De nou: Política i diners (El SCPT)
No vull escriure sobre Jordi Pujol i Carlos Fabra, seria una simplificació excessiva i posar pals a les rodes del procés. El que ha fet Pujol ahir és homologar el futur estat català de CiU amb l’actual País Valencià i donar-nos, al personal independentista, un bany de realitat. Ens ha fet un toc d’atenció sobre la classe de nació que hem de voler, i de la neteja que hi ha pendent de fer.
Vull escriure sobre les balances fiscals: El govern d’Espanya ha fet públic un estudi, dirigit per Angel de la Fuente (un prestigiós economista de dretes que ja va polemitzar sobradament amb Germà Bel, un economista de capçalera de tot el procés independentista del Principat) on es manifesten els fluxos de diners i inversions públiques entre els territoris de l’actual Estat Espanyol. Sistema de Comptes Públics Territorialitzats (SCPT) l’han denominat .
Supose que l’absència a hores d’ara d’articles llargs -com els diu un amic als articles que volen sentar precedent i ser citats després en posts de blocs i referències d’altres articles, d’economistes militants de l’independentisme- es deu a que estan estudiant les dades presentades, però també al debat que ràpidament s’ha obert al Principat sobre la veracitat de les dades presentades: s’està acusant al treball de poc rigorós (per l’expressió #unpocoaojo usada per l’autor en una altra ocasió i que pretén deslegitimar tot el treball) i de no ser homogeni en la forma de calcular les balances fiscals de 2008 que han servit fins ara d’argument a favor de la independència. Aquest menyspreu pel treball des del Principat contrasta amb l’acceptació del mateix per part del nacionalisme valencià i de les Illes, perquè ens deixa tan mal parats al País Valencià i les Illes que ja ens va bé amb un treball poc rigorós que ens situa en una posició d’extracció colonial (en paraules de Germà Bel) front a Espanya.
“Front a Espanya” és la clau.
Quan l’independentisme esgrimeix el factor econòmic com a argument en favor del trencament amb Espanya, som desqualificats esgrimint “la solidaritat” inter-territorial amb les regions més desfavorides.
Centrem-nos en el País Valencià: nosaltres esperem la solidaritat d’Espanya, i no arriba. Segons les dades de 2005 (que serviren de base per confeccionar les balances fiscals “independentistes” de 2008) i les del SCPT de 2014 som pobres. Som una regió “receptora” de fons de la falsa solidaritat dialèctica de l’anti-independentisme. El PIB del País valencià està per sota de la mitjana estatal (i va baixant), i en canvi aportem fons a Espanya, a les regions d’Espanya més riques que nosaltres. No Parlem solament del flux de diners, sinó dels impostos que se’n van a Espanya, comparats amb els diners que arriben a la hisenda valenciana en forma de préstecs (que hem de tornar) i del ja tristament famós FLA (fons de liquiditat autonòmica) i que està servint per pagar subministraments farmacèutics, ajudes al col·lectiu de la dependència i als centres educatius valencians. Hem de parlar també d’infraestructures i de la deslleialtat d’Espanya quan aposta pel Corredor Ferroviari Central en perjudici del Corredor Mediterrani, de l’AVE a Galicia i de la gratuïtat de les autopistes de Madrid.
Quan el líder de Compromís publica al Levante un article (amb nombrosos errors lèxics i ortogràfics, ho havia de dir) denunciant, si més no, la mateixa cosa que acabe de fer jo i el seu corol·lari és “cal reclamar els nostres drets i defensar, amb la llei a la mà, els nostres interessos estratègics”, argumentant que el PP valencià “està submís a Madrid, sense cap espenta per exercitar una mínima reivindicació, de dir prou.” no puc evitar la sensació que anem a canviar una gestió de l’autonomia per una altra, amb companyies com la del PSPV de Ximo Puig que va registrar l’entrada al Congrés (d’Espanya) d’una proposició no de llei amb les reivindicacions peticions de l’empresariat valencià de millora de les infraestructures. No deixa de ser irònic que un partit de classe treballadora es constituesca en defensor de la classe empresarial.
Quan se’ns acusa als partidaris de l’independentisme exprés de simplistes no deixe de preguntar-me què té de bo complicar-se en la gestió d’una comunitat autònoma (i açò val per al Principat i per al País Valencià) ofegada per Espanya en lloc de treballar per augmentar la base social, econòmica i política de l’independentisme.