La farsa de les proves d’estrés
Finalment el divendres es van presentar els resultats de les proves d’estrés
als que la banca europea ha tingut a bé de sotmetre’s. Les proves diuen
consistir en estimar la resistència empresarial de la banca a uns escenaris
econòmics tan adversos que semblen apocalíptics: Baixada del PIB, un increment
de les taxes d’atur, un increment de la morositat bancària, una disminució del
preu de la vivenda (açò jo no ho veig cap problema apocalíptic, la vivenda
barata? Benvinguda siga. Clar es parla de la vivenda que s’han empassat els
bancs, que no s’ha pogut vendre i que si baixa molt el preu doncs… no es
cubriran costos. Costos d’haver-les embargat es suposa) i finalment una
disiminució del preu del deute públic (un tancament de l’aixeta de diners
publics que han omplert la banca europea). Possiblement en aquesta darrera
premisa estiga la clau.
El dijous, la vespra
de la publicació dels resultats que oportunament havia anat filtrant-se a la
premsa especialitzada durant tota la setmana, hi havia un comentari interessant
del departament d’anàlisi d’USB, de la tradicional solvent i secretista banca
Suïssa de tota la vida, que venia a dir que fora quin fora el resultat seria…
un gran desastre, com els escenaris suposats. Si els resultats eren dolents per
què els inversors internacionals (la seua clientela principal) perdrien la
confiança en una banca abocada al desastre i si els resultats eren bons, per poc
creïbles. I els resultats han estat bons, però el que jo vaig intuir era que la
UBS estava recomanant als seus clients (grans fons d’inversió que mouen milers
de milions d’euros fàcilment) que miraren amb lupa els resultats, que fugiren d’interpretacions
polítiques i que feren una lectura més restrictiva, al fi i a la cap ara es
tractava dels “seus” diners. I ací una altra clau de tota la farsa.
El sentit últim de les
proves era fer una tria, un aclariment de les entitats que podrien tornar millor
els capitals que reberen en un escenari
tan terrible. El sentit de tot plegat era tranquilitzar als amos dels diners i
deixar-los veure que la banca europea és solvent, no per garantir els estalvis
dels seus clients actuals, si no dels futurs, dels grans inversors que esperen amb
els diners amagadets. Que la banca és responsable i que tornarà els diners que
reba, els diners privats que reba, que els públics és un altre cantar. Imagineu
que els diners que ha rebut (ara ja, en els mesos que hem passat) la banca
europea per evitar una quebra econòmica són 260.000 milions d’euros. Eixos
diners els té la banca i no es parla de tornar-los. Ara, per exemple, la banca
espanyola que ha suspés les proves d’estrés necessitaria “sols” 1.800 milions d’euros
per recuperar la possició i estar en disposició de tornar els diners que la
inversió privada els deixara. Res, calderilla, que el govern espanyol (i els
altres governs faran igual amb el seu sistema bancari) possarà de seguida a
disposició de la banca.
I aleshores es farà la
llum: la banca podrà possar a la venda a preus raonables els inmobles que té
adjudicats en pagament de crèdits incobrables i les inversions que reba es
destinaran a finançar necessitats de les empreses. Perquè la clau de tota la
història és fer taula rasa de les ajudes rebudes: 260.000 milion d’euros a
Europa, quantitats milionaries també que han “fluït” cap a CajaSur i
CajaCastillaLaMancha i prometre (això eren les proves d’estrés una promesa de
devolució als futurs inversors) que els diners privats (ahí el matiç) que
entren a partir d’ara eixiran: en forma de vivendes barates, de renovacions de
crèdits, de nous crèdits a pymes i empreses… i que tot tornarà a rodar. S’havia
de tranquilitzar les grans fortunes, les grans corporacions que mouen i
assessoren milions i milions d’euros. Ni que fora fent una comedieta on es
fingeix que, ara sí, es portaran bé.
Sembla que estem més en mans de les modernes
Tyrell del que ens pensem.