LLegir no és fugir

Per al meu darrer repte lector de 2021 he llegit aquesta novel·la en la que s’ha basat una sèrie de Netflix. Jo, per a una cosa, estava molt interessat en veure com s’havia fet aquesta adaptació, perquè no sols parlem d’allò de “passar a la pantalla un llibre” sinó que els productors francesos han transportat l’acció des de diversos escenaris americans (New York, Las Vegas, Nebraska,…) fins a la Côte d’Atzur francesa. (Friendly reminder: els nacionalismes són roïns a no ser que siguen els nacionalismes dels estats.) Això ha fet la lectura més difícil perquè, al veure primer la sèrie i després llegir el llibre, m’ha costat canviar el marc geogràfic de la història. Però he comprovat que la història pot transcendir el lloc on l’autor l’ha pensada, traslladar-la a un altre indret i seguir funcionant.

Harlan Coben és un escriptor nord-americà, nat el 1962, diplomat en ciències polítiques i autor de nombrosos llibres de literatura negra. Parlem de més d’una vintena des de 2003 i alguns d’ells han estat  adaptats al cinema i, ara, al món de les sèries i les mini-sèries. A risc d’equivocar-me trobe que fa una literatura molt semblant a la de John Grisham: Best-sellers, d’acció trepidant, lectura ràpida, multitud de situacions inesperades i finals amb girs d’argument que donen sentit a parts de la història que semblaven quedar a mitges mentre feies la lectura.

El McGuffin de la història és la búsqueda de la parella del protagonista que s’esvaneix del llibre als pocs capítols. A partir d’ahí l’autor usa la tècnica del flashback per a parlar-nos de la relació del protagonista amb la seua parella, des de les bromes intranscendents…

-Tu es ma vie.
– Tu n’es pas mal non plus.

…Fins a reflexions més pensades que ens venen a situar en l’estranya relació que tenien, una d’aquelles de vita nuova que parteix de la premissa del “no preguntes”.

“Le passé de Sheila n’appartenait qu’à elle. Je n’avais aucun droit de regard là-dessus.”

El to humorístic també és un recurs emprat sovint en aquesta història i les complicitats amb altres autors amb els que Harlan Coben ben segur que té bona relació, com Tom Clancy a qui se’l compara quan busques alguna referència seua en Google.

“…la carte du bistrot était légèrement plus longue qu’un roman de Tom Clancy.”

Com en moltes històries de la literatura negra, l’autor busca la simpatia del lector envers els personatges més dolents, donant-los arguments que expliquen com és que són com són (dolents). A destacar una conversa entre lo pitjor de la fauna del llibre quan es pregunten l’un a l’altre com és que han arribat a l’extrem de violència que practiquen:

-Vous connaisez Darwin?
-La survie du plus fort et tout ça?
-Pas du plus fort. C’est l’interprétation moderne, et elle est erronée. Les postulat de Darwin était que ceux qui survivent ne sont pas les plus forts mais les plus adaptables.

Un altre aspecte que m’ha agradat del llibre és com es sembla al meu “Universos” en allò de presentar uns personatges fruit de les decisions i vivències de la pre-adolescència, i com el caràcter actual té el seu origen en un passat no massa llunyà. El recurs a escenes i històries a la porta de l’institut o dels moments d’aventures juvenils en comú dels protagonistes ara enfrontats ha estat ben trobat.

El recomanaria? Bé, si aquestes festes de Nadal teniu temps i la pila de llibres pendents no és massa gran és una bona lectura que podeu fer durar un dia o dos i passar una estona canviant les vostres preocupacions per les dels protagonistes de “Disparu à jamais”.

El lamentable accident del tren internacional que feia el trajecte Porto-Vigo Guixar ens dóna l’oportunitat de reflexionar sobre si en aquest món en què vivim hi ha desgràcies que es poden evitar amb diners o no. O anar més enllà i pensar si els diners no condicionen massa la nostra vida i el nostre futur. La notícia de la mort de 4 persones en l’accident d’aquest tren es pot enllaçar amb el còmic de Toby Morris on es lliguen l’èxit personal i l’accés als recursos.

Perquè potser la clau està en això de l’accés als recursos. Qui té els recursos, tornant al tren, per decidir on invertir-los? El govern, en el cas de les inversions ferroviàries realitzades a l’Estat espanyol. El govern de Madrid, clar.

El tren accidentat realitzava un trajecte que unia Porto (Portugal) amb Vigo, un trajecte de 168km que tenia una duració de 2 hores i 15 minuts (segons dades de simulació d’un viatge en la pàgina web de Renfe) i que estava plagat d’inversions pendents que (els diners de Madrid, recordeu) no s’havien materialitzat a hores d’ara.

Aquest mateix trajecte es realitza en 1 hora i 45 minuts en cotxe i si això no dóna ja una idea de l’obsolescència de la infraestructura ferroviària i del seu abandonament podem passar a fer altres comparacions. Per exemple, les eixides de trens de Madrid a Ciudad Real, (per triar una estació que està a la mateixa distància de Madrid que Porto de Vigo), són de 17 diàries i les de Porto a Vigo de dos al dia. Dos! I continuen les diferències respecte a les inversions: malgrat que l’ús de les estacions és similar, la mitjana de persones que van usar l’estació de Vigo en el període del 2004 al 2013, segons les dades del Observatorio del Ferrocarril en España, van ser 159.000 i la de Ciudad Real, de 171.300. Les últimes inversions en l’estació de Ciudad Real ascendiren a 117.000€ el 2015, després d’una inversió d’1,3 milions d’euros el 2009. A la línia Porto-Vigo, les inversions pendents són de 21,5 milions d’euros que s’han de repartir entre els 43,6 km de la part portuguesa i 8 km de la part gallega. Tanmateix, no han arribat, estan pendents perquè Madrid té altres prioritats. I les inversions compten, no penseu que no. El trajecte Madrid-Ciudad Real té una duració de 55 minuts, lluny de les 2 hores 15 minuts de què parlàvem abans. I la seguretat, d’això no hi ha dubte, serà millor en aquesta línia que en la sinistrada.

Al País Valencià, com a la mateixa Galícia, tenim un trist record d’un altre accident ferroviari i la investigació periodística de Laura Ballester (que no la investigació oficial) i l’entestament de l’associació de víctimes del metro València destaparen que les causes probables de l’accident a la ciutat de València el 3 de juliol del 2006 podrien ser per culpa que el tren no es revisava amb la freqüència que era desitjable, que havia patit altres avaries i que havia estat protagonista de diversos descarrilaments anteriors. Cal destacar el tema de la balisa que podria haver limitat la velocitat del tren en el tram de l’accident i que no es creia que fóra necessari instal·lar-la però que després de l’accident està instal·lada, en aqueix mateix lloc. Faltaven inversions de Madrid també.

I, si penseu que tot això ens queda lluny, que Madrid administra com bonament pot i que no hi ha cap discriminació amb la perifèria, pareu-vos a mirar l’estació de Carcaixent. Amb una inversió compromesa (com la línia Porto-Vigo) en l’adequació del pas inferior del tren per Carcaixent en els pressupostos 2016 no s’ha materialitzat, tampoc. Perquè Carcaixent, com Galícia, també és perifèria de Madrid. La demanda d’aquesta inversió en millores ferroviàries ha estat sol·licitada per tots els grups municipals de l’Ajuntament de Carcaixent i ha quedat sense resposta. Potser perquè la cosa no va de colors polítics, com a Galícia, sinó de centre i perifèria.

(Article publicat a La Veu del País Valencià el 12/09/2016)

Grècia, amb les seues darreres eleccions que han refrendat el govern de Tsipras per dur endavant el país, és un espill on podem mirar-nos, amb les “nostres” eleccions entre autonòmiques i plesbicitàries.
Encara que al País Valencià, malgrat els exemples propers, de moment, ens continua faltant la possibilitat d’exercir cap tipus de sobirania. I no se l’espera, si atenem a les declaracions de la nostra vireina particular que s’entesta en separar, com a dicotòmiques, les necessitats socials de les persones desemparades i les soberanistes.

Les coincidències de la vida ens han dut a poder tenir, en els darrers temps, un exemple d’actualitat que ens ajude a comprendre la situació valenciana: el “no” del poble grec a la continuïtat de les mesures austericides en forma de retallades en serveis socials i sanitat; la possibilitat de resoldre el problema de la negociació estancada amb una quitança del deute públic grec basant-se, o no, en la part d’il•legitimitat que té en finançar els impagables venciments de deute públic amb més finançament; la pressió exercida pel govern grec amb la possibilitat de virar les seues relacions cap a Rússia o Xina (igual com al País Valencià podria virar la majoria sociològica cap a posicions més sobiranistes).

El cas valencià
Un dels reptes més importants del nou Consell de la Generalitat Valenciana és assegurar el futur econòmic del País Valencià, que va lligat a 4 factors: l’increment del PIB, la disminució de l’atur, la millora de la inversió de l’Estat Espanyol al nostre territori i resoldre el problema del deute públic.

-Increment del PIB i disminució de l’atur
Els dos primers, íntimament lligats, són de sentit comú i prioritat del nou govern que ja ha assegurat que arriben amb un nou model econòmic. Segons les primeres declaracions Conseller d’Economia Rafael Climent, són partidaris d’un nou model productiu al servei de les persones, prioritzant la reindustrialització ii comptant tant amb els sectors tradicionals del tèxtil, el joguet, el calçat i la ceràmica com amb l’agroalimentari, i posant èmfasi en la innovació bo i potenciant els instituts tecnològics i redirigint la construcció cap a la rehabilitació. Tot plegat prestant atenció també a la innovació i a les energies renovables (que toparan amb el marc regulatori espanyol, totalment contrari a aquest tipus d’iniciatives).

-Millora de la inversió estatal al País Valencià
El Conseller d’Hisenda, Vicent Soler, també ha manifestat ja la seua voluntat de reclamar un finançament just per al País Valencià. Però, és clar, això és de manual, va en el càrrec. És, de fet, inevitable després que, el juliol de 2014, es feren públiques les noves balances fiscals de l’Estat amb les comunitats autònomes elaborades per un equip de confiança del ministeri espanyol d’Hisenda, dirigides pel professor Angel de la Fuente, un dels economistes més crítics amb el nacionalisme perifèric. Aquestes balances situaven el País Valencià a la cua del finançament estatal. La nostra és l’única comunitat autònoma amb una renda per habitant per sota de la mitjana, i és la que rep menys aportacions de l’estat que la resta. L’expert del ministeri espanyol va qualificar el cas valencià, en la roda de premsa de presentació de les balances fiscals, com una “irregularitat”, una “desviació” del model.

Fins i tot Fabra va fer com si ho demanara. Sols cal recordar el sainet d’ara fa un any, curiosament quan es van fer públiques les balances fiscals, quan se li revoltaren els empresaris (en una reunió de totes les associacions empresarials del País Valencià: Cierval, les Cambres de Comerç valencianes, l’Associació Valenciana d’Empresaris, l’Associació Pro-AVE, la Cambra de Contratistes i FECOVAL) exigint les inversions imprescindibles i irrenunciables per al País Valencià que havien d’incloure els Pressuposos Generals de l’Estat (PGE) i, amb la intenció de fer pressió a Madrid demanaren una reunió amb el ministre d’Hisenda que Fabra es va comprometre a gestionar. El cas és que al setembre, amb aquella reunió encara pendent, s’aprovaren els pressupostos i les inversions previstes per als valencians i les valencianes caigueren un 58,9%, malgrat que l’augment de la inversió pública en Espanya va ser del 56,3%. La inversió prevista va quedar en un 6,9%, lluny del 10,40% de la població que el País Valencià representa per al conjunt de l’Estat Espanyol. Finalment al gener de 2015, es va dur a terme aquesta reunió entre empresaris valencians i ministre d’Hisenda, i aquells, ja resignats, es limitaren a mostrar el seu malestar educadament i a demanar que, si més no, s’acompliren els compromisos dels PGE d’inversió en el corredor ferroviari mediterrani. El govern d’Espanya, com a resposta, va promoure la ja coneguda com alternativa atlàntica o corredor central i va aconseguir que la Unió Europea realitzara, el juny de 2015, una dotació important en aquest projecte, que és competència directa del corredor mediterrani. I va deixar pràcticament sense dotació al programa “Connecting Europe Facility”, el tram Saragossa-Sagunt que també era demandat per la classe empresarial valenciana.

-El Deute Públic
Això pel que respecta a inversions, productives i en infraestructures però les despeses que comporten les competències “socials” transferides al govern del País Valencià (sanitat, educació i serveis socials) són la causa d’un altre dels grans problemes que cal que el nou Consell resolga: El deute públic.
Al País Valencià, les despeses en sanitat i educació suposen el 71,7% del total del pressupost de la Generalitat Valenciana. L’altra part de l’equació, els ingressos provinents de l’estat espanyol mitjançant el finançament (la balança fiscal “irregular” i “desviada” entre el País Valencià i Espanya presentada pel Ministeri), és insuficient per atendre aquestes despeses. En 2015, segons els PGE ens arribaran, dels nostres impostos, un 85,23% dels diners necessaris per fer front correctament a la sanitat i educació transferides. I la resta dels diners? S’ha de finançar amb deute públic. I com que aquesta situació no és exclusiva de 2015, sinó que es repeteix any rere any (ja es podia apreciar en les anteriors balances fiscals publicades amb dades de 2008) el deute públic, la necessitat de finançament de la Generalitat Valenciana, és una xifra impossible de pagar. La manera que l’Estat Espanyol té d’evitar la fallida del País Valencià és injectar contínuament diners mitjançant instruments financers que, excepte en 2015, venen carregats d’interessos que s’han de pagar: El Fons de Liquiditat Autonòmica (FLA), el Pla de Pagaments a Proveïdors o el Fons de Facilitat Financera. Així, el deute públic s’eternitza i els consellers d’Hisenda es veuen obligats a sotmetre’s als dictats del ministeri espanyol d’Hisenda per fer retallades en els aspectes socials, educatius i sanitaris i acomplir així el nivell de dèficit exigit i que condiciona l’arribada de diners mitjançant aquests fons.
L’esperança de l’arribada del canvi social que implica el programa polític dels partits guanyadors de les darreres eleccions que comporta la supressió del copagament a les persones discapacitades, l’obertura de menjadors escolars fins i tot a l’estiu i l’establiment d’una renda bàsica per a la ciutadania, necessita un canvi en el finançament autonòmic valencià i un replantejament del problema del deute públic amb Madrid.
Vist l’èxit d’Alberto Fabra en temes d’inversió, no sorprèn la postura reivindicativa de Ximo Puig: reclamarà una injecció d’urgència de 1.300 milions d’euros per atendre les despeses més peremptòries; farà la seua reivindicació a l’estat independentment del partit que hi governe (no vol caure en el mateix error de la submissió de Fabra al PP o al govern d’Espanya i que, sense dubte, ha pesat en el bac electoral del PP al País Valencià) i insinua una mobilització ciutadana reivindicativa al carrer que es pot fer coincidir amb el Nou d’Octubre. És conscient que mantenir l’statu quo, amb la continuïtat de l’extracció econòmica a la qual està sotmès el País Valencià i la compensació via FLA per tal d’atendre les necessitats primeres de sanitat i educació pagant directament a proveïdors, deixa captiu el territori via pressupost.

El Consell sembla que no està disposat a gestionar la frustració sinó a barallar-se pels diners que eixe canvi necessita, i és per això que es planteja com una possibilitat real una quitança del deute públic, els interessos del qual ofeguen els pressupostos.

(article, editat, publicat al número 299 de la revista LLUITA)

El model econòmic pel qual ha apostat l’Estat Espanyol ha agreujat els efectes de la crisi, i es manté malgrat aquesta. Contràriament, quiné s el model pel qual hauria d’apostar una Catalunya independent?

L’Espanya actual, l’Estat Espanyol, presenta, econòmicament parlant, una radiografia prou trista i depriment i és, en part, la nostra radiografia encara: les dades socioeconòmiques dels Països Catalans ajuden a configurar les de l’Estat Espanyol. Mirem com està l’Estat i pensem on cal fer canvis.

 L’activitat comercial

Després de les reformes (sobretot laborals) dutes a terme a casa nostra amb motiu de la crisi, sembla que l’ADN espanyol no ha estat capaç d’aprofitar la conjuntura que alineava els astres neoliberals (baixada de costos de matèries primeres, principalment petroli i derivats, i de mà d’obra amb l’excessiva reforma laboral) a favor seu. Ni tampoc no ha sabut aprofitar els primer indicis de recuperació econòmica  [+0,1% de creixement del PIB en el darrer trimestre de 2013, fins al +0,6% en el darrer de 2014 i unes previsions segons el FMI del 2% per a 2015] que s’han vist enterbolits amb l’augment del saldo exterior negatiu i l’increment de l’endeutament exterior durant sis trimestres consecutius. S’ha emprat tota la recuperació econòmica per fer un “compro-vendo” i gens, o poc, d’inversió industrial. De fet, s’incrementen les importacions de productes manufacturats, barats, de l’exterior i es venen al mercat interior estatal espanyol aprofitant la recuperació econòmica il·lusòria amb l’augment de l’endeutament (altra vegada) de les famílies.

 Sense suficient inversió en I+D+i

Crida l’atenció que amb tant de potencial humà no tinguem (a casa nostra tampoc) el nostre Google, el nostre Steve Jobs: una empresa innovadora, puntera en tecnologia o investigació, un líder visionari que destaque per damunt de la mitjana. I això és perquè no hi ha un ambient que propicie l’aparició d’aquesta classe d’empreses, ni un sistema fiscal favorable,  ni universitats amb alt nivell inversió en economia del coneixement, on s’aposte decididament per la Investigació, el Desenvolupament i la innovació.

La inversió a l’Estat Espanyol en I+D+i ha passat de l’1,39% del PIB (14.701 milions d’€) de 2008 a l’1,24% del PIB (13.052 milions d’€) en 2013 enfront al 2,40% de mitjana de la UE.  Aquestes xifres inclouen les quantitats que l’estat “presta” amb interessos a les universitats per finançar projectes. Així els increments promesos de fons destinats a I+D+i per a 2015 (un 4% més) inclouen unes quantitats compromeses que mai no es van materialitzaran, ja que en l’actualitat les universitats no sol·licitaran fons que després han de tornar amb interessos, sobretot quan es troben al mig d’unes retallades pressupostàries en fons genèrics per a educació. El 45,5% de l’import destinat per a I+D+i de 2013 es va quedar sense executar per aquest motiu. A més, una de les característiques de la inversió en I+D+i és que és una inversió a llarg termini i que la falta d’inversió provoca que els científics preparats actualment per a dur a cap determinades investigacions, si no troben el recolzament i dotacions econòmiques i materials necessàries, inicien un procés de fugida i d’establiment (el llarg termini, recordeu) en altres països.

  Menjar i beure a bon preu

L’Estat Espanyol manté un dels preus per a les persones consumidores d’aliments i begudes més baixos de la UE (UE15). Per als productors el motiu està en uns preus excessivament baixos en origen, l’entrada d’importacions barates d’altres països, l’entrada d’excedents de la UE i el desmantellament de sistemes regulatoris i de control de l’evolució dels preus en la cadena productiva-comercialitzadora. L’argument que els preus baixos en alimentació i beguda beneficia als consumidors finals s’usa per realitzar una dolenta remuneració al sector que està ben desorganitzat a l’Estat Espanyol i que limita la seua inversió en innovació i millora. Uns preus més elevats en alimentació dotarien a un país productor agrícola i ramader d’un sector potent, que podria invertir i innovar, que no dependria de les grans cadenes de distribució multinacionals que sovint ofereixen productes bàsics com llet i oli a preus d’oferta per baix del preu de producció en funció dels objectius de venda de la resta dels seus productes importats que comercialitzen a casa nostra. Un sector primari dèbil i maltractat en una economia no implica un sector industrial fort, es tradueix en un instrument afavoridor de la comercialització de productes manufacturats a l’estranger.

 L’abandonament escolar prematur

Aquesta dada indica el percentatge de la població de 18 a 24 anys que no ha completat el nivell de la segona etapa de l’educació Secundària Obligatòria (ESO) i no segueix cap tipus d’educació o formació. Aquest percentatge es situava el 2013 amb un 23% a l’Estat Espanyol en el primer lloc de la UE (que té una mitja del 12%). Quasi una quarta part de la gent que estudia decideix abandonar i no seguir cap tipus de formació, se’n van a buscar treballs sense qualificació i sense perspectives de futur ni continuïtat, truncant la possibilitat d’una formació “normal” i, amb això, disminueixen les possibilitats de trobar millors llocs de treball. Normalment aquesta taxa va vincul·lada a l’existència de llocs de treball mal remunerats, el drama és que des de l’inici de la crisi amb la desaparició també d’aquesta classe de treballs, la taxa d’abandonament ha disminuït poc. Per exemple, a casa nostra tenim els percentatges d’abandonament escolar prematur per damunt de la mitjana estatal i dels més elevats de l’Estat Espanyol: Illes Balears (1er lloc, amb un 32,10%), País Valencià (5é lloc, amb 23,40%) i el Principat (8é lloc, amb 22%). Les baixes inversions en educació en poden donar una explicació, una política d’austeritat on les retallades s’han centrat també en l’educació ha provocat, sense dubte, aquesta situació. Seria bo, doncs, centrar esforços en educació, en mantindre la nostra gent dins el sistema educatiu el major temps possible, però reforçant esforços en aquesta etapa primerenca de la formació. Per anar cap a on? Cap a llocs de treball qualificats també, no té sentit tindre la gent preparada i formada i no tenir una oferta de treball esperant-los. La lluita contra l’atur creant llocs de treball no precaris ni temporals formen part de l’estratègia de millora de la formació de la nostra joventut.

 La reforma laboral i les polítiques d’austeritat

En una entrevista d’octubre de 2014 a Jean Tirole, darrer premi Nobel d’economia, aquest assegura que els estats que no realitzen les reformes econòmiques “a hora” es veuen abocades a realitzar-les enmig de fortes mesures d’austeritat imposades per la “troika”, per exemple. Critica el cas espanyol del qual diu que ha realitzat les reformes instal·lat ja dins l’ull de l’huracà de la crisi, i això ha dut a la reforma del mercat de treball que patim, amb la generalització dels llocs de treball dels quals volíem fugir, com hem apuntat més amunt: temporals i de baixa remuneració. A més les empreses no inverteixen en la formació dels treballadors perquè tenen com a model a Alemanya i els seus minijobs (que són llocs de treball mal remunerats amb l’excusa de comportar una formació a càrrec de l’empresa, que no vol pagar un salari digne perquè després té por que, una vegada el treballador format, abandone l’empresa i busque un lloc de treball millor remunerat). La formació ha de venir, ja ho hem dit, de l’estat que assegure millors oportunitats a la gent que s’incorpora al mercat laboral sense haver de dependre de rebaixes en hores i remuneració quan això es deixa en mans de les empreses privades.

Definir una cosa per contrast és una opció que ens ajuda a clarificar molt les dades. Aquesta breu exposició, de diversos indicadors econòmics de l’Estat Espanyol, ens poden ajudar a entendre que la construcció d’un nou país no és suficient fer-la des de la “simple” separació administrativa de la matriu estatal, sinó que cal donar contingut, i amb canvis, al procés de construcció de la nació catalana independent.

(article publicat al número 298 de la revista Lluita)

No vull escriure sobre Jordi Pujol i Carlos Fabra, seria una simplificació excessiva i posar pals a les rodes del procés. El que ha fet Pujol ahir és homologar el futur estat català de CiU amb l’actual País Valencià i donar-nos, al personal independentista, un bany de realitat. Ens ha fet un toc d’atenció sobre la classe de nació que hem de voler, i de la neteja que hi ha pendent de fer.

Vull escriure sobre les balances fiscals: El govern d’Espanya ha fet públic un estudi, dirigit per Angel de la Fuente (un prestigiós economista de dretes que ja va polemitzar sobradament amb Germà Bel, un economista de capçalera de tot el procés independentista del Principat) on es manifesten els fluxos de diners i inversions públiques entre els territoris de l’actual Estat Espanyol. Sistema de Comptes Públics Territorialitzats (SCPT) l’han denominat .

Supose que l’absència a hores d’ara d’articles llargs -com els diu un amic als articles que volen sentar precedent i ser citats després en posts de blocs i referències d’altres articles, d’economistes militants de l’independentisme- es deu a que estan estudiant les dades presentades, però també al debat que ràpidament s’ha obert al Principat sobre la veracitat de les dades presentades: s’està acusant al treball de poc rigorós (per l’expressió #unpocoaojo usada per  l’autor en una altra ocasió i que pretén deslegitimar tot el treball) i de no ser homogeni en la forma de calcular les balances fiscals de 2008 que han servit fins ara d’argument a favor de la independència. Aquest menyspreu pel treball des del Principat contrasta amb l’acceptació del mateix per part del nacionalisme valencià i de les Illes, perquè ens deixa tan mal parats al País Valencià i les Illes que ja ens va bé amb un treball poc rigorós que ens situa en una posició d’extracció colonial (en paraules de Germà Bel) front a Espanya.

“Front a Espanya” és la clau.

Quan l’independentisme esgrimeix el factor econòmic com a argument en favor del trencament amb Espanya, som desqualificats esgrimint “la solidaritat” inter-territorial amb les regions més desfavorides.

Centrem-nos en el País Valencià: nosaltres esperem la solidaritat d’Espanya, i no arriba. Segons les dades de 2005 (que serviren de base per confeccionar les balances fiscals “independentistes” de 2008) i les del SCPT de 2014 som pobres. Som una regió “receptora” de fons de la falsa solidaritat dialèctica de l’anti-independentisme. El PIB del País valencià està per sota de la mitjana estatal (i va baixant), i en canvi aportem fons a Espanya, a les regions d’Espanya més riques que nosaltres. No Parlem solament del flux de diners, sinó dels impostos que se’n van a Espanya, comparats amb els diners que arriben a la hisenda valenciana en forma de préstecs (que hem de tornar) i del ja tristament famós FLA (fons de liquiditat autonòmica) i que està servint per pagar subministraments farmacèutics, ajudes al col·lectiu de la dependència i als centres educatius valencians. Hem de parlar també d’infraestructures i de la deslleialtat d’Espanya quan aposta pel Corredor Ferroviari Central en perjudici del Corredor Mediterrani, de l’AVE a Galicia i de la gratuïtat de les autopistes de Madrid.

Quan el líder de Compromís publica al Levante un article (amb nombrosos errors lèxics i ortogràfics, ho havia de dir) denunciant, si més no, la mateixa cosa que acabe de fer jo i el seu corol·lari és “cal reclamar els nostres drets i defensar, amb la llei a la mà, els nostres interessos estratègics”, argumentant que el PP valencià “està submís a Madrid, sense cap espenta per exercitar una mínima reivindicació, de dir prou.” no puc evitar  la sensació que anem a canviar una gestió de l’autonomia per una altra, amb companyies com la del PSPV de Ximo Puig que va registrar l’entrada al  Congrés (d’Espanya) d’una proposició no de llei amb les reivindicacions peticions de l’empresariat valencià de millora de les infraestructures. No deixa de ser irònic que un partit de classe treballadora es constituesca en defensor de la classe empresarial.

Quan se’ns acusa als partidaris de l’independentisme exprés de simplistes no deixe de preguntar-me què té de bo complicar-se en la gestió d’una comunitat autònoma (i açò val per al Principat i per al País Valencià) ofegada per Espanya en lloc de treballar per augmentar la base social, econòmica i política de l’independentisme.

“Estic en això dels diners per la política” (Anònim).

Normalment les motivacions que porten a una persona a dedicar-se a la política, en el sentit de servei públic, i d’intentar millorar les condicions de vida de la resta de persones, són socials i assistencials: (aconseguir) millor educació, millor sanitat, millor qualitat de vida per a la gent gran, etc. Però al darrere de tot això sempre hi ha els diners. Fins i tot darrere la nació. Sobretot darrere la nació. És fonamental el finançament per poder sostindre la classe de societat que volem. Ara tot açò, el món independentista, el nacionalista i el victimisme dels governs en fallida com el de la Generalitat Valenciana, ens ho han posat en primer pla en parlar del finançament autonòmic i les balances fiscals.

LES BALANCES FISCALS, LA INFORMACIÓ ÉS PODER.

L’any 2008, i amb dades de 2005, dins la dinàmica negociadora del govern de Madrid amb partits nacionalistes catalans, es publicaren les balances fiscals de l’Estat Espanyol amb les comunitats autònomes.

El model del que hom parla genèricament com a “balances fiscals” és el de flux monetari ajustat que comptabilitza com a ingressos els impostos recaptats a un territori, així com els ingressos no recaptats pel territori però que es generarien en ell. I com a despeses, les imputades al territori on es realitzen.

Però en eixe moment es publicaren les dades segons dues metodologies i amb diversos sistemes d’ajust. En total sis resultats, vuit si comptem els models sense ajustar.

Quan es parla de “balances fiscals” es parla d’un dels models, però no hem de perdre de vista, sobretot de cara a la imminent publicació de les balances fiscals actualitzades segons intencions del govern de Rajoy, que hi havia d’altres i que no afloraven resultats homogenis. Quan ens presenten les noves balances fiscals no esperem la transparència de rebre les dades de tots els models, ens abocaran com a vàlides les que els convinga. Caldrà bussejar a les dades per traure un model homogeni al que hem popularitzat per obtindre resultats comparables.

Les balances fiscals d’un territori amb l’Estat poden presentar tres situacions: equilibri, dèficit i superàvit fiscal. Les despeses imputades a un territori, vénen donades per les despeses que el mateix territori realitza amb la recaptació directa d’alguns dels impostos i per les inversions recollides al seu propi Pressupost i als Pressupostos Generals de l’Estat (PGE) que arriben al territori per les transferències de l’estat segons el model de finançament. Ací és on l’Estat té la clau, fent més o menys transferències segons el model de finançament autonòmic en vigor.

El resultat de les balances fiscals suposades per a 2012 (en base a les dades de 2005 facilitades en 2008) ens donen uns resultats de (en milions d’euros)

País Valencià -6.500 / Principat -16.500 / Illes Balears -3.800

Ens trobem, sovint, quan parlem de balances fiscals i de models de finançament autonòmic (que és la part de la balança fiscal que regula el gros de la inversió al territori) amb personatges que parlen de solidaritat inter-territorial. I que els criteris independentistes que mesclen diners, pàtria i reivindicació no són acceptables com si ells no parlaren de la seua pàtria per explicar-nos amb qui hem de ser solidaris. Però els criteris de l’independentisme econòmic poden ser molt asèptics. Uns exemples: La (falta de) correlació entre la població, l’aportació al PIB de l’Estat Espanyol o els impostos que paguem i la inversió de l’Estat a casa nostra. La teniu al quadre adjunt. Hi veieu cap sentit? En funció de què ens fan les inversions? En concepte d’almoina? Allò que els sobra després d’haver repartit els diners (els nostres també) en la resta de l’Estat?

Perquè no oblidem que els diners que reparteixen són els nostres. Els recapten, se’ls enduen  i fan un repartiment. Igual té quanta població som, com de bé, o malment, va l’economia al nostre territori, quants d’eixos impostos han estat recaptats ací… el criteri és traure d’ací per posar allà.

L’ESPOLI

La informació numèrica, econòmica, que hem estat treballant des d’aquell 2008 ens diu que la situació no ha canviat gaire. Per exemple, recordem que una part important del dèficit en la balança fiscal ve donada per (la falta de) les inversions de l’Estat al nostre territori. Doncs bé, segons els PGE de 2012, 2013 i 2014 la inversió al Principat va caure un 33% en 2013 i un 25% en 2014. Al País Valencià un  35% en 2013 i un 8,42% en 2014. Un 45% per a les Illes en 2013. Quan l’import total dels pressupostos de 2013 eren “sols” un 15% menors. És a dir, la rebaixa d’un 15% en els PGE de 2013 suposa una baixada d’inversions del 33%, 35% i 45% per als nostres territoris. Poca igualtat en la redistribució de les inversions… Perquè, és clar, altres regions (Cantàbria, Castella Lleó, Múrcia,…) van veure augmentades les inversions.

I si cada vegada tenim menys inversió, si cada vegada el saldo negatiu es repeteix, any rere any, ja podríem parlar d’espoli: d’una extracció econòmica que desposseeix econòmicament la nostra econonomia i la fa fluir cap a Espanya mentre a casa nostra es queden coses per atendre. Per exemple, no és casualitat (i emprem dades publicades per la fundació BBVA) que observant la despesa mitjana per habitant i any en el període 2000-2008, els nostres territoris estan per baix en despesa en educació i sanitat. La falta de recursos ha impulsat a retallar despeses, no per la crisi actual, sinó per l’espoli econòmic que ha patit la nostra nació.

¿I les despeses irrenunciables (matís a tindre en compte perquè no serà igual el criteri d’un govern que el d’un altre; almenys no és el mateix el nostre criteri que el dels governs que tenim) que un govern autonòmic ha de fer en aquestos camps (assistència, educació i sanitat) amb els recursos que els arriben, com es finança? Doncs amb deute públic. Endeutant-se, si es pot, per poder pagar tot allò que es deu.

De manera que la correlació entre deute públic i espoli fiscal és clara: al cap de la llista dels territoris més endeutats estan les comunitats autònomes que formen part dels Països Catalans. Si volem uns serveis ens els hem de pagar demanant diners -i pagant-los a preu d’or- perquè els nostres diners estan a Madrid, camí d’altres territoris que exigeixen solidaritat.

Dos breus apunts per acabar: la situació al País Valencià clama al cel. Som una de les comunitats autònomes que, junt al Principat i les Illes, hauria de figurar en la part “receptora” del repartiment fiscal que fa el govern d’Espanya,

-si s’empraren criteris de població o d’aportació al PIB estatal- i no “pagadora”. Però es que si anem a la situació de riquesa relativa, de la posició del País Valencià en relació amb la resta de territoris de l’Estat Espanyol, nosaltres som pobres! Estem empobrint-nos contínuament, deixant que els diners passen a Espanya i la nostra economia, el nostre PIB, disminuesca any rere any, situant-se, fa temps, per baix de la mitjana estatal. Si la solidaritat fora un criteri, i no una excusa per a l’espoli, el País Valencià rebria diners, no els pagaria. Contínuament.

I pel que fa a les inversions realitzades als nostres territoris, caldria aturar-se un poc més a valorar això. Segons el criteri de càlcul de les balances fiscals, s’ha de comptar com a ingrés una despesa pública realitzada pel govern d’Espanya al nostre territori. Però hauria de valorar-se al servei de qui està feta eixa despesa pública. El tram d’una estructura radial de carreteres i comunicacions ferroviàries que uneixen Madrid amb altres territoris, el que passa per casa nostra no beneficia especialment els Països Catalans, ni en flux de passatgers que les empren ni en mercaderies. Sols accentua una estructura de comunicacions de concepció espanyola de tot el territori i en beneficia a Espanya.

I no parlem de tot allò que deixem perdre si els diners s’empren en una autovia que va de València a Madrid, en lloc d’anar a una infraestructura com el Corredor Mediterrani que vertebraria els Països Catalans i facilitaria el flux comercial amb la resta d’Europa.

 Publicat a la revista Lluita num 290

La passada setmana (01/12/13) el diari El País va publicar un article a doble pàgina amb l’eloqüent títol “La separación tienta a la izquierda” on va anar desgranant, a mode d’exemple, com l’homogènia composició social de Clydebank, una localitat històricament proletària de la perifèria de Glasgow, corria el perill de decantar-se pel “Sí” a la independència d’Escòcia en el previst referèndum de setembre de l’any que ve: “gente que ha perdido el bienestar de tiempos pasados y que ahora puede verse tentada a apoyar la aventura de la independencia para intentar encontrar un camino mejor” Un pecat poc menys que mortal, això de buscar la millora per la independencia. Millor anar ofegant-se poc a poc en la decadència unionista.

L’article continua el seu començament comentant l’estratègia de Salmond (Alex Salmond, lider del SNP i ministre principal escoces) explicant que, entenent que l’argument econòmic és la clau del referèndum, aquest ha concentrat el discurs fent promeses electoralistes i centrant-se en fent veure al poble escocès que la independència és una oportunitat de millora econòmica.

És inevitable lligar aquestes reflexions amb un article publicat el dia 4/12/13 al diari Levante-EMV (“La mitad de la deuda de la Generalitat Valenciana ya está en manos del Estado”) on es comenta l’informe del departament del ministeri d’hisenda espanyol on es detallen les transferències de fons des del ministeri a les comunitats autònomes i on es qualifica de “comunitat intervinguda de facto” al País Valencià per l’ingent quantitat de fons que han arribat: 21.526 milions d’euros des de 2012 a data de hui. Pràcticament un 25% del total. A l’article es comenta que si no fora per aquesta “injecció” de fons la quebra de la comunitat autònoma havera estat ja una realitat.

Però la millor part és l’anàlisi que en fa l’espanyol catedràtic de computació Gregorio Martín on després d’afirmar que “la Generalitat no garantiça als valencians els serveis en igualtat que a la resta d’espanyols” afirma, es pregunta més bé, “¿Si al final la Conselleria [d’Hisenda] depèn del ministeri, per a què necessitem intermediaris improductius [l’autonomia]?” però no abans d’apuntillar que “[tot això] al marge de responsabilitats o de les causes del problema”.

I ahí precisament està la cosa: La independència pot ser la sol·lució si no s’evita conèixer i valorar les responsabilitats i les causes del problema: L’infrafinançament continuat del País Valencià, l’espoli fiscal, el robatori amb característiques d’estacions colonials com s’ha comentant en altres ocasions.

Per això, pot ser, Salmond té tan clar que un dels factors a favor de l’ independentisme és l’economia i per això, pot ser, l’ independentisme és necessari al País Valencià també: ni que siga per no deixar de recordar “les responsabilitats i les causes del problema”.

¿Què feia jo dissabte de vesprada a València, tota l’estona a sota d’una senyera amb blau que portava un xicot darrere de mi, en una manifestació a favor de la RTVV?

De vegades, per a prendre decisions, tendisc a disseccionar les motivacions, fent un balanç de pros i contres; digueu-me malalt de la comptabilitat però ja fa temps que les equacions d’eixe tipus les resolc mentalment amb rapidesa i, no és cap mèrit, la resta de la humanitat fa igual, n’estic segur.

Un exemple, anar a la manifestació aquella em suposava:

+Defensar més de mil treballadors i treballadores que havien perdut el seu lloc de treball per una decisió injusta, molts d’ells víctimes d’una validació política d’afecció al règim -no superada- i d’altres, eliminats de la plantilla per poder deixar gent dòcil a l’empresa.

+Reforçar una mostra de protesta, una manifestació, de la que s’abusa darrerament, i de la utilitat de la qual molta gent comença a dubtar i ja comença a ser-ne absent. Eixir al carrer, fer visible la protesta, fa inevitable que els mitjans de comunicació parlen d’un problema, és fonamental en qualsevol reivindicació. I en aquestos casos sumar una persona més hi compta.

+Demanar un canvi en la RTVV. La que hi havia fins ara (exceptuant el període de comuna llibertària en què es va convertir durant quasi dos dies de novembre la programació de la ràdio i televisió valencianes) no era la que m’agradava. No m’agradava gens. No cal entrar en detalls: excés de folklore, religió, censura, manipulació, invisibilització de part de la cultura valenciana (la que es fa en català), de l’oposició política,… I estava segur que als carrers de València, eixe dia, es demanaria eixe canvi. No vaig tardar en trobar el segment del riu de gent que demanava una RTVV pública, de qualitat, en valencià i independent.

+Defensar un model de país, de nació, que necessita una televisió i ràdio pròpies, en la llengua pròpia que, si desapareix, ens deixa sense un mitjà vertebrador i diferenciador d’una societat distinta de l’espanyola. No perd el mateix aquella persona de Madrid que deixarà de veure TeleMadrid que nosaltres si deixem perdre RTVV, IB3 o TV3. Per això també estava segur que hi trobaria banderes estelades a la manifestació del dissabte.

+Fer una cura d’humilitat en aquell puntet que tinc d’autosufient i resabut de qui pensa que té la raó, que la majoria del poble està equivocat i que el camí clar és el que jo seguisc. Ser poble, no tindre vergonya d’estar amb altra gent, compartir eixa manifestació amb molta altra gent que no conec “de sempre”, amb qui no he coincidit en altres mobilitzacions i amb qui amb tota seguretat no tornaré a coincidir. Reconèixer que, de vegades, hi ha més motius que els estrictament “certs i indiscutibles”, que hi ha matisos i que si part del preu a pagar és anar junt a una bandera que no és la meua… això ho pague jo!

(Foto Levante-EMV 10-11-2013) 

No se si heu llegit l’article “Lituania, una historia de éxito (según las estadísticas)”  publicat el dia 4/8/13 al suplement “Negocios” del diari El País (un dels millors suplements d’economia que es publiquen setmanalment a l’estat i, que per motius de feina he de llegir [fi de la justificació]) on parlava de la situació actual de Lituània.

 L’article, molt complet, ens ve a advertir de l’agreujament de les diferències socioeconòmiques que la crisi, i sobretot la manera d’encarar-la, estan produint al país bàltic, independitzat de la URSS oficialment el 1991, junt a Letònia i Estònia. Encara que un any abans, l’ 11 de març de 1990 va fer la seua DUI proclamant la Llei de Re-Establiment de l’Estat de Lituània.

 Les dades que podem trobar a l’article ens parlen de les mesures macroeconòmiques que ha dut a terme el govern de Lituània amb la “indispensable” col·laboració del FMI: baixada de sous públics i pensions d’un 30%, augment d’impostos, retallades en el sector públic (ensenyament i sanitat) i reducció fins al 25% del salari mínim interprofessional.

 “Les retallades han funcionat” diu l’article “almenys segons l’estadística”. I ens fan una ensabonada també macroeconòmica: augment del PIB del 3% (havia arribat a caure un 15% amb la crisi), descens de l’atur (ha passat del 25% al 13%) i els comptes públics “més o menys” sanejats.

 Però l’altra cara de la recuperació estadística de Lituània és el cost social. Les històries humanes de sofriment que hi ha darrere aquestos ajustos imposats pel FMI a un país tou i feble que aspira a entrar al club de la moneda única de l’euro en 2015. A la mateixa capital el periodista recull detalls: xabolisme estès darrere el mateix Palau de Congressos de Vílnius on hi ha les vivendes sense llum ni aigua, carrers sense asfaltar, edificis d’oficines inacabats per la fallida de les empreses constructores i la incapacitat de la banca que les finançava i que se les ha adjudicat d’acabar-les, el fem acumulant-se per zones on els serveis urbans de neteja no arriben…

 El drama humà  de l’article vol ser com una fotografia de la majoria de famílies que abans eren classe mitjana: la mare funcionària, professora, ha vist rebaixat el sou, el pare està a l’atur, els dos fills d’una vintena d’anys han acabat els estudis superiors i es preparen per a emigrar  a un altre país. Segons les dades de l’article, al voltant de 300.000 persones (d’una població de 3.600.000 hab.) ha fugit del país “les persones més preparades i més intel·ligents”  segons diu que reconeix el ministre de finances, des de que va començar la crisi. “Aquestes persones no apareixen a les estadístiques de l’atur, això fa que l’ajust siga més presentable.” Ens aclara una font de Brussel·les que s’escuda en l’anonimat.

 Les mesures econòmiques contra la crisi haveren pogut estar unes altres, en un país independent i amb una moneda “no euro” s’havera pogut optar per la devaluació, però, com comenta Paul Krugman al seu assaig “¡Acabeu ja amb aquesta crisi!” Lituània, estranyament, no va voler. L’explicació es troba en que les autoritats econòmiques lituanes ho van voler així “per agradar a Brussel·les i Berlín” diu el periodista, i aplanar el camí cap a l’entrada a l’euro (si Lituània tinguera l’euro com a moneda aquesta devaluació no seria possible, i al no aplicar-la el missatge que estan donant a “Europa” és que estan preparats per a patir si cal com si tingueren l’euro a casa).

 Políticament el partit conservador que va dur a terme les reformes va caure, i va ser democràticament escollit un nou govern, format per un govern socialdemòcrata en coalició amb altres forces que… no ha canviat un pèl la política econòmica.

 La cadena Bàltica per la llibertat i Lituània ens han de servir d’exemple: Per a la Via Catalana i per a la Declaració Unilateral d’Independència. Però també hem d’aprendre dels seus errors, i en una nació independent hauríem de pensar menys que Lituània en agradar a la UE i més en les persones i la societat. L’endemà de la nostra declaració d’independència han d’estar previstes mesures econòmiques per continuar  la lluita contra la crisi, però no a qualsevol preu social. 

Dimecres 13 de març, la premsa econòmica espanyola llença un article (un altre) d’una suposada experta en economia per advertir-nos que independentisme és l’abisme.

Virgina Semur, en el seu article “La cuestión catalana al borde del precipicio” (Compte amb el títol, no valen subtileses) ens dóna pistes del que ens costaria la separació d’Espanya, la llista no és llarga, és una retafila de pèrdues com ara:
 

-Economies d’escala dels serveis comuns que l’Estat Espanyol sufraga.

-Ajudes i acords bilaterals que Espanya ja té signats per ser UE.

-Gran merma del comerç interior i exterior (no li diu boicot però tampoc cal, ho entenem)

-Desviacions d’inversions estrangeres per l’efecte frontera.

I, finalment,

-Els bancs catalans no podrien accedir a les línies de liquidesa i redescompte del sistema europeu de bancs centrals i del BCE. Haurien de transformar-se en bancs estrangers, espanyols, per mantindre l’accés al sistema financer internacional.

Resulta simptomàtic que quan parlen de nosaltres i d’Espanya ja parlen de nacionalitats diferents, i supose que el “lapsus linguae” es dóna en l’estar parlant de temes financers, econòmics i fiscals que dominen i mesclar-los amb l’independentisme que ni dominen ni coneixen. I és aleshores quan ens mostren la seua visió sincera: nosaltres i Espanya. Fins al punt de catalogar com estrangera la nacionalitat espanyola que els bancs catalans, en un procés de transició a la independència, haurien de tindre per assegurar el crèdit en els primers estadis de la construcció del nou estat.

 Una altra perla del mateix article, quan parla del “cost” que tindria aconseguir una Hisenda pròpia “… aunque para tal fin se tenga que renunciar a todas las ventajas que pueden ofrecer los servicios centrales de dicho organismo (la Hisenda espanyola) en materia de información y control con relación a los grandes contribuyentes localizados fuera de Cataluña, lo que iría en claro decremento del futuro Estado propio”. És a dir que si els cervellets unionistes ja escriuen en eixos termes, no cal esperar massa col·laboració d’Espanya quan el procés estiga, vertaderament, en marxa.

 “Els qui busquen la secessió no saben el que fan perquè no saben el que desfan” és el corol·lari de l’article de Virginia, pres d’un llibre d’un altre visionari unionista del Instituto de Estudios Económicos. Ens volen vendre que els podem desestabilitzar el sistema i amb això sembla que volen remoure consciències catalanes de caire solidari i soliviantar classes desfavorides a Espanya. Però es que al costat mateix de l’article de Virginia, n’hi ha un altre sobre el desastre actual del sistema de pensions espanyol. Espanya, tota sola, és la que camina cap a l’abisme i nosaltres, el millor que podem fer és caminar cap a la separació.  

La mentida que diu que l’ independentisme al País Valencià és nodrit per persones catalanes que, a mode de suplantadors de cosos i consciències, s’han instal·lat entre nosaltres no és nova, i el “foc amic” en tot conflicte, tampoc.

 Les darreres declaracions, que pràcticament han coincidit en el temps, de dos “popes” del catalanisme (Ferran Torrent en febrer i Carod Rovira en desembre) han convertit en munició de “foc amic” la mentida aquella i han començat a disparar  contra part de l’ independentisme del País Valencià.

 No és correcte identificar tot l’ independentisme que hi ha al País Valencià amb Esquerra Republicana però pel fet que, fins al present, sols existisca aquesta candidatura independentista a les Corts en les darreres convocatòries electorals fa comprensible aquesta identificació. Tanmateix no estan sols.

 A risc de simplificar, diria que a l’ independentisme hi ha: Esquerra Republicana, una part de l’Esquerra Independentista (EI) que no està còmoda en processos electorals i que el seu àmbit d’actuació és un altre (casals populars, organitzacions reivindicatives sectorials, etc); hi ha també una altra part de l’EI que confia en formes organitzatives compromeses ideològicament però no a nivell d’organització i es troben còmodes en assemblees, agrupacions, plataformes reivindicatives, etc. I una tercera part de l’EI i gent no vincul·lada actualment a les anteriors, però que hi simpatitzen o que hi han militat i que, a hores d’ara, estan treballant al voltant del projecte de Solidaritat per la Independència al País Valencià, una coalició electoral independentista. Centrar les crítiques en ERPV és ser miop, miop de no veure la realitat política.

 És evident que al País Valencià tenim una realitat social bastant distinta de la del Principat, per això les estratègies electorals han de ser distintes, o no. La CUP sembla que vol repetir l’esquema del Principat i consolidar el treball de base: crear col·lectius locals i llistes municipals, sense presentar una llista  autonòmica. La resta de l’ independentisme, a més d’ERPV, podem voler buscar fórmules electorals per presentar-nos a les eleccions, és una aspiració legítima -i natural- diria jo.

 No intuir els moviments d’organitzacions polítiques va fer que “l’altre independentisme” fera el salt al Parlament del Principat: Solidaritat en 2010 i la CUP en 2012, agafant per sorpresa molts dels analistes de la realitat política.

 Es pot discrepar de la tàctica republicana, per exemple amb les llistes municipals. Seria interessant un estudi de l’evolució del vot a la candidatura a Corts en localitats on les llistes independentistes s’han diluït entre d’altres més properes a la gent o amb un missatge més “a la moda”. Però coincidisc en l’estratègia de la presència continuada en conteses electorals d’una llista independentista, reconec el seu valor perquè pense que els vots independentistes no tenen per què quedar-se orfes. Em va alegrar llegir el twitter del president, Agustí Cerdà i de la Secretària General, Núria Arnau, d’ERPV (termòmetre emocional i visceral perfectament vàlid) en resposta a les declaracions que comentava més amunt, em van fer pensar que la voluntat de presentar-se continua, si bé la seua tàctica municipalista convida a pensar en el poc interès en potenciar una llista autonòmica.

  El cas és que, pot ser, depèn més de nosaltres mateixa, del nostre treball i dedicació, que de tàctiques i estratègies d’altres, assegurar la presència de l’ independentisme a les properes eleccions al País Valencià