Fabra va fer com si ho demanara. Sols cal recordar el sainet d’ara fa un any, curiosament quan es van fer públiques les balances fiscals, quan se li revoltaren els empresaris (en una reunió de totes les associacions empresarials del País Valencià: Cierval, les Cambres de Comerç valencianes, l’Associació Valenciana d’Empresaris, l’Associació Pro-AVE, la Cambra de Contratistes i FECOVAL) exigint les inversions imprescindibles i irrenunciables per al País Valencià que havien d’incloure els Pressuposos Generals de l’Estat (PGE) i, amb la intenció de fer pressió a Madrid demanaren una reunió amb el ministre d’Hisenda que Fabra es va comprometre a gestionar. El cas és que al setembre, amb aquella reunió encara pendent, s’aprovaren els pressupostos i les inversions previstes per als valencians i les valencianes caigueren un 58,9%, malgrat que l’augment de la inversió pública en Espanya va ser del 56,3%. La inversió prevista va quedar en un 6,9%, lluny del 10,40% de la població que el País Valencià representa per al conjunt de l’Estat Espanyol. Finalment al gener de 2015, es va dur a terme aquesta reunió entre empresaris valencians i ministre d’Hisenda, i aquells, ja resignats, es limitaren a mostrar el seu malestar educadament i a demanar que, si més no, s’acompliren els compromisos dels PGE d’inversió en el corredor ferroviari mediterrani. El govern d’Espanya, com a resposta, va promoure la ja coneguda com alternativa atlàntica o corredor central i va aconseguir que la Unió Europea realitzara, el juny de 2015, una dotació important en aquest projecte, que és competència directa del corredor mediterrani. I va deixar pràcticament sense dotació al programa “Connecting Europe Facility”, el tram Saragossa-Sagunt que també era demandat per la classe empresarial valenciana.

-El Deute Públic
Això pel que respecta a inversions, productives i en infraestructures però les despeses que comporten les competències “socials” transferides al govern del País Valencià (sanitat, educació i serveis socials) són la causa d’un altre dels grans problemes que cal que el nou Consell resolga: El deute públic.
Al País Valencià, les despeses en sanitat i educació suposen el 71,7% del total del pressupost de la Generalitat Valenciana. L’altra part de l’equació, els ingressos provinents de l’estat espanyol mitjançant el finançament (la balança fiscal “irregular” i “desviada” entre el País Valencià i Espanya presentada pel Ministeri), és insuficient per atendre aquestes despeses. En 2015, segons els PGE ens arribaran, dels nostres impostos, un 85,23% dels diners necessaris per fer front correctament a la sanitat i educació transferides. I la resta dels diners? S’ha de finançar amb deute públic. I com que aquesta situació no és exclusiva de 2015, sinó que es repeteix any rere any (ja es podia apreciar en les anteriors balances fiscals publicades amb dades de 2008) el deute públic, la necessitat de finançament de la Generalitat Valenciana, és una xifra impossible de pagar. La manera que l’Estat Espanyol té d’evitar la fallida del País Valencià és injectar contínuament diners mitjançant instruments financers que, excepte en 2015, venen carregats d’interessos que s’han de pagar: El Fons de Liquiditat Autonòmica (FLA), el Pla de Pagaments a Proveïdors o el Fons de Facilitat Financera. Així, el deute públic s’eternitza i els consellers d’Hisenda es veuen obligats a sotmetre’s als dictats del ministeri espanyol d’Hisenda per fer retallades en els aspectes socials, educatius i sanitaris i acomplir així el nivell de dèficit exigit i que condiciona l’arribada de diners mitjançant aquests fons.
L’esperança de l’arribada del canvi social que implica el programa polític dels partits guanyadors de les darreres eleccions que comporta la supressió del copagament a les persones discapacitades, l’obertura de menjadors escolars fins i tot a l’estiu i l’establiment d’una renda bàsica per a la ciutadania, necessita un canvi en el finançament autonòmic valencià i un replantejament del problema del deute públic amb Madrid.
Vist l’èxit d’Alberto Fabra en temes d’inversió, no sorprèn la postura reivindicativa de Ximo Puig: reclamarà una injecció d’urgència de 1.300 milions d’euros per atendre les despeses més peremptòries; farà la seua reivindicació a l’estat independentment del partit que hi governe (no vol caure en el mateix error de la submissió de Fabra al PP o al govern d’Espanya i que, sense dubte, ha pesat en el bac electoral del PP al País Valencià) i insinua una mobilització ciutadana reivindicativa al carrer que es pot fer coincidir amb el Nou d’Octubre. És conscient que mantenir l’statu quo, amb la continuïtat de l’extracció econòmica a la qual està sotmès el País Valencià i la compensació via FLA per tal d’atendre les necessitats primeres de sanitat i educació pagant directament a proveïdors, deixa captiu el territori via pressupost.

El Consell sembla que no està disposat a gestionar la frustració sinó a barallar-se pels diners que eixe canvi necessita, i és per això que es planteja com una possibilitat real una quitança del deute públic, els interessos del qual ofeguen els pressupostos.

(article, editat, publicat al número 299 de la revista LLUITA)